VIURE SENSE PAPERS

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La setmana passada es feien públiques unes dades esfereïdores. El CITE (Centre d’Informació del Treballadors Estrangers) de les CCOO de l’Anoia alertava sobre la precarietat i indefensió de les persones estrangeres que conviuen entre nosaltres, manifestant que el nombre d’atencions realitzades duran l’any 2021 va incrementar notablement en un context molt condicionat per la pandèmia del COVID19.

Nouvinguts

Més enllà de les xifres, que han recollit alguns mitjans, hi ha la realitat en la que viuen, o millor dit, malviuen moltes persones de cases nostra perquè -per començar- el fet de no tenir la documentació en regla, els obstacles per aconseguir els seus somnis de poder llaurar-se un futur aquí, a partir del propi treball, se’ls hi complica notablement perquè, quins recursos tenen els que acaben d’arribar?.

El primer, un habitatge

El primer problema és l’habitatge. Possiblement, per necessitat no pas per gust, comparteixen habitatge amb algú que els acull, però tard o d’hora han de poder emancipar-se per tal de poder llogar encara que sigui una habitació, i topen de front amb el rebuig social pel seu aspecte, com si hi hagués algun patró vàlid amb qui poder qualificar ningú per si és igual o diferent...

L’empadronament

D’entrada, el primer requisit que és la veritable porta d’entrada a tot el paperam, és l’empadronament. Sembla senzill però no és tan fàcil, primer perquè si han tingut sort i els ha acollit algú del seu entorn, si poden els empadronen amb ells, doncs són molt solidaris entre ells mateixos, però això els pot portar problemes perquè -per exemple- si estan a l’atur o tenen dret a algun ajut, el nombre de persones que conviuen a la mateixa llar posa en risc aquest ajut perquè, per atorgar-los- es calculen abans els recursos necessaris segons l’economia d’aquest nucli familiar. Aquest límit ha comportat un dels primers abusos en que es troben els qui acaben d’arribar: hi ha qui els empadrona, sí, cedint a la demanda com si fes un favor, però també hi ha qui el cobra per fer-ho, i aquests no són professionals, sinó aprofitats d’una situació de desesper...  

Mínim tres anys sense permís de treball

Necessiten treballar, però sense permís de residència  ningú els pot fer un contracte. Tan sols troben feinetes per una mínima supervivència, sense Seguretat Social, per suposat, i amb preus abusius de qui s’aprofita d’aquesta mà d’obra barata... Han de passar tres anys d’empadronament per començar a fer els primers tràmits del permís de residència i tenir el NIE, però continuen sense poder treballar perquè el NIE no ve amb permís de treball, sols de residència. La única forma que poden treballar legalment és si algú els fa una oferta de treball per jornada complerta, que cal presentar-la com a precontracte a la Administració i, si té sort, al cap d’un temps ja tindrà NIE i es fot fer efectiu el contracte.

Un precontracte difícil de trobar

Però el mercat laboral està com està, i és molt difícil que algú ofereixi aquest contracte a no ser que sigui gairebé com un favor, que no obstant té les seves obligacions laborals i costos socials. I aquí entra de nou la picaresca d’aprofitar-se de la seva vulnerabilitat. Per això, alguns treballadors estrangers estan disposats a pagar-se els costos socials perquè no li suposi cap càrrega a l’empresa que li ha de fer aquest precontracte...

Primer pagar

A banda, pel primer permís de residència ja haurà pagat 60 euros de taxes administratives, per la renovació per dos anys en pagarà uns 260, i així per cada tràmit que faci. A banda, com tothom, ha de fer front a les despeses d’habitatge, d’alimentació, de subministres o taxes municipals (escombraries).

Lluny de la família, fins i tot per compartir un dol

Mentrestant encara haurà hagut d’ajudar algú altre que està pitjor que ell, o enviar diners a la família que va deixar enrere, els ho va prometre i ho necessiten, una família que -mentre no ha pogut tenir NIE- no ha pogut ni anar a veure perquè -si se’n va- té problemes per tornar a venir. Ell acabava d’arribar, se li va morir el pare, i no va poder per acomiadar-se’n. Ara, la seva mare està hospitalitzada i ho ha de viure i patir la incertesa d’estar lluny i sense documentació que li garanteixi continuar buscant-se la vida aquí, on un dia va decidir venir. A la solitud de viure en un altre país i ciutat, s’hi afegeix dols i llàgrimes en solitari... La burocràcia no té entranyes i les lleis, que haurien d’estar pensades per les persones, es converteixen en papers, uns papers que no són accessibles per tothom i que en comptes d’humanitzar les condicions de vida de les persones el que fan es que la seva vida sigui un viacrucis darrera els maleïts papers.

Refugiats de primera i de segona...

Ara sí, ara obrirem portes per acollir els refugiats que fugen de la guerra i els facilitarem la documentació que calgui perquè tinguin un mínim de drets de ciutadania, però les més de 600.000 persones amb una situació de documentació irregular continuaran passant el calvari de poder tenir papers mentre treballen en condicions d’esclavatge (és a dir, treballar sense drets), continuen sense poder-se regularitzar malgrat conviuen amb nosaltres ja fa uns quants anys.

                Jo també sóc d'Igualada, al Mercat de  La Masuca el 07.06.2014

La regularització impedirà els abusos de qui se’n aprofita

S’estan recollint signatures per una ILP que permeti de regularitzar aquestes persones que viuen aquí i que mal viuen treballant en condicions infrahumanes. Tothom tenim dret a aspirar a poder viure del propi treball i en condicions de dignitat. Sabem que són uns temps difícils per tothom, però no ens podem permetre que convisqui amb nosaltres ningú sense drets, perquè: CAP PERSONA ÉS IL·LEGAL.

maribelanoia@gmail.com

EL RACISME DE CADA DIA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

No m’agrada parlar de racisme perquè suposa, d’antuvi, establir una diferència simplement per la pigmentació a la pell dels éssers humans, tot i que soc conscient que aquest és un aspecte que discrimina les persones per aquesta raó. La veritat és que la discriminació ve donada per la por a l’altre, simplement per aspectes físics diferents, però no mirem per igual qualsevol xeic dels emirats que una persona que ha fugit de la misèria i la guerra per buscar un futur millor.

L’odi al diferent

El racisme -amb formes específiques com ara la islamofòbia, l’antisemitisme i l’antigitanisme i altres, s’agreuja per tot arreu. Com a resultat estem davant d’un augment preocupant de crims d’odi. L’auge del racisme i l’extrema dreta són una amenaça per a la gran majoria de la població. Si permetem que ataquin impunement un col·lectiu avui, una part de la població, demà serà una altra, i l’endemà una altra més.

Quan el masclisme s’uneix al racisme

Dimarts vàrem commemorar el 8 de març i el feminisme va sortir al carrer per defensar els drets de les dones, de totes les dones sense excepció, amb la diversitat que això implica. I quan el masclisme s’uneix al racisme, les dones racialitzades diuen prou i s’apunten a la lluita feminista. El que passa és que sovint ens en oblidem i acabem prioritzant o visibilitzant molt més els drets de les dones no racialitzades, deixant la seva veu en el seu silenci permanent.

Segregació fins i tot per sortir del propi país en guerra

Per exemple, la policia alemanya separa als refugiats d’Ucraïna que arriben en trens en dos grups: ucraïnesos i refugiats negres, que es porten a l’estació de la policia; i a les portes d’Ucraïna els proxenetes ofereixen futur a les dones que fugen de la guerra i les seleccionen pel seu aspecte físic, rosses amb ulls blaus, joves...

Hi ha racisme a Igualada?

I ens podríem preguntar: hi ha racisme a Igualada?, i espontàniament diríem: no, i ara?. Però la realitat és una altra. M’explicava una amiga que ja s’havien acostumat a que no sols se’ls miressin amb cara de fàstic sinó que -fins i tot- els tractin diferent als altres conveïns i veïnes, però que ho troben tan normal que ja no es sorprenien perquè no ho consideraven cap novetat...

També aporofòbia

Com quan de vegades despistem la nostra mirada vers un altra cantó quan veiem algú diferent a nosaltres en creuar-nos com a veïns/veïnes, al súper, quan anem a l’Hospital o en sortir de l’escola. És una por al diferent que en podríem també anomenar aporofòbia, el rebuig al pobre...

Racisme en l’oci nocturn

Molts infants i joves procedents de famílies d’un altre país han nascut ja aquí, i aquí han cursat els seus estudis compartint aules i amistats. Més enllà de trobar-se de front amb l’atur o la precarietat laboral de forma generalitzada, han de fer front també al rebuig pel seu aspecte físic. I no parlem de si volen sortir a espais nocturns d’oci, els nois són sospitosos d’entrada, i les noies...., ai!, les noies, sempre són mercaderia en potència...

Racisme per accedir a un habitatge

El mateix els passa als joves que han aconseguit una feina i es volen casar o -simplement- emancipar. Les agències immobiliàries són una autèntica frontera difícil de salvar. Diuen que no hi ha pisos disponibles quan s’ha comprovat que, una altra parella jove que no es digui, per exemple, Mohamed o Fàtima, s’han pogut quedar el pis pel que s’hi havia interessat i se’ls hi va dir que no. És el que ens demanen els propietaris del pisos que posem a lloguer, diuen... però ningú fa res per convèncer els qui tenen un pis per llogar que hi ha persones que necessiten habitatge com un dret fonamental.

Els maleïts papers

Per no parlar de les nombroses persones que no poden treballar perquè encara no han pogut assolir el permís de treball. Feina han tingut ja per tenir el permís de residència i un NIE. És un temps que es veuen obligats a malviure i a treballar en negre, una circumstància que sempre hi ha qui se’n aprofita. A mi m’ha costat de creure la brutal discriminació que suposa aquest tràmit tant bàsic. Si no fos perquè ho he viscut de prop amb les amistats o veïns i veïnes que han de passar el sedàs de la burocràcia que suposa la Llei d’Estrangeria, em seria difícil d’imaginar-me la quantitat de traves que hi ha i els diners que han pagar, a priori. Sovint han d’avantposar altres necessitats familiars per assolir els maleïts papers... No és que siguin persones il·legals, és que són persones amb problemes de documentació, que no és el mateix.

Acollim i regularitzem

Des de Brussel·les s’ha obert la porta a que puguem acollir les persones que fugen de la guerra d’Ucraïna sense els límits que hi havia quan clamàvem al carrer que volíem acollir els refugiat de la guerra de Síria, bona part dels quals han permès que el mar se’ls hagi engolit. Donem suport ja a la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per la regularització que s’intenta fer per tal de que les més de 600.000 persones que hi ha a l’Estat Espanyol en situació irregular administrativa, puguin tenir accés a drets.

Ens sorprendrà si obrim els nostres cors al diferent

Són coses d’altes volades que cal fer qui en tingui les competències, però el que sí depèn de nosaltres és obrir els nostres cors al diferent, al que potser no té les mateixes vivències i costums però que té uns altres valors, i compartir-ho -en un intercanvi- ens pot enriquir mútuament com a persones i -sobretot- millorar la nostra convivència.

maribelanoia@gmail.com

LES DONES BOTÍ DE TOTES LES GUERRES

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 8 de març ens trobem davant un escenari de guerra que posa de manifest la vulnerabilitat, particularment de les dones, sobretot a causa de les guerres, i no sols perquè la destrucció dels habitatges i serveis compliqui la supervivència de la població civil, per ser qui habitualment té cura de les famílies, sinó perquè sovint es veu també obligada a l’èxode i emprendre el camí de l’exili i la demanda d’asil com a refugiats, amb un futur molt incert...

El patriarcat ve de lluny

Les Nacions Unides varen tardar 63 anys en reconèixer la violència sexual com a pràctica de guerra i, en moltes de les “missions de pacificació” els seus propis cascs blaus es varen veure involucrats en abusos i explotació sexual de nenes i dones a les que tenien de protegir. A la Ilíada, que s’estima fou escrita  al segle VIII a.c., així com a la Odisea, ja apareixen nombrosos cites relacionades amb la violència física que s’exercia habitualment a l’Antiguitat contra les dones, se les tractava com a essers inferiors i malvats, les feien servir d’esclaves i, per tant, eren un cobejat botí de totes les guerres. S’anava modelant la societat patriarcal que, amb variants, es manté encara avui.

Botí per l'enemic

Fent un salt en el temps, durant les dictadures militars que varen assolar Llatinoamèrica i el Carib a la dècada dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX, les preses polítiques patien una doble violència: a les tortures que suportaven també els seus companys homes, s’hi afegien en el seu cas les constants violacions per part dels seus torturadors. En casos com ara Argentina, a moltes presoneres se les va convertir, durant anys,  en esclaves sexuals dels torturadors. Les que estaven embarassades, en ser capturades, deixaven que parissin per així prendre’ls el nadó abans de ser llençades al mar vives des de dalt un avió. Hi ha diverses variants de violència sexual sistemàtica que es dugué a terme a Xile i a Uruguai. En el cas de Colòmbia, on es va patir una guerra de més de 50 anys (no extingida del tot encara la guerra) foren desenes de milers de dones violades, torturades i mutilades.

Botí també pels "salvadors" 

Centreamèrica es va convertir en un polvorí els anys 70 i 80 i començaments dels 90, amb guerrilles enfrontades a les dictadures militars. El Comitè d’Amèrica llatina i el Carib per la Defensa dels Drets de les Dones (CLADEM), fundat fa més de 30 anys, va publicar un ampli i sòlid treball sobre aquest aspecte poc conegut de les guerres a centreamèrica, i el va centrar en el doble infern que va suposar per les dones, les dones de l’enemic, és clar...

Es tornen a trobar amb allò pel que fugien

Al mateix temps, quan desenes de persones que fugien dels conflictes bèl·lics i buscaven refugi als països veïns, es va convertir per elles en una autèntica trampa, perquè els serveis d’intel·ligència nordamericans i  la CIA, les buscaven com a activistes polítiques i per part dels soldats de totes bandes, ’acarnissaven amb elles que tornaren a patir les violacions en grup i agressions sexuals per les que fugien del seu país.

Arreu del món

De vegades parlem d’aquesta explotació sexual a les dones com a botí de guerra a països com ara l’Afganistan, que a més han perdut molts drets amb el retorn dels talibans, per no parlar de les nenes segrestades a Nigèria per convertir-se en esclaves sexuals dels soldats de Boko Haram..., obligades a casar-se de molt jovenetes i a servir els soldats.

Delictes ignorats pels tribunals internacionals

Però la violència sexual a les dones considerades botí de guerra també s’ha donat a Europa, i no parlem ja de la II Guerra Mundial o l’època nazi. Durant dècades es va acusar les tropes soviètiques que alliberaren Berlín de violar massivament dones alemanyes com a venjança pels milions de persones mortes, però foren també centenars de dones alemanyes que varen ser violades pels vencedors de la II Guerra Mundial. Malgrat ser habitual no varen ser contemplades en els judicis de Nürembereg contra els nazis ni en el Tribunal de Crims de Guerra de Tokio (L’exèrcit imperial nipó va fer servir desenes de milers d’esclaves sexuals, les dones “consol”), ni tan sols s’ha tingut en compte pel Tribunal Penal Internacional per la ex Iugoslàvia, tot i que és conegut com la guerra es va acarnissar particularment sobre les dones. El domini sobre les dones era com un trofeu de guerra...

L’explotació sexual en el capitalisme

Estem davant  un nou 8 de març centrat sobretot en posar de relleu l’explotació sexual de les dones i les nombroses trampes que posa el capitalisme, que en fa un dels negocis més grans del món, per justificar l’explotació sexual de les dones a través de bordells i en les xarxes de prostitució de sempre que nodreixen de noies vingudes enganyades d’altres països a les que se’ls hi retira la documentació i són obligades a prostituir-se, no ja sense drets sinó sense llibertat. Perquè una cosa és la llibertat sexual que hom pot exercir des de la pròpia decisió i no t’hi pots posar, i una altra que t’hi vegis obligada per subsistir en no tenir una altra forma d’obtenir ingressos. El cos no pot estar en venda ni per l’explotació sexual a mode de negoci ni podem acceptar que, per causes de les guerres, es vegin obligades a convertir-se en esclaves sexuals per complaure els qui es pensen que han guanyat.

Són molts motius pel nostre: NO A LA GUERRA

És per això, que dom a dones estem frontalment contra les guerres, i no sols perquè suposen destrucció i patiment sinó per les conseqüències de degradació de les dones que, en perdre la llibertat, les humilien i esclavitzen, perdent així la seva dignitat.  Avui i sempre: NO A LA GUERRA!!!

maribelanoia@gmail.com

LES DONES FEMINISTES I EMPODERADES, SOM IMPARABLES

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La mobilització de les dones el 8 de març del 2020 va ser un indicador indiscutible de com les dones, arreu del món, ens havíem empoderat,  i -de tal manera- que havíem agafat les regnes de la pròpia vida fins al punt de que el patriarcat es va sentir amenaçat. Els sectors més reaccionaris no varen tardar en aixecar el seu crit perquè s’havia permès aital mobilització quan la pandèmia del COVID mostrava les seves urpes entrant de ple en la nostra vida de cada dia. Fins i tot la oposició política la va instrumentalitzar, per acusar el govern de coalició, que ho havia permès, de ser el responsable de la pandèmia. És la prova més palpable de que les dones al carrer els fem por, ens temen perquè volem destruir el discurs de l’odi al diferent front qui pretén relegar les dones, de nou, a l’estatus d’objecte i de no persona, submisa i sotmesa com cal a uns homes perquè que són ells qui han de portar els pantalons, només faltaria...

No som un objecte

La lluita feminista ve de lluny i el moviment feminista ha passat per diverses etapes i expressions, però les dones sempre -d’una manera o altra- ens hem resistit a que només se’ns consideri un objecte, ja sigui com a aparell per la reproducció de l’espècie o per atendre als homes en les seves necessitats vitals o complaure en la seva pulsió sexual.

Som persones i tenim drets

Venim de lluny. Ja a la II República les dones assolirem molts dels drets que reivindicàvem de feia temps, uns drets que ens varen arravatar per l’aixecament militar contra un govern legítimament constituït, i que va perdurar tota la dictadura franquista. (Al segle VI, en el decurs del Concili de Mâcon s’havia discutit -fins i tot- si les dones teníem ànima...).  Però amb la Declaració Universal dels drets humans de l’any 1948 es va consagrar mundialment la nostra condició de persona amb igualtat de drets com la resta d’éssers humans, sense discriminació per raons de sexe, raça, religió o altres... Al nostre país no es varen aplicar aquests drets fins l’aprovació de la Constitució de 1978 i, a través de la Conferència Mundial sobre la Dona de Beijing 1995, el feminisme del segle XX va plantejar una ambiciosa agenda mundial en favor de la igualtat, posant de relleu el valor universal dels seus postulats i el seu enorme potencial transformador.

Un entorn molt masclista

Però amb lleis no n’hi havia prou, s’havien de desenvolupar programes i mesures fins que les lleis vigents protegissin els nostres drets fins al moll de l’os d’una societat d’influència masclista molt arrelada. Les dones tenim un sostre de vidre, sí, però moltes dones s’han quedat molt lluny de sentir-se realitzada i lliure perquè els obstacles a superar pel fet de ser dona no els han permès ni d’arribar-hi.

Com aplicar coneixements i estudis

El moviment feminista té els seus anys d’història, i sempre hi hagut etapes on s’ha posat èmfasi en algun dels aspectes que l’estructura patriarcal de la societat condiciona i marca les nostres condicions de vida. El pas del temps hi ha afegit modernitat i coneixement, sobretot pels nombrosos treballs de recerca duts a terme darrerament i que, si poguéssim accedir a tots ells, no sé si tindríem pas temps de llegir-los. Del que sí ens dona temps és de descobrir, en un treball constant i per nosaltres mateixes, quina és la influència del sistema patriarcal en les nostres vides i al nostre entorn, per aportar-hi el nostre granet de sorra en canviar allò que està a les nostres mans, sobre les actituds relacionals, tant a l’àmbit familiar com en el social.

La pornografia fa les funcions d’un tutorial

La visibilització de la nostra realitat i la denúncia de tantes injustícies han anat arribant, amb molt d’esforç, a les escoles, a les empreses i també a d’altres sectors de la societat. L’alliberament sexual és un fet, ja no hi ha tabús, no obstant encara hi ha un comportament viciat a partir de rols diferents atorgats a la funció d’un home i a la de les dones. La pornografia està fent molt de mal perquè s’ha fet servir talment com un tutorial per tenir relacions i -evidentment- no són cap exemple per donar instruccions, i menys en el que han de ser unes relacions de gaudi basades en estimar, des del respecte, de mutu acord, de comunicació entre les persones més enllà del contacte físic.

Una cosificació sexuada

I heus aquí que s’ha donat tanta importància en desenvolupar lliurement qualsevol condició de l’expressió sexual, que això passa per damunt de tot. Certament tothom té dret a dirigir la seva orientació sexual cap on senti que és la seva. No hi cap la repressió ni el rebuig, i molt menys la marginació social. Cal un treball perquè les persones es trobin a sí mateixes i superin estereotips que no els encaixen. Una altra cosa és estructurar els matisos de la condició diversa que hi ha en la humanitat classificant-la per un aspecte específic, com si fos un tema exclusivament biològic. El rebuig del rol atorgat per una societat masclista que no encaixa ni a uns ni a altres no suposa -necessàriament- adaptar el cos a partir d’un sentiment. Alguns sectors econòmics del sector sanitari privat ja s’estan fregant les mans per l’increment de demanda de canvis físics.

El patriarcat és una construcció social, no biològica

En aquest sentit hi ha una bretxa oberta entre alguns sectors feministes que veuen perillar la llarga tasca feminista basada en la construcció d’una societat de gènere, que ha estat el motor de la seva lluita. Potser caldrà incorporar nous matisos a la nostra lluita, però el que no podem es negar el passat i dividir-nos. Si ens centrem en sumar i no excloure, des del nostre empoderament feminista, continuarem unides i serem imparables. A les dones ens continuen matant i el feixisme truca a la porta, no els fem el joc. El perill d’involució és molt més que possible, em preocupa per ser massa real.                                                                          maribelanoia@gmail.com

ELS VALORS DEL FEDERALISME

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Es diuen Federalistes d’Esquerres i fa temps que malden per sortir de l’atzucac d’exclusió per no pensar com qui es considerava en possessió de la veritat més absoluta, atrevint-se a bandejar -o fins i tot excloure- qui no seguia els seus postulats: o eres independentista o no hi cabies, o eres català d’origen o pertanyies a la categoria dels catalans nouvinguts, tot i que molts s’apuntaven a les legítimes aspiracions d’un poble que s’ha mobilitzat. Ara bé, quina direcció social pretenien els seus dirigents?. S’ha prioritzat la forma d’estat per damunt de les polítiques pensades per la gent?.

El dia que Igualada va cridar: Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia

Contra la repressió

Jo també he sortit al carrer, per exemple, el 20 de setembre del 2017 quan varen intervenir dependències de la Generalitat (havia sortit al carrer massa vegades exigint l’estatut d’autonomia), i vaig sortir a votar en la jornada de l’1-O, i també per protestar contra la brutal repressió que els poders fàctics de l’estat varen exercir sobre la població de Catalunya, que tan sols exercia el seu dret a vot, perseguint i castigant els cabdills de l’anomenat procés cap a l’independentisme.

Cal posar en qüestió el model econòmic.

Jo compartia, com tantíssima gent, la necessitat d’un canvi total, sobretot a nivell social. Farta de les privatitzacions en matèria de salut i ensenyament de les que la Generalitat en té les plenes competències, farta de que es doni tota la culpa a Madrid i que tot es redueixi a un tema de diners, a negociar més o menys partides pressupostàries per a gestionar de forma autònoma. Però distingia entre les legítimes demandes d’un poble que anhelava aquests canvis amb la possibilitat real de que, a mans dels de sempre, a Catalunya no s’avançaria en polítiques socials de fons, perquè el model liberal econòmic existent no es posava en qüestió.

L’enemic fa servir la democràcia per destruir-la

Tampoc he compartit mai el discurs d’enfrontar Catalunya amb Madrid, perquè malgrat a la capital hi estiguin concentrats tots els Ministeris i centres de poder, també hi ha ciutadans i ciutadanes que són víctimes de les seves polítiques neoliberals, d’exclusió social i de pèrdua de drets. Assenyalaré sempre que calgui el poder de l’Estat, sobretot ara que la dreta més radical s’ha instal·lat a estaments que haurien d’exercir les seves funcions suposadament de forma independent, però que s’han convertit en el bastió per combatre aquells que es proposin discrepar d’allò que sempre han representat: la unitat del territori, la monarquia o els lobbys de poder fàctic que sempre han mantingut els seus privilegis.

Els serrells pendents

Potser sí que, en la transició vàrem perdre alguns llençols com ara el dret d’autodeterminació o restituir la República front la monarquia, però la gent que sortíem al carrer contra la dictadura assumíem els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya, és dir: La reivindicació de les llibertats socials i polítiques; una amnistia per als presos polítics de la dictadura; un restabliment de l’Estatut d’Autonomia de 1932, amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació; i també coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

Els nostres drets a segon nivell

En l’esgotament del sistema generat amb la constitució de 1978, més que res perquè la conjuntura econòmica de predomini de les polítiques liberals que han aplicat els governs fins i tot en nom de l’esquerra, ha menystingut les poques avantatges socials que havíem aconseguit introduir. La inclusió d’aquests valors socials basats en la Declaració Universal dels Drets Humans va fer possible la inserció dels nouvinguts llavors a una societat que apostava per la diversitat cultural, facilitant que molts d’ells s’hi integressin.

La immersió linguística - Un sol poble

És català tothom que hi viu

Potser és aquesta Catalunya la que hauríem de tenir present per fer país i superar una fragmentació real que no ajuda a superar els efectes de la brutal crisi, que persisteix després de la pandèmia, i que no resol els problemes de les persones que vivim i convivim en un mateix país. Una fragmentació ben diferent del concepte de diversitat i pluralitat que havia estat a l’ADN del pensament de les esquerres catalanes.

Hi ha altres alternatives

El federalisme ha passat de ser una opció desconeguda a ser, per una part important de la població, la millor solució per superar els problemes territorials i organitzatius a Espanya, per donar sortida al conflicte polític que hi ha plantejat a Catalunya o per resoldre problemes col·lectius a nivell europeu.

... i propostes

Això ens ho explicarà l’associació de Federalistes d’Esquerres que dimecres vinent farà la seva presentació a Igualada. La resposta, ens diuen, és el federalisme que promou els valors i les solucions federals, com la cooperació, la solidaritat, la democràcia multinivell, les sobiranies compartides, pel progrés de la societat, tant a Catalunya com arreu. I, certament, aquests són uns principis i valors que comparteixo..

maribelanoia@gmail.com

UN ALTRE COP, NO A LA GUERRA

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

L’editorial de tots els noticiaris tornen a obrir amb amenaces de guerra, aquesta vegada a Ucraïna. Es torna a justificar l’enfrontament armat per resoldre uns conflictes que, per endavant, sabem que sols amaguen els interessos de les grans potències, cobrant-se víctimes innocents, tant per part dels “soldats - herois” sacrificats en nom del “servei a la pàtria” com -segur- la munió de  víctimes civils i destrucció de vida que deixen al seu pas.

Una zona estratègica per les potències mundials

Ressonen ja, de nou, els tambors de guerra que volen que -com a país membre de la OTAN- ens hi impliquem. Aquesta vegada és a Ucraïna, un lloc estratègic que aboca al Mar Azov i el Mar Negre, fronterer amb l’actual imperi rus del tot poderós Putin i les seves aspiracions de fer-se amb una sortida al mar per aquest espai estratègic de confrontació bèl·lica a nivell mundial. Podríem parlar dels suposats motius que expliquen la tensió generada entre les potències mundials, una tensió que ja es va escalant des de fa mesos, per l’increment -sense precedents- de l’ofensiva russa i  pel recolzament militar de diferents països occidentals al govern d’Ucraïna. El desplegament de tropes a ambdós indrets de la seva frontera amenaça en derivar en un conflicte armat.

Un procés similar al de Iugoslàvia

En aquest context sembla ser que Ucraïna podria integrar-se a la OTAN i això suposaria una ruptura dels compromisos de la mateixa aliança atlàntica. L’enfrontament dels EEUU i Rússia ens pot remetre als temps de la guerra freda i, en aquesta possibilitat, la Unió Europea s’hi podria veure arrossegada. De fet, l’estat espanyol ja ha enviat tropes al Mar Negre i a Bulgària. La guerra freda i la OTAN són etapes ja superades. En aquests moments on el món sencer continua afrontant la pandèmia i els seus efectes per la salut de la població, i que l’emergència climàtica que no para d’enviar-nos senyals, són poc propicis a que ens embarquem en recrear aquesta aventura, simplement perquè hi perdria tothom.

La guerra pels recursos energètics

Sabem de les dificultats als mercats mundials de l’energia, o potser aquesta és la seva justificació?. No oblidem que el control dels recursos energètics de l’Orient Mitjà ha inspirat totes les guerres dels darrers anys i que el gas arriba a Ucraïna, des de Rússia i Bielorússia, on hi ha nombrosos gasoductes, suposant una gran reserva de gas. Aquest no deixa de ser un conflicte derivat de la crisi econòmica i social que vivim, per la necessitat també de controlar, a nivell mundial i per part de determinades superpotències, uns recursos cada vegada més escassos. En aquest sentit cal denunciar el paper subaltern i subordinació de la Unió Europea als interessos dels EEUU, disposant de la OTAN únicament com a instrument de guerra. No té sentit que ara s’estengui cap a Ucraïna i Geòrgia únicament pels interessos dels EEUU. És més necessari que mai facilitar la transició energètica vers les energies renovables, tant pel nostre futur com a espècie com també pel mateix planeta, rebutjant el seu ús geopolític.

Una vegada més: NO A LA GUERRA

Haurem de treure la pols a les mobilitzacions del NO A LA GUERRA perquè les causes de la gent de pau, que són la majoria, no han canviat pas tant. La autosuficiència energètica, les energies netes i renovables han de prendre el camí contra les guerres i a favor de la pau i la justícia, una pau i una justícia que sols s’ha d’assolir per la via de la distensió, la desescalada, la dissuasió i el diàleg per una negociació.

La Pau no sols és l’objectiu, és el camí

“No hi ha camí per la pau, la pau és el camí”, sentenciava Mahatma Gandhi en una de les frases més recordades dels seus valors de la no violència. La pandèmia ens ha mostrat quan perillós és jugar amb la natura explotant els seus recursos per un creixement desaforat de l’economia. Tot creixement ha de ser sostenible, i els paràmetres de confrontació bèl·lica per controlar aquests recursos per continuar fent-ne negoci els qui cada vegada són més rics en detriment dels que cada dia són més pobres és un sense sentit.

Aixequem de nou la nostra veu

Recuperem els vells arguments que ens van fer aixecar aquell crit massiu de “no a la guerra” perquè potser ens tornarà a fer falta. La pau és l’únic valor per afrontar la vida del mateix planeta i de la civilització humana que l’habitem. Continuar en l’espoli de la natura, la destrucció de vida i alimentant el negoci de les guerres no farà sinó posar en perill la pervivència de la mateixa espècia humana. Per això, avui i sempre: NO A LA GUERRA.

maribelanoia@gmail.com