TREURE'NS EL VEL QUE ENS SEPARA DEL DIFERENT

Ciutadana Dempeus - MARIBEL NOGUÉ i FELIP

D’un temps ençà, i de forma intencionada, els qui porten la batuta dels esdeveniments a nivell mundial ens estan induint a la islamofòbia amb la mateixa intencionalitat que –al seu dia- es va atiar l’antisemitisme. Avui s’assenyala els musulmans com a responsables de gairebé tots els mals que tenim al damunt, com si la usura i avarícia de l’imperi no fos la veritable causa de la desestabilització de la vida humana, de la destrucció de països sencers, tant el seu territori com les seves ancestrals civilitzacions.

Enemic d’occident amb les dones com a excusa

La islamofòbia ve de lluny, ens diu David Karvala en el llibre “Combatre la islamofòbia, una guia antiracista”: va créixer entorn els anys noranta, quan es va començar a perfilar l’ islam com el gran enemic d’occident després de l’enfonsament del bloc de l’Est. Ja l’any 1992, la “comunitat internacional” (EEUU i els seus aliats) va recolzar el cop d’estat militar a Algèria amb l’objectiu d’evitar una victòria electoral islamista. Sí, efectivament, la particular persecució de les dones duta a terme per l’ integrisme religiós era inadmissible, tant la que es va patir a Algèria com a l’Afganistan dels talibans. Perquè la situació de les dones sempre ha de justificar intervencions externes i bèl·liques?. En que ha canviat la vida de les dones en aquests països on se’ns justificava implicar-nos en la guerra per salvar-les de les seves dissorts?.

Preservar una certa identitat per no ser dissolta

Fa uns anys, des d’Europa, s’associava indiscutiblement la imposició del vel islàmic, o  conductes d’interpretació fonamentalista de l’ islam, a la manca de llibertat de les dones sota aquesta religió, generant – amb la denuncia d’aquestes imposicions- un rebuig alhora de l’islam i dels musulmans en general. El que no podem fer, però, és jutjar cap dona pel fet de vestir d’una manera o d’una altra. Potser és la manera que ha adoptat per preservar la seva identitat en una Europa que no facilita la seva integració?, o és que –en el fons- desitjaríem que es dissolgués i esdevingués anònima?.

L’odi canviava de bàndol

Els atemptats de l’11-S del 2001, varen donar un nou impuls a la hostilitat que ja estaven induint vers l’ islam. No obstant, com que el moviment anticapitalista sorgit arran de les protestes de Seattle el 1999 estava prenent força, gran part d’aquest moviment es va bolcar en la mobilització contra les guerres imperialistes, amb el seu punt més àlgid en la manifestació mundial del 15 de febrer de 2003 contra la guerra a l’Irak. L’odi canviava llavors de bàndol i es va dirigir als responsables de les diferents guerres a l’orient mitjà com ara Bush, Blair o el mateix Aznar.

Protagonistes a la primavera àrab

Aviat ressorgirien les anomenades primaveres àrabs on les dones d’aquests països tingueren un paper preponderant. Moltes d’aquestes dones s’havien empoderat demanant llibertat i democràcia al carrer, havien mostrat al món que, darrera de la seva indumentària habitual -tant injuriada per occident- prenien els carrers per alçar el seu crit a favor dels drets democràtics i civils. Una altra cosa seria valorar, ara, com han patit elles mateixes i en aquests mateixos països, la brutal experiència de les guerres a la recerca del petroli del seu subsòl.

Protegir l’orgull i la dignitat

En el seu article titulat “la islamofòbia té rostre de dona”, Fatiha El Mouali ens diu que de l’11-S ençà, la memòria humana –i més encara la de molts musulmans- ha acabat marcant l’ inici d’una etapa en la que ser musulmà o musulmana difícilment es percep sense prejudicis i/o estereotips. Cada vegada que hi ha un atemptat sembla que t’hagis de justificar que no hi tens res a veure, sembla que t’assenyalin pel carrer, diu. Tots aquests sentiments que es transmeten diàriament fan que, amb el pas del temps, haguem après la tàctica d’evitar i desviar la mirada per salvar i protegir l’orgull i la dignitat. Llicenciada en Ciències Econòmiques, doctorant a la Universitat Autònoma de Barcelona, tècnica d’ acollida a l’Ajuntament de Granollers i portaveu de Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, Fatiha El Mouali va estar a Igualada divendres passat parlant precisament del tema sota el títol ”aquest vel tan rebel”.

La llibertat personal, un valor propi d’occident

El que va quedar clar és que, més enllà dels motius religiosos o no pels quals les dones musulmanes opten per posar-se el mocador, hi ha la llibertat personal de vestir-se com a una li plagui. Aquest és un valor propi d’occident. A qui se li acut “censurar” a les noies que porten una minifaldilla molt “mini”, o que van amb el melic a l’aire amb un pearcing, o si els joves porten cresta o rastes, per exemple?. Si la llibertat és un dels baluards de la cultura occidental, perquè es vol imposar ningú cap forma de vestir?.

Fondar en la mirada de l’altre

Potser tots plegats ens hem de treure aquest vel invisible que portem a sobre i que ens impedeix arribar al cor de qui considerem diferent simplement per la seva aparença. En aquest sentit sí que ens hem de treure la bena dels ulls i fondar en la mirada de l’altre per trobar-hi l’essència de l’ésser humà que tothom -sense excepció- portem dintre i que ens ha de permetre conviure en pau i construir la societat que compartim en el nostre dia a dia a cada barri, poble o ciutat. I perquè no, condicionar la construcció del propi país?.

maribelanoia@gmail.com

AQUEST VEL TAN REBEL, UNA TROBADA PER SENTIR-NOS MÉS A PROP

MARIBEL NOGUÉ i FELIP - Malgrat la pluja i el fred primaveral de la tarda del divendres, moltes dones no es van voler perdre la oportunitat d'escoltar Fatiha El Mouali, tècnica d'acollida de l'Ajuntament de Granollers i portaveu de la Unitat contra el Feixisme i el Racisme, convocada pel col·lectiu Compartim Ciutadania en el seu acte commemoratiu del 8 de març, Dia de les Dones.

Karima El Hattabi, una de les promotores del col·lectiu, va presentar-la i donar-li la benvinguda. Es tractava de dur a terme una xerrada pensada per tal de fer front a tòpics que no ajuden a la convivència, sovint per una trista peça de roba.

“Aquest vel tan rebel” era el títol escollit. Fatiha El Mouali va explicar, a través d’un grapat de diapositives com -a través de la història-  moltes dones de les que hi ha deixat petjada, optaven per cobrir-se el cabell. Algunes ho feien per motius religiosos i altres per correspondre a la vestimenta de la cultura on pertanyien, però el seu llegat –malgrat la general invisibilització de les dones en la història- ens ha arribat al marge de com es vestien. També es va referir a la hipocresia europea de no acceptar –fins i tot menysprear- les dones musulmanes per portar el seu mocador, quan algunes de les seves màximes mandatàries -en els seus periples als països àrabs per mor dels interessos del petroli- no han tingut cap escrúpol per  cobrir-se elles el cap davant els responsables dels emirs i reis del petrodòlar.

És que, més enllà de les teories que poden justificar o no el perquè les dones que així ho desitgen es posen el vel, en aquest cas el mocador marroquí, es va posar l'èmfasi en la llibertat que tenen aquestes dones, i totes les dones, per vestir-se com els plagui i que ningú és qui per imposar ningú com i quan han de portar tal o qual peça de roba, doncs aquesta decisió pertany al seu àmbit privat i a ningú ens pertoca qüestionar-lo.

Amb fred primaveral, i sota la pluja, les nombroses persones assistents – expressió diversa de la societat on vivim- sortirem ben contentes d'haver pogut compartir un espai on, parlant d'un tema que ha suscitat tants tòpics i tabús, ens varem sentir molt més a prop. Felicitem-nos.

maribelanoia@gmail.com

TENIR EN COMPTE LA MIRADA DE L'ALTRE

MARIBEL NOGUÉ i FELIP - CIUTADANA DEMPEUS - 

Vivim en una societat plural i diversa, qui ho dubta, però sovint afrontem aquesta realitat des d’ una perspectiva de superioritat, és a dir, com si la nostra forma de pensar i viure fos la autèntica, talment com si el fet de “ser d’aquí de tota la vida” ens donés algun tipus de prebenda, d’autoritat moral per a fer prevaler la nostra raó, les nostres creences, costums i tradicions des del nostre prisma, considerant que els que són “diferents” han d’adaptar-se a nosaltres, només faltaria...

Una realitat tossuda

Si no fos perquè la realitat és tossuda, i que el fet de tenir uns principis humans i solidaris, que ens permeten empatitzar i creure també en l’altre, tot apostant per la diversitat cultural com a valor que enriqueix el conjunt de la societat, diríem que la tendència és tot el contrari, doncs el model de societat que dibuixen els governs que tenim aquí caminen en la direcció oposada als valors de la convivència, i sinó parlem-ne.

Canviar la pròpia mirada

És que l’altre dia vaig posar la pota fins al fons. Una amiga em comentava que, des d’un servei públic com el que hi treballa, els darrers temps notaven un canvi d’actitud en relació a les persones usuàries provinents de la immigració i d’altres cultures, com si estesin més disteses a l’hora de comunicar-se, menys tenses, com més confiades, i ho atribuïa a la sortida a la llum del col·lectiu Compartim Ciutadania, pel fet d’haver-nos visibilitzat i apostat per una normalització ciutadana dels suposats diferents. Tota cofoia els ho vaig comentar en una de les trobades que tenim amb aquest grup. “No és sols això”, em va dir la Ikram, “és que també vosaltres heu canviat la vostra mirada...”.

La saviesa de vida del “diferent”

Glups, “touchée”. Com deia al principi, tenim la tendència de partir d’una certa actitud de superioritat a l‘hora d’apropar-nos al que anomenem “diferent” ja des d’una forma pejorativa. Potser obviem que el “diferent” té moltes coses que aportar-nos, per la seva pròpia saviesa de vida, pels seus propis valors... I nosaltres, sense pretendre cap “colonització” (i ara!), escoltem prudentment i acceptem la seva realitat. Fins i tot potser ens interpel·la la situació que pateixen per mor de la precarietat social que suposa el seu procés migratori quan aquest ha comportat un començar de nou en ares a un futur que esperen millor que el comptaven tindrien al seu país d’origen, encara que això els hagi suposat deixar enrere no sols la terra i els records –potser el més dolorós- el d’haver deixat allà els essers estimats que no han fet el mateix camí que els que han vingut han decidit emprendre.

Llegir la mirada de l’altre

Amb tot, davant la creixent presència de conciutadans i conciutadanes de religió musulmana, ens entestem a posar per davant la seva confessió religiosa com a tema de conversa, com si aquesta pràctica fos una barrera que, si bé acceptem de forma paternalista, condescendent, ens impedeix entrar al seu interior simplement com a persones, només llegint a través de la seva mirada. Diuen que la mirada és el mirall de l’ànima, llavors?.

Els ous de la serpent ens alerten 

És cert que, per part dels qui ostenten el poder econòmic, diguem-ne occidental, ja interessa que existeixi aquesta barrera, alimentant la islamofòbia com a enemic a batre, gairebé per criminalitzar-los simplement per les seves creences. Aquesta és una actitud pròpia del feixisme, els ous de la serpent que ressorgeixen com varen ver els anys trenta del segle XX, amenaçant la pau i la convivència entre els humans.

Un fòrum contra la islamofòbia

Per això hem d’enfortir les nostres conviccions per barrar-los el pas, impedir el racisme, la xenofòbia i la intolerància de conseqüències tan negatives pel conjunt de la humanitat. Per això són tan necessaris fòrums com el que es va dur a terme aquest cap de setmana passat a Barcelona per combatre les confusions i els rumors islamòfobs, on es palesa que la Catalunya actual és un país divers i ric culturalment, i les persones musulmanes –totes diferents- en formen part, que una societat integrada no vol pas dir una societat monocromàtica.

Desmuntar tòpics

Que, en relació al vel o mocador, és inadmissible que es critiqui el vestit d’una dona musulmana o se la violenti per aquest motiu, de la mateixa manera que és també inadmissible que s’’imposi a qualsevol dona formes o conductes de vestir. Que, en relació a l’islam i l’escola, cal seguir treballant perquè el món educatiu disposi de les polítiques i els recursos necessaris per defensar els drets de tot l’alumnat així com garantir la igualtat d’oportunitats. Que l’islam no és terrorisme, així ho afirmen la majoria dels 1.700 milions de persones musulmanes que hi ha al món: “aquests grups gihadistes no ens representen” insisteixen en proclamar ben alt. Que la lluita contra el terrorisme sol servir pe restringir els drets civils, primer els d’un grup concret, però després els de tothom. O que la violència només es resoldrà quan s’abordin les causes que la generen i que són diverses (l’enorme desigualtat social, el colonialisme, les ingerències estrangeres...).

Ingerències del tot forasteres

Efectivament, les úniques ingerències estrangeres són les del neoliberalisme econòmic que, com a imperialisme, destrueix sense entranyes països sencers, recursos medioambientals, cultures i vides senceres, sense respectar ni la del mateix planeta que ens la regala.

Conèixer totes les veritats

Orientar la nostra mirada a la veritat de l’altre ens aproparà, segur, i farà possible que establim les complicitats necessàries  per poder forjar –en pau i convivència- la societat que ens envolta sobre la que tenim la obligació d’implicar-nos. Si no ho fem nosaltres altres ho faran, però des d’un altre punt de vista inhumà i excloent, i aquesta no és ni la meva forma de pensar ni de compromís. Per sort encara som molts més dels que volen i diuen. 

maribelanoia@gmail.com

LES DONES ALCEN LA SEVA VEU UN ALTRE VUIT DE MARÇ

Malgrat molts mitjans de comunicació ho han silenciat, gairebé un milió de dones varen sortir al carrer el passat 8 de març. També a Igualada.  A partir de les sis de la tarda es va anar plegant la gent per la concentració anunciada. Un taller per preparar les pancartes en roba i en cartolina ja li donava l’ambient.

Un ambient molt participat per la mainada que acompanyava les mares que poc a poc s’hi anaven congregant. Per a moltes d’elles era la primera vegada que podien sortir al carrer un 8 de març. Potser no sabien ni quan ni on es convocava, ni tan sols si es feia res. El més important és que, aquesta vegada, han salvat l’escull i, sobretot per la seva vinculació a l’espai ciutadà de recent funcionament, sabien que també anava per elles i com podien participar de la concentració convocada a la ciutat on viuen. Se les veia contentes i participatives al costat de les de sempre, crescudes en l’ empoderament necessari per sortir del risc d’exclusió que la societat que ens envolta els ofereix.

La convocatòria d’aquest 8 de març, Dia de les Dones, ha reeixit en una concentració de molt color, en la que tothom estava satisfet de poder compartir una visibilització de la ciutadania plural, la que va deixant de ser la que hi participen “dels de sempre”. Crec que a tots els assistents ens ha omplert d’orgull, d’orgull de palesar que la causa de la dona trenca silencis i obre barreres per trenar i teixir la societat diversa que ens ha d’ajudar a fer front al feixisme que s’amaga darrera el sectarisme, la hipocresia del racisme soterrat, la xenofòbia, la homofòbia, la fòbia general de tot allò diferent.

Plegades hem llegit, de forma ben repartida, el Manifest de la xarxa Feminista. Veus de sempre, veus que s’estrenaven i veus joves que, a més, van voler escriure el seu propi missatge en cartolines i pancartes. Una veu plural reclamant –a la una- poder decidir-ho tot perquè som: la revolució imparable de les dones!.

8 DE MARÇ, PRINCIPIS I REALITAT

Ciutadana Dempeus

Ningú posa en qüestió la necessitat de commemorar el 8 de març com a Dia de les Dones, una data que les dones en general, i les seves associacions en particular, aprofitem per fer visible les nostres reivindicacions fins al punt que –fins i tot- el llenguatge de les commemoracions institucionals han de recollir el bagatge llegat pel moviment feminista.

La fredor de les xifres i el patiment quotidià

És que el greuge que impera encara avui a la societat real, malgrat s’hagi avançat en algunes lleis, es ben palès i obliga a posar damunt la taula el patiment real de tantes dones que viuen -a la seva pròpia pell- l’ofec de l’estructura patriarcal que regeix en els fets vivencials i costums del dia a dia, cosa que no es reflecteix en la fredor de les xifres estadístiques a l’ús.

Sense resolució és postureig

No n’hi ha prou en el debat, ni ens podem quedar en assenyalar el fons de les causes que ens porten a la desigualtat, com tampoc en aquells acords que sols serveixen per guardar les formes. Aquests dies, els Ajuntaments i les institucions aprovaran mocions; les seves paraules seran més o menys contundents, sí, però tal com es recorda a cada Ple Municipal, aquestes mocions no són resolutives, per tant, es tracta simplement d’un brindis al sol per quedar bé cara a la galeria i ja està.

Sense recursos, les lleis no són res

Les lleis, que hom creu haurien d’anar per davant i empènyer la societat en el camí que marquen, sovint es queden en això, en lleis escrites que podríem penjar en un marc però que els governs no són capaços de destinar-hi els recursos necessaris per implicar-hi el conjunt de la societat i dur a terme els preceptes que se’n deriven.

Projectes, projectes, projectes...

És cert, com diu la moció presentada als Ajuntaments, que el món municipal porta més de 25 anys treballant per la efectivitat de les polítiques d’igualtat, però –sovint- els Plans d’Igualtat que s’han fet són simplement això, Plans. Uns projectes elaborats, amb més o menys participació social i amb una diagnosi més o menys acurada, que assenyalen el camí a seguir, bàsicament pel que fa a les actuacions institucionals.

La influència dels poders fàctics

La veritat –per això- és que les institucions van per un costat i la societat per una altra, i així és difícil fer front, per exemple, a la nefasta influència de sectors ideològicament situats a l’extrema dreta, amb la agreujant que alguns ho fan des d’alguns llocs determinats de poder de la jerarquia eclesiàstica que encara s’ancora en el discurs més homòfob i contra les dones. La prova la tenim en l’autobús que els ultracatòlics HazteOir han posat en circulació perquè es passegi per les principals ciutats d’Espanya, també de Catalunya. Una campanya transfòbica dirigida als infants: “els nens tenen penis. Les nenes tenen vulva. Que no t’enganyin”.

El bus transfòbic

Per a ells no deu ser delicte que molts infants pateixin desequilibris perquè la mare natura els ha dotat d’una sexualitat que admet matisos segons els canons simplistes que defensen, perquè -per exemple- abans de ser colonitzats, tribus indígenes com ara els Navajo, los Cheyenne o els Cherokee reconeixien cinc gèneres. Ells en deien “gent de dos esperits” abans de les imposicions morals dels conqueridors (que ja sabem qui i en nom de qui actuaven). Tampoc deuen considerar delicte que alguns infants tinguin experiències prematures en la seva sexualitat fruit de l’abús de pederastes o que hagin d’amagar actes de violència a la mateixa llar familiar. Una defensa ben hipòcrita de la família, per altra banda.

Treballem més i cobrem menys

Per altra banda, tal i com es reconeix oficialment, en ple segle XXI les dones cobrem un 26% menys que els homes, mentre que –per altra banda- continuem duem a terme totes les tasques de cura de la família que, també diuen les estadístiques, si es reconegués aquesta tasca, a catalunya suposaria l’increment d’un 23,4% del PIB. Al contrari, lluny de reduir-se aquesta aportació per l’extensió i millora de serveis socials que atenguin aquestes necessitats, a causa de les retallades de tot tipus d’ajuts socials, en particular de la Llei de Dependència, la cura de persones grans o malaltes continuïn recaient, de nou i amb més força, sobre l’esquena de les dones. 

Ens maten però ens volem vives

Altrament, sense anar més lluny, en el que porten d’any, ja són 18 les dones mortes víctimes de la violència, aquesta xacra social que tothom reconeix però que es fa present enmig nostre massa sovint cobrant-se la vida de les dones pel fet de ser-ho.

Som quelcom més que un cos

El retrocés que pateix la societat en relació als avenços fets en el camp de la igualtat demanen un estat d’alerta quina guàrdia no podem pas baixar. El món de la publicitat en aquesta societat consumista perpetua la cosificació de les dones, és a dir, que s’insisteix en que les dones només som objecte de desig sexual com a reclam per a consumir. Recentment, una discoteca de Barcelona oferia l’entrada gratis, beguda i 100 euros a les noies que hi entressin sense calces. Crec que aquest cas s’està investigant per si es pot considerar delicte aquest acte de propaganda sexista. O, per escarni, el mateix 8 de març un centre d’oci de Santa Margarida de Montbui ofereix un sopar amb un tuppersex i un espectacle eròtic amb “strep tease” masculí. Això sí que és prostituir el 8 de març.

Sortir al carrer, fer-nos sentir

Més enllà de les lleis i/o postureig institucionals ens cal més sensibilitat per les dones que patim cada dia la degradació social de la nostra condició de persona. Per aquestes i moltes altres raons, com fa ja molts anys, aquest 8 de març sortirem de nou al carrer per aixecar el nostre crit fent palès que, per damunt de tot, les dones som persones i -com a tals- subjectes de tots els drets individuals i col·lectius inherents a la nostra condició. No fer-ho seria encara mofar-se encara del sexisme i la violència que pesa cada dia a la nostra societat. Visca la lluita feminista.

maribelanoia@gmail.com