Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Lligat i ben lligada
la unitat d’Espanya
Al final de la dictadura,
i en els equilibris de la transició, Franco ja va dir que ho deixava tot lligat
i ben lligat. I això és el que sembla, perquè en el moll de l’os dels aparells
de l’estat hi ha aquells elements més rancis que es parapeten en les seves
idees fixes i anquilosades d’aquella “España una, grande y libre”. La Unitat d’Espanya
ja s’havia de trencar amb l’excusa del terrorisme d’ETA, un mantra que
encara han fet servir en tota la darrera campanya electoral, quan tothom sap
que ETA ja no existeix perquè, amb en José Luis Zapatero al capdavant, el
govern socialista va negociar i assolir acabar amb la banda armada.
Enquistats al poder
judicial
En el decurs de l’anomenat
procés d’independència de Catalunya, de la mà dels diferents governs del PP, s’ha
emprat clarament el que s’ha anomenat les clavegueres de l’estat per fer la
guerra bruta contra els seus dirigents, fent servir alguns magistrats concrets
del poder judicial per aplicar una política repressora al vell estil del Tribunal
d’Ordre Públic i d’altres estaments franquistes
de trist record.
Trencant el
bipartidisme
D’ençà de la darrera
legislatura, amb en Pedro Sánchez al davant d’un govern de coalició entre
socialistes i l’esquerra progressista, s’ha trencat la dinàmica del bipartidisme
que tant de mal havia fet a l’esperit de l’espanya plural i diversa, doncs les
eleccions consistien únicament en un recanvi de poder, que gairebé no es
diferenciava en les seves polítiques, perquè els dos models abraçaven les
polítiques del neoliberalisme regnant no sols a Europa sinó al conjunt del món
occidental.
Soroll, atacs i
insults personals, sovint inventats
La resistència d’una
dreta (que ha absorbit el discurs de l’extrema dreta que s’ha colat en el
nostre panorama polític molt més del que seria saludable) ha suposat una legislatura
d’oposició frontal, no en el seu discurs parlamentari de contrapropostes
polítiques, sinó de soroll, molt de soroll contra els seus dirigents arribant
als atacs i acusacions personals, sovint inventades, tan sols per enderrocar l’adversari.
Aquesta actitud tan
obstruccionista, no obstant, ha suposat una constant entesa -si voleu obligada
per les circumstàncies- de la resta de forces parlamentàries de caire
progressista, les que s’ha qualificat com a formacions polítiques de la investidura. Amb
les eleccions s’ha produït, naturalment, una rivalitat per disputar entre sí
aquell espai en democràcia al que aspiren, però que l’escenari polític ha
situat en una altra ocasió d’assolir acords de legislatura continuant amb el
trencament del bipartidisme, sobretot pel caràcter plural que suposen els
partits més nacionalistes.
Les amnisties
serveixen per girar full
L’exigència d’una
amnistia és legítima perquè moltes de les causes judicials aixecades i
sentenciades per mor de la votació del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, i alguns fets
anteriors i posteriors, ho han estat per causa de discrepàncies polítiques, no
per delictes pròpiament dit. A més, en el decurs de la història constantment hi
ha hagut indults i amnisties. És una mesura que contemplen les lleis per girar
full i tirar endavant en relació a temes que estan enquistats per una generació
que hi ha estat implicada i on les generacions futures bé han de continuar
convivint.
Tothom ha posat
contrapartides per suports governamentals
S’han posat contrapartides
a canvi de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, està clar, com al
seu dia les va posar Jordi Pujol, en nom de Catalunya, tant amb en Felipe González
com amb en José Maria Aznar. La diferència és que les contrapartides eren un traspassament
de partides econòmiques una mica en blanc (que més tard vàrem saber anaven a
parar a Andorra). Ara es traspassaran competències de serveis (com ara
rodalies) i -a més- altres comunitats autònomes es beneficiaran d’una certa
condonació de deute acumulat per haver hagut de donar uns serveis deficients en
el decurs de molts anys. Anar més enllà, i defensar interessos personals o més corporatius
ja és una altra qüestió. Però bé s’ha de poder girar full per millorar una
convivència que no es basi en una confrontació territorial ni -molt menys-
excloent dintre un mateix territori per segregar qui no es considera amb l’ADN de
catalanitat corresponent.
Finançaments feixistes
a l’ombra
Cal tenir en compte
el poder que, a l’ombra, encara té José Maria Aznar i ara també la Presidenta
de Madrid Isabel Díaz Ayuso (que mouen molts més fils dels que sembla),
acumulant molts diners provinent dels càrrecs públics de les institucions per
finançar el feixisme (o per acumular patrimoni personal tipus “pa la saca” com
alguns dirigents de VOX).
Programes i
propostes, no el “i tu més”
Va ser molt més
saludable, democràticament parlant, veure com pot funcionar un congrés de
Diputats amb expressions plurals i diverses, basades en idees de programes d’actuació
i propostes polítiques, i no en el “i tu més” que s’assembla més en una baralla
de pati de col·legi per assolir el lideratge que no pas amb un debat
democràtic.
Sentències prèvies
abans de redactar-se una llei
La llei d’amnistia
encara no ha entrat ni al congrés i la actuació d’alguns magistrats
conservadors del Consell General del Poder Judicial, que ja porta anys caducat i
sembla que -lluny de renovar-lo- el que pretenen és enderrocar un dels pilars
de l’estat de dret, han sentenciat abans i tot de conèixer el seu text. O
potser és el lloc on tenen el franquisme “lligat i ben lligat” perquè obstruir
la democràcia?. No obstant, d’altres magistrats han fet públic la seva
signatura a favor d’una llei d’amnistia.
Què volen ara aquesta
gent?
M’agradaria saber què
en pensen ara els qui es creien que el PP era el seu partit i que era democràtic,
perquè els progressistes i demòcrates, talment com sota les urpes del
franquisme, ens continuem preguntant: què volen ara aquesta gent?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada