JA NO ÉS ACCEPTABLE EL QUE ABANS ES CALLAVA

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

En els darrers anys ha canviat molt la consciència que tenim envers la violència que el conjunt de les dones -pel fet de ser-ho- hem rebut i encara rebem de la societat que ens envolta, perquè l’estigma del patriarcat està incrustat al mateix moll de l’os. No endebades encara preval aquest sistema en els nostres dies, tant en el funcionament de la societat com en les relacions personals, sigui quin sigui el règim polític més o menys democràtic que regeixi cada país. Hi ha hàbits, rutines, actituds i rols que ens venen heretades en el temps i es transmeten de generació en generació sense qüestionar-ne el perquè: “són coses de la tradició, sempre ha estat així i tu no ets ningú per gosar canviar-ho”, hem sentit a dir massa vegades...

Amb l’aprovació de lleis no n’hi ha prou

D’uns anys ençà, i no sense resistència d’un discurs ancorat en el temps, s’han aprovat algunes lleis basades en el principi d’igualtat que consagra la nostra carta Magna i els mateixos drets humans. No obstant, aquests canvis per llei no reverteixen automàticament en els comportaments del nostre entorn familiar i social. La construcció de gènere basada en el nucli familiar i en la distribució de rols, on la injusta divisió del treball productiu i el treball reproductiu és ben palès, no ajuda a facilitar la necessària conciliació horària de totes les tasques que hem d’afrontar les dones, oi més quan les dones són el cap de família (com en les famílies monoparentals), perquè pateixen -a més- la opressió d’un sistema econòmic que no està pensat en les necessitats de les persones, unes necessitats que han de cobrir a banda amb una jornada laboral, majoritàriament en precari, que necessita -simplement- per raons de subsistència. Per assolir un canvi social que equilibri aquesta distribució tant injusta no s’assoleix simplement aprovant lleis, tot i que ajuda i són necessàries, sinó que el que cal és educar un canvi de mentalitat que ens permeti a les dones sortir de l’exclusivitat de l’àmbit privat i obrir-nos pas en allò públic, i darrerament ja ho fem, però ai las!, les dificultats que tenim en el món privat romanen intactes, sense modificar...

Tenim una Justícia patriarcal

Les lleis també han reconegut drets i reconeixement de determinats aspectes de la condició humana que, malgrat ser vives i reals, restaven proscrites per les ments tancades dominants encara avui i, en aquest sentit i en general, les institucions que han de fer prevaler la vigència de les lleis tenen un biaix patriarcal que no ajuda les dones a sortir de situacions complicades, i -hem d’afegir- que més enllà de si hi ha algun jutge o jutgessa que vulgui aplicar criteris més actuals, al final les dones ens trobem davant un mur on s’hi ha parapetat tota la crosta més misògina i retrògrada de la nostra democràcia.

La gent va acceptant realitats diferents

No obstant, cal observar un gran canvi en les mentalitats de moltes famílies. Avui accepten, no exempts d’un cert esforç basat en l’estimació, que els fills o familiars propers optin per desenvolupar obertament una orientació sexual fora de la bisexualitat establerta a l’ús. Ja els indígenes, en la seva cultura abans de la colonització, determinaven que el gènere humà tenia cinc formes diferents de la seva expressió sexual: la dona, l’home, la dona amb dos esperits, l’home amb dos esperits i el transgènere. Però també es cert que en molts nuclis familiars i socials encara hi ha un rebuig de qui gosa manifestar una identitat diferent del binomi sexual. Això és degut als prejudicis generats per aquesta mentalitat patriarcal que ens oprimeix a uns i altres.

La nostra complicitat és imprescindible

I pel que fa a la violència, aquesta encara està ben viva en la vida quotidiana. A cada dia que passa coneixem més casos d’abusos o violència. Que n’hi ha més que abans?, no ho sé, el que sí sé és que les dones van perdent la por a obrir-se i comentar la seva experiència. Avui ja s’ha generat una àmplia opinió de rebuig a qualsevol acte de violència i això permet que les dones gosin sortir del seu aïllament. No té perquè ser necessàriament en públic, sinó que pot fer-ho en cercles professionals o també de sororitat. La teràpia professional és molt important per restablir una autoestima malmesa per un menyspreu continuat, per una anul·lació d’una mateixa provocada pel domini de qui es creu amb un dret superior per poder disposar d’aquella persona que suposadament estima, perquè se’n sent propietari fins i tot del seu cos, al servei únicament pel seu desfogament de mascle. Avui ja no es pot normalitzar cap acte de violència que abans es callava per resignació, per això és tan necessària la nostra complicitat.

Veus que s’alcen de nou  assenyalant les dones

No obstant, tot i que la indignació social per la violència masclista general ha canviat, tenim davant un monstre que ens amenaça d’anar enrere en el temps. Ha tornat el discurs de l’odi que considera que la causa de tots els mals som les dones que ens hem fet sentir i els avenços en els nostres drets. També es tornen a alçar veus d’algunes autoritats eclesiàstiques que s’atreveixen a pontificar de nou sobre el què està bé i el que no -com en temps que voldríem que formessin part del passat-, perquè per ells les dones no hem deixat de ser mai  l’esca del pecat.

Fer fora el monstre del patriarcat

La violència masclista o la discriminació en funció de l’orientació sexual de les persones és una epidèmia que hem d’eradicar, per totes i cadascuna de nosaltres i per les generacions més joves: el monstre del patriarcat no pot continuar condicionant les nostres vides. Ja no cal que ningú s’hagi d’amar -per vergonya- de les humiliacions que rep encara que sigui dintre les parets de la pròpia llar, ja no ens cal callar res, perquè juntes som més fortes i si ens toquen a una ens toquen a totes.

maribelanoia@gmail.com