NOMÉS SÍ ÉS SÍ I NOMÉS NO ÉS NO

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem davant un altre 25-N, Dia internacional per l’eradicació de la violència vers les dones, i ens podríem preguntar si -en aquest sentit- hem avançat alguna cosa socialment en el decurs dels darrers anys. A nivell de reconeixement de drets i d’avenços legislatius (amb alguna ensopegada), segur, sobretot a la intolerància i a la violència que es manifesta constantment al carrer i en el conjunt de la societat. No obstant, a les dones se’ns segueix matant simplement per tenir la gosadia de dir NO a determinats comportaments masclistes que ja no aguantem ni tenim perquè aguantar.

Drets sobre el paper

És cert, a nivell de reconeixement de drets sobre el paper hem avançat, fins a tal punt que la ultradreta ho ha posat com a actuació prioritària en les seves accions polítiques quan els ho permeten aquelles cotes de poder que -per malfat de les dones i els drets LGTBI assolits- han gosat  (sobretot a nivell municipal i autonòmic) a retallar partides pressupostàries i ajuts que s’havien incorporat, amb molt de compromís i voluntat per part dels responsables amb compromís demòcrata i feminista, atrevint-se -fins i tot- a perseguir els treballadors públics que es dedicaven a administrar aquests recursos...

Ens volen retornar al passat

La recent campanya de l’extrema dreta sembla que ens vol retornar al passat: les dones a casa i al servei del marit (dels fills també, però sobretot sota la autoritat del marit que -pel fet de ser home- té aquesta prerrogativa). Potser la lletra petita de les mesures penals que acompanyaven l’anomenada “llei del sí és sí” no era prou polida per assolir l’efecte dissuasiu perseguit, però els seus principis i motor giraven entorn l’imprescindible consentiment per a qualsevol relació de caràcter íntim, és a dir, s’acabava l’excusa del deure conjugal o la imposició física o emocional dels qui es creuen en el dret de superioritat per dur a terme una relació íntima sinó de grat per la força, sense que així fos considerat i penat com un delicte.

Esforç d’igualtat en l’àmbit laboral

Des de les escoles fins als mitjans de comunicació s’ha volgut donar un tomb pel que fa a considerar les dones com a persones que som i, per tant, amb el mateix dret a desenvolupar-nos tant a nivell individual com col·lectiu, sobretot en la plena incorporació en l’àmbit laboral per assolir una independència econòmica que ens permet dir que sí o que no amb llibertat.

El consentiment com a base

Perquè diem “sí” a la vida. a gaudir en plenitud també de l’expressió sexual de l’esser humà, i volem dir “no”, lliurement i sense jugar-nos la vida, a una relació fruit de l’assetjament o el no consentiment, ja sigui tan dintre com fora de la llar o en qualsevol relacions de parella.

Ni una més

I continuarem dient que “no” a que la xifra de dones que moren assassinades a mans dels que són o han estat els seus companys de vida i possiblement pares d’uns fills que són propis i que deixarà orfes de mare. Però el NO més gran el donarem a les intencions de l’extrema dreta de negar la realitat de la violència masclista mateix reduint-la a un conflicte familiar, negant la divisió de la societat en gèneres segons la ancestral divisió de rols en funció de si has nascut amb atributs sexuals virils o femenins. Ja ho deien els indígenes de llatinoamericà, abans de la colonització cultural i religiosa, que sols admetia la bisexualitat amb els seus rols respectius i imposats. Aquestes cultures indígenes reconeixien com a normalitat a la seva tribu tant l’home com la dona, així com l’home de dos esperits, la dona de dos esperits i el transgènere.

S’ha acabat

Però ara, tal i com el moviment feminista ha fet seu, s’ha acabat, aquell crit que -com una herència- ens ha llegat la cantant Maria Jimenez recentment traspassada: “Perquè m’ho vaig proposar i vaig patir, com ningú havia patit, i la meva pell es va quedar buida i sola, desnonada en l’oblit, i després de lluitar contra la mort vaig començar a recuperar-me una mica i vaig oblidar tot allò que volia, i ara ja... ara el meu món és un altre”.

Resignar-nos i obeir no és vida

Diem NO a retrocedir ni un mil·ligram en tot allò que hem assolit, a que es retirin les mesures de protecció i prevenció per fer front a la violència masclista que ens envolta. Sí violència masclista, fruit d’una construcció social de gènere que relega les dones a un nivell de treball, servei i resignació sense ser ni valorades ni reconegudes. Perquè diem SI a la vida, a poder desenvolupar les nostres facultats sense sostres de vidre, a viure en una societat on el treball de cures sigui valorat, respectat i compartit, a sentir-nos empoderades el suficient per tenir la fortalesa de dir “NO” i “PROU” a les relacions sostingudes des del xantatge emocional. Perquè som emocionals i estimem i volem continuar estimant, però no que es jugui amb els nostres sentiments. S’HA ACABAT!!!

 maribelanoia@gmail.com