L'ASSETJAMENT SEXUAL EN EL MÓN DE LA POLÍTICA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El patriarcat i el masclisme és el càncer que està incrustat en totes les estructures de la societat. Abans que les dones s’incorporessin al món del treball assalariat era més evident i notori, doncs l’àmbit privat era -per excel·lència- el marc on es donava clarament aquest domini de l’home per damunt de les dones, que només estaven destinades a treballar pel marit i els fills com a obligació. L’excusa i el mitjà es transmetia a través de la religió, però la veritat és que -pel capitalisme- era la aportació gratuïta de les dones a la reposició de les forces de treball de la seva mà d’obra. Amb la incorporació de les dones al mercat de treball, aquesta explotació de les dones era per partida doble, doncs, a banda d’haver de desenvolupar el treball de reproducció de l’economia productiva, havien de continuar duent a terme el treball de reproducció de la vida a la que, com una “fatalitat”, se’ls hi havia destinat a canvi de res.

La inserció a la societat

Mica en mica, però, les dones anaven aixecant la seva veu en la defensa dels seus drets laborals, com ho feien els homes (finals del segle XIX), mentre que no podien encara aixecar la veu dels seus drets en l’àmbit familiar. S’havien incorporat al mercat laboral sense descarregar la seva motxilla de les pedres de les tasques domèstiques i de cura dels seus. Després de la II Guerra Mundial, amb la implantació de l’anomenat Estat del Benestar i a l’empara de la Declaració Universal dels Drets Humans, les dones es resistiren a tornar a les seves llars després d’haver desenvolupat tasques essencials a les escoles i hospitals mentre els homes eren a la guerra. Així es va manifestar l’exigència de cura dels infants i malalts a càrrec de la societat (les escoles bressol, hospitals i serveis socials). També es començaven a reivindicar els drets de les dones a la llar, i el dret que tenien sobre el propi cos, front la obligació al marit i la reproducció de l’espècie l’espècie que se’ns havia atorgat -preceptivament- de forma exclusiva.

El feminisme denuncia la violència masclista

El feminisme va sorgir amb força en aquest tema i així hem entrat al segle XXI amb la denúncia de la violència masclista implícita en tots els àmbits, tant en el privat com també en el social, i el preu de vides pagat per les dones front qui es considera “amo” de tots els membres de la família. A molts els costa acceptar que les dones tenim els mateixos drets per a decidir que inclou també donar el “sí és sí” en les relacions íntimes, sense que sigui una obligació la de complaure al marit imposada en el passat, en particular sota influència religiosa.

Es palesa l’assetjament en el món laboral

L’àmbit laboral no està exclòs d’aquest assetjament sexual i -darrerament- ha aflorat també aquest assetjament en el món de la política que, com a qualsevol organització social, no està exempta de comportaments íntims, dissociats o contradictoris -a vegades- de les mateixes proclames que duen a terme no ja les organitzacions polítiques sinó els seus mateixos responsables o cares visibles. Ens ho ha recordat recentment la pel·lícula d’Itziar Bollarin amb el cas Nevenka). És una realitat que ha estat encara més callada que les altres, doncs -quan les organitzacions tenen una estructura jeràrquica- és fàcil que s’introdueixin models de direcció vertical que, quan es toca poder, pren l’esbiaixada de qualsevol comportament masclista generalitzat, tan se val que portin faldilles com pantalons...

Aflora també  les organitzacions polítiques

Les organitzacions assembleàries no estan exemptes d’aquests inèrcies, doncs si bé estan concebudes per evitar jerarquies verticals, sovint -a la realitat- s’imposa el criteri de qui manifesta més caràcter i sovint- si les dones som més tímides o discretes i no ens volem imposar, doncs es repeteix  -sense voler- el mateix esquema de funcionament patriarcal. La diferència és que, amb el feminisme, les dones han perdut la por i s’han empoderat com per denunciar als seus agressors, sigui quina sigui la seva posició social.

L’empoderament i la tolerància zero, les úniques teràpies

El càncer del masclisme sols s’erradicarà amb una teràpia que pot sembla agressiva, però que avui per avui és la única possible i eficaç. És la tolerància zero, l’empoderament de les dones i fer que l’eix de la convivència -inclòs el món de la política- no estigui motivat pels interessos econòmics de supervivència o de poder personal, sinó de compromís militant, amb els seus legítims drets coberts, però amb coherència entre el què es diu i el què es fa, amb integritat i honestedat a prova de foc, sinó no hi haurà quimioteràpia que pugui exterminar el masclisme i les seves estructures patriarcals impregnades en tots els racons de la societat, des dels més íntims als més visibles.     

maribelanoia@gmail.com