Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Ja sigui perquè aquest any es compliran els 50 anys de la mort del dictador, o perquè cíclicament -en el marc de la recuperació de la memòria històrica amb un notori retard- ja toca, hem començat a entrar en el que va suposar la dictadura franquista i els seus 40 llargs anys de ferotge repressió. L’empresa no és fàcil perquè, tal i com va deixar dit el dictador front la perspectiva d’una transició democràtica, és que tot estava “lligat i ben lligat”.
Les clavegueres de l'Estat
Prou que ho havíem vist i que -darrerament- ho veiem, la virulència dels qui s’han immers en les cloaques de l’estat per impedir tot avanç social que acabi amb els privilegis dels de sempre, ha esclatat sense límits. La democràcia que tenim sempre ha estat com tutelada per aquests guardians de la pàtria que es creuen que és seva i que -talment com una patent- els pertany.
Sense
competències per intervenir en el capital
És com si només
ens haguessin deixat jugar amb les competències que ens confereix la
constitució, perquè no tenim pas competències ni autoritat per posar el sector
econòmic al servei d’allò general. Al contrari, s’ha ajudat a reconvertir les
grans empreses per atomitzar el sector productiu, amb petites i mitjanes
empreses, mentre que les grans indústries i el sector financer (Bancs,
Inversors o assegurances...) s’han fet amb el timó de l’economia tan sols en
clau especulatiu: el negoci del diner pel diner. Fins i tot privatitzen els
serveis que, per naturalesa, haurien de ser únicament de caràcter públic:
educació, salut, sectors estratègics, etc...
Organitzar-se clandestinament
En la lluita
antifranquista, els qui vàrem comprometre’ns a favor de les llibertats, vàrem
haver d’organitzar-nos en la clandestinitat i aprendre totes aquelles regles de
resistència per fer front als obstacles que ens posaven davant i que havíem de
superar. Calia establir estratègies de convocatòria de reunió, totalment
discretes i mig amagades, per mor de ser descoberts (més de tres persones no es
podien reunir). I si queies, en una manifestació o en una batuda, eres detingut
i t’obligaven a delatar els teus companys d’organització. En les declaracions
sempre hi havia un “poli bó” i un “poli dolent”, sovint es canviaven els rols
perquè sols volien fer-te sentir en confiança per tal de delatar. Sovint, massa
sovint, aplicaven sistemes de tortura física o moral per doblegar-te, però
sabies que no te’ls havies de creure, ni tan sols de quan t’insultaven o et
mentien sobre els teus. T’havies de tancar en
tu mateix i protegir-te de qualsevol influència de caràcter extern, per dur que
fos, i seguir sense rendir-te.
Noves formes de tortura
La situació que
vivim em porta als temps ja viscuts. La pressió de la tecnologia permet avui
entrar fins a la privacitat més privada, i el xantatge emocional et pot fer
sobrevenir el dubte, esdevenint la tortura tecnològica. Conec massa el llop
ni que es posi pell d’ovella. Les meves conviccions no han canviat mai. Els
partits polítics els he concebut sempre com una forma d’organització per
mobilitzar la societat en la defensa dels drets i valors que ens són inherents
a les persones, a l’empara dels drets humans.
Partits convertits sols en maquinària electoral
A partir de la
transició s’han convertit únicament en una empresa quin objectiu és una maquina
electoral permanent. Tot està en clau de vots per assolir un nombre de diputats
que permetin tenir una majoria per poder administrar l’erari públic que, segons
les orientacions polítiques que tinguin, poden anar en una direcció o altre. A
les primeres eleccions democràtiques encara hi havia lluitadors antifranquistes
que aspiraven a posar les institucions al servei de la majoria social. Aviat
per això, i amb la perspectiva de que aquesta tasca seria remunerada, molts
aprofitats s’ho van prendre com una ocasió per escalar socialment en benefici
propi. Crec que aquesta dedicació ha d’estar retribuïda (sinó només la podrien
exercir les professions liberals que no depenen d’un horari laboral i no els
suposa una segona jornada), però una cosa és dedicar-t’hi i cobrar per una
tasca intensiva i l’altra és ser un vividor que fa el que calgui, fins i tot
fer valer una suposada influència a canvi de diners, per tal de decidir sobre
els pressupostos als qui corrompen i es deixen corrompre.
Allò podrit no ens ha de desencisar dels ideals
El que ha sortit
a la llum aquests dies ha desencisat i enfonsat els ànims de molts ciutadans i
ciutadanes que creuen els valors de la democràcia i la honestedat de l’ésser
humà, no sense reconèixer que aquest té les seves imperfeccions. Tot plegat em
recorda massa els temps passats, per això
em redobla l’alerta per l’amenaça que s’imposi el feixisme, el
franquisme o qualsevulla altra versió local del discurs de l’odi.
Evitem el sectarisme que sols divideix
De persones
íntegres i no íntegres n’hi ha a tot arreu. La organització dels nostres
representants polítics no ha de ser la referència exclusiva dels referents que
tenim els demòcrates i progressistes. No és hora de tirar-nos els plats pel cap
sinó de fer pinya, tot i les diferències. Simplement es tracta de la diversitat
i pluralitat de les esquerres, les unes amb tasques de representació pública i
les altres al carrer, un carrer que no ha de deixar mai de ser nostre per poder
barrar-los el pas, fins i tot posant en qüestió determinats assenyalaments,
concebuts simplement en clau d’enderrocar la democràcia.
Les conviccions ens han de fer irreductibles
Talment com a l'antifranquisme,
la unitat oberta, sense sectarisme, i les conviccions han de ser la membrana
que protegeix la nostra consciència i compromís. Sols així serem irreductibles
i podem seguir.










Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada