LA DIVERSITAT PREN LA PARAULA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Aquest diumenge s’esdevenia el 70 aniversari de l’aprovació de l’Estatut del Refugiat i a Igualada ens hem sumat a les mobilitzacions unitàries convocades a diferents indrets, també des de Catalunya, per reclamar de tots els governs aquelles mesures que ens permetin esdevenir un país d’acollida, un país de refugi, perquè no sols continuem sense ser ni refugi sinó que seguim essent còmplices de les causes que motiven aquests desplaçaments forçats.

Amb aquest motiu desenes de persones ens concentràvem diumenge a la tarda a la Plaça de Cal Font per fer sentir la nostra veu, la de la gent que fem prevaler la humanitat per damunt de polítiques d’altes volades que comporten greus conseqüències a ingents col·lectius de persones arreu del món. Perquè és una realitat, hi ha persones que es veuen obligades a fugir dels seus països d’origen per manca de futur, doncs molts d’ells han estat devastats per guerres provocades i fugen de tota mena de violències i destrucció per part de les grans potències mundial a causa de l’espoli usurer dels seus recursos naturals, uns interessos econòmics -de caire financer- que no tenen en compte que se’n va enlaire també l’equilibri i la vida del nostre planeta.

En conseqüència estem vivint l’èxode massiu de pobles sencers. Per raons de supervivència, han d’emprendre el llarg camí d’arribar a un país del nord, un indret del que els han dit és més segur i que -treballant- les famílies es poden llaurar aquell futur desitjat. No obstant, per arribar-hi ja han d’afrontar una travessia molt perillosa que, degut a la política de tenir les fronteres tancades, només en poden sobreviure una part, tenint en compte que la gent més gran no s’ho pot ni plantejar.

Això ha comporta i encara comporta morts a la mediterrània, i els seus camps de refugiats no tendeixen a desaparèixer sinó al contrari. La ingent quantitat d’emigrants que han arribat a les illes Canàries també viuen una situació inhumana que clama una solució responsable, i que les conseqüències sofertes per la gent que -arriscant la seva vida- ha saltat els límits fronterers de Ceuta, més enllà de les causes que l’han provocat, requereixen que no ens quedem en silenci.

No obstant, els que arriben aquí es troben davant una altra realitat, al bell mig del nord que somniaven hi ha també un altre sud. Tenir la documentació en regla és ja un problema per trobar una feina encara que sigui del sector més precari i mal pagat, però fins que no assoleixes aquests maleïts papers t’hi jugues la vida, i et toca treballar sense drets com els esclaus, viure a la intempèrie tant a l’hivern com a l’estiu, o passar fam, solitud o aïllament....

Per això, el manifest unitari llegit de forma participada per diverses persones presents, demanava llibertat de moviment per a les persones migrants i refugiades, i s’exigia a les diferents autoritats que prenguin les mesures necessàries per tal de que, davant la situació que vivim, puguem assolir el nostre compromís d’esdevenir societat d’acollida i de refugi.

En aquest sentit, la Igualada de la diversitat cultural, la que també és Igualada però que -sovint- es queda relegada a un segon pla, va prendre la paraula. En primer lloc era la comunitat colombiana la que va voler fer present la realitat del seu país, un país on la gent jove ha sortit al carrer i cauen morts a mans de la policia estatal. Edgar Manuel Gamboa, Laura Guzman i Tama Martínez ens explicaven que els “ Joves de Primera Línia” sols responen a l’atac sàdic, genocida, injustificat i injust contra les manifestacions pacífiques que tan sols són expressió del poble en el seu legítim dret a la protesta. La Claudia Torres deia que aquí tenim el privilegi de poder explicar el què està passant perquè, a Colòmbia, gairebé simplement per pensar-les, gairebé t’hi jugues la vida: “Cuidar es querer, querer es cuidar. Queremos a nuestro pueblo, cuidamos a nuestro pueblo. Somos pueblo en marcha.  Desde las calles, como un solo corazón, alzamos nuestros puños rebeldes mientras enarbolamos nuestros escudos. Nos quieren en soledad, nos tendrán en común. Hasta la Ternura Siempre”.

Tot seguit, Bouchra El Adouti va prendre la paraula per dir que la situació ens exigeix parlar de forma clara del que patim els immigrants, la inseguretat que vivim i la discriminació i la violència, doncs el racisme ens està matant. I va explicar que el 15 de juny, Younes Bilal i els seus amics estaven asseguts a un bar. Portaven tota la tarda aguantant insults racistes d’un ex-militar retirat. El jove marroquí s’hi va apropar, es va asseure a la taula de l’home que volia que marxessin del bar i li va demanar respecte. Quaranta minuts després, l’ex militar va tornar, li va disparar tres vegades i el va matar. En Younes Bilal ha estat víctima de racisme assassinat per un home de 52 anys que verbalitzava: “no quiero moros en el local”. La Bouchra, tot llegint, es preguntava si la vida dels immigrants importava, però tot seguit, i de forma espontània, va aixecar un crit colpidor: “la vida dels moros importa?.

Altres persones com ara l’Amin Bensaid o la Karima El Hattabi continuaven llegint diversos casos de joves morts als CIE o en centres de menors. I així podríem seguir afegint moltes més víctimes, encara que dissortadament no en sabrem ni el nombre real ni -molt menys- el seu nom, i segur que també hi ha dones però encara és més difícil que ens arribi la seva situació. Però tots i totes són persones, potser amb un problema administratiu de documentació, però cap d’elles il·legal, perquè cap persona és il·legal.

maribelanoia@gmail.com

LA SORORITAT, UNA PRESCRIPCIÓ SOCIAL IMPRESCINDIBLE

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ho deia l’altra dia a la Manifestació Feminista convocada arreu per mostrar el nostre rebuig davant l’impacte d’haver trobat sense vida el cos de la petita Olivia que, juntament amb la seva germana Ana, va ser segrestada pel seu pare abans de tornar-la a la seva mare. Aquest fet ens ha sollevat tothom des del més profund i ens qüestiona la justícia patriarcal que tenim, tot exigint una “Justícia Feminista” que contempli també els drets dels infants. 

Una epidèmia

La violència masclista és com una altra epidèmia que tenim a la nostra societat, una epidèmia que cada dia es cobra més víctimes i que qui més la patim som les dones. Per fer front a aquesta epidèmia, a banda d’exigir que als poders públics i les seves institucions (Ajuntaments, Comunitats Autònomes, Poder Judicial, etc.) perquè prenguin aquelles mesures que els correspon com a estaments responsables de la pau social i la salut col·lectiva de la seva ciutadania, cal prescriure -com una medicina- la sororitat, una sororitat entesa com aquella complicitat especial que hem de tenir les dones, i el conjunt de la societat, a les víctimes de la violència masclista, majoritàriament dones. No obstant, ens cal defensar i abraçar totes les víctimes de la violència masclista, no únicament les dones sinó també el seu entorn.

La violència del patriarcat

És que la construcció de gènere que suposa el patriarcat organitza la societat a partir de nuclis base com ara la família, amb rols ben diferenciats pels homes i les dones. Avui ja es tendeix a viure en petits nuclis base però aquest ja no el conformen exclusivament els matrimonis de sempre (heterosexuals), sinó que el poden formar parelles diferents (homosexuals o simplement companys/es de pis), sense tenir en compte que molts nuclis familiars el conformen famílies monoparentals.

Un preu diferent pel fet de ser dona

El domini de l’estructura patriarcal en la vida de moltes parelles té un preu a pagar molt comú que és la anul·lació de la personalitat de la dona perquè resta subjugada o dependent de l’home com a cap de família. Ho constatem encara massa sovint, quan la dona n’està farta i vol dir prou, sovint pel bé dels seus propis fills, topen amb el poder jeràrquic atorgat a l’home i a aquest se li gira el cervell fins assassinar la seva ex-companya sentimental o fins i tot els seus fills, simplement per fer-li mal a ella.

La sororitat vol dir agermanament en femení

La sororitat, o agermanament en femení, que prové del llatí soror (germana), reflecteix un lligam estret en dones basat en el compartiment d’experiències, d’interessos o preocupacions en un context social i polític de discriminació en societats patriarcals. És una dimensió ètica, política i pràctica del feminisme contemporani que, en paraules de la feminista mexicana Marcela Lagarde, es pot definir com una experiència de les dones que condueix a la recerca de relacions positives i l’aliança existencial i política, cos a cos, subjectivitat a subjectivitat amb d’altres dones, per contribuir amb accions específiques a l’eliminació social de totes les formes d’opressió i al suport mutu per aconseguir el poder genèric de totes les dones i, amb ell, l’empoderament vital de cadascuna d’elles.

Empatitzar amb totes les dones

A partir de la realitat del masclisme tant a prop nostre, hem de tenir la capacitat de posar-nos al lloc de cadascuna de les dones, empatitzar amb la seva lluita per decontaminar-se de la influència d’un entorn masclista que l’ha condicionat massa temps. Hem d’estar amatents als senyals de violència que visquem al nostre entorn i, en la mesura del possible, implicar-nos: no podem mirar cap a un altre cantó.

Un entorn acollidor per poder dir “prou”

Sense el consentiment de les dones, sense aquella difícil decisió de dir “prou”, és difícil, però si aquestes dones perceben senyals de complicitat al seu entorn, d’abrigar esperances de trobar acolliment i no ser censurada per haver “suposadament fallat” o aguantat potser massa anys, la sororitat es pot posar en marxa i la dona víctima de violència es pot trobar acompanyada humanament, independentment del imprescindible suport professional jurídic o psicològic que pugui rebre d’algun servei públic (perquè no totes podrien pagar-se el privat).

La sororitat, un gest feminista

Marcela Lagarde, professora de la Universitat Autònoma de Mèxic, va impartir una conferència sobre la política feminista de la sororitat. El seu títol? “Poder, poders i apoderaments i l’amor? Ah, l’amor!”. Per altra banda, Anna Jónasdóttir, professora de la Universitat d’Orebro, Suècia, va parlar del “poder de l’amor” vist com una capacitat humana explotable, i com la identificació del poder de l’amor com un poder humà inconfusible, comparable però no reductible en poder del treball que explica la persistència del domini dels homes en la igualtat normal i en nombroses societats respectuoses amb les dones.

L’amor té el seu poder

Potser sí que ens queda per demostrar el poder de l’amor, però el que no podem rebutjar és la acceptació de la medicina de la sororitat com a mesura per humanitzar unes relacions humanes estrictes, fruit de societats opressores, i estimular la necessària autoestima de tantes dones que l’han vista molt minvada per la imposició de l’atàvica costum del predomini de la raó dels homes i el rol de les dones de claudicació, obediència -massa sovint- submissió.

maribelanoia@gmail.com

UN GEST PER CADA ÀMBIT D'ACTUACIÓ

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Així ho explica la memòria anual que Càritas Arxiprestal Anoia-Segarra va presentar públicament el passat dimecres 26 de maig. Ens diuen que cal un gest per les persones que acullen i acompanyen, un gest amb tothom qui fan Càritas, un gest de col·laboració amb la societat, un gest de comunicació i de sensibilització i -també- un gest de transparència. 

Càritas ahir i avui

Venim d’uns temps on la caritat s’entenia com un donatiu econòmic i prou, un donatiu en el que hom es quedava tranquil en la consciència pel fet de tenir present en la seva vida als pobres, als que algú ja s’encarregarà d’atendre... Durant molt temps, i per a certa classe adinerada, era també un gest paternalista d’hipocresia, doncs amb un donatiu mostraven també la conformitat d’una societat injusta que fa diferències amb la gent pel fet de no tenir suficient recursos per viure,  mantenint privilegis i ostentant la seva riquesa. No obstant, essent el gest del donatiu tan necessari i real encara avui, ja la caritat no s’entén des d’una actitud de superioritat dels uns vers els altres, tot i que massa sovint hom pensa que la societat és així d’injusta des de sempre i que no hi podem fer res, i hi ha qui -des de la impotència- fa un veritable esforç per contribuir-hi.

La realitat dels nostres temps

Avui la situació és molt diferent, hi ha molta gent- a la que li costa reconèixer la seva situació de pobresa sobrevinguda, la que potser té un cert rubor de demanar ajut. Són aquelles persones que sempre han treballat i han pogut viure del seu propi esforç i avui, havent perdut la feina i esgotat o reduït considerablement els seus ingressos procedents de prestacions, subsidis o jubilacions anticipades que els han portat a mínims, o fins i tot treballadors amb contractes molt precaris, que no arriben a final de mes, sobretot perquè les despeses per habitatge i subministraments bàsics d’energia o d’aigua s’emporten bona part d’aquests ingressos mínims.

A qui acull Càritas?

A banda dels ajuts econòmics puntuals de sempre, avui tenim una necessitat social afegida. En la seva presentació, la seva directora Montserrat Roca Tort ens explica que: ens preocupa l’agreujament de les condicions de vida de les persones “sense papers” que veuen com es fa cada cop més difícil la seva incorporació al món del treball, a la formació i a un habitatge digne. Aquesta situació fa que el que hauria de ser una estada temporal s’allargui per manca d’oportunitats. Preocupen també les conseqüències de la precarietat laboral que comporta l’augment de persones sense cap ingrés; la dificultat de trobar un habitatge digne per a les persones sense recursos; la bretxa digital que dificulta fer les gestions telemàtiques així dom la de seguir formacions i cursos digitals; o també la desigualtat en el punt de partida dels nens i nenes pel que fa l’èxit escolar.

Es sosté a base de voluntariat

És per això que, lluny de la falsa imatge de que Càritas es sosté per l’Església Catòlica oficial, dels ajuts que rep a partir dels nostres impostos, en el gest de transparència ens mostren la claredat dels números. El major capital és el valor del lliurament de les persones que fan possible el dia a dia d’aquest servei tan fonamental per una societat injusta que el fa necessari. Potser sí que molts dels voluntaris i voluntàries ho són per les seves conviccions religioses vinculades o no a l’església, però -en tot cas- ho fan des de la seva militància de base, per convicció i -massa sovint- sense aquell suport extraordinari que li donaria un millor abast a la seva aportació.

Acollida i acompanyament

Perquè, més enllà del suport econòmic per fer front a necessitats estrictament econòmiques, la gent de Càritas d’avui ofereix un espai d’acollida i acompanyament social, amb programes d’inclusió social, d’acompanyament sociolaboral i economia solidària o d’accés a l’habitatge. Les seves iniciatives van acompanyades també d’un gest de col·laboració amb la societat, de comunicació i sensibilització, com ara la conscienciació de les causes que comporten aquesta injustícia social tot convidant a la implicació i al compromís de la societat.

Una marginació evitable

És que, mentre no ens comprometem a eradicar les causes d’aquesta injustícia social que és estructural sí, però no per això acceptable, permetrem la marginació sistemàtica d’una bona part de les persones que conformem aquesta mateixa societat, és a dir, amb ciutadania de primera, de segona i també sense ni drets de ciutadania (per ni dir també sense els mínims drets inherents a tota persona). Potser tot plegat depèn d’un gest...

Una reflexió ben contundent

La memòria va presidida per una frase de la teòloga Pepa Torres molt potent: És urgent despertar del somni de la cruel humanitat -més que un somni és un malson- i posar-nos un col·liri als ulls per fer-nos conscients de que estem sostenint un sistema que està en guerra contra la vida, perquè atempta contra les bases mateixes de la seva materialitat i es construeix sobre l’espoli del Sud global”.

maribelanoia@gmail.com