Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 30 d’octubre del 2024

L'ASSETJAMENT SEXUAL EN EL MÓN DE LA POLÍTICA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El patriarcat i el masclisme és el càncer que està incrustat en totes les estructures de la societat. Abans que les dones s’incorporessin al món del treball assalariat era més evident i notori, doncs l’àmbit privat era -per excel·lència- el marc on es donava clarament aquest domini de l’home per damunt de les dones, que només estaven destinades a treballar pel marit i els fills com a obligació. L’excusa i el mitjà es transmetia a través de la religió, però la veritat és que -pel capitalisme- era la aportació gratuïta de les dones a la reposició de les forces de treball de la seva mà d’obra. Amb la incorporació de les dones al mercat de treball, aquesta explotació de les dones era per partida doble, doncs, a banda d’haver de desenvolupar el treball de reproducció de l’economia productiva, havien de continuar duent a terme el treball de reproducció de la vida a la que, com una “fatalitat”, se’ls hi havia destinat a canvi de res.

La inserció a la societat

Mica en mica, però, les dones anaven aixecant la seva veu en la defensa dels seus drets laborals, com ho feien els homes (finals del segle XIX), mentre que no podien encara aixecar la veu dels seus drets en l’àmbit familiar. S’havien incorporat al mercat laboral sense descarregar la seva motxilla de les pedres de les tasques domèstiques i de cura dels seus. Després de la II Guerra Mundial, amb la implantació de l’anomenat Estat del Benestar i a l’empara de la Declaració Universal dels Drets Humans, les dones es resistiren a tornar a les seves llars després d’haver desenvolupat tasques essencials a les escoles i hospitals mentre els homes eren a la guerra. Així es va manifestar l’exigència de cura dels infants i malalts a càrrec de la societat (les escoles bressol, hospitals i serveis socials). També es començaven a reivindicar els drets de les dones a la llar, i el dret que tenien sobre el propi cos, front la obligació al marit i la reproducció de l’espècie l’espècie que se’ns havia atorgat -preceptivament- de forma exclusiva.

El feminisme denuncia la violència masclista

El feminisme va sorgir amb força en aquest tema i així hem entrat al segle XXI amb la denúncia de la violència masclista implícita en tots els àmbits, tant en el privat com també en el social, i el preu de vides pagat per les dones front qui es considera “amo” de tots els membres de la família. A molts els costa acceptar que les dones tenim els mateixos drets per a decidir que inclou també donar el “sí és sí” en les relacions íntimes, sense que sigui una obligació la de complaure al marit imposada en el passat, en particular sota influència religiosa.

Es palesa l’assetjament en el món laboral

L’àmbit laboral no està exclòs d’aquest assetjament sexual i -darrerament- ha aflorat també aquest assetjament en el món de la política que, com a qualsevol organització social, no està exempta de comportaments íntims, dissociats o contradictoris -a vegades- de les mateixes proclames que duen a terme no ja les organitzacions polítiques sinó els seus mateixos responsables o cares visibles. Ens ho ha recordat recentment la pel·lícula d’Itziar Bollarin amb el cas Nevenka). És una realitat que ha estat encara més callada que les altres, doncs -quan les organitzacions tenen una estructura jeràrquica- és fàcil que s’introdueixin models de direcció vertical que, quan es toca poder, pren l’esbiaixada de qualsevol comportament masclista generalitzat, tan se val que portin faldilles com pantalons...

Aflora també  les organitzacions polítiques

Les organitzacions assembleàries no estan exemptes d’aquests inèrcies, doncs si bé estan concebudes per evitar jerarquies verticals, sovint -a la realitat- s’imposa el criteri de qui manifesta més caràcter i sovint- si les dones som més tímides o discretes i no ens volem imposar, doncs es repeteix  -sense voler- el mateix esquema de funcionament patriarcal. La diferència és que, amb el feminisme, les dones han perdut la por i s’han empoderat com per denunciar als seus agressors, sigui quina sigui la seva posició social.

L’empoderament i la tolerància zero, les úniques teràpies

El càncer del masclisme sols s’erradicarà amb una teràpia que pot sembla agressiva, però que avui per avui és la única possible i eficaç. És la tolerància zero, l’empoderament de les dones i fer que l’eix de la convivència -inclòs el món de la política- no estigui motivat pels interessos econòmics de supervivència o de poder personal, sinó de compromís militant, amb els seus legítims drets coberts, però amb coherència entre el què es diu i el què es fa, amb integritat i honestedat a prova de foc, sinó no hi haurà quimioteràpia que pugui exterminar el masclisme i les seves estructures patriarcals impregnades en tots els racons de la societat, des dels més íntims als més visibles.     

maribelanoia@gmail.com

 

 

dimecres, 16 d’octubre del 2024

EL 47, L'ALTRA VERITAT IMPLÍCITA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 


Diumenge vaig anar a Montbui, al Mont Àgora, on s’hi projectava la pel·lícula que ha assaltat recentment les pantalles de cinema del nostre país. El “47” explica la història d’un acte de dissidència pacífica, on el moviment veïnal que va ser l’inici de la transformació dels suburbis de Barcelona fins a esdevenir avui barris ben dignes de moltes ciutats. Manolo Vital era un conductor d’autobús que segrestaria per tal de desmuntar una mentida que l’Ajuntament de Barcelona s’obstinava en repetir, i que era que els autobusos no podien pujar les costes del districte de Torre Baró. Un acte de rebel·lia que va demostrar ser un catalitzador per al canvi, un canvi del que les persones que hi viuen s’enorgulleixen de les seves arrels, d’una lluita de veïnat i de classe, que va ajudar a crear la Barcelona moderna que ha anat esdevenint en el temps.

El Barri de Sant Maure 1977

Vivències també a casa nostra

La pel·lícula ofereix un relat colpidor, molt realista i ple de records d’unes vivències que aquella generació vàrem viure de primera mà, potser no a Torre Baró però sí que coincidia als inicis de l’assentament poblacional al que llavors era el Barri de Sant Maure i que avui és el nucli urbà de Santa Margarida de Montbui, un canvi que no hauria sigut possible sense la munió de treballadors i treballadores que hi deixaren la seva pell, i mai tan literalment dit, perquè sota la dictadura, qualsevol acte de protesta suposava el risc de la repressió, ja sigui laboral (quedar-te sense feina) o també d’arriscar-te a una detenció, sotmès a tortura i posteriorment presó o, en alguns casos, fins i tot la mort.

Èxode migratori anys 50-60

L’èxode migratori

Són milers i milers els homes i dones que varen decidir comprometre’s per fer front a les nefastes condicions de vida sofertes sota la dictadura franquista, havent hagut de fugir de la seva terra d’origen per la fam i la misèria a que varen ser condemnats, però també a la prepotència del “senyoritos” que es creien amos no sols de les terres on hi treballaven, sinó també de les persones i les seves famílies -inclòs les dones joves que també creien eren de la seva propietat- a les que obligaven a una vida sotmesa, trepitjant també la seva consciència i dignitat.

L’antifranquisme

El que la pel·lícula no diu és que, darrera d’aquests moviments veïnals, hi havia alguna cosa al darrere que no era fruit de la casualitat. Mica en mica, i sota la més rigorosa clandestinitat, els coetanis dels anys seixanta anàvem prenent consciència de la situació i ens comprometíem amb aquelles organitzacions -que ja des dels primers anys del franquisme- maldaven per resistir, primer, el cop d’estat que va destronar la legítima II República, per continuar lluitant sota el franquisme fins contribuir -de forma indiscutible- al procés de transició a la democràcia.

Vaga Tèxtil Igualada 1977

El compromís polític

La majoria dels obrers s’havien mobilitzat sobretot per raons ideològiques (les idees del socialisme s’estenien a la meitat del segle XX i la Declaració Universal dels Drets Humans hi varen contribuir). També amb un cert impuls de les bases d’un cristianisme que posava les seves esperances en el Concili Vaticà II i que va aportar molts militants a la causa dels obrers que s’organitzaven en sindicats i moviments veïnals. Esdevindrien líders però no pas herois aïllats, i molts d’ells havien optat per prendre compromís polític en la clandestinitat, conscients del que s’hi jugaven, perquè ni els partits polítics ni els sindicats eren legals.

El dia que Igualada va cridar:
Llibertat, Amnistia i Estatut d'autonomia

Lideratges, organització i herois

Així es formaren les CCOO i també les Associacions de Veïns, amb lideratges de militants compromesos molts d’ells amb el PSUC i que dedicaven els seus esforços als interessos i drets del conjunt al que representaven amb un lideratge, certament, però on la heroïcitat era compartida amb tots aquells qui representaven, ja siguin els treballadors de la fàbrica o els veïns i veïnes del seu barri, sense altre objectiu que la voluntat de servei a la comunitat, no pas per interès ni ansietat de lucre..

Monument dedicat
als advocats d'Atotxa

La realitat sura des del silenci

Aquest és un transfons que és present en el decurs del relat dels fets, tot i que la seva existència i tasca sura -del transfons- en silenci. La veritat històrica és indiscutiblement aquesta: sense una organització col·lectiva no hi ha victòries. Els èxits no són personals sinó del poble organitzat. Això està expressat implícitament tot i que no s’anomena. Ara que no és criticable, tan sols es tracta d’una pel·lícula...

maribelanoia@gmail.com

 

dimecres, 2 d’octubre del 2024

LA SOLIDARITAT, MÉS ENLLÀ D'UN COMPROMÍS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A tombs sobre el concepte de la solidaritat, potser coincidint amb el conjunt d’activitats que es duen a terme en el marc de l’Octubre Solidari a Igualada, algunes reflexions.

La sensibilitat solidària de la gent és inqüestionable, sentir empatia o posar-se en el lloc de les persones que -en cada cop més indrets del món- pateixen necessitats i mancances bàsiques per raons de causes injustes, és un valor positiu que dona sentit al profund sentiment de la igualtat i dignitat inherent a les persones, a totes les persones per igual. Ara bé, com s’exerceix la solidaritat?.

La funció de les associacions solidàries

Les diferents associacions duen a terme diferents projectes de cooperació i ajut a comunitats de països determinats. Conrear aquesta relació d’intercanvi i fer present entre nosaltres la realitat d‘aquests indrets als que hi mantenen algun tipus de vincle és més que necessari. Participem de diferents realitats i també del lliurament de les persones que hi mantenen el seu compromís solidari.

El paternalisme és humiliant

Aquest concepte de solidaritat és incompatible amb l’actitud paternalista, per exemple l’almoina, un gest que pot pal·liar necessitats puntuals, però que no canvia una situació de superioritat dels uns damunt els altres perpetuant una situació de dependència injusta. Sovint s’ha confós la solidaritat amb l’ajut, limitant-ho a un suport econòmic imprescindible, però aquest no pot pas anar acompanyat de cap actitud de llàstima, potser sí de compassió, però mai de cap superioritat, perquè humilia qui la rep. És com rentar-se la consciència davant una injustícia però no fer res per canviar la situació que la provoca.

La tendresa dels pobles

Ja ho deia la poetessa nicaragüenca Gioconda Belli: “la solidaritat és la tendresa dels pobles”. És que si no hi posem tendresa a l’empatia que podem sentir amb la gent a la que volen exterminar literalment com a persones i col·lectivament com a poble, robant-los les seves terres, unes terres que han estat seves de tots els temps, és que no tenim cor.

Fer costat als que tenim a prop

Hi ha, com no, veïns i veïnes, persones que convivim a la mateixa ciutat, que pateixen més de prop cada realitat perquè la viuen molt seva. És legítim o no és legítim que, per una banda, mostrem la nostra empatia i tendresa per com estan patint la dissort del seu poble germà, i per l’altra aixequem conjuntament la nostra veu per denunciar aquesta operació mundial d’extermini del poble de Palestina, Cisjordània i ara també al Líban?. És que e que volen es fer un nou Orient Mitjà per sotmetre els països àrabs al domini imperialista d’Israel, els EUA i els qui tenen el poder econòmic mundial basat en la guerra com a negoci. 

Ser solidari – No callar

És clar que hem de sumar el nostre crit contra la guerra, contra totes les guerres. Ningú pot recolzar cap excusa que ens vulguin vendre. Els interessos econòmics no poden estar per damunt dels principis en que s’ha de regir la humanitat, els drets humans han de prevaler més que mai. Que no comptin amb el nostre silenci, que no parlin en el nostre nom, han de comptar -sobretot- amb la nostra solidaritat, la nostra tendresa, però no sense denunciar la injustícia i comprometre’s per erradicar-la. 

maribelanoia@gmail.com