MARIBEL NOGUÉ i FELIP
La gent que varem
viure les mobilitzacions socials i polítiques dels anys seixanta i setanta, compromeses
en la lluita antifranquista, teníem clar que les reivindicacions socials i les
nacionals anaven de bracet.
En aquest sentit tal i com ens havia deixat clar Francisco
Candel en el seu llibre “Els Altres catalans” consideràvem, per convicció, que “era
català tothom qui vivia i treballava a Catalunya”. Sense aquesta premissa no
s’hauria comprès la implicació del moviment obrer, tant viu en aquells anys, en
les principals manifestacions organitzades per l’Assemblea de Catalunya on
cridàvem tots a una “Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia”. És que ningú,
tant o més que els obrers, acumulaven darrera seu el suficients morts i anys
de presó com per comprendre el que significava la manca de llibertat i l’abast
d’una “amnistia” que s’exigia pels encausats per raons polítiques.
Una societat plural i no excloent
Molts d’ells, fruit del seu treball, varen
poder assentar-se i tenir un habitatge on acollir també la família que havien
deixat al poble. Aquí naixeren els seus fills i filles, i avui els seus néts,
netes i potser besnéts i tot. Aquí els portaren a l’escola; i aquí, també en
les relacions de treball, aprenguérem a relacionar-nos i a conviure a partir de
les nostres tradicions i costums. Els primers anys de la democràcia l’escolarització
era plena, i la possibilitat de cursar estudis universitaris, no sense esforç
per part de les famílies, va ser accessible per a moltes i molts joves. En
general estàvem satisfets amb el “status” que havíem assolit. Uns i altres ens
hem sentit orgullosos d’aquest esforç perquè havíem estat capaços de sumar, i
fer així una societat més diversa i rica culturalment. 
Crisi
i discriminació
Més ai, vingueren temps de crisi i de
polítiques de dretes, d’economia liberal des de l’esquerra i de retrocés
democràtic per part de la dreta pura i dura. El tancament de les fàbriques i l’atur
forçós arribava per quedar-se i la vida s’ha anat afrontant costa amunt,
sobretot pels joves que -amb els seus estudis a l’esquena- han hagut d’emigrar
com varen fer al seu dia els seus pares i avis per tal de llaurar el seu propi
futur.
Drets
de ciutadania a partir de la residència
En aquest sentit, amb l’experiència i la
lliçó apresa els anys seixanta, els obrers d’avui (amb papers o sense, precaris
o amb el salari mínim, aturats amb subsidi o sense), o també els pensionistes i
jubilats amb una pensió mínima o incerta, hem de tornar a anar a la una, considerant que som catalanes totes les
persones que residim a Catalunya, foragitant qualsevol amenaça de fractura
social conseqüència de l’exclusió. Tant sols així podrem fer front al discurs
de l’odi que ens amenaça i aixecar aquest país que tant estimem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada