Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip
La Tere Nogué i Felip
se’n ha anat sense avisar, sense que li haguem pogut dir aquell adéu que ens hauria
retornat a través del seu somriure sempitern. El seu comiat ha generat
nombrosos mostres de condol per part de familiars i amics d’arreu del món, però
-sobretot- nombrosíssimes mostres de reconeixement i agraïment pel seu testimoni
de vida.
Un gran llegat
Molt és el llegat que
ens deixa, també a Igualada on havia participat de diferents xerrades i havia donat
el seu testimoni en nombroses entrevistes fetes als mitjans locals. L’any 1994
va ser una de les persones a les que se’ls hi va atorgar la medalla de la
ciutat. Llavors era a Filipines i no va pas poder ser a Igualada per
recollir-la. Ho varen fer, en nom seu, els nostres pares. La mare va ser qui va
llegir l’escrit que havia enviat per la ocasió:
“En cap moment he
pensat que aquesta medalla era pels “meus mèrits”, perquè ha estat la realitat
i la gent amb què he viscut a l’Índia, i ara aquí a Filipines, que amb la seva senzillesa
i acollida m’han ensenyat tantes coses i m’han canviat els esquemes. Gent a qui
mai se’ls hi posarà cap medalla, encara que la seva vida ens pot donar moltes
lliçons a nosaltres que som els que ens creiem “civilitzats”. Així doncs,
ofereixo aquesta medalla:
- Al
Sona Manjhi, que va ser detingut per un guarda forestal i empresonat perquè va
tallar un arbre del bosc per fer un llit per casa seva, ja que no en tenien
cap, quan les multinacionals tallen boscos sencers en el mateix indret per
obtenir la matèria primera dels seus productes, i d’això ningú en parla.
- A
la Jugni, que després de caminar de 15 a 20 kilòmetres cada dia amb un gros i
pesat feix de llenya al cap, i guanyar quatre rals per alimentar els seus
fills, és capaç de compartir amb mi i la meva comunitat el primer blat de moro
de la seva pobra collita...
- A
la Somri, a la Talo i a la Barki que, després de treballar al camp tot el dia,
venien als vespres a casa nostra per aprendre a llegir i a escriure el seu nom
a la llum d’una llàntia de petroli...
- A
totes les persones que, per ignorància, han mort de malalties que es poden
curar si es tracten a temps, com el xarampió, diarrea, tuberculosi...
- A
totes les dones de l’Índia que treballen tot el dia en unes condicions molt
dures i que mai se’ls hi pregunta la opinió per a res. Ni tan sols quan estan
malaltes poden decidir a quin hospital volen anar...
- A
tots els infants i adults que he vist néixer i morir sense cap carnet d’identitat,
i sense estar enregistrats en cap llibre, com si no fossin ciutadans del
món!!!.
- Als
malalts de càncer de l’hospital del govern de Manila, que han d’aguantar
doloroses hores perquè “s’ha acabat la morfina”.
- A
la Sara, aquí a Cotabato, una nena de 12 anys que recull ampolles buides per
vendre-les al drapaire i poder mantenir la seva família, perquè els seus pares
estan malalts.
Podeu
imaginar que la llista pot ser sense fi si he de fer esment de tantes i tantes
realitats que m’han fet pensar o que m’han colpit d’una manera especial...
Voldria
que aquesta fos una ocasió de recordar als igualadins que el món encara està
dividit. Que sí, que ha caigut el mur de Berlín entre l’Est i l’Oest, però que
hi ha un altre mur més difícil de delimitar entre els països del nord i els del
sud, i que no acaba de caure. Si recordem el llibre del Gènesi, encara ressona
i té sentit aquí la veu del Senyor dient a Caïm: “Què n’has fet del teu germà?”.
Tots
els missioners tenim experiències semblants ja que la realitat que estem vivint
és la que fomenta més i més la nostra vocació. I arriba un moment que en lloc
de ser “evangelitzadors” te n’adones que és gent com aquesta la que
veritablement ens evangelitza a nosaltres.
I
aquí vull fer present a tots els missioners igualadins que viuen el missatge de
Jesús arreu del món fent-lo realitat cada dia. Especialment a les meves
companyes de congregació, la Maria Àngels Sagristà i la Mª Dolors Gómez, prou
conegudes per a tots vosaltres. Precisament aquest any en fa 50 de la Fundació
de les Missioneres de Crist Jesús i
aquesta és una bona ocasió per celebrar-ho.
Em
fa il·lusió que aquesta medalla la recullin
els meus pares i que sigui la Laura Dalmau la meva “instructora”. Tots
tres representen prou bé a la meva família i amics respectivament, dels quals i
de diferents maneres, sempre he rebut ànims i m’han fet costat per a la meva
missió”.
Una
petjada profunda
Aquest
testimoni és de l’any 1994. Poques coses han canviat de llavors ençà, i potser
que ens posem les piles o anirà passant el temps i les coses, lluny d’arreglar-se,
encara poden empitjorar. Però el que romandrà sempre, amb la seva petjada, és
el seu missatge, el de l’altre món com abandonat a la seva sort per part dels
poders econòmics a nivell mundial, un missatge basat en uns altres principis
que els de la cobdícia i el poder, un món on hi prevalgui la justícia en el seu
sentit més ample i on la humanitat no sigui una espècie en perill d’extinció.
Comprometre’s
per realitzar-se
En
aquest món globalitzat, potser no ens cal anar tan lluny per fer front a la
gran injustícia d’una societat que deixa enrere allò fonamental que hauria de
prevaler en les societats civilitzades, perquè els valors i sentiments intrínsecs
amb l’ésser humà són els que ens poden omplir
la vida de sentit, molt més que tots els béns materials que el capitalisme ens
ofereix i que no sadollen la set del món que les persones, la bona gent, anhelem
i voldríem per gaudir per sentir-nos realitzats.
Adeu
Tere, i moltes gràcies per tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada