ELS DIFERENTS FULLS DE RUTA DEL SOBIRANISME

CIUTADANA DEMPEUS                       MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Ja ningú posa en qüestió els drets que Catalunya té com a poble. L’ Estatut sorgit del Parlament i sotmès a referèndum el 18 de juny de l’any 2006 reconeixia, en la seva part dispositiva, que Catalunya és una nació, tot i que la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 (i demés mesures coercitives més pròpies d’ Un tribunal de la inquisició que no pas d’un organisme que ha de vetllar pels drets fonamentals consagrats a al nostra carta magna) en volgués desvirtuar la seva naturalesa.

Catalunya terra d’acollida

Ja el nostre Estatut defineix que “Catalunya s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi ha trobat una terra d’ acollida; que el poble català continua proclamant avui, com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i que manifesta la seva voluntat d’avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya”.

Un país empobrit per la corrupció i les retallades

Aquest és un concepte fortament arrelat en la consciència de la gent que conformem avui aquest país tan entranyable però empobrit per la imposició de les polítiques neoliberals que el govern d’Artur Mas aplica de forma ben diligent i també, no ho podem obviar, per la corrupció estructural que n’ha buidat els calaixos i esquitxa el sagrat nom de la democràcia.

Una societat solidària

L’Estatut també defineix que “la llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d’afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; una història que les dones i els homes de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d’una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa”.

Amb dret a la autodeterminació

Crec fermament en el dret d’autodeterminació que tenen els pobles, i considero una hipocresia que es vulguin argüir per Catalunya i, amb els vots de CIU al Parlament, es neguin els del poble Palestí, el dels Kurds o el del poble Sahrauí.

Un full de ruta als interessos de 400 famílies

A la vista està que la direcció empresa pel govern d’Artur Mas, en un full de ruta que marquen els interessos econòmics que s’amaguen darrere les 400 famílies que manen a Catalunya com si d’un sistema feudal es tractés. Ni “ells” són els “senyors”, ni nosaltres els seus súbdits obligats a pagar els nostres delmes, i molt menys convertir-nos en lacais al servei del desmantellament d’una Catalunya que, en nom del legítim sentiment d’independència d’un poble tan trepitjat secularment, es vulgui fer un nou estat a la seva mida, és a dir, una societat amb drets per als qui assoleixin una ciutadania selectiva a qui pugui pagar uns serveis de qualitat, uns serveis que només promulguen des de la empresa privada negant els drets universals que un país ha de donar.

Una nova constitució potser, però no de qualsevol manera

Potser sí que cal refer de dalt a baix les nostres normes i estructures, però el model en què s’han d’inspirar no és baladí (recordem, per exemple, que la Constitució que havia redactat el Jutge Vidal no contemplava la primacia de sanitat pública sinó que feia prevaler la privada amb fons públics...). D’aquí les meves reserves a creure’m que tots els anhels de llibertat, amb dret a independència inclòs (que expressen una  immensa ciutadania que surt al carrer reclamant-les), no puguin esdevenir un foc d’encenalls.

Tal i com diu Jaume Bosch en un article molt recomanable (http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2015/09/10/independencia-el-referendum-es-imprescindible/): per la independència un referèndum és imprescindible. Jo també sóc sobiranista i vull la independència del meu país. Malgrat això discrepo del full de ruta definit per la candidatura de Junts pel Sí que han dibuixat CDC i ERC. Tot i que si aquesta candidatura guanya les eleccions i, en un termini màxim de 18 mesos, el govern aconsegueix proclamar la independència de Catalunya i la Unió Europea reconeix el nou Estat, seré la primera en acceptar amb satisfacció que m’hauré equivocat i seré a la plaça celebrant la victòria. Però molt em temo que això no anirà així.

Un dret a decidir indelegable

Entenc que unes eleccions no poden substituir un referèndum d’autodeterminació (dret pel que he sortit al carrer des de l’Assemblea de Catalunya (als albors de la nostra democràcia), doncs en termes democràtics, qualsevol procés d’independència ha d’incloure un referèndum per comprovar la voluntat inequívoca de tot un poble. Prendre una decisió així és un risc real de fragmentació de la societat, una situació mai contemplada en totes les definicions de nació de les que ens hem dotat.

Tothom ha de poder votars els vots han de valer el mateix

Sóc més partidària d’un altre full de ruta que el de les declaracions unilaterals sumant escons, ja que aquests no tenen una representació percentual igualitària (un escó de la Catalunya de l’interior no té el mateix preu en vots que un escó assolit –per exemple- a l’àrea metropolitana de Barcelona).

Referèndum sí, declaració unilateral no

Per obrir un procés constituent a Catalunya cal passar –de forma ineludible- per un referèndum per tal de decidir si volem o no la independència, sense subordinar el procés de Catalunya al de la resta de pobles de l’Estat, doncs si tenim ben present els canvis que es s’hi poden produir, implicaria desmuntar l’argumentari de les eleccions plebiscitàries que s’han presentat com un “ara o mai”. A més, en un procés participatiu que conclogués amb un referèndum amb igualtat de “dret a decidir” per tothom, s’assumirien millor les discrepàncies i s’evitaria una fragmentació social que havíem superat feliçment i que ara pot despuntar de nou.

Amb la gent, amb Catalunya Sí que es Pot

Per tot això em sento plenament identificada amb la gent de “Catalunya Sí que es Pot”, perquè en la seva trajectòria històrica hem dut de la mà tant la lluita pels drets nacionals com la dels drets socials, i en les seves propostes programàtiques recullen l’experiència de la gent que fa anys treballa i surt al carrer per defensar aquests drets tot denunciant els culpables del desmantellament de serveis públics i empobriment generalitzat de la majorioa. No tots els fulls de ruta porten a la veritable llibertat i independència a que els pobles aspiren des del fons de la seva insubordinable sobirania.

maribelanoia@gmail.com