CIUTADANA DEMPEUS MARIBEL NOGUÉ i FELIP
Davant
la impossibilitat de donar compliment als terminis pel rescat financer de
Grècia, la TROIKA mou fitxa i condiciona la autoritat del govern de Grècia que
té la legitimitat per decidir quines són les seves prioritats.
Fer
front al poder financer
Perquè això és així, el govern d’Alexis
Tsipras i el seu Ministre Varoufakis s’han enfrontat al poder financer en
considerar que no poden fer front al pagament que se’ls exigeix degut a les
necessitats primeres de la població que els va dipositar la confiança, tenint en compte bàsicament la naturalesa il·legítima
del deute.
Origen
il·lícit del deute
Després de tres mesos de treball, el Comitè
composat per 15 experts nacionals i 15 d’internacionals han qüestionat la
legitimitat del deute contret pels governs anteriors i que abastava des de la
dictadura militar (1967 y 1974) fins avui; i que aquesta va passar el 113 % del
PIB el 2009 fins al 185 % al tancament del 2014. Segons aquest informe, aquest
creixement no es deu “en cap cas” a una despesa pública excessiva, ja que
aquesta sempre va estar molt per sota dels altres països de la Eurozona, sinó
amb el pagament d’interessos extremadament elevats als creditors, una excessiva
i injustificada despesa militar, una caiguda dels ingressos fiscals degut a la
fugida de capitals, a la recapitalització dels bancs privats per part de
l’Estat i als desequilibris creats pels defectes de la mateixa Unitat Monetària
europea (l’euro).
Mesures
decretades per imposició política
Estic certa que si el govern d’Alexis
Txipras fos com el de Mariano Rajoy de les Espanyes estarien encantats
d’establir nous rescats i finançament, amb els interessos corresponents, perquè
són molt aplicats a l’hora de dur a terme les reformes decretades, les de
retrocés de drets laborals i socials, així com les de compromís d’atendre de
forma prioritària els préstecs contrets per damunt d’altres necessitats, encara
que això suposés una ràpida modificació de l’art 135 de la Carta Magna amb la
“nocturnitat i traïdoria” de fer-ho en ple mes d’agost (i aquí no els hi han
caigut ni els anells ni les resistències constitucionals on tan es parapeten
quan es tracta de temes territorials com el dels drets nacionals reclamats pel
poble de Catalunya).
Condicionament
de polítiques econòmiques
El fet és que, des de la Troika, es
condicionen les polítiques econòmiques a aplicar pels governs que estan sota la
seva tutela: no permet que es gravin les rendes més altes, insisteix en imposar
un increment de l’IVA en aliments bàsics, en baixar les pensions, en retallar
encara més els salaris...
Maltractament,
asfixia i control
L’Eurogrup actua com un maltractador: vol a
Grècia en la seva òrbita però la té controlada, subjugada i colpejada negant-li
capacitat de maniobra. Així ho explica Olga Rodríguez en un article a “eldiario.es”:
Ja no es necessiten tancs ni desplegaments militars per dur a terme imposicions
contra els interessos de la ciutadania, doncs quan el govern elegit
democràticament decideix consultar a la ciutadania si ha d’acceptar o no aquest
ultimàtum del poder financer, aquest amenaça amb la insistència i més asfixia
econòmica.
Mentides,
mentides, mentides...
Dels molts articles que he trobat i
consultat per fer-me una idea clara del què està passant a Grècia em quedo amb
algunes de les mentides de la Unió Europea que ha denunciat Juan Torres a
Público.es: “La UE és una mentida, la solidaritat entre els pobles de què parla
la Unió és mentida, que les nostres vides millorarien si anéssim plegats és una
trola; com ho és que ens han estat explicant faules durant trenta anys; que ens
han enganyat, estafat i robat, que ens deixaven sense indústries i callàvem, o
gairebé; que ens obligaven a produir menys llet i ens ho empassàvem; que ens
menystenien en els plans d’investigació i desenvolupament i nosaltres mutis,
callats; que ens subvencionaven la renúncia a segons quins conreus i
–nosaltres- contents amb les engrunes; que tancaven empreses rendibles per ser
traslladades a països emergents perquè –deien- érem massa cars; que els hotels
i el totxo ens traurien de ser pobres i lligaríem els gossos amb
llonganisses...
Agraïment
per plantar ara
Mai agrairem prou a Alex Txipras i a
Varoufakis que hagin apostat per plantar cara malgrat que Rajoy, el cap de
govern més seriós mai conegut, es dediqui a posar-los de volta i mitja. Tot era
mentida, tot és mentida, mai hi va haver una Europa de la solidaritat, mai hi
va haver ganes d’igualtat, mai va existir la veritable intenció de proporcionar
a tota la ciutadania europea la mateixa qualitat de vida, els mateixos drets,
les mateixes oportunitats”...
El
fracàs és de les polítiques d’austeritat
Grècia és el bressol de la democràcia, de
l’essència mateixa de la democràcia, per això no ens ha d’estranyar que –davant
el xantatge de la Troika que obligaria a canviar els paràmetres de prioritat
que es varen comprometre davant la ciutadania, la consultin per si han de
claudicar o no. El fracàs no és el fet de convocar el referèndum, perquè és un
exercici de sobirania democràtica, el fracàs seria acceptar el xantatge i
abdicar de les idees que guanyaren la confiança no tan sols dels grecs sinó
també de molts pobles del sud d’Europa que han vist, en Tziriza un model on
emmirallar-se per fer front a les polítiques de naturalesa antieuropea del
poder financer, que han pervertit el sentit de progrés i solidaritat que suposa
la mateixa essència del pobles de la vella Europa.
...
que anem al mateix port
“Si per les albes veieu passar un vaixell,
besant les aigües del mar bressol dels déus, feu-li senyal que pugui veure on
som, i caminar amb nosaltres cap al nord. Vaixell que plores igual que plora el
meu, que duus la pena i el dol que porta el meu, vaixell de Grècia que no
t’enfonsi el tro, infla les veles que anem al mateix port”. (Lluís Llach).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada