HISTÒRIES DE CÀRITAS
(Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas)
Era un
capvespre qualsevol quan, assegut sobre sí mateix damunt la sorra, contemplava
aquell horitzó que li era tan familiar, allà on el desert es confon amb un
firmament curull d’estels plens de vida. Tot compungit pensava què en seria de
la seva vida, quin seria el seu futur, el què li esperava a ell mateix, a la
seva família i –sobretot- al seu poble, el poble sahrauí, foragitat ja fa més
de 45 anys del seu país, la seva terra i el seu mar; i confinat al mig del
desert a Tinduf, en un camp de refugiats.
Aquell –però- no
havia estat un dia com els altres, a les notícies d’aquí gairebé no en varen
parlar: les pluges torrencials del 2016 s’havien endut totes les haymes i també les cases de fang que,
amb la calor, s’anaven desfent com si fossin xocolata... No es podia ni dormir,
explica. La gent dels campaments només tenia l’alternativa de tornar a aixecar les
cases de fang i haymes una a una,
començar-ho tot des de zero, sense l’esperança de cap alternativa ni futur
possible a l’horitzó...
En Daha pensava
en el seu amic de Catalunya, aquell que compartien tants estius al poble on hi va
anar amb motiu d’unes “Vacances de Pau”. Recordava amb enyor els farts de riure que
s’havien fet tot enfilant camins, rierols i muntanyes... Què se’n deu haver fet
ara de l’amic?.
L’endemà es va
posar a buscar-lo per internet i va tenir sort. El seu amic era a l’altra cantó
compartint les seves angoixes i preocupacions per la manca de futur, d’esperança
mateix per una vida digna -i pròpia- si es quedava als campaments. Has de
venir, li va dir; on jo visc et puc acollir, perquè ara estic treballant...
Ja sóc a
Espanya, li va dir un dia. Ja a casa l’amic que ara viu a Igualada, li va
indicar que anés a Càritas a informar-se. D’entrada, li van oferir ajut des del Banc d’aliments (així no seria
tanta càrrega pel seu germà, pensava).
Poc després s’apuntaria a un taller de català, un altre de paleta i un altre de
jardineria - horticultura. Mica en mica ha constatat que en aquest “nord” hi ha
també un altra realitat de sud, i que obrir-se camí aquí no és gens fàcil.
La sorpresa li
van donar el dia que li van dir que tenia una entrada per anar a veure el
Barça. No s’ho creia, afeccionat com és al futbol, i a més culé, faria delir la
seva família als campaments, perquè els diumenges s’apleguen entorn la
televisió per veure fútbol donat que aquesta és la seva principal diversió. Poc
es pensa l’abonat que aquell dia que no va poder gaudir d’un partit del Barça que
podria fer tan feliç algú que, habitualment no hi té possibilitats. En Daha
tenia un lloc al Bus i –sobretot- un seient a les grades del Camp Nou... Tot un
somni...
A Càritas ha
conegut altra gent i ha fet amics, un d’ells vingut del Marroc i que -el fet de
ser de dos països oficialment enfrontats- no els ho ha pas impedit. A més, durant
el Ramadà, s’han trobat cada vespre per trencar el dejuni plegats amb la seva
família... És que en Daha, com la seva família, és musulmà, i el seu pare li
recordava que no deixés de fer el Ramadà, que calia ser un bon musulmà com li
va ensenyar.
De moment té
un treball precari. Tímid com és, participa d’algunes activitats de la ciutat,
i en una que es va fer a Igualada en solidaritat amb el poble Sahrauí, va
conèixer altre gent, i es va retrobar amb alguns altres que ja coneixia de
Càritas.
Així, mica en
mica, i després de gairebé un any, Igualada és ara el seu poble, el que li
permet albirar un altre futur que el que li esperava sota les estrelles del
desert, sense oblidar -de cap manera- la seva família d’allà, els qui mai
deixaran de ser també els seus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada