INTERVENIR, DEBATRE, PARTICIPAR...

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Érem a la Sala d’Actes de la Biblioteca Central, s’hi presentava el llibre de l’escriptora catalana Najat El Hachmi “Sempre han parlat per nosaltres”. La sala oferia un aspecte que feia goig, gairebé plena i de públic molt divers, cosa que suposa un pas en la necessària participació també del que en diem la nova ciutadania, sobretot la que procedeix d’unes formes culturals molt diferents de les de la societat d’acollida.

Al llibre, la Najat fa un assaig de com ella ha viscut el masclisme i, amb lucidesa i valentia, hi exposa la seva opinió sobre el que suposa ser feminista avui i sobre les diferents maneres d’entendre la condició de la dona, alhora que ens alerta dels perills de supeditar el feminisme a altres causes, polítiques, culturals o religioses.

Ho va fer a partir de la seva experiència vital pel fet de pertànyer a una família musulmana del Marroc on hi va viure fins als vuit anys en que va venir a Catalunya, i ho justificava explicant com el fet de viure sota una societat musulmana fa impossible la causa del feminisme. I té raó, perquè ho contempla des de la realitat de que la pràctica de l’islam no està separada de la política, i això porta a aquesta conclusió.

Va ser contundent en assenyalar l’Islam com el causant d’aquest masclisme incompatible amb la causa del feminisme. La seva raó tindria per fer aquesta afirmació tan dura, però aquesta contundència va grinyolar en una sala on hi havia també dones musulmanes que, mentalitzades d’una necessària integració a la societat que vivim, potser assistien per primera vegada a un acte públic.

A partir d’una intervenció feta des del públic que, defensant-se, contestava tan contundent afirmació, es va generar un debat des de la religió que també va ser replicat per altes noies joves presents a la sala. La societat la conformem persones de diferent procedència cultural i/o professió religiosa, i cal fer servir una terminologia que no sigui ofensiva pels sentiments de les persones que s’inicien en la convivència i la participació en el diàleg social, un diàleg imprescindible i necessari.

Vull saludar, en primer lloc, aquestes dones que potser s’estrenaven en manifestar la seva opinió públicament, felicitar-les a que hagin donat el pas de participar i prendre la paraula, doncs això és el que des de fa molt de temps que ho demanem, encara que es posin damunt la taula posicionaments enfrontats.

Per exemple, la Najat ja ens va explicar com la seva mare i àvies practicaven un islam vinculat sobretot als valors de la vida, de com educar la família en l’abnegació al treball, la honestedat, el ser bones persones i -també- ser bons musulmans, està clar. És que per a moltes dones, l’islam és això, uns valors per la vida que mantenen a través dels seus resos quotidians. Podríem recordar també les nostres mares i àvies, algunes eren molt devotes i altres menys practicants, però totes ens han transmès també uns valors que potser provenien de la seva fe religiosa, però ens han estat i ens són prou útils.

Per altra banda, si separem el que és l’Islam oficial -amb majúscules- del que és l’islam de la gent -amb minúscules- trobarem que hi ha molta diferència. Mentre que en nom de l’Islam oficial ens arriba un discurs que no ens connecta, des de la pràctica de vida quotidiana de les persones musulmanes la coincidència és més que paral·lela de la que viuen aquí moltes famílies que potser ni van a missa. Només aprofundint una mica en el missatge que hi ha darrera cadascuna de les intervencions, hi anirem descobrint valors de vida que ens poden ser totalment compatibles.

Quantes vegades no ens hem horroritzat d’alguns comportaments o declaracions de representants de l’Església Catòlica oficial?. Sobretot pel que fa a les ancestral reivindicacions de les dones i el feminisme. No us dones ganes de vomitar quan un bisbe diu, per exemple, que si una dona ha avortat el seu marit té permís per abusar del cos a pleret, que si es té relació amb els infants no és el mateix pecat que amb una dona, i altres bajanades?.. Això és simplement masclisme, ho digui qui ho digui i vingui d’on vingui.

És cert que les estructures religioses són misògines, potser perquè moltes d’elles es van generar en un moment on allò públic només era cosa d’homes, però sempre hi ha hagut una realitat -des del món privat i regentat bàsicament per dones- que s’ha practicat d’una altra manera, i potser aquesta és la que preval i ha de prevaldre.

El masclisme impregna totes les institucions i estructures de la societat, fins i tot a les pròpies dones ens costa de trencar esquemes i costums masclistes perquè hem crescut en aquest entorn. Tan sols a partir de nosaltres mateixes, de la nostra pròpia experiència vital, hem pogut bastir el nostre propi pensament i aquells valors que ens són propis, i això travessa totes les cultures i formes socials, siguin religioses o no.

La autoritat acostuma a ser vertical: obeir, callar sotmetre’s... La horitzontalitat contempla el respecte a l’altre i la complicitat, fins i tot amb dret a equivocar-nos, però -sobretot- amb el dret a ser acompanyades en el procés de rectificació i evolució, encara que ens costi, perquè, com totes les dones, pel fet d’ haver crescut en societats patriarcals ens costa desempallegar-nos d’hàbits i costums heretats.

Benvingudes totes a compartir pensaments i experiències, porteu o no porteu mocador. Que ningú parli mai més per vosaltres tampoc. A qui li importa com us vulgueu vestir?.

maribelanoia@gmail.com