Ciutadana Dempeus
Ningú posa en qüestió la necessitat de commemorar
el 8 de març com a Dia de les Dones, una data que les dones en general, i les
seves associacions en particular, aprofitem per fer visible les nostres reivindicacions
fins al punt que –fins i tot- el llenguatge de les commemoracions
institucionals han de recollir el bagatge llegat pel moviment feminista.
La fredor de les xifres i el patiment quotidià
És que el
greuge que impera encara avui a la societat real, malgrat s’hagi avançat en
algunes lleis, es ben palès i obliga a posar damunt la taula el patiment real
de tantes dones que viuen -a la seva pròpia pell- l’ofec de l’estructura
patriarcal que regeix en els fets vivencials i costums del dia a dia, cosa que no
es reflecteix en la fredor de les xifres estadístiques a l’ús.
Sense resolució és postureig
No n’hi ha
prou en el debat, ni ens podem quedar en assenyalar el fons de les causes que
ens porten a la desigualtat, com tampoc en aquells acords que sols serveixen
per guardar les formes. Aquests dies, els Ajuntaments i les institucions
aprovaran mocions; les seves paraules seran més o menys contundents, sí, però
tal com es recorda a cada Ple Municipal, aquestes mocions no són resolutives,
per tant, es tracta simplement d’un brindis al sol per quedar bé cara a la
galeria i ja està.
Sense recursos, les lleis no són res
Les lleis, que
hom creu haurien d’anar per davant i empènyer la societat en el camí que
marquen, sovint es queden en això, en lleis escrites que podríem penjar en un
marc però que els governs no són capaços de destinar-hi els recursos necessaris
per implicar-hi el conjunt de la societat i dur a terme els preceptes que se’n
deriven.
Projectes, projectes, projectes...
És cert, com
diu la moció presentada als Ajuntaments, que el món municipal porta més de 25
anys treballant per la efectivitat de les polítiques d’igualtat, però –sovint-
els Plans d’Igualtat que s’han fet són simplement això, Plans. Uns projectes
elaborats, amb més o menys participació social i amb una diagnosi més o menys
acurada, que assenyalen el camí a seguir, bàsicament pel que fa a les
actuacions institucionals.
La influència dels poders fàctics
La veritat
–per això- és que les institucions van per un costat i la societat per una altra,
i així és difícil fer front, per exemple, a la nefasta influència de sectors
ideològicament situats a l’extrema dreta, amb la agreujant que alguns ho fan
des d’alguns llocs determinats de poder de la jerarquia eclesiàstica que encara
s’ancora en el discurs més homòfob i contra les dones. La prova la tenim en
l’autobús que els ultracatòlics HazteOir
han posat en circulació perquè es passegi per les principals ciutats d’Espanya,
també de Catalunya. Una campanya transfòbica dirigida als infants: “els nens tenen
penis. Les nenes tenen vulva. Que no t’enganyin”.
El bus transfòbic
Per a ells no
deu ser delicte que molts infants pateixin desequilibris perquè la mare natura
els ha dotat d’una sexualitat que admet matisos segons els canons simplistes
que defensen, perquè -per exemple- abans de ser colonitzats, tribus indígenes
com ara els Navajo, los Cheyenne o els Cherokee reconeixien cinc gèneres. Ells
en deien “gent de dos esperits” abans de les imposicions morals dels
conqueridors (que ja sabem qui i en nom de qui actuaven). Tampoc deuen
considerar delicte que alguns infants tinguin experiències prematures en la
seva sexualitat fruit de l’abús de pederastes o que hagin d’amagar actes de
violència a la mateixa llar familiar. Una defensa ben hipòcrita de la família,
per altra banda.
Treballem més i cobrem menys
Per altra
banda, tal i com es reconeix oficialment, en ple segle XXI les dones cobrem un
26% menys que els homes, mentre que –per altra banda- continuem duem a terme
totes les tasques de cura de la família que, també diuen les estadístiques, si
es reconegués aquesta tasca, a catalunya suposaria l’increment d’un 23,4% del
PIB. Al contrari, lluny de reduir-se aquesta aportació per l’extensió i millora
de serveis socials que atenguin aquestes necessitats, a causa de les retallades
de tot tipus d’ajuts socials, en particular de la Llei de Dependència, la cura
de persones grans o malaltes continuïn recaient, de nou i amb més força, sobre
l’esquena de les dones.
Ens maten però ens volem vives
Altrament, sense
anar més lluny, en el que porten d’any, ja són 18 les dones mortes víctimes de
la violència, aquesta xacra social que tothom reconeix però que es fa present
enmig nostre massa sovint cobrant-se la vida de les dones pel fet de ser-ho.
Som quelcom més que un cos
El retrocés
que pateix la societat en relació als avenços fets en el camp de la igualtat demanen
un estat d’alerta quina guàrdia no podem pas baixar. El món de la publicitat en
aquesta societat consumista perpetua la cosificació de les dones, és a dir, que
s’insisteix en que les dones només som objecte de desig sexual com a reclam per
a consumir. Recentment, una discoteca de Barcelona oferia l’entrada gratis,
beguda i 100 euros a les noies que hi entressin sense calces. Crec que aquest
cas s’està investigant per si es pot considerar delicte aquest acte de
propaganda sexista. O, per escarni, el mateix 8 de març un centre d’oci de
Santa Margarida de Montbui ofereix un sopar amb un tuppersex i un espectacle
eròtic amb “strep tease” masculí. Això sí que és prostituir el 8 de març.
Sortir al carrer, fer-nos sentir
Més enllà de
les lleis i/o postureig institucionals ens cal més sensibilitat per les dones
que patim cada dia la degradació social de la nostra condició de persona. Per
aquestes i moltes altres raons, com fa ja molts anys, aquest 8 de març sortirem
de nou al carrer per aixecar el nostre crit fent palès que, per damunt de tot,
les dones som persones i -com a tals- subjectes de tots els drets individuals i
col·lectius inherents a la nostra condició. No fer-ho seria encara mofar-se
encara del sexisme i la violència que pesa cada dia a la nostra societat. Visca
la lluita feminista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada