Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Estem davant un altre
25-N, Dia internacional per l’eradicació de la violència vers les dones, i ens podríem
preguntar si -en aquest sentit- hem avançat alguna cosa socialment en el decurs
dels darrers anys. A nivell de reconeixement de drets i d’avenços legislatius
(amb alguna ensopegada), segur, sobretot a la intolerància i a la violència que
es manifesta constantment al carrer i en el conjunt de la societat. No obstant,
a les dones se’ns segueix matant simplement per tenir la gosadia de dir NO a
determinats comportaments masclistes que ja no aguantem ni tenim perquè
aguantar.
Drets sobre el paper
És cert, a nivell de
reconeixement de drets sobre el paper hem avançat, fins a tal punt que la
ultradreta ho ha posat com a actuació prioritària en les seves accions
polítiques quan els ho permeten aquelles cotes de poder que -per malfat de les
dones i els drets LGTBI assolits- han gosat (sobretot a nivell municipal i autonòmic) a retallar
partides pressupostàries i ajuts que s’havien incorporat, amb molt de compromís
i voluntat per part dels responsables amb compromís demòcrata i feminista, atrevint-se
-fins i tot- a perseguir els treballadors públics que es dedicaven a
administrar aquests recursos...
Ens volen retornar al
passat
La recent campanya de
l’extrema dreta sembla que ens vol retornar al passat: les dones a casa i al
servei del marit (dels fills també, però sobretot sota la autoritat del marit
que -pel fet de ser home- té aquesta prerrogativa). Potser la lletra petita de
les mesures penals que acompanyaven l’anomenada “llei del sí és sí” no era prou
polida per assolir l’efecte dissuasiu perseguit, però els seus principis i motor
giraven entorn l’imprescindible consentiment per a qualsevol relació de
caràcter íntim, és a dir, s’acabava l’excusa del deure conjugal o la imposició
física o emocional dels qui es creuen en el dret de superioritat per dur a
terme una relació íntima sinó de grat per la força, sense que així fos considerat
i penat com un delicte.
Esforç d’igualtat en
l’àmbit laboral
Des de les escoles
fins als mitjans de comunicació s’ha volgut donar un tomb pel que fa a
considerar les dones com a persones que som i, per tant, amb el mateix dret a
desenvolupar-nos tant a nivell individual com col·lectiu, sobretot en la plena
incorporació en l’àmbit laboral per assolir una independència econòmica que ens
permet dir que sí o que no amb llibertat.
El consentiment com a
base
Perquè diem “sí” a la
vida. a gaudir en plenitud també de l’expressió sexual de l’esser humà, i volem
dir “no”, lliurement i sense jugar-nos la vida, a una relació fruit de l’assetjament
o el no consentiment, ja sigui tan dintre com fora de la llar o en qualsevol
relacions de parella.
Ni una més
I continuarem dient
que “no” a que la xifra de dones que moren assassinades a mans dels que són o
han estat els seus companys de vida i possiblement pares d’uns fills que són
propis i que deixarà orfes de mare. Però el NO més gran el donarem a les
intencions de l’extrema dreta de negar la realitat de la violència masclista
mateix reduint-la a un conflicte familiar, negant la divisió de la societat en gèneres
segons la ancestral divisió de rols en funció de si has nascut amb atributs sexuals
virils o femenins. Ja ho deien els indígenes de llatinoamericà, abans de la
colonització cultural i religiosa, que sols admetia la bisexualitat amb els
seus rols respectius i imposats. Aquestes cultures indígenes reconeixien com a
normalitat a la seva tribu tant l’home com la dona, així com l’home de dos
esperits, la dona de dos esperits i el transgènere.
S’ha acabat
Però ara, tal i com
el moviment feminista ha fet seu, s’ha acabat, aquell crit que -com una
herència- ens ha llegat la cantant Maria Jimenez recentment traspassada: “Perquè
m’ho vaig proposar i vaig patir, com ningú havia patit, i la meva pell es va
quedar buida i sola, desnonada en l’oblit, i després de lluitar contra la mort
vaig començar a recuperar-me una mica i vaig oblidar tot allò que volia, i ara
ja... ara el meu món és un altre”.
Resignar-nos i obeir no
és vida
Diem NO a retrocedir
ni un mil·ligram en tot allò que hem assolit, a que es retirin les mesures de
protecció i prevenció per fer front a la violència masclista que ens envolta. Sí
violència masclista, fruit d’una construcció social de gènere que relega les
dones a un nivell de treball, servei i resignació sense ser ni valorades ni
reconegudes. Perquè diem SI a la vida, a poder desenvolupar les nostres
facultats sense sostres de vidre, a viure en una societat on el treball de
cures sigui valorat, respectat i compartit, a sentir-nos empoderades el
suficient per tenir la fortalesa de dir “NO” i “PROU” a les relacions
sostingudes des del xantatge emocional. Perquè som emocionals i estimem i volem
continuar estimant, però no que es jugui amb els nostres sentiments. S’HA
ACABAT!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada