PER UNES FESTES COMPARTIDES

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ens trobem ja immersos en plenes festes nadalenques on, malgrat celebrar-les indiscutiblement des de la tradició, potser ens cal aprofundir una mica en els seus orígens per tal d’evitar cap tipus d’exclusió. M’explico, en la necessària socialització dels infants que formen part de la nostra societat avui, infants que les seves famílies provenen d’altres cultures, la suposada inspiració religiosa d’aquestes festes pot suposar un risc d’exclusió, i això no és ni plausible ni recomanable.

Famílies multiculturals

És que m’hi he trobat. Algunes famílies no celebren aquestes festes perquè tenen assumit que són cosa d’una altra religió que la que ells professen i practiquen; però també m’he trobat que n’hi ha que participen de ple fent cagar el tió a l’escola, a la plaça, a casa seva o també a casa els avis, per exemple.
El solstici d’hivern, festes ancestrals

Segons fonts molt antigues, aquestes festes s’emmarquen dins un procés natural en què el sol comença a renéixer després d’haver arribat a la seva alçada mínima en el zenit (la nit més llarga de l’any, el dia més curt). Són hereves de les festes que els ibers i els romans celebraven en honor de tres divinitats solars (Mitra, Sol i Gabal), anomenades Festa del Sol Naixent o del Sol Nou.

Un tronc com a símbol

El Nadal es celebra en un moment en què els camps estan adormits amb les llavors a dins i els ramats s’estan reproduint, un moment que requereix, doncs, de ritus per afavorir el renaixement cíclic de la natura. La presència dels arbres en aquesta festa, ja sigui l’arbre de Nadal o –a casa nostra- el tió, està íntimament relacionada amb aquest significat de renaixement.

Els infants, protagonistes

Són festes alegres i tenen un caire hivernal i familiar, amb una gran quantitat d’elements simbòlics relacionats amb la llum, el naixement i la fecunditat. De fet, hi ha dos protagonistes essencials: l’un és la família, que es troba per compartir diversos àpats gastronòmics; i l’altre són els nadons, i els infants que aquests dies de festa a l’escola poden jugar molt més temps. Una altra cosa és que, en el nostre calendari, les joguines arriben la nit del cinc de gener quan ja s’acaben les festes, però això ja és un altre tema.

El naixement deixa enrere la foscor  

Sobre la Festa de Reis, l’amiga i periodista persa Nazanín Armanian ens hi posa molta llum: “Des de fa uns tres mil anys, els iranís i els habitants dels dominis de l‘imperi persa a l’Àsia Central, il·luminen el cel amb un mar de torxes i espelmes ajudant la deïtat solar Mitra a fer fugir el Senyor de la Foscor anomenat Ahriman. Donaran les gràcies a la natura per augmentar, un cop més, els moments de la presència de llum al cel i la calor a la terra, enderrocant l’Amo de les Tenebres i el fred. Aquesta festa d’origen agrícola –en arameu siríac- s’anomena Yalda (naixement).

Don Víctor i l’Amu Nourzu

En la celebració del renaixement de la naturalesa, el Nourzu, no hi pot faltar Hayi Firuz “Don Victor”. Aquest personatge del folklore iraní apareix als carrers amb la cara enfosquida amb carbó mòlt, vestit amb robes brillants i un barret de feltre i que, tocant la pandereta, balla i canta anunciant l’arribada de la primavera. Per a alguns investigadors, el personatge representa la foscor i la tristesa de l’ hivern que se’n va i que és substituït per un altre anomenat Amu Nourzu, un home de pèl i barba blanques que porta regals als nens i nenes. Ah!, per tant, aquest personatge no té res a veure amb el racisme.

Els nostres personatges

Potser el Papa Noel és la figura hereu d’ Amu Nourzu, o el nostre Patge Faruk hereu d’ Hayi Firuz . La qüestió és que totes les festes, i també aquestes que ara celebrarem, tenen un origen divers, en interpretacions de cultura i religió, però que –pel fet de pertànyer a la cultura popular- no han de suposar cap exclusió per ningú, sigui quina sigui la seva cultura d’origen o la seva professió religiosa, o no.

Els infants es fan preguntes

Per afrontar la diversitat cultural que vivim, cal que tinguem una resposta clara quan la Dània, per exemple, li pregunta a la seva mare sobre el sentit religiós de les nadales que canten a l’escola, i si les ha de cantar o no. Perquè l’Adam explica com cada any li porta – emocionat- la carta al Patge Faruk, o l’Amira m’explica il·lusionada com cada any va a veure la cavalcada a la Rambla i saben que, en arribar a casa, també es trobaran les joguines i regals.

Com un conte de bons desitjos

Sovint, els contes tenen un escenari de fantasia i no per això deixen de ser els contes preferits. Doncs això, com un conte, però assumint que forma part d’una tradició de la cultura de la societat on ha nascut, i totes les cançons o representacions del pessebre nadalenc no són exclusives de cap religió, han de poder gaudir de les Nadales, de la lluminària, de l’arbre, del Papa Noel, de Santa Claus o del tió i el caganer. Tot forma part d’una cultura que té vocació de suma, de ser incloses en una societat plural, perquè –molts i moltes- creiem que la diversitat és un valor cultural imprescindible per viure i conviure en una societat que respecti els valors de la pau i la vida, de la bondat i la solidaritat de la generositat i de l’amor front l’odi. Aquests són els valors d’aquestes festes, o no?.

Que les gaudim en pau.

maribelanoia@gmail.com

LA VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL DEL PATRIARCAT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip.

De nou ens troben davant un altre 25-N per fer palès la realitat de la violència masclista que ens envolta i que afecta tota la societat, però sobretot a les dones en particular. El comptador macabre de persones víctimes de la violència masclista (dones i infants) no para de créixer, com creix també la indignació general per l’existència d’aquesta xacra social que cal exterminar. Com fer-ho?, aquesta és la gran pregunta.

Societat capitalista i de consum

Vivim en una societat capitalista on preval la llei de l’oferta i la demanda i on sembla que -amb diners evidentment- ho podem adquirir tot, tot és al nostre abast, i ho volem tot ja. Si no tenim diners no cal preocupar-se, que per això ja hi ha facilitats de tota mena per pagar a terminis (cobrant els seus interessos, òbviament), la qüestió és facilitar la compra i –amb allò adquirit-  sadollar una suposada sensació de satisfacció simplement pel fet de tenir coses perquè -quan les tens- la satisfacció és momentània i no és duradora.

Saber dir que no

Aquest fet fa que, també en el comportament, hom vulgui tenir tot ja, i sinó només cal veure la rebequeria dels infants quan se’ls ha de dir que no. Que important és saber educar en el no, tan per allò material com també en allò relacional. Massa sovint, la virtut de les dones es mesurava perquè no saben dir que no, en tot cas sempre ens ha costat molt... I quan algú s’ha acostumat a un comportament submís i un dia es troba que hem après a saber dir que no, a molts els ve de nou i s’atia aquell impuls més primari de voler tot allò que hom desitja sense que hi càpiga el no, tan se val si aquest no ve de la persona que té al costat i que -suposadament- s’estima.

El càstig del patriarcat

El manifest feminista d’aquest any ens diu que: “fa segles que el patriarcat ens ha fet creure que les violències masclistes són el càstig que les dones mereixem per no ser submises, per vestir com volem, per tallar una relació que rebutgem, per no ser “bones” dones. Durant segles hem patit aquestes violències i alhora ens han dit que és culpa nostra per provocar-les, així com ens han fet sentir culpables i avergonyides per ser violentades i hem callat. Ho hem fet per por, per no exposar-nos, per no anar a la foguera, per no ser culpabilitzades o -fins i tot- com a formes de supervivència”.

La cultura de la pau

Denunciem les guerres que sols fan que destruir la vida, una vida que portem al món i de la que en tenim cura les dones, des de sempre. Fins i tot passa –massa sovint- en les conteses bèl·liques, on les dones n’ esdevenim el botí de guerra. Viure en pau no vol dir únicament la absència de guerra, la cultura de la pau vol dir paciència, sí, però no consentiment; vol dir tolerància, sí, però no aguantar-ho tot; vol dir diàleg, sí, però partint del mateix dret a intervenir; vol dir acord, però no imposició... La cultura de la pau –sobretot- vol dir construir des del respecte a un mateix i a l’altre, des de la pròpia estima i la que ens mereix l’altre, cedint però no claudicant).

La violència institucional

Vivim en un sistema patriarcal i capitalista que ataca fonamentalment la dignitat de les dones, per això també es denuncia “la violència institucional exercida contra les dones que es troben en situació de vulnerabilitat, provocada per una injusta situació de treballs precaris i atur, desnonaments i pobresa energètica”. I hem decidit que ja n’hi ha prou de callar: “Juntes estem continuant el treball iniciat per dones feministes, molt abans que nosaltres, per això vindiquem la nostra genealogia. Hem mirat enrere amb agraïment a totes les feministes que ens han precedit arreu del món, i hem decidit que aixequem les catifes, que mai més no ens sentirem culpables ni avergonyides per la violència rebuda”.

Una violència estructural

Som nosaltres mateixes, les dones, les que hem estat sempre les primeres en aixecar el nostre crit per denunciar una violència estructural que ens afecta en el dia a dia, i portem anys ja reclamant a les diferents institucions del poder públic perquè prenguin aquelles mesures tan necessàries no sols per pal·liar les conseqüències d’aquesta violència sinó –sobretot- per promoure tot allò que pugui suposar actuacions de prevenció. Per això, com diu el manifest feminista d’aquest any, hem de soscavar plegades aquest ordre patriarcal, capitalista, racista i colonial. I en això estem un altre 25-N.

maribelanoia@gmail.com

PORTES, COR I MENT OBERTES

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Aquest diumenge, convidada per algunes persones vinculades al Centre Islàmic de Santa Margarida de Montbui, vaig participar de la Jornada de Portes Obertes a la Mesquita que hi ha en aquesta localitat. La benvinguda començava ja al carrer amb un taller on t’escrivien el nom en cal·ligrafia aràbiga, i t’oferien el té amb aquelles pastes tan característiques. Hi havia també un estand on les dones i molta mainada hi organitzaven activitats, com ara tallers de henna, etc... 

Gent molt propera

M’hi vaig trobar gent de tot arreu, des de famílies que coneixia del meu antic veïnatge a Montbui fins a gent que no coneixia de res, però que m’oferien aquell tracte tan familiar que em feien sentir com a casa. Hi havia també gent del municipi, com la regidora Coral Vázquez, així com altres amics i amigues molt properes. M’hi vaig trobar -alhora- la Directora del Col·legi García Lorca, Montserrat Oliva i la Directora de l’IES Montbui Montse Costa. Es retrobaven i saludaven amb els pares i mares dels seus alumnes respectius. Es palpava una barreja d’una mateixa comunitat. Perquè d’això es tractava, oi?.

Explicacions, les que calgui

Mica en mica anàvem entrant al recinte on hi tenen la mesquita, i ens mostraren cada espai aixecat a pols de forma voluntària pels membres d’aquest Centre Islàmic. L’Imam ens va explicar quina era l’activitat que s’hi duia a terme, els horaris dels resos així com les classes d’àrab que s’hi donen als infants preadolescents. Es va oferir a que li demanéssim la informació que volguéssim i va respondre, obertament, a les preguntes formulades.

Acompanyades tota l’estona

El Marouan, un dels alumnes del centre, ens ensenyava l’alfabet àrab que era en una pissarra de l’aula on l’estudien, així com els llibres de llengua que hi havia a les prestatgeries. La Bouchra, que forma part del col·lectiu Compartim Ciutadania, ens va fer d’acompanyant tota l’estona. La seva era una actitud propera des del primer moment. Es que no podia ser d’altra manera. Som persones i veïnes, algun motiu per no fer-ho?.

Una trobada interreligiosa?

El president del Centre Islàmic també es va dirigir als presents, així com l’Alcalde Teo Romero. Al seu torn va fer un discurs apostant per una trobada entre l’Imam, el rector de la parròquia i el representant d’una altra confessió religiosa que també hi ha al municipi.

Crear vincles per a la convivència

Jo penso que, més enllà de les trobades de diàleg intereligiós possibles ha de prevaldre la convivència pròpia per interessos naturals, és a dir, per raons d’anar a la mateixa escola, raons de veïnatge, de lleure o d’altres. No es tracta pas de fer diferències per mor de la religió que hom professa, sinó respectar la que professi cadascú i cercar vincles de convivència.

El transcendent intrínsec a l’ésser humà

El sentiment religiós, o el transcendent del ésser humà, va intrínsec amb la nostra condició (talment com l’aigua, que tothom sap que en portem). Cadascú té els seus propis principis que regeixen llurs vides. N’hi haurà que tindran uns principis de naturalesa més confessional, monoteista o no, i n’hi haurà que simplement tindran principis humanistes, o fins i tot es declararan ateus, per exemple.

Incompatibilitats manifestes

Però estic segura que tots aquests valors de la gent de bé tan sols són incompatibles amb el materialisme sense entranyes que predomina en les polítiques dels qui tenen el poder mundial i que són “els senyors de la guerra”; incompatibles amb la usura del poder financer que no entén de necessitats humanes a l’ hora de prestar el seu servei basat únicament en el lucre monetari; incompatibles amb l’egoïsme de qui practica l’ explotació dels uns vers els altres per servir-se'n; incompatibles – en definitiva- amb l’odi dels qui promulguen aquelles idees excloents i sectàries, o dèries semblants, que són els veritables enemics de la mateixa humanitat.

Valors compatibles

Al contrari, els principis basats en la bondat i la solidaritat, en el reconeixement de l’altre i la seva acceptació des del respecte i en clau de diversitat, el d’aquelles persones que són partidàries indiscutibles de la Pau i que malden per un compromís de pau entre les persones i els diferents pobles del món que convivim en el mateix planeta, en són l’altra cara i ben compatibles per la convivència.

Organitzacions misògines sí, però la gent?

Si que sóc conscient que algunes estructures d’organitzacions religioses exclouen les dones, però –em pregunto- no ho són la majoria d’aquests estaments o institucions?. Ens podríem preguntar el perquè són tan misògines, però hauríem de cercar l’ explicació en la ancestral influència del patriarcat en totes les organitzacions socials, particularment les religioses, perquè han estat el principal vehicle de transmissió.

Superar plegats les barreres de desigualtat

Però avui no toca assenyalar tal o qual col·lectiu ni censurar comportaments que –sovint- estan encara impregnats en el moll de l’ós de la societat, sinó apropar-nos a les persones que tenim a l’abast en la convicció que –plegats- podrem evolucionar i superar unes barreres que són massa comunes entre organitzacions tan nostrades, i ningú té la veritable raó ni cap d’elles és superior a l’altra. No podem situar-nos al marge d’ on hi ha la gent, la bona gent, amb les seves contradiccions incloses.

Obrir els cors i la ment

És amb qui tenim a l’ abast amb qui hem d’ obrir no sols les nostres portes sinó sobretot el cor i la ment, tan sols així podrem obrir també les nostres mans i –entrellaçats- superar plegats totes les barreres que ens impedeixin una convivència, des del respecte i la acceptació, veritablement enriquidora, tant  humana com culturalment.

maribelanoia@gmail.com

ELS ROSTRES DE LA POBRESA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip.

Potser la pobresa no té cognoms, és pobresa i punt, com va dir la actual Directora de Càritas - Anoia, Montserrat Roca i Tort, en una entrevista publicada a l’Anoia Diari l’1 d’octubre passat. Potser ella també ens podria parlar dels diferents rostres que té la pobresa avui, una realitat quotidiana que ens colpeja la consciència i que no fa sinó que incrementar el nostre enuig per la situació tan injusta que patim i que no ha de tenir altre efecte que reforçar, si cal amb més convicció, el nostre compromís per eradicar aquesta situació tan humiliant per les persones que la pateixen.

 Pobresa cronificada

Aquests dies s’ha celebrat a La Farga de l’Hospitalet el III Congrés de Serveis Socials Bàsics, des d’un acompanyament professional i per una transformació col·lectiva. Coincideix que aquest dimarts 16 va ser el Dia Mundial de l’alimentació, i dimecres 17 el Dia Internacional per l’eradicació de la pobresa. Per aquest motiu, en aquest marc, el col·lectiu “Pobresa Zero – Justícia Global”, que agrupa més de 3200 organitzacions de l’àmbit de l’acció social, la cooperació, la pau i els drets humans a Catalunya, ha fet públic un Manifest en el que denúncia: “Drets vulnerats, pobresa cronificada i desigualtats en augment”.

Greus retrocessos

“Hi ha realitats que no tenen espera. Les persones han de poder cobrir les seves necessitats bàsiques arreu i en tot moment, però més enllà d’aquests mínims cal treballar de manera permanent per construir un ordre social just i equitatiu que garanteixi el compliment universal dels drets humans”. “La paràlisi política i institucional que hem viscut darrerament és injustificable i no es pot allargar més, i tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, hem patit greus retrocessos en el terreny social que, malgrat la suposada recuperació econòmica, no s’han revertit”.

Prioritats desdibuixades

Amb tot, després d’un llarg període de letargia, els discursos tornen a posar sobre la taula les qüestions socials i els pilars de l’Estat de Benestar que haurien d’assegurar una vida digna a tothom: salut, educació, serveis socials, habitatge i subministraments bàsics, ingressos mínims, equitat de gènere, treball, acollida i integració... No obstant, si bé la cohesió i la inversió social apareixen com una prioritat sobre el paper, a la pràctica queden totalment desdibuixades.

La Renda Garantida i el Salari Mínim

L’únic gran avenç assolit darrerament en matèria social, la Renda Garantida de Ciutadania, està molt lluny encara de satisfer les expectatives que va despertar, i les deficiències en la seva aplicació han limitat de forma notable el seu abast. Per altra banda, per combatre la pobresa de molts treballadors i treballadores que no arriben a final de mes, els nous Pressupostos de l’Estat contemplen la pujada del salari mínim a 900 euros. Potser encara és insuficient, tot i que alguns polítics –dels que tenen les espatlles ben cobertes- s’atreveixen a dir que recorreran aquesta mesura perquè la troben inassumible, però no troben pas inassumible totes aquelles despeses milionàries que no reverteixen directament a la gent.

  

Maleïda hemeroteca

Concretament, Albert Ribera de Ciudadanos proposava, en el seu programa electoral del 2008, que el salari mínim hauria de ser de 1032,70 euros, i d’això fa deu anys. Qualsevol diria que l’economia no s’incentiva amb un millor poder adquisitiu... Clar que parlem d’una economia de consum, quan l’economia que impera és l’altra economia en majúscules, la del capitalisme financer que sols vol obtenir guanys per alimentar els grans negocis del món: les guerres, les drogues i la tracta d’éssers humans. Les persones?, no compten, sols són un obstacle a treure del mig si cal (el darrer episodi: el Yemen)...

Un sistema insostenible

Tal i com diu el Manifest de Pobresa Zero – Justícia Global: “L’especulació amb bens de primera necessitat és un exemple paradigmàtic d’un sistema malalt i insostenible que ens condemna a patir pobresa, desigualtats i injustícies a diferents escales i nivells, i que contribueix a cronificar la pobresa malgrat la millora dels indicadors macroeconòmics. L’augment de les desigualtats al món, tant dins dels països com entre ells, evidencia la necessitat d’un canvi radical per combatre els diferents rostres de la pobresa alimentària, des de la fam extrema que pateixen els països més empobrits fins a la fam oculta que amaguen les societats més desenvolupades i que es manifesta, de manera molt particular, en la malnutrició infantil”.

Justícia Social, no assistencialisme

I conclou: “Per garantir la dignitat de les persones cal que les respostes es fonamentin en la justícia social i no en l’assistencialisme”.

maribelanoia@gmail.com

AQUELL SOMNI SOTA LES ESTRELLES

HISTÒRIES DE CÀRITAS 

(Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas) 

Era un capvespre qualsevol quan, assegut sobre sí mateix damunt la sorra, contemplava aquell horitzó que li era tan familiar, allà on el desert es confon amb un firmament curull d’estels plens de vida. Tot compungit pensava què en seria de la seva vida, quin seria el seu futur, el què li esperava a ell mateix, a la seva família i –sobretot- al seu poble, el poble sahrauí, foragitat ja fa més de 45 anys del seu país, la seva terra i el seu mar; i confinat al mig del desert a Tinduf, en un camp de refugiats.

Aquell –però- no havia estat un dia com els altres, a les notícies d’aquí gairebé no en varen parlar: les pluges torrencials del 2016 s’havien endut totes les haymes i també les cases de fang que, amb la calor, s’anaven desfent com si fossin xocolata... No es podia ni dormir, explica. La gent dels campaments només tenia l’alternativa de tornar a aixecar les cases de fang i haymes una a una, començar-ho tot des de zero, sense l’esperança de cap alternativa ni futur possible a l’horitzó...

En Daha pensava en el seu amic de Catalunya, aquell que compartien tants estius al poble on hi va anar amb motiu d’unes “Vacances de Pau”.  Recordava amb enyor els farts de riure que s’havien fet tot enfilant camins, rierols i muntanyes... Què se’n deu haver fet ara de l’amic?.

L’endemà es va posar a buscar-lo per internet i va tenir sort. El seu amic era a l’altra cantó compartint les seves angoixes i preocupacions per la manca de futur, d’esperança mateix per una vida digna -i pròpia- si es quedava als campaments. Has de venir, li va dir; on jo visc et puc acollir, perquè ara estic treballant...

Ja sóc a Espanya, li va dir un dia. Ja a casa l’amic que ara viu a Igualada, li va indicar que anés a Càritas a informar-se. D’entrada, li van oferir  ajut des del Banc d’aliments (així no seria tanta càrrega pel seu germà, pensava). Poc després s’apuntaria a un taller de català, un altre de paleta i un altre de jardineria - horticultura. Mica en mica ha constatat que en aquest “nord” hi ha també un altra realitat de sud, i que obrir-se camí aquí no és gens fàcil.

La sorpresa li van donar el dia que li van dir que tenia una entrada per anar a veure el Barça. No s’ho creia, afeccionat com és al futbol, i a més culé, faria delir la seva família als campaments, perquè els diumenges s’apleguen entorn la televisió per veure fútbol donat que aquesta és la seva principal diversió. Poc es pensa l’abonat que aquell dia que no va poder gaudir d’un partit del Barça que podria fer tan feliç algú que, habitualment no hi té possibilitats. En Daha tenia un lloc al Bus i –sobretot- un seient a les grades del Camp Nou... Tot un somni...

A Càritas ha conegut altra gent i ha fet amics, un d’ells vingut del Marroc i que -el fet de ser de dos països oficialment enfrontats- no els ho ha pas impedit. A més, durant el Ramadà, s’han trobat cada vespre per trencar el dejuni plegats amb la seva família... És que en Daha, com la seva família, és musulmà, i el seu pare li recordava que no deixés de fer el Ramadà, que calia ser un bon musulmà com li va ensenyar.

De moment té un treball precari. Tímid com és, participa d’algunes activitats de la ciutat, i en una que es va fer a Igualada en solidaritat amb el poble Sahrauí, va conèixer altre gent, i es va retrobar amb alguns altres que ja coneixia de Càritas.

Així, mica en mica, i després de gairebé un any, Igualada és ara el seu poble, el que li permet albirar un altre futur que el que li esperava sota les estrelles del desert, sense oblidar -de cap manera- la seva família d’allà, els qui mai deixaran de ser també els seus.  

maribelanoia@gmail.com

UNA MICA D'HISTÒRIA

Ciutadana Dempeus. Maribel Nogué i Felip.

Tothom, d’una manera o altre, recordem -dia a dia i fet a fet- el neguit viscut amb l’excepcionalitat dels fets desencadenats per la mobilització popular d’ara fa un any, amb la brutal resposta del poder estatal per fer front al repte de dur a terme un fet tan elementalment democràtic com és una votació per exercir la nostra sobirania, un dret que el govern del PP negava de forma reiterada. I ho recordem des de l’experiència personal viscuda a partir de la implicació de cadascú de nosaltres, perquè ningú en va quedar al marge, tan se val si era partidari o no, del full de ruta marcat pel processisme i votat per la majoria dels representants elegits al Parlament de Catalunya.

Tota la fúria del poder

Aquest fet va desencadenar -el que en podríem dir- tota la fúria dels poders fàctics que varen desplegar la seva influència en el poder estatal per impedir-ho, sense importar-ne cap conseqüència material o de violència, no importa si eren membres del govern o la societat civil que gosés secundar tal repte. Ja la resposta exemplar a la “incautació” de la seu de la Conselleria de Finances del 20 de setembre per part d’efectius de la Guàrdia Civil, la extraordinària organització de la logística prèvia per poder desplegar tot el procés d’habilitació dels col·legis electorals, amb lliçó magistral de la importació i custòdia de les urnes fins fer-les arribar a la seva destinació, la dotació de suport informàtic i administratiu, comptant –sobretot- amb una munió de voluntaris en la seva organització, així com el mateix desenvolupament de la jornada de l’1 d’octubre, desafiant el bloqueig informàtic, és també una gesta indiscutiblement democràtica que va demostrar la força que tenim com a poble, el que tenim a les nostres mans per fer-nos valer.

Posar ordre d’una altra manera

La resposta del govern del PP i la repressió soferta arreu per unes forces anomenades de l’ordre, (que –a través de les instruccions polítiques rebudes per les seves jerarquies- tan poc ordre varen posar (qui no recorda el reclutament d’aquells “a por ellos” o els “piolins” confinats al port de Barcelona)... Qualsevol diria que tots aquests efectius no serien molt més útils a la societat posant ordre a les nostres costes, i muntant campaments en condicions, per acollir als refugiats que, fugint del horror de les guerres i de la violència, s’ofeguen a la nostra Mediterrània. Hauríem d’estendre un pont de mar blava en lloc d’introduir grisor i amenaces de tornar als temps més negres de la nostra història.

Una reflexió serena

Ara que, més enllà de la indiscutible gesta d’aquells dies, i de la lluita que encara s’està duent a terme per fer front a la repressió i judicialització de la política, ens cal una reflexió serena per saber qui som i d’ on venim des d’una certa perspectiva històrica com a poble.

El valuós bagatge de l’historiador Fontana

En aquest sentit m’ha vingut com anell al dit un article publicat per Gonzalo Pontón a “El País” sobre allò que forma part del bagatge científic del mestre Josep Fontana, traspassat fa poc. Ens recordava el què li va contestar l’ ex-President Jordi Pujol quan Fontana denunciava públicament la precarització econòmica, l’atur, la degradació de l’ensenyament i la sanitat catalanes. Li va dir: no et preocupis Fontana, ara –amb la independència- quedarà tot resolt.

Des del materialisme dialèctic

El mestre Fontana ens ha deixat escrit un altre anàlisi de la situació a Catalunya a través de les seves desigualtats (les seves lluites de classe) i les seves afinitats electives. “Ja a la lluita dels senyors feudals per defensar els seus privilegis –les “seves” llibertats- li seguia la lluita per la desigualtat de les classes burgeses que cavalcaran el capitalisme en les seves diverses facècies: comercial, manufacturera industrial, financera i rendista. Despulla així el paper de la oligarquia lligada al control de la terra i als grans negocis d’importació que, a la guerra dels Segadors, manté els pagesos en un puny el 1640 quan s’apropien de les terres i d’allò comú, i que es lliura a la Castella dels Habsburg per assolir arrendaments fiscals. També són aquestes elits qui varen trair els fets de la Coronela de 1714. El segle XVIII aquesta miserable burgesia es farà espanyola i trairà Catalunya abandonant la seva pròpia llengua, diu Fontana. El segle XIX aquestes oligarquies rendistes clamaran per un dictador militar davant les reivindicacions laborals dels catalans i apel·laran a l’exèrcit espanyol el 1843 davant la revolució “centralista” com ho faran el 1855 davant la primera vaga general. Aquesta burgesia, ara “catalanista”, tornarà a sentir-se espanyola el 1870, el 1902, el 1922, el 1936, el 1977, el 1996... i sempre defensarà els seus interessos de classe que –grosserament- voldrà fer passar com els interessos del poble català, de tot el poble català...”.

És clar, aquest és un anàlisi feta des de la perspectiva del materialisme dialèctic, un mètode que –malgrat la seva autoritat científica- justet forma part dels llibres d’història.

Uns canvis socials necessaris

Jo em quedo al costat de moltíssima de la meva gent que va sortir al carrer convençuda que assolint la independència, o ara la república, es produirien els canvis socials tant anhelats. Perquè jo també vull aquests canvis socials tan necessaris i crec en la força de la gent malgrat alguns aliats dubtosos. Però també estic convençuda que no hi ha emancipació possible de caire nacional sinó va acompanyada de drets socials, i a l’inrevés.  

És per això que, per defensar la democràcia, els seus drets implícits (llibertat, igualtat i solidaritat; els valors inherents als drets humans, els drets socials assolits a costa de tantes lluites, etc...) ahir, avui i sempre, continuaré sortint al carrer.      

maribelanoia@gmail.com

L'AIGUA, AQUEST BÉ COMÚ TAN PREUAT

Ciutadana Dempeus.

La humanitat necessita aigua. “Una gota d’aigua és flexible. Una gota d’aigua és poderosa, Una gota d’aigua és més necessària que mai”. L’aigua és un bé comú indispensable per a la vida, i l’accés a una aigua de qualitat és un dret humà reconegut per les Nacions Unides, se’ns recordava amb motiu del darrer Dia Mundial de l’Aigua.

Un bé escàs

L’aigua és un bé escàs, tan sols el 0,65 % del volum de la hidrosfera, uns 8,7 trilions de litres; no obstant, cap forma de vida es pot desenvolupar sense aquest preuat element. Actualment més de 663 milions de persones viuen sense subministrament d’aigua potable prop de la seva llar, el que els obliga a desplaçar-se hores i hores fent cua o havent d’anar a fonts distants del seu lloc de residència. Alhora els cal fer front als problemes de salut derivats al consum d’aigua contaminada.

Un bé que no sadolla tota la set

Segons les Nacions Unides es calcula que hi ha mil milions d’assedegats arreu -repartits per 80 països- que pateixen la manca d’aigua, i el 50 % de la població mundial no pot fer-la sevir per rentar-se. No obstant, segons els càlculs dels hidròlegs asseguren que, amb els recursos d’aigua dolça del nostre planeta, es podria viure sense problemes el triple de la població actual.

 Un bé comú mal repartit

Estem parlant d’un element de vida molt preuat que està mal repartit, i quin preu no el marca el seu valor bàsic i fonamental per la vida com a bé comú, sinó que se li posa un preu de mercat. Aquest és l’eix principal per on pivota el capitalisme a mans de la seva visió més liberal i que s’ha anat imposant com a norma en aquest món globalitzat. La usura dels qui sostenen aquest model de societat no té entranyes, exploten aquest recurs natural sense respectar l’equilibri de la mare terra i –com un insult a la generositat d’aquest bé comú- l’exploten també per a fer-ne negoci i lucrar-se’n els de sempre, quan pel conjunt de la humanitat l’aigua és un element essencial en el desenvolupament sostenible.

Un bé clau per fer front a la pobresa

Els recursos hídrics i la gamma de serveis que donen juguen un paper clau en la reducció de la pobresa, el creixement econòmic i la sostenibilitat ambiental. L’aigua propicia el benestar de la població i el creixement inclusiu, i té un impacte positiu en la vida de milers de milions de persones en incidir en qüestions que afecten la seguretat alimentària i energètica, a la salut humana i al medi ambient.

Un bé comú privatitzat

Quina és la situació que tenim actualment a casa nostra?. L’organisme o institució més propera que ha de garantir l’accés universal a l’aigua és –en aquest cas- l’Ajuntament, i la gestió d’aquest bé ha de guiar-se per criteris socials i ambientals i no ha d’estar sotmesa al negoci privat.

Una situació irregular

Aigua és Vida va denunciar, aviat farà tres anys, que no hi ha cap contracte que reguli la concessió que té Aigua de Rigat per gestionar el servei públic d’abastiment d’aigua potable a la població d’Igualada, de Vilanova del Camí i a La Pobla de Claramunt, i que  a Piera i Masquefa la concessió que tenen acaba el 2022.

Es convoca una mobilització ciutadana

Una vintena d’entitats, aplegades entorn Aigua és Vida, ha comparegut aquest dimarts davant els mitjans per anunciar una mobilització  en defensa del servei públic de l’aigua, perquè l’aigua és un bé comú i l’accés a l’aigua potable és un dret, per tant la seva prospecció i abastament del servei ha de ser de responsabilitat pública i –en cap cas- pot ser objecte de fer-hi negoci.

La natura ens parla com revertir la sobreexplotació

Els problemes mediambientals, juntament amb el canvi climàtic, provoquen les crisis associades als recursos hídrics que es donen a tot el món. Les inundacions, sequeres i la contaminació de l’aigua s’agreugen amb la degradació de la coberta vegetal, el terra, els rius i els llacs. En aquest sentit, les solucions naturals poden donar resposta a molts dels desafiaments relacionats amb l’aigua: plantar boscos, tornar a connectar els rius amb els plans de secà i restaurar les zones humides, per exemple, pot tornar l’equilibri en el cicle de l’aigua, millorant la salut pública i els mitjans de vida.

 

Retornar el servei al municipi

Quan descuidem els ecosistemes, dificultem l’accés als recursos hídrics imprescindibles per sobreviure i prosperar, i això no ho podem deixar a mans de l’especulació i l’avarícia del capital. Per això, tota la ciutadania conscient del preuat valor d’aquest bé comú i escàs com és l’aigua, ens hem de mobilitzar per exigir que ningú tregui profit d’una situació irregular i que aquesta es reverteixi en un millor servei d’equilibri entre la sostenibilitat mediambiental i el seu ús en benefici de la població i la salut pública.

Mulla’t per l’aigua

Per això em sumo convençuda a la manifestació convocada, d’àmbit comarcal, pel 27 d’octubre a Igualada. I tu?. Mulla’t també per l’aigua. 

maribelanoia@gmail.com

LA DOLCESA D'UN ÈXIT RECOMPENSAT

Ciutadana Dempeus. 

Es respirava en l’ambient que alguna cosa de molt especial estava per venir. L’expectació era màxima. L’anunci de que les Nits Culturals tindrien per a la nit del divendres un convidat d’excepció -com ara el mundialment conegut músic igualadí Jordi Savall- havia generat una gran expectativa.

Al cor de l’Alta Anoia

Com cada any ens anàvem retrobant a la cita aquelles persones que -fidel i assíduament- repetim una experiència cultural i musical tant singular, ja sigui per l’acolliment i tracte familiar que s’hi rep com per la rigorosa qualitat musical que s’hi ofereix. Una aposta que ja fa 23 anys ens arriba puntualment cada any -el primer cap de setmana de juliol- des de Sant Pere Sallavinera, a l’Alta Anoia, un poblet que et rep amb les seves cases de pedra lluint les millors gales i amb els seus jardins i balcons en un punt ben àlgid d’una floració exuberant, com preparat just per aquest esdeveniment. És que –realment- la aportació de tota la gent del poble sense excepció –tot i ser gairebé anònima- té un paper protagonista fonamental.

Fidels a una cita

La seva Plaça tan emblemàtica -excepcional escenari natural- semblava que s’havia fet més gran, que les pedres s’haguessin eixamplat, doncs per a l’edició d’aquest any havia d’encabir un aforament de gairebé 500 persones que s’havien apuntat per gaudir de l’espectacle “Diàlegs i improvisacions: d’Orient a Occident i de l’Antic al Nou Món”; amb la direcció i interpretació de Jordi Savall a la viola de gamba, acompanyat del seu fill Ferran Savall a tiorba i veu, i un sorprenent David Mayoral a la percussió.

Musica antiga, però de sempre

Tot seguit la música entrava a la plaça de la mà d’una exhibició d’instruments, alguns de molt antics (del segle XVI i XVII va dir Jordi Savall). Una viola de gamba que, pel fet de tenir les seves cordes de tripa (sensibles a la temperatura ambient) requerien d’una afinació constant, fins al punt que –va explicar com a anècdota- quan a un músic li varen preguntar quants anys feia que tocava la viola de gamba i va dir que 50, però que la meitat se’ls havia passat afinant...

Intimisme i emoció

A través d’un recorregut en el temps i els diversos països, la veu suau i intimista de Ferran Savall, que va estar a punt de fer brollar més d’una llàgrima d’emoció, es feia present amb la mateixa intensitat que la resta de peces del concert, però aquelles improvisacions fetes a partir de cançons tradicionals catalanes varen sorprendre molt gratament els presents.

Una percussió sorprenent

Ara que, per sorpreses, les que ens va donar el percussionista David Mayoral que, amb molta delicadesa i un silenci corprenedor, canviava d’un instrument a l’altre sense que ningú ho notés, i que ens delectaren d’allò més –sobretot- quan interpretaven a duo amb el Jordi Savall el que ens varen presentar com la música d’origen irlandesa o celta que –en acabar el freturós diàleg amb els dos instruments- varen fer saltar de la cadira els complaguts oients.

Ben ple també d’artistes

La nit del dissabte la plaça tornava a lluir el seu aforament de gom a gom, per un públic delerós d’escoltar un clàssic com és “El Messies de Händel”. L’escenari començava també a omplir-se amb els membres de la Coral Cantiga i els de la Orquestra de Cambra Terrassa 48, dirigits per Josep Prats. A estones el so de la orquestra solament, a estones amb les veu del nombrós cor, i també acompanyats dels diferents solistes, s’anaven enfilant un a un fins a 41 temes d’aquesta coneguda obra. Un concert d’aquells que en són familiars sota el cel serè de color blau de nit que guarneix el recinte. Moments vibrants, moments més suaus, deliciosos tots ells, i moments exultants com el conegudíssim Al·leluia, que va aixecar forts aplaudiments tant en acabar el tema com també al finalitzar l’actuació de la nit amb el bis d’aquest Hallelujah que ens varen oferir.

Per als infants també

Un any més, el poeta Miquel Desclot va ser l’encarregat de presentar els espectacles -des del punt de vista més musical- amb l’exquisidesa de les seves paraules. I un any més, la mainada va poder gaudir d’un espectacle pensat per a ells exclusivament on la companyia Teatre Nu hi va portar “La Lluna d’en Joan”.

El dolç regust del final

El públic assistent a les Nits Culturals és un públic fidelitzat any rere any on, qui hi assisteix per primera vegada, repeteix, segur. De nou, l’exquisidesa i el bon gust presidien cada moment d’ençà que el presentador va anunciar la 23 edició de les Nits Culturals fins que les va acomiadar, donant-nos cita fins l’any vinent. Això sí, convidant-nos a una copa de cava i uns carquinyolis que ja formen part de la tradició de la mateixa festa. Una dolçor que corroborava la recompensa d’un èxit novament reeixit. Felicitats.       

maribelanoia@gmail.com