CIUTADANA DEMPEUS MARIBEL NOGUÉ i FELIP
Era el 12 de desembre passat, amb
motiu de la jornada de portes obertes que havia organitzat l’Ajuntament
d’Igualada per donar a conèixer el nou Centre de Dia per a la gent gran. La
Maria i l’Anna -així com moltes altres persones presents- varen retrobar-se
després de molts anys i, amb els ulls amarats de llàgrimes, recordaven la
lluita que varen viure als inicis dels anys seixanta per aconseguir llavors la
guarderia, una guarderia que es va obrir a l’església que els mateixos veïns
havien construït. També recordaven com varen haver de bregar per tenir -per
exemple- el gas. Parlem avui amb elles, uns testimonis de primera mà.
 |
| Maria Sutil Alcalde (1933) i Anna Ribé Josa (1941) |
Els inicis de l’emigració
La
Maria havia nascut a Jaén. Ella va venir l’any 1952 ja casada i amb un fill de
6 mesos. El seu marit treballava a la pedrera, de guixaire. Hi va treballar
durant 20 anys. Inicialment durant un any aproximadament, hi feien vida i tot;
més tard, per espai de 3 o 4 anys, visqueren al Carrer de Sant Magí. Va ser l’encarregat
de la pedrera qui els va apuntar perquè els hi adjudiquessin un dels pisos de
la promoció d’habitatges que s’havia fet al barri. Els el van donar i hi van
venir a viure, fins avui.
Sense els serveis més bàsics
Quan
va venir al barri només hi havia les cases, tan sols estava fet el carrer
central, on hi havien els blocs. Tan sols
hi havia aigua i llum, no hi havia gas i es cuinava amb carbó de coc, el
que en deien la cuina econòmica. El carbó el portava la Senyora Teresa amb el
carretó. També ens portaven el pa (el Senyor Torras que tenia un forn al Carrer
Òdena). També els hi portaven el vi (d’una bodega que hi havia al capdamunt de
la Carretera de Manresa). Es posaven en un punt del barri i així la gent es podia
proveir. Però no va ser fins els anys 1956-1957 que va haver-hi la primera
botiga al barri, i va ser la de la senyora Teresa i el seu marit, que en
posaren una de comestibles.
Es varen haver de pagar l’enllumenat
públic
Pel
que fa a l’enllumenat públic no n’hi havia. Amb el terra enfangat i sense llum,
els carrers eren un perill. Per això ens varem posar en contacte amb
l’Ajuntament i, al cap de poc, teníem l’enllumenat públic que varem haver de
pagar nosaltres íntegrament: encara guardo el rebut, diu la Maria... En
preguntar-li qui era l’alcalde llavors em diu que sols recorda que li deien el
“xicote” i que era andalús, diu... (per l’època que descriu, l’alcalde havia de
ser García Urgelés).
Una església d’autoconstrucció
Per
no tenir no teníem ni església. Va ser un capellà, li sembla que era Mn. Còdol,
que va moure papers perquè poguéssim tenir el terreny. Llavors, els dissabtes i
diumenges els homes del barri, que llavors eren joves, la varen aixecar El seu
marit també, i quan ja va estar feta l’estructura, s’hi va posar una pantalla i
els dissabtes i diumenges s’hi feia
cinema que servia per recollir diners per comprar el material que feia falta
per acabar l’església (la mà d’obra era gratuïta), afirma. Jo hi anava amb el
meu fill els dissabtes a la tarda, i el diumenge a la nit hi anàvem els tres. A
banda, recollíem diners d’altres veïns...
La primera guarderia
El
que sí recorda és quan es va fer la guarderia al pis de dalt de l’església. Hi
portaven els seus fills a partir dels 3 o 4 anys. La primera educadora es deia
Neus i era una bella persona pels infants. A la guarderia hi varen anar tant
l’Emilio com la Mari Carmen (fills de la Maria i l’Anna respectivament).
L’Escola Bressol La Ginesta
 |
| Inauguració de la guarderia de l'església (anys seixanta) |
Més
tard, el 27 d’abril de 1980, es va inaugurar el que ha estat fins fa poc l’Escola
Bressol La Ginesta, que no sols va ser una guarderia sinó que fins i tot hi va
haver aules d’escola abans de que hi hagués el Col·legi Gabriel Castellà. La
Maria ho recorda bé perquè hi havia portat els seus fills: l’Emilio i el
Manolo, així com les seves nétes, per això -el dia que sortint de la gimnàstica
que va al centre Cívic- en veure com la tiraven a terra, se li negaren els ulls
de llàgrimes i va plorar. Va tenir la sensació que li prenien bocins de vida...
Lluitar per portar el gas
L’Anna,
que va ser la Presidenta de l’Associació de Pares de Família (llavors, no hi
havia encara les associacions de veïns), recorda bé totes les gestions que
varen haver de fer per tal de portar el gas al barri. Vídua als 37 anys i amb
dues filles petites, treballava de perruquera i, posant la gasolina de la seva
butxaca, foren molts els viatges que varen fer a Barcelona per tal de poder portar
el gas al barri. La María, que també era de la junta, ho recorda prou bé. Amb
tot, tan sols varen poder posar el gas a la cuina, perquè per la calefacció no
hi havia prou diners... Abans, venia el Gibert (el dels autobusos) i, en comptes
de petroli, ens venia un líquid (recorda que li deien “firpe” o alguna cosa
així) que fèien servir com a combustible pels fogons.
Uns temps de grats records
Li
pregunto pels records que té d’aquest temps i em diu que molt bons, que hi
havia molt bona relació de veïns i que entre tots es portaven bé. Fins i tot,
davant del que era casa la Marcelina, hi va venir un capellà que era grassonet.
No es recorda del seu nom però si d’ ell, era basc i ros. Venia amb els de la
“estudiantina” i feien molta tabola... Era tant alegre i vital com generós,
doncs davant tanta gent necessitada, ell els hi portava matalassos de borra i
d’altres coses.
Orgull de barri
La
Maria està orgullosa d’haver viscut al barri, diu que hi està molt a gust. Es
sent també molt orgullosa d’haver portat els seus fills a la guarderia, tant a
la de l’església com la que ara és el Centre de Dia, on també les seves nétes hi
ha anat a escola. Està molt agraïda perquè, gràcies a aquest pis, han pogut fer
alguns calerets (i perquè varen treballar molt i molt, hi afegeixo jo).
(continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada