Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Ja fa temps que notem
que la constitució de 1978 s’està quedant obsoleta, que cal renovar alguns dels
seus temes fonamentals i posar-la al dia. Semblava que només era pel tema
territorial (la organització territorial de l’Estat que fa temps grinyola per
tots els cantons), ni la Monarquia Parlamentaria (que darrerament algú es proposa
esquerdar de mort amb una ingerència sense quarter en la vida privada de la
gent, com a la inquisició). Per molt que sigui antimonàrquica, veig la jugada
política dels que voldrien que el cap d’estat no es limiti a complir la
constitució signant -per exemple- la llei d’amnistia, sinó que se’n desmarqui i
faci un gest que ens portaria a una involució. Alguns aspectes estan més que
caducats i tenim dues opcions: o anar fent canvis puntuals per no trencar el
famós consens o trenquem el joc i estripem les cartes.
El que també grinyola,
però, és un sistema de govern basat en el bipartidisme, que també està caduc.
Ara s’imposa el diàleg front un Congrés de Diputats sobirà divers i plural. Per
començar, aquesta és la segona legislatura en que s’ha hagut de conformar un
govern plural a partir de la diversitat política resultant de les eleccions
generals. Les eleccions no són com una lliga esportiva on qui guanya és qui
treu millor resultat, sinó que -ens ho han recordat bé aquests darreres temps- guanya
qui assoleix la majoria suficient dels diputats del Congrés per formar govern,
on resideix la sobirania popular. Així la dinàmica parlamentària ens porta a
reconèixer que la realitat de la societat és plural i diversa, amb matisos que
posen l’accent en el programa social o altres més territorial.
La ultradreta
arrossega l’altra dreta
L’avenç del discurs
de les forces de l’extrema dreta, que està arrossegant la dreta democràtica que
hauria de representar el PP front VOX, estan torpedinant qualsevol acord
parlamentari que no passi pels seus objectius de posar pals a les rodes al
govern de coalició tractant d’enderrocar-lo i, per això, no fan servir altre
argument que un atac sistemàtic, a base d’insults, al seu president Pedro Sánchez,
no pas contraposant arguments programàtics com seria plausible per tal de
dur-se a terme un debat real, sinó que -tant al Congrés dels Diputats com també
en qualsevol altre tipus de contesa electoral- l’enemic a batre sols és Pedro
Sánchez.
Per exemple a Galícia,
davant la crisi dels “pellets” i en portes d’una nova jornada electoral, el seu
discurs és monotemàtic, atacar al govern com fent-lo responsable de la dissort mediambiental.
Les competències mediambientals estan transferides a la Comunitat Autònoma
gallega i -com a molt- derivant-la també als seus municipis, però la única cosa
que saben fer és criticar Pedro Sánchez com culpant-lo de tot i fent-se la
víctima de tots els mals. Això no és ni madur, ni responsable, ni civilitzat. Una
pregunta, la Comunitat Autònoma ha demanat a l’Estat, com cal, el suport necessari per fer front a aquesta crisi?.
Doncs no, sols reclama aquest ajut sense haver-lo demanat prèviament. Així
volen ser autònoms?. Els preocupen realment els problemes de la gent o sols
aprofitar qualsevol fòrum per atacar personalment el President?.
És clar, en la seva
ment franquista encara compta que qui mana és un cabdill, no els hi cap assumir
que les decisions es prenen col·lectivament, no des de l’ordeno i mano. Són
coses de cultura democràtica i de maduresa humana, i els i les actuals bocamolls
de la dreta que tenim -si és que en tenen- no la fan servir.
La dinàmica
parlamentària no ens ha de portar a un enfrontament propi d’un enemic en
situació de guerra. En cultura democràtica el que ha de prevaler és el diàleg i
l’acord entre diferents, perquè hi ha adversaris i rivals, i potser també
companys de viatge en el camí de la democràcia. Per exemple, el comportament
plenament cívic del discurs del PNV, que és de dretes, però no hi ha cap dubte
que exerceix la seva funció eminentment demòcrata i desmarcada del discurs de l’odi.
També han calgut acords a nivell social amb la dreta civilitzada com ara per
actualitzar el salari mínim o la reforma laboral. Està vist que aquests tipus d’acord
no es poden assolir amb qui duen a terme una política d’assetjament i enderrocament
sistemàtic de la mateixa democràcia, sense ni continguts ni ganes de negociar.
Molts diputats, per exemple Oscar Matute, de BILDU, o també des de SUMAR o ERC (amb les brillants intervencions parlamentàries d’en Rufián) tenen actituds crítiques davant allò que no comparteixen, com ara governar per Reial Decret sense diàleg previ, però prima el seny i no obstrueixen la tasca de govern. La reivindicació de diàleg és justa, i després de l’excepció d’un govern en funcions davant els terminis per assolir la important subvenció europea per prendre mesures a favor de la població, pot explicar el mètode emprat. No obstant, l’exigència del necessari diàleg continua. O és que el diàleg sols és preceptiu per aquelles forces polítiques que decanten la balança de vot?.
L’oportunisme de
JUNTS ha est per “colar” les seves aspiracions polítiques en uns moments de
necessitat. Es tracta d’un mercantilisme nociu. És correcte que s’avanci en el
camí de transferir competències a les diferents autonomies, però no és de rebut
que ho faci amb mesures tan sensibles com ara les competències sobre immigració,
passant per damunt del govern de la Generalitat i altres sectors socials
compromesos en el tema, simplement aprofitant la seva força política amb l'objectiu de poder
aplicar la seva xenofòbia excloent, i així poder “controlar” els ciutadans i
ciutadanes de Catalunya, tractant-los de delinqüents simplement per raons d’origen.
No, aquesta actitud no
representa Catalunya, ni la seva població ni el seu govern. Hi ha molta altra
gent que està en contacte amb la Catalunya real que ja no és la que alguns, des
de Waterloo es creuen tenir-ne la patent, com si Catalunya fos el seu feu... La
majoria ciutadana, és diversa i plural, i des d’aquesta naturalesa s’han de
buscar i trobar acords per la convivència i l’avanç en drets condicions de vida
digna. Mantenir una estructura de privilegiats i exclosos no obeeix a cap
principi, ni molt menys democràtic, sinó al contrari. En aquest sentit potser
sí que li cal anar fent canvis en la Constitució per tal de que es puguin
acomplir molts dels seus preceptes bàsics de drets humans i socials, uns drets
que la dreta ha volgut amagar sota la catifa per imposar el neoliberalisme. Per
tant, una nova transició és necessària, i cal deixar enrere definitivament els
qui tenen nostàlgia de temps obscurs, i cal fer-ho abolint els privilegis que
els va atorgar la transició de 1978, per exemple en relació a la Memòria
Històrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada