Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
 |
| Igualada, 8 de març del 2019 |
Estem de nou immerses en la setmana del 8 de
març, la que ha esdevingut la setmana de les dones arreu i que -per aquesta
raó- tots els mitjans de comunicació en parlen dia a dia i a tot tipus de
programació. De fet ja fa temps que es fan ressò de les reivindicacions ancestrals
de les dones i -fins i tot- obren tots els telenotícies cada vegada que ens han
assassinat, perquè és això, ens assassinen, i en el que va d’any ja en portem 14,
un fatídic comptador que no para de créixer -des de la més pregona impotència i
ràbia- cada dia que passa i a tots els racons del nostre país.
El Dia de la Dona Treballadora
El 1908, les treballadores de la fàbrica Cotton de New York es varen declarar en vaga. Per acabar amb el conflicte, l'amo de la fàbrica va cremar l'edifici amb 129 dones dintre que varen morir dintre atrapades. Diuen que les treballadores estaven treballant amb roba de color violeta, i la llegenda diu que el color del fum que sortia de la fàbrica es podia apreciar des de molts kilòmetres de distància i que tenia aquest color. Potser d' aquí ve que el violeta hagi esdevingut el color feminista. Va ser arran de les mobilitzacions obreres de final del segle XIX
i principis del segle XX, que el 1911 es va declarar el 8 de març com al Dia
Internacional de la Dona Treballadora. No obstant, com que es considera que el
treball de reproducció de la vida que fem totes les dones pel fet de ser-ho,
l'any 1975 les Nacions Unides varen declarar el 8 de març com el Dia
Internacional de la Dona.
La bretxa salarial
Sigui com sigui, la incorporació de la dona al món
del treball productiu, o també el de serveis a la societat, s’ha produït amb un
sostre de vidre que limita l’accés de les dones a tots els espais per un igual,
ja que es dóna una discriminació generalitzada que ha esdevingut la que ens ha
portat a una bretxa salarial real simplement pel fet de ser dones, donat que
malgrat fer la mateixa feina que els homes, no es cobra el mateix. Per aquesta
raó, els darrers anys el moviment feminista proposa una vaga de totes les
nostres tasques socials, tant les laborals pròpiament dites com també les
tasques de cura que fem des de sempre, tasca que duem a terme les dones
exclusivament sense cap reconeixement ni compensació. És cert que alguns homes
han anat assumint algunes d’aquestes tasques, però encara avui -si les dones
deixéssim de fer-les- el món s’aturaria, per això ens volem fer notar, palesar què
la nostra aportació a la vida -i a la mateixa societat- té el seu preu, un valor
no reconegut socialment.
La sexualitat com a pecat
Darrera tots els avenços assolits en els darrers temps,
uns avenços que malgrat que insuficients ningú nega, subjeu darrera una pàtina que
criminalitza les dones pel fet de ser-ho. Encara avui es senten aquelles veus que
diuen que les dones, a partir del pecat original, som la causa de tots els mals
que pateix la humanitat. Discursos que creiem ja del passat ressorgeixen avui
amb tota la cruesa i el sense sentit. Els sectors més retrogrades no ens
perdonen que, en les darreres dècades, s’hagin aprovat, a l’empara la pròpia
constitució i els mateixos Drets Humans que orienten les democràcies
occidentals, lleis basades en el dret igualitari que tenim les dones. No ens
perdonen que existeixi la Llei del divorci des de 1981, quan molts dels qui en
blasmen l’han fet servir en la seva vida privada. El mateix passa amb el dret a
l’avortament amb el supòsits previstos a la llei. Segur que aquestes veus hipòcrites
han hagut de prendre aquesta decisió per tapar alguns casos que els
comprometien a ells mateixos o al seu entorn, però ho han fet d’amagat perquè
no es sàpiga. I què dir de la legalització dels matrimonis gais o la denúncia
de casos d’abusos sexuals que fins ara es mantenien en la intimitat i des de la
vergonya, per no parlar del conflicte traumàtic que han patit les seves víctimes...
El model nuclear de la societat (tot tipus de
famílies)
En els darrers temps hem viscut un canvi en quan
a l’acceptació social i familiar de persones que han palesat la seva condició homosexual
o totes les que inclou l’anomenat col·lectiu LGTBI. Es parteix de la lliure
elecció de formes de vida de les persones. Els nuclis familiars de la societat
ja no són els tradicionals basats en models patriarcals, avui dia hi ha moltes variants d’unitat familiars o de
convivència basades en formes d’estimar decidides lliurement, monoparentals, etc....
El pin parental
Els avenços en matèria d’educació també han estat
notoris, i els retrogrades veuen fantasmes arreu, per així volen implantar el
PIN parental, o sigui, que els infants són propietat dels seus pares i, com a
tal propietat, han de controlar allò que se’ls ensenya. L’Escola Pública i
laica?, què va, adoctrinament, ordre, obediència i -si cal repressió-, així ho
devien rebre ells i així s’ha de perpetuar.
Evidentment, comparteixo amb tota la comunitat educativa, que cal educar els infants a pensar i decidir per sí mateixos, per això -a banda de matèries instructives- aprenen a conviure i desenvolupar-se com persones per a esdevenir éssers lliures en una societat basada en la llibertat.Sense garantir els drets de les dones no hi ha
progrés, i sense progrés no hi ha llibertat per ningú. Les dones hem après a
caminar i a reivindicar-nos nosaltres mateixes, per això aquest 8 de març
tornarem a sortir al carrer com ho hem fet sempre, i ens hi trobarem les que hi
hem sortit sempre i les que hi surten per primera vegada, i també les que ens hem
anat trobant al carrer els darrers anys en que el feminisme ja no té aturador.
És un crit que sorgeix del fons del silenci i que, en aquest món globalitzat, ja
es fa sentir arreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada