EL DRAMA DELS REFUGIATS I LA RESPONSABILITAT D'OCCIDENT

Ciutadana dempeus                                  Maribel Nogué i Felip

La que la mateixa ONU qualifica com la pitjor crisi humanitària dels darrers 70 anys, està passant ara mateix davant els nostres ulls i la vivim, entre l’ astorament i la incredulitat, des d’un sentiment d’ indignació, de ràbia i d’ impotència. Potser ens tenen acostumats a l’horror de les guerres, als escenaris d’enfrontament i a les seqüeles de la destrucció. Potser per això, pensem que aquest drama humà no va amb nosaltres i centrem la nostra atenció a la informació que gira entorn el joc polític establert entre les altes potències mundials, que no pretenen altra cosa que disputar-se el poder amb el control dels recursos naturals i energètics, com si únicament importés qui -d’ entre els contrincants- s’erigirà en el guanyador per poder així continuar amb el domini del món i mantenir els inconfessables interessos de promoure i mantenir el negoci de la guerra.

Crims de guerra que no poden quedar impunes

Aquests dies hem vist com hi ha hagut un atac deliberat contra instal·lacions sanitàries, hospitals o bé indrets ocupats per malalts i ferits, així com unitats mèdiques de Creu Roja i Mitja Lluna Roja. Segons la ONU, aquests fets, d’acord amb el dret humanitari internacional, constitueixen un crim de guerra. I això què vol dir?, on és la resposta que necessiten els damnificats?, qui es fa càrrec de les seqüeles de la destrucció i els irreparables danys humans que ha generat la seva guerra?.

Fugint de l’horror

Des de l’ inici del 2015 més de 350.000 persones s’han jugat la vida creuant el Mediterrani per arribar a les costes de la Unió Europea. El flux de candidats a ser reconeguts com a refugiats no ha parat de créixer d’ençà que el març del 2011, ara farà cinc anys, Síria va caure en una guerra civil que ha provocat 12 milions de refugiats i desplaçats que fugen de la violència sectària de totes les faccions enfrontades. A banda dels sirians, però, l’Organització Internacional per a les Migracions adverteix que també continuen marxant dels seus països eritreus o afganesos.

Gests de solidaritat interessats

Ja fa dies que se’ns va mostrar la fotografia d’Allan, aquell nen de 3 anys ofegat en una platja de Turquia i que va servir perquè a Londres, Berlín i París ja es parlés de bombardejar Síria, talment com –a partir de l’atrocitat dels talibans vers les dones- se’ns va justificar la invasió a l’Afganistan, després a Iraq i així fins a Síria.. Fins i tot Angela Merkel, que havia fet plorar una nena palestina perquè es negava a acollir la seva família de cinc membres, va decidir acollir ciutadans siris. Hipòcrites: fins el juliol de 2015, alemanya havia guanyat 7,9 milions d’euros per la venda d’armes als xeics àrabs, mentre que amaguen al món les imatges de milers d’infants i adults del Iemen assassinats per les bombes d’ EE.UU i Aràbia, que a més han destruït dipòsits d’aigua, aliments, centrals elèctriques i hospitals matant desenes de milers de persones civils de fam, malalties i de les ferides de la guerra.

Fugida endavant a la recerca d’asil

Però com l’Allan, cada dia milers i milers de persones fugen del terror i arrisquen les seves vides. Els que arriben a Itàlia i Grècia prefereixen pagar i jugar-se-la per creuar els Balcans, doncs tant a Itàlia com a Grècia s’havia alertat que es crearien instal·lacions per atendre immigrants, però la realitat és que aquests centres estan més que al límit i no tenen garantits pas els serveis bàsics. A més el temps d’espera per saber si se’ls concedeix l’asil és tan llarg que molts prefereixen posar-se a mercè de les màfies i endinsar-se a d’altres països de la vella Europa.

Lliurar com a tribut les minses pertinències

I heus aquí que ens hem trobat amb una sorpresa d’allò més humiliant, doncs com sigui que molts dels refugiats que han pogut fugir de l’horror s’han endut tot allò que tenien (sols els que tenien alguna cosa, perquè els que no tenen res no han pogut fugir), però quan arriben a algun país d’ acollida es veuen obligats a deixar part de les seves pertinences. Em recorda a situació dels jueus quan entraven als camps de concentració nazi i eren despullats de totes les seves pertinences abans d’anar als forns crematoris després d’haver viscut un calvari als camps.

Els governs cobren, la ciutadania acull

Dinamarca ja està requisant part dels béns als refugiats que arriben a les seves fronteres. El seu parlament ha aprovat aquesta mesura que ha aixecat una encesa controvèrsia a Europa, doncs tan sols fa un any, hauria estat impensable. També Suïssa obliga els peticionaris d’asil a eixugar el cost de la seva acollida amb els seus actius. A Alemanya també és legal confiscar béns als refugiats, tot i que –de moment- sols ho fan els estats de Baviera, Hesse i Baden-Württemberg. Sortosament, aquest fet contrasta amb la rebuda solidària de la ciutadania d’alemanya, que va rebre 15.000 refugiats en dos dies facilitant-los menjar i estris.

Ón és aquella Europa baluard dels drets humans?

La veritat és que cap de les potències mundials assumeix el que seria la seva responsabilitat deixant, com sempre, a mans de les organitzacions humanitàries i el voluntariat la conveniència d’atendre l’ingent nombre de refugiats que fugen del terror de la destrucció i pal·liar les situacions més urgents i dramàtiques que s’han produït. On és la solidaritat i la generositat d’asil d’aquella Europa que s’enfrontava al feixisme i on tothom s’hi emmirallava pels valors humans i solidaris que tenia com a baluard?.

Negocis de guerra i d’exili en nom de la pau

Això sí, cal tenir present que, quan s’assoleixi l’objectiu de que hi hagi un govern fidel als interessos del poder, s’haurà de reconstruir el que ells mateixos han destruït i –damunt- els seus responsables encara faran negoci aixecant els països devastats... I tot en nom de la Pau: hipòcrites!!!

maribelanoia@gmail.com