LA VIOLÈNCIA QUOTIDIANA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja de bon matí, endeguem la ràdio, la TV, o bé obrim les notícies al propi mòbil. Cal estar connectats amb el món, amb el món que ens ha tocat de viure. La violència és el primer input que ens entra: la violència intrínseca de totes les guerres, la d’Ucraïna i la de les que no se’n parla tant però també existeixen, una destrucció de recursos vitals però -sobretot- de vides humanes, únicament per satisfer els interessos de la indústria armamentista i les empreses de reconstrucció subsegüents. Les morts o víctimes de la població civil, èxodes massius vers la incertesa de l’exili a la sort o dissort de ser acollits o refugiats, són els efectes secundaris. Un cost humà que no consta en el compte de resultats: ja s’ho faran...

La violència dels preus a pagar per la vida

Afrontem també la violència de la muntanya russa dels preus de l’energia que alteren el nostre pressupost de consum d’aquest subministra fonamental per la vida humana. També es disparen els preus dels productes de la cistella de la compra domèstica amb la limitació del nostre poder adquisitiu. Tot plegat en un marc que ens convida al consum desaforat sempre, i més ara que venen festes (amb la forçada incorporació de l’importat Black Friday, una data que ens convida a comprar i comprar, com si comprant haguéssim de satisfer els nostres anhels i ser feliços sense fi. Aquest estímul consumista és també un altre tipus de violència.

La mobilització del 8M del 2020

Aquest any, a Igualada, la cerimònia d’encesa de les llums nadalenques que dona vida als carrers, i que està pensada prioritàriament per donar vida també als començos de la ciutat, coincideix amb el 25N, Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Casualitat o no, sempre se’ns ha considerat com a principals objectes de consum, per això suposa també una bufetada a la dignitat de les dones, com si la causa de les dones s’hagués de tapar amb altres esdeveniments perquè és massa potent, talment com va passar amb l’extraordinària mobilització feminista del 8 de març del 2020. L’endemà ja se’ns atribuïa a que havíem estat el detonant divulgador del mateix COVID i que les enormes mobilitzacions s’havien d’haver prohibit de forma preventiva. I em pregunto, És que les dones som un veritable perill per tot?. 

Les dones podem canviar les coses

Doncs sí, està vist. Les dones som capaces de posar el país cap per avall per fer sentir la nostra veu, i exigir mesures i lleis per fer front a una discriminació i violència que ve de lluny i que, malgrat algunes lleis aprovades, costa de que ens arribin els seus efectes. En aquest sentit, sí que som un veritable perill pels que no volen canviar res, o pitjor, anar enrere a temps enyorats, doncs els privilegis d’uns pocs per negar els drets de les persones, en particular de les dones, impregna totes les cèl·lules i capes de la societat. 

Només sí és sí

Els centenars de milers de dones que sortírem al carrer, amb un sol crit sorgit del fons de l’ànima, denunciàvem la impunitat d’alguns agressors malgrat haver dut a terme el patiment constant de les agressions quotidianes, ara -fins i tot – grupals. El govern va donar una prioritat a la  llei anomenada “només sí és sí”. Però el patriarcat més ranci, un patriarcat incrustat al moll de l’os mateix de la nostra societat, no va voler ni donar suport a cap de les mesures preses per fer front a la pandèmia, tant se val si es tractava de mesures sanitàries com també les d’escut social necessari per pal·liar les seves conseqüències. En aquest temps ha sortit de les cavernes i ha desenterrat el seu discurs més ranci i retrògrada contra les dones, l’homofòbia i la diversitat LGTBI. L’odi al diferent els porta a enyorar patrons d’èpoques passades, és a dir: les dones a casa i els no binaris proscrits i marginats..

Front la justícia patriarcal - justícia feminista

Ja fa temps que les feministes venim denunciant que tenim una Justícia patriarcal amb una manca de biaix de gènere als seus instruments, que permetin donar una sortida més favorable a les dones en les mesures que té al seu abast. No obstant, des de la independència que es de suposar té el poder judicial en el marc de l’estat de benestar, la interpretació de la llei del “només sí és sí” està rebaixant -de fet- les condemnes als agressors, i la màxima autoritat en aquest poder judicial (el CGPJ) està congelat i porta ja dos anys caducat, sense renovació. No puc pas dir que el poder judicial s’hagi convertit en un actor polític, tot i que els fets em porten a pensar-ho.

La democràcia, un mitjà per conviure

Crec i vull creure en els instruments en que es dota una democràcia per resoldre els seus conflictes de forma democràtica, des de la mateixa essència dels seus valors, els de la igualtat de drets entre totes les persones i -fonamentalment- els de les dones que són inqüestionables. Hi hem posat massa morts, massa patiment, passa paciència, massa tolerància, massa aguantar i desesperar...

El discurs de l’odi

Ja n’hi ha prou de la violència que també suposa la manca d’habitatge assequible i la burla del poder econòmic -i de la banca- per imposar-se a les nostres condicions de vida, de posar preu a la mateixa vida, de que la televisió sigui l’altaveu del discurs de l’odi, un odi homòfob o als col·lectius LGTBI, que algunes dones assenyalades per dirigir políticament el país vomitin un discurs que denigra les mateixes dones... Ja n’hi ha prou de fake-news que en diuen avui, de mentides interessades per tergiversar la realitat, una realitat que les dones vivim i patim en el dia a dia..

Lideratge polític de les dones

El lideratge polític de les dones ha de ser diferent, ha d’estar basat en els paràmetres propis de la sororitat, empàtics amb els problemes del dia a dia que -des de temps ancestrals- carreguem les dones a la nostra esquena, al profund sentit de la justícia, a l’insubornable suport a la legitimitat de les reivindicacions feministes dutes a terme en el decurs dels temps, una aposta per la vida i contra la destrucció de les guerres, apostant per l’educació i la sanitat públiques, amb reconeixement a les tasques de reproducció de la vida i de cura dels malalts dependents i persones grans. Davant un altre 25N erradiquem d’una vegada tot tipus de violència.    

maribelanoia@gmail.com

EL PATIMENT HUMÀ PER LA MANCA D'HABITATGE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Eren 2/4 de vuit del matí del dimarts 8 de novembre. Diversos vehicles dels Mossos d’Esquadra amb 3 furgons de la coneguda BRIMO (la seva brigada mòbil), tancaven el Carrer Serra Marsal (en la seva cruïlla prop el Passeig Verdaguer) on hi viu el Soufian i la seva família (esposa i tres fills petits de 6, 4 i 2 anys). Què passa?, li preguntaven els seus fills a partir de l’enrenou que s’havia format al carrer, reflectit en el rostre dels seus pares, endevinaven es tractava d’alguna cosa greu.

El dret a cercar un millor futur

El Soufian prové d’Algèria. Ell és professor de llengües i la seva esposa és advocada, per tant amb coneixements i consciència suficient dels drets humans i l’anhel que, tant els seus fills com ells mateixos, en poguessin gaudir. És la opció de tants i tants emigrants que veuen limitat els seus drets i la mateixa llibertat al seu país i opten per emigrar a Europa, baluard d’aquests drets humans i dels valors socials de les seves democràcies, tot buscant un millor futur. Varen anar primer a Suècia, però allà el nivell de vida és massa car i assolir la documentació necessària per poder-hi treballar, era molt difícil. Així que decidiren venir al nostre país, aterrant a Igualada. Com tantes famílies, i degut a la manca d’habitatges amb lloguer accessible, opten per instal·lar-se en un pis buit dels que han passat a ser dels bancs, per impagament dels seus compradors, o de la mateixa constructora que, amb la crisi financera, havien fet fallida. És clar, els bancs als que se’ls va rescatar financerament (perquè poguessin estar al servei d’una economia minvada per la crisi financera), s’ho van embutxacar com a dividends i encara no en tenen prou, doncs han creat grups associats per fer-se amb tot el patrimoni immobiliari per especular-ne encara més.

Ja ho diuen: la Justícia és cega

Certament, com més lluny està el poder menys entranyes té, perquè aquesta ja era la 4a vegada que anaven a fer el llançament de la família del Soufian de l’habitatge on hi viuen. Però en aquesta ocasió, la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’Anoia) havia convocat gent a la porta per impedir-ho, i eren diverses les persones que s’hi havia presentat per donar suport a la família i evitar així, en la mesura del possible, aquest llançament. Una execució de sentència que no importava que els serveis socials certifiquessin que la família no té alternativa residencial i que està en situació de vulnerabilitat, circumstància que -en aquests casos- la llei exigeix la suspensió del llançament.

Pendent ja del permís per treballar

Com tampoc han volgut recollir, ni tan sols escoltar, que en Soufian ja té presentada la documentació requerida a estrangeria per assolir la seva regularització administrativa i, tant aviat com la tingui, s’incorporarà al treball presentat pel seu permís que li permetrà desnuar la seva situació i negociar, segons el que disposen les lleis 1/2002 i 24/2015, un lloguer social per poder continuar vivint a l’habitatge que estan ocupant. El llançament es va aturar però té una prorroga de 30 dies.

L’amenaça d’endur-se els menors

Amb aquests arguments i que a la casa hi vivien menors que s’estaven neguitejant per tot plegat, calia tenir en compte també la protecció del menor. Com a resposta, la comitiva judicial que actuava en nom del “fons voltor americà Ceberus” li va dir que havia de marxar, i que, si el problema era la protecció del menors, en el cas d’haver de tornar una altra vegada, vindrien amb una delegació de la DGAIA i s’endurien els infants. La DGAIA es suposa que és per protegir els menors de famílies desestructurades, i aquesta en cap moment ho és, quina millor família poden tenir els menors si són els propis pares que sols són víctimes de les polítiques especulatives de l’habitatge?. El que el Soufian no s’explica és com el seu amic de la infància, que va optar per anar a Ucraïna i -amb la guerra- va venir aquí, en 24 hores tenia la documentació administrativa necessària per estar legalitzat i poder treballar.

No és un cas aïllat

El del Soufian no és un cas aïllat. La família de la Ghariba, que són del Marroc i porten 8 mesos vivint en un habitatge de SAREB S.A. (un altre fons voltor bancari), ha rebut ja l’ordre llançament per aquest dijous 17 de novembre. Just ha pogut presentar la sol·licitud d’advocat d’ofici per si li atorguen a temps de poder negociar un ajornament. M’explica que no ha pogut comprar ni la nevera per mor de que l’hagin de deixar allà, o sigui que ha de proveir els aliments frescs de tots els membres de la seva família, el marit i 4 fills (el de 14 anys és epilèptic)  anant a comprar-los cada dia. La Latifa, que va cursar estudis de gestió empresarial, porta aquí 7 mesos, té marit i dues filles. També la Manar, que porta bastant temps lluitant, amb el seu fill i la seva filla, després d’un divorci difícil, ja ha rebut la primera carta de desnonament.

La funció de la PAH

He parlat amb la Núria Poch de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca de l’Anoia) i m’ha explicat que, d’ençà de que es varen posar en marxa l’any 2013, primer es varen trobar que les famílies estaven majoritàriament afectades pels abusos dels interessos de la hipoteca o perquè, amb la crisi financera, s’havien quedat sense feina i minvat els seus ingressos. En principi la gent ho amagava i preferien pagar que menjar, poc a poc la gent prioritzava el menjar a risc de perdre l’habitatge. Molts varen fer una dació del pis per quedar-se sense deutes, d’altres varen poder acollir-se al lloguer social que es va legislar però que, al seu venciment, no els hi renovaven. També em diu que, en el decurs del boom immobiliari, molts es varen accidentar, no poden treballar i la seva cobertura social és del tot insuficient. Hi ha també molta dona sola en precari, i moltes dones soles amb família, algunes fins i tot han nascut aquí els seus fills...

Misèria sobre misèria

Davant la impossibilitat d’arribar al mercat de lloguer, tant per la manca d’oferta a preus assequibles, com també per la discriminació aplicada “de facto” de no llogar a persones estrangeres, molts han hagut d’acollir-se amb els familiars -si en tenen- o aquests han hagut d’ajudar-los. I si hi sumem la precarietat generalitzada de sous i contractes on molta gent no arriba a final de mes, com diu la Núria Poch, resulta misèria sobre misèria.

Cal consciència i compromís

Cal apropar-nos al rostre d’angoixa i incertesa que pateixen les persones per la manca d’habitatge en condicions, prendre consciència solidària, i posar-nos al costat de la vessant més afectada per aquesta política d’alimentar el poder d’uns bancs que hem rescatat amb els diners de tothom, condemnant a la indefensió milers i milers de famílies arreu. Tots i totes som persones, i tots i totes tenim la dignitat pròpia que ens atorga la condició de ésser humà. No ens podem quedar indiferents.

maribelanoia@gmail.com

 

EL CONSELL COMARCAL, UN SOROLL DE FONS VICIAT D'ORIGEN

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip 

Els Consells Comarcals varen ser creats a Catalunya l’any 1987. No feia massa que havíem entrat amb il·lusió a un sistema democràtic deixant enrere la negra nit de la dictadura franquista amb la seva manca de llibertats i, després de 8 anys d’Ajuntaments democràtics, ja ens havíem trobat amb un munt de problemes a resoldre, sense recursos per afrontar les necessitats més bàsiques i amb una administració supralocal encara per endreçar.

Dèficits d’origen

Ja disposàvem de Parlament i s’havia constituït el Govern de la Generalitat. Tindríem interlocutors pensàvem, algú a l’altra cantó disposat a escoltar les demandes de la ciutadania, però l’any 1980 s’havia trencat l’esperit unitari de les primeres eleccions i, a poc d’iniciar-se la primera legislatura, tot va canviar de rumb. Alguns dels Consellers que formaven part del govern d’unitat presidit pel M.H.  Josep Tarradellas (per exemple Ramón Espasa que va ser Conseller de Sanitat), varen ser cessats en el seu càrrec per donar pas a un altre model de govern, el que prendria una forma exclusivament partidista per complir els interessos i objectius del -llavors- govern de Jordi Pujol.

L’opció de gestió partidista

Havíem anhelat que els Consells Comarcals fossin aquell instrument intermediari entre els Ajuntaments i el Parlament, però els Consells Comarcals es varen crear a la baixa d’allò que aquells i aquelles que havíem lluitat sota la dictadura albiràvem per la democràcia. Passarien a ser un mer organisme d’administració del govern de la Generalitat (ni tan sols de la pluralitat del Parlament sinó del govern monocolor polític constituït). Així, de cop, es buidava de contingut les competències pròpies d’una institució local, limitant-la d’aquella participació més plena per a prendre decisions d’àmbit supramunicipal i desvirtuant la seva competència primera com a organisme més proper a la ciutadania i al servei dels Ajuntaments.

L’escenari de rerefons

Concebut, penso, com una substitució de les Diputacions Provincials en quan als recursos de que disposen, però amb una altra divisió territorial, naturalment (això de les províncies...). Així es va anar dotant la seva estructura més amb pretensions de disposar de la administració pública que no pas la de fer servir els seus recursos per donar serveis.

El “llast” dels funcionaris

És allò propi del liberalisme que s’aplica, es blasma de tot allò públic -sobretot del “jou” de tenir funcionaris- per tant, la dotació de personal s’ha fet a partir de càrrecs de confiança i una política de gestió privada. D’aquesta manera s’ha solucionat o donat ocupació als antics càrrecs que ja no ho són o s’ha pogut compensar serveis prestats a aquells que s’hi tenia compromís.

Sense tècnics ni per signar nòmines

Avui, al Consell Comarcal de l’Anoia només hi ha tres funcionaris, El Secretari (que és “funcionari de carrera” com a tècnic jurídic), exerceix de secretari accidental, l’Interventor (que té plaça de funcionari com a economista) ho ha estat també de forma accidental, i l’Enginyera -que també és funcionària- fa les funcions de Tresorera. La resta és personal laboral, àdhuc la figura d’un gerent que s’incorpora al govern de les institucions com a model de gestió privada. Per això els costa tant de reconèixer que hi ha d’haver un Comitè d’Empresa i que aquest té alguna cosa a dir pel que fa als drets laborals, mesures de seguretat o altres temes, sobretot amb el tema de les contractacions, que es donen sense que hi puguin dir res. La manca de considerar-se un organisme públic, amb les seves peculiaritats, fa que existeixin diversos “regnes de taifes” entre els caps de servei que administren els diferents departaments, amb una bossa de treball pròpia cadascun d’ells que -sovint- serveis per “endollar” els seus.

La precarietat d’uns llocs de treball públics

Segons Clara Fernández, representant de CCOO al Comitè d’empresa del Consell Comarcal, de 190 persones que hi treballen 99 llocs són estructurals, de les que 36 són fixes i 63 estan vacants i ocupades per personal temporal. De la resta, unes 50 places haurien de ser estructurals perquè donen serveis bàsics i tenen un finançament estable. La resta són plans d’ocupació, i la majoria de contractes s’han fet a l’empara d’un contracte temporal (d’interinatge, d’interí per programa, d’obres i serveis, etc. És a dir, sense tenir cap garantia d’estabilitat a la feina. Amb aquesta estructura es pot donar una situació com la que s’ha donat aquest mes d’octubre on, no per manca de diners ni de voluntat política, simplement la manca de funcionaris per poder signar els pagaments, estaven en perill els mateixes nòmines del personal (a banda de proveïdors, per exemple). El Secretari estava de baixa i l’Interventor va plegar sobtadament. No es podia habilitar cap altra funcionari encara que fos de rang inferior, simplement perquè la institució no en té més.

Una denúncia anònima a antifrau

La denúncia dels problemes amb els alts càrrecs tècnics del Consell Comarcal que -de forma anònima- es varen denunciar a antifrau, va ser el 29.05.2019, i els consellers del nou govern varen aprovar el nou cartipàs de competències el 31.07.2019. Per aquesta raó, el soroll provocat per sembrar el dubte sobre algun dels seus representants és una instrumentalització política ben bruta, amb ganes d’esquitxar perquè sí, doncs a banda de que  (excepte del 2003 al 2007) el Consell Comarcal ha tingut uns governs de continuïtat, el Secretari quina situació s’ha denunciat a antifrau ho és des del 2008.

La solució, un funcionari d’alt nivell

Sortosament es va trobar una fórmula per sortir del pas (assolint un secretari d’habilitació nacional), sinó -en ser el Consell Comarcal com una institució de segon nivell- és a dir que està tutelat per la Generalitat, la cosa hauria estat pitjor. Si aquesta dependència de les decisions centralitzades ho fan sota una bandera d’independència, quina credibilitat tenen davant els milers i milers de ciutadans i ciutadanes que varen sortir al carrer exigint un aprofundiment de la democràcia, denunciant la corrupció i exigint dret de participació en aquelles decisions que ens pertanyen?. Les grans i valuoses mobilitzacions ciutadanes que s’han donat no es mereixen un país amb unes institucions tan descafeïnades de democràcia com ara el Consell Comarcal i la majoria d’institucions de la Generalitat.

maribelanoia@gmail.com