Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Aquest diumenge tenim una nova cita a les urnes. És la 14èna vegada que ens convoquem per configurar el Parlament de Catalunya d’ençà que el 20.03.1980, amb la transició de la dictadura a la democràcia, es va restablir . (Bé, de fet és la 15èna vegada perquè no cal oblidar la primera cita del 1932, una república que va ser abolida pel govern franquista el 1938). Recordo perfectament el paper que va jugar a l’antifranquisme la llavors Assemblea de Catalunya per tal d’aplegar-nos i sortir al carrer entorn un sol crit: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, sense oblidar el quart punt tant o més important: coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.
Perquè fou així com a
les nombroses lluites obreres que es donaren en els darrers anys del
franquisme, tot i que molts treballadors i treballadores eren nouvinguts a
Catalunya per ser fruit del procés migratori dels anys seixanta, enarboraven
amb orgull les pancartes fetes amb la senyera que exhibien aquelles reivindicacions
en les que s’hi incloïa la de l’Estatut d’Autonomia. Ho tenien assumit perquè
es sentien d’aquí; aquí treballaven, aquí naixien els seus fills i aquí viurien
el seu futur: ho tenien clar. Es parlava indistintament català o castellà, però
molts varen incorporar el català com a llengua sobretot per mitjà de les seves
relacions laborals (era molt comú sentir parlar els paletes en català) així com
també amb els seus fills a casa, doncs a l’escola es practicava la normalització
lingüística.
 |
| Antoni Gutiérrez Díaz a Igualada |
Els anys de la
Generalitat provisional, del 1977 al 1980, hi havia un sentit unitari de país i
les responsabilitats polítiques que s’esdevindrien després del seu primer
govern, també a nivell municipal, es repartien en una representació de
pluralitat institucional, també en el seu govern. Recordo, per exemple, el
primer Conseller de Sanitat de la Generalitat en Ramón Espasa o també Antoni
Gutiérrez Díaz, que eren del PSUC. Hi havia també Consellers del PSC i d’ERC.
L’antifranquisme havia estat unitari i aquest esperit quedava reflectit en
aquella representació institucional.
 |
| Primer Consistori democràtic d'Igualada |
No obstant, a partir
del 1er govern sorgit el 1980 sota la presidència de Jordi Pujol, es trencava
aquest sentit unitari per aplicar el format partidista, un format que també es
va aplicar a nivell municipal i que trencava l’esperit unitari assolit a la transició. Els interessos de la ciutat o
del país ja no era cosa de tots a partir del consens, sinó que venia imposat de
fora via partidista. A partir d’aquí va sorgir aquella idea de la Catalunya
possessiva apropiant-se de tot el que hi ha darrera aquest gran país talment com
si sols fos seu, tant a nivell simbòlic com (ho hem vist amb posterioritat)
també d’aprofitament econòmic, i convertint els representants institucionals en
mers receptors d’ordres superiors, inexplicables per molta gent de base.
La utilització de
Catalunya com si sols fos pròpia, aixecant fronteres virtuals de l’Ebre enllà, va
propiciar no sols un distanciament amb les diferents organitzacions que
configuren la mateixa pell de brau sinó -sobretot- un enfrontament amb les institucions
a nivell de l’Estat. Perquè una cosa és l’enfrontament amb el govern central
per raons polítiques, i l’altra són les estructures estatals que la
Constitució no permet transferir i que
tal volta es el que demanen, perquè es pretén imposar tan a l’extrem les
polítiques liberals per a tota la societat que potser ni en tindríem (com a
Andorra, vaja, sense impostos i sense serveis públics).
No obstant, els qui
s’atribuïen l’exclusivitat de la representació de Catalunya, varen permetre el
govern de dretes del PP de José Maria Aznar signant l'any 1996 el Pacte del Majèstic que
els permetria la transferència del 33 % de la recaptació de l’IRPF, la
supressió del servei militar o de la figura del governador civil i llavors cap
del PP a Catalunya. La pela és la pela i la única cosa que importava era el
traspàs d’aquests diners sense determinar-ne la seva finalitat. Eren d’aquells
temes on es deia: ara no toca!.
De la Catalunya
Industrial a l’economia especulativa
Però la política de privatització dels serveis públics aplicada, i el desmantellament del teixit productiu que ens donava aquell punt de riquesa particular de Catalunya, gairebé envejable, se’n va anar en orris perquè en Jordi Pujol va apostar per l’economia especulativa, desmantellant tot el teixit industrial i enviant la població a un atur generalitzat abocant-los a una situació que es perllongaria fins propiciar una jubilació necessàriament anticipada, que reduiria el seu import si hom s'hagués pogut jubilar a l'edat reglamentària. Aquests fets varen suposar un empobriment general de la majoria de la ciutadania de Catalunya, enriquint -a canvi i de forma escandalosa- aquells sectors més elitistes o VIPS de les finances.
Per revertir aquesta
situació, el 14 de desembre de 2003 es va formar el govern tripartit amb el PSC,
ERC i IC-EUiA, era el pacte del Pacte del Tinell on l’assoliment d’un Estatut
adient als temps va passar a ser una prioritat. Naixia ja amb un procés participatiu
tan social com institucionalment. La seva aprovació, va tenir diferents
obstacles en arribar als poders fàctics de Madrid, que s’alçaren contra aital gosadia autonòmica fent que es perdessin alguns llençols pel camí, doncs
entenien que no es podia anar contra la unitat territorial consagrada a la
constitució.
A partir d’aquí la
situació es va radicalitzar i els sectors d’enyorança franquista parapetats
darrera el poder judicial, endegaren el que avui ja hem conegut com a lawfare
i la persecució sense quarter dels seus líders més destacats.
Mentrestant,
Catalunya rebia una nova onada d’emigració, provinent aquesta vegada de països
amb llengua diferent. Aquesta nova emigració, no obstant, s’ha trobat amb una
realitat de precarietat de vida molt gran, tant a nivell de trobar feina com
habitatge, cosa que ha comportat una important exclusió social que dificulta
que es puguin sentir pertinents al país al que han vingut a viure.
La manca de molts
drets de ciutadania fa que molts ni puguin votar, i els qui poden fer-ho, tal
volta no es senten ni cridats a participar. No podem anomenar-los els altres
catalans perquè no crec que ens haguem de dividir entre els “uns” i els
“altres”, sinó que el nou concepte de convivència és la diversitat, on tothom
compta, cadascú amb la seva particularitat, però tothom formem part d’un mateix
país. Tan de bo amb els mateixos drets, però tan de bo amb moltes de les seves
esperances reeixides. Aquesta és la Catalunya que desitjo i que estimo, la que
em motivarà a anar a votar aquesta propera cita a les urnes apostant per un altre
govern d’unitat de les esquerres, el meu emblema. Perquè Catalunya no és
patrimoni exclusiu de ningú. Visca Catalunya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada