Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Eren els anys
seixanta, entre la joventut es respiraven ganes de llibertat, com és propi en
aquesta etapa de la vida. L’entorn social -però- no era gens fàcil, teníem encara
damunt l’espasa de Dàmocles de la dictadura franquista que ens amenaçava
constantment. La seva repressió no havia perdut la virulència que la va
caracteritzar en el decurs de la seva dissortada existència, doncs no dubtava
en aplicar-la davant qualsevulla manifestació de canvi en relació a un status que
ja portava prop de 40 anys.
Aixopluc dels
treballadors i veïns en lluita
Per part de la gent
que veníem de famílies religioses i que ens movíem en aquest entorn, eren també
anys d’esperança. S’estava preparant el Concili Vaticà II i, amb ell, molts
sacerdots joves apostaven per uns aires de renovació més compromesos
socialment, en particular a la situació que vivien els treballadors, uns
treballadors que a partir de la seva fe defensaven el dret a poder viure del
propi treball. Uns ho anhelàvem i altres maldaven ajudar en aquells indrets que
tenien a l’abast. Acollien a les seves esglésies als treballadors que volien
associar-se per defensar la dignitat humana en els seus drets laborals així com
als veïns i veïnes que afrontaven els problemes d’haver d’instal·lar-se en
barris que no tenien cap previsió urbanística ni de serveis. Així varen néixer
les CCOO i així es forjaren, també, les associacions de veïns a molts barris de
Catalunya.
El Barri de Sant
Maure pioner i lluitador
Aquest és el cas de
la Parròquia de Sant Maure, la que els veïns aportaren les seves hores de
lleure dels diumenges per aixecar-la amb les seves pròpies mans (encara avui,
les seves parets reflecteixen aquest gest de generositat veïnal). També va
acollir els veïns per afrontar els problemes de manca de llum, d’aigua, de
metges o qualsevol altre servei. Com és sabut, malgrat la història tingui el risc
de caure en l’oblit, els veïns i veïnes del Barri de Sant Maure (llavors encara,
de fet, era un barri d’Igualada malgrat pertànyer al terme municipal de Santa
Margarida de Montbui), varen haver de lluitar per assolir tots i cadascun dels
serveis més bàsics.
Donar sentit a unes
creences
Per als qui venien d’una
tradició religiosa va ser un canvi important que donaria sentit a les pròpies
creences, perquè les mateixes conviccions es varen transformar en compromís, un
compromís social i de lluita en bé del conjunt de la població, assolint fins i
tot un compromís polític que no prometia cap càrrec de recompensa ni tampoc promocions
personals, sinó -en tot cas- el risc de ser detingut per la policia i ser jutjat
per propaganda o associació il·legal...
En la clandestinitat
No va ser fins l’any
1974 que es va poder legalitzar l’Associació
de Veïns la Convivència” que va continuar un temps reunint al seu entorn molts
veïns i veïnes preocupats per la qualitat de vida de la seva gent, la seva
educació i el seu futur. Abans, però, hi ha tota una història de clandestinitat
que algun dia hauria de veure la llum, històries com la del militant
antifranquista detingut a Igualada per repartir octavetes davant la fàbrica de
Punto Blanco i que va morir dies després a la caserna de la Guardia Civil de
Reus per una ingesta de còctel molotov (l’actor igualadí Joan Valentí n’ha fet
una posta en escena teatral per reivindicar la seva memòria).
Petjades de vida i
compromís
Aquest dilluns vàrem
dir adeu a un d’aquests veïns, el Cecili Cantero. La petjada que ens deixa és,
per una banda sindical, com a treballador del Punto Blanco, però l’altra és de
compromís veïnal, tant de forma directa (a través de la primera AMPA del
Col·legi La Tossa), com després de suport a la família perquè la Luisa pogués disposar
de més temps per dedicar-se al seu compromís veïnal, que encara perdura a dia d’avui.
Un mateix bressol
Són petjades que venen
d’un mateix bressol i que, en el comiat del Cili, vàrem poder constatar que són
les que ens han marcat la vida a una generació que al seu dia albiràvem l’adveniment
de la democràcia amb les seves llibertats i que ahir coincidíem amb el risc que
tenen avui aquestes llibertats adquirides a pols si permetem que l’extrema
dreta avanci. Perquè em pregunto: com és possible que, en aquest món on la
tecnologia ens permet una comunicació al moment gairebé infinita tenim, no
obstant, la sensació de viure aïllats?.
Sentir-se en
comunitat
La causa no és altra
que aquesta societat basada en el capitalisme, on el que compta -sens dubte- és
el triomf individual, encara que aquest s’hagi assolit trepitjant els qui tens
al costat. Per això vaig valorar el que vaig sentir aquest dilluns, viure el
caliu de sentir-se en comunitat, de formar part d’una comunitat que, en el fons
de nosaltres mateixos, encara servem i necessitem pertànyer. Per això desitjo al
Cili i a tants d’altres, que la terra els sigui lleu.
