VIVÈNCIES DE DUES DONES ALS INICIS DEL BARRI DE MONTSERRAT (2a PART)

Ciutadana dempeus               Maribel Nogué i Felip

Una missa a l'aire lliure (Foto: Arxiu Fotogràfic d'Igualada)

(continúa)

Les condicions laborals

La Maria va treballar primer –i durant 30 anys- a Manufactures Sabaté, una fàbrica de guants que estava al mateix barri. L’empresari li permetia adaptar el seu horari perquè pogués compatibilitzar la feina amb la cura del nadó, el que avui en diem la conciliació familiar. Tenia d’entrar a les 7,30 però entrava a les 8,30 per poder portar el nen a la guarderia (encara que plegava una hora més tard per recuperar aquesta hora). I si necessitava anar al metge per ella o el seu fill, li feien un paper i no li treien res, ni tampoc quan havia de portar al seu marit a Barcelona quan l’havien d’operar del maluc....

Compatibilitat amb l’alletament matern

Un altre temporada feia torn de matí, entrava a 2/4 de sis i es llevava a les 4 per marxar havent alletat ja el seu fill, que havia tingut a casa mateix assistit per la Consol llevadora. Una vegada, com que per anar a treballar havia de travessar uns camps on encara no hi havia llum, va caure i –com que estava embarassada- gairebé no la podien aixecar... Més tard va treballar a la fàbrica de Can Baliu, feia rodets. Ho va fer durant 13 anys i, per poder donar el pit al seu segon fill, podia anar a casa a les 11 del matí, tenia una hora.

Protegida ahir, acomiadada avui

Dels caps de l’empresa de guants o dels encarregats que va tenir a Cal Baliu (els empresaris eren de Barcelona però l’encarregat Josep Flo vivia a Igualada) en guarda molt bon record, doncs tant per aquesta funció maternal com per anar al metge, uns i altres, li donaven tota mena de facilitats: a aquesta gent jo els besaria els peus, i això que són catalans... Encara avui, si es troben pel carrer, es saluden, es sent estimada per uns i altres, i diu que al seu temps, la dona que treballava i tenia fills estava protegida, mentre que avui -ja pel fet d’estar embarassada o en risc e quedar-s’hi- és acomiadada o ja ni tan sols es contracta.

Arrelament malgrat els contratemps

Que diferent d’avui que el meu fill gran va perdre la feina per estar malalt. Va ser ara fa sis anys, li va sortir una cosa a la pell tot dutxant-se i va haver de seguir tractament de radioteràpia a Barcelona – dia sí i dia no-. Però malgrat portar més de 30 anys de planxador a l’empresa (m’havia rellevat a mi), el varen acomiadar. Li donaven una misèria d’indemnització i varem haver de posar-se a mans d’advocats i tot. Llavors ens varem poder comprar una casa al poble, però sols hi anàvem a l’estiu. Tenia clar que volia viure aquí, la prova està en que –finalment- ens la varem vendre i només hi anem per veure la família.

Amb respecte l’emigració d’ahir, sense respecte la d’avui

Pensa que ahir, a la gent que venien de fora, els miraven amb respecte mentre que ara, a la gent que forma part de la nova emigració, se la mira sense respecte... A nosaltres mateixos ens costa acceptar-ho, potser per un sentiment corporativista, és a dir, potser perquè pensem que no hi ha treball per tots... Llavors els nostres fills tenien feina, mentre que –ara- les nostres nétes no.

La única dona a la junta

L’Anna, que era la presidenta de l’Associació de Pares de família i la única dona de la Junta,  recorda com va haver d’explicar a tots els veïns i veïnes del Barri, reunits a la Plaça de l’Església, que degut a un problema estructural de les clavegueres que estaven mal fetes, les famílies que vivien als baixos dels blocs de pisos (entre els que hi havia els seus pares) varen haver d’anar a viure a un altre lloc mentre duraven les obres de reparació integral, i que aquestes varen durar temps i temps, no s’acabaven mai, diu, doncs les coses es complicaven molt i molt, fins i tot va sortir aluminosi als pisos.

Sentien que els volien prendre pla plaça i l’església

Potser per això, perquè amb el seu esforç i la seva suor els veïns del Barri se l’havien fet seu, quan amb el temps es va urbanitzar i omplir el que avui és el Barri de les Flors, i volien integrar a les noves edificacions la seva Església i la seva Plaça, s’hi varen negar. Des de la ja Associació de Veïns –llavors-, varen parlar i gestionar amb el capellà (el mateix que encara hi ha avui) que no els la prenguessin, doncs aquesta va ser la sensació que varen tenir, talment com han tingut ara en veure desaparèixer la guarderia per ubicar-hi un Centre de Dia per la gent gran. Varen comprar una creu ben gran per la Plaça i hi varen posar un rètol per fer memòria que aquella església l’havien aixecat els veïns el barri. Té massa història com perquè es dilueixi en nom del progrés... per això porta el nom de Plaça de la Solidaritat.

La història també té veu de dona

Potser és necessari conèixer aquestes i tantes històries dels veïns i veïnes que també són protagonistes de la història, una història que –sovint- només s’escriu a conveniència dels qui manen oblidant que, sense el dia a dia, no hi ha ni societat ni país que es pugui desenvolupar.

Potser, per exemple en relació a l’emigració, ens ajudarien a entendre que és un fet sovint forçat per les circumstàncies de la vida i que, depèn de com la societat d’acolliment ho tracti, pot esdevenir integrador o marginal. Això també depèn una mica també de tots plegats, de la nostra consciència i compromís humà perquè tots i totes tenim la mateixa condició de persones.

maribelanoia@gmail.com