ESTIC TRISTA, PERÒ NO M'HAN VENÇUT

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest estiu ha estat -per a mi- especialment llarg, perquè llarga se’m ha fet l’espera de la resposta humanitària a la massacre de la població de Palestina que continua a Gaza i també ha entrat amb virulència al sud del Líban. El nombre de morts i víctimes que ens arriben a través dels informatius no és una qüestió tan sols de xifres, darrera cada mort, cada ferit, cada perseguit, empresonat o torturat és una o més persones que pateixen, ja siguin les pròpies víctimes o les seves famílies. Mares i pares desesperats veient com moren els seus fills perquè s’han atacat escoles o hospitals sense discriminació; una impotència que s’estén també arreu del món on les persones que tenim consciència no podem ni volem restar en silenci davant aitals atrocitats.

Jutges que entren en política sense que els hi toqui

Mentrestant, la ultra dreta avança no ja en els resultats electorals sinó en el discurs imperant. Des de les fake-news a la utilització dels mitjans de comunicació per inventar-se faules i escampar mentides i difamacions a jutges que, més que impartir justícia, sembla que hagin emprès les formes inquisitorials de perseguir les persones per les seves idees o -simplement- per sospites infundades, tan sols per embrutar el panorama de la política desprestigiant càrrecs electes i legítims senzillament perquè no són dels seus, mentre atien cabdills -masculins i femenins- amb discursos demagògics posant una cortina de fum a les corrupteles que els esquitxen -en primer lloc- a ells mateixos.

El risc d’enquistament per ’afrontar les necessitats reals

I a casa nostra, on sembla que s’havia apostat per endreçar la convivència deixant enrere les actituds basades en una certa segregació per raons d’identitat, tampoc hi ha pau, doncs tant pels qui enarboren el discurs de l’odi com pels qui s’ancoren en un passat de confrontació entre una mateixa ciutadania, vivim una situació que ens pot dur de nou a un enquistament per afrontar la solució als problemes del dia a dia que tenim la gent, la ciutadania en general.

Tothom qui vingui per millorar Catalunya és català

L’altra dia, en una intervenció al Parlament, el nou President de la Generalitat Salvador Illa, en una intervenció dirigida a tallar d’arrel el discurs de l’odi incrustat en alguna diputada que embruta la dignitat del Parlament, va dir que tothom qui vingui a Catalunya per millorar Catalunya és català, i té tots els drets i deures que tenim qualsevol dels ciutadans i ciutadanes que formem part d’aquest gran país. Una versió actualitzada del que varen ser els altres catalans on es considerava català tothom qui vivia i treballava a Catalunya, i que va fer possible construir la convivència amb els nouvinguts que arribaven de les espanyes empobrides per la dictadura, normalitzant la immersió de la llengua i la nostra cultura i tradicions.

Ens cal enarborar de nou el “No Passaran”

Mentre que continuem posant barreres d’identitat, de fet estem obrint la porta als qui enyoren el franquisme i el feixisme de temps passats amb la seva estela de repressió, destrucció, mort i persecució que pretenen oblidem. Ens cal  enarborar de nou aquell “no passaran” que tan ens va unir en el passat i que, malgrat haver-ho patit en pròpia pell, vàrem ser capaços de resistir i fer possible una transició que -encara que amb moltes limitacions i hipoteques- ens ha permès gaudir d’uns anys de vida i esperances que ara volen truncar.

Mentre persisteixi la consciència i el compromís hi ha esperança

Mentre hi hagi qui ompli els carrers i les places de banderes i cants de “Free Palestina”, mentre hi hagi veus que s’alcin contra la privatització de la sanitat, la comercialització i utilització ideològica de les institucions dedicades a l’ensenyament, l’enfrontament als Fons Voltors dels centres l’atenció a la vellesa o al mercat immobiliari, expulsant els seus habitants d’anys per convertir-los en habitatges turístics amb preus inaccessibles pels ciutadans, mentre hi hagi un alè de dignitat que no permeti que es trepitgin els drets humans, no podem perdre l’esperança perquè, malgrat ens sembli que estem en minoria, som la majoria. Puc estar molt trista per totes aquestes barbaritats, però mai hauran vençut les esperances de canviar aquest món tant cruel per un món més habitable on els drets humans imperin arreu i de forma global en un univers on hi prevalgui la vida per damunt de la destrucció i la mort.                                     

maribelanoia@gmail.com