EL 47, L'ALTRA VERITAT IMPLÍCITA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Diumenge vaig anar a Montbui, al Mont Àgora, on s’hi projectava la pel·lícula que ha assaltat recentment les pantalles de cinema del nostre país. El “47” explica la història d’un acte de dissidència pacífica, on el moviment veïnal que va ser l’inici de la transformació dels suburbis de Barcelona fins a esdevenir avui barris ben dignes de moltes ciutats. Manolo Vital era un conductor d’autobús que segrestaria per tal de desmuntar una mentida que l’Ajuntament de Barcelona s’obstinava en repetir, i que era que els autobusos no podien pujar les costes del districte de Torre Baró. Un acte de rebel·lia que va demostrar ser un catalitzador per al canvi, un canvi del que les persones que hi viuen s’enorgulleixen de les seves arrels, d’una lluita de veïnat i de classe, que va ajudar a crear la Barcelona moderna que ha anat esdevenint en el temps.

El Barri de Sant Maure 1977

Vivències també a casa nostra

La pel·lícula ofereix un relat colpidor, molt realista i ple de records d’unes vivències que aquella generació vàrem viure de primera mà, potser no a Torre Baró però sí que coincidia als inicis de l’assentament poblacional al que llavors era el Barri de Sant Maure i que avui és el nucli urbà de Santa Margarida de Montbui, un canvi que no hauria sigut possible sense la munió de treballadors i treballadores que hi deixaren la seva pell, i mai tan literalment dit, perquè sota la dictadura, qualsevol acte de protesta suposava el risc de la repressió, ja sigui laboral (quedar-te sense feina) o també d’arriscar-te a una detenció, sotmès a tortura i posteriorment presó o, en alguns casos, fins i tot la mort.

Èxode migratori anys 50-60

L’èxode migratori

Són milers i milers els homes i dones que varen decidir comprometre’s per fer front a les nefastes condicions de vida sofertes sota la dictadura franquista, havent hagut de fugir de la seva terra d’origen per la fam i la misèria a que varen ser condemnats, però també a la prepotència del “senyoritos” que es creien amos no sols de les terres on hi treballaven, sinó també de les persones i les seves famílies -inclòs les dones joves que també creien eren de la seva propietat- a les que obligaven a una vida sotmesa, trepitjant també la seva consciència i dignitat.

L’antifranquisme

El que la pel·lícula no diu és que, darrera d’aquests moviments veïnals, hi havia alguna cosa al darrere que no era fruit de la casualitat. Mica en mica, i sota la més rigorosa clandestinitat, els coetanis dels anys seixanta anàvem prenent consciència de la situació i ens comprometíem amb aquelles organitzacions -que ja des dels primers anys del franquisme- maldaven per resistir, primer, el cop d’estat que va destronar la legítima II República, per continuar lluitant sota el franquisme fins contribuir -de forma indiscutible- al procés de transició a la democràcia.

Vaga Tèxtil Igualada 1977

El compromís polític

La majoria dels obrers s’havien mobilitzat sobretot per raons ideològiques (les idees del socialisme s’estenien a la meitat del segle XX i la Declaració Universal dels Drets Humans hi varen contribuir). També amb un cert impuls de les bases d’un cristianisme que posava les seves esperances en el Concili Vaticà II i que va aportar molts militants a la causa dels obrers que s’organitzaven en sindicats i moviments veïnals. Esdevindrien líders però no pas herois aïllats, i molts d’ells havien optat per prendre compromís polític en la clandestinitat, conscients del que s’hi jugaven, perquè ni els partits polítics ni els sindicats eren legals.

El dia que Igualada va cridar:
Llibertat, Amnistia i Estatut d'autonomia

Lideratges, organització i herois

Així es formaren les CCOO i també les Associacions de Veïns, amb lideratges de militants compromesos molts d’ells amb el PSUC i que dedicaven els seus esforços als interessos i drets del conjunt al que representaven amb un lideratge, certament, però on la heroïcitat era compartida amb tots aquells qui representaven, ja siguin els treballadors de la fàbrica o els veïns i veïnes del seu barri, sense altre objectiu que la voluntat de servei a la comunitat, no pas per interès ni ansietat de lucre..

Monument dedicat
als advocats d'Atotxa

La realitat sura des del silenci

Aquest és un transfons que és present en el decurs del relat dels fets, tot i que la seva existència i tasca sura -del transfons- en silenci. La veritat històrica és indiscutiblement aquesta: sense una organització col·lectiva no hi ha victòries. Els èxits no són personals sinó del poble organitzat. Això està expressat implícitament tot i que no s’anomena. Ara que no és criticable, tan sols es tracta d’una pel·lícula...

maribelanoia@gmail.com