CIUTADANA DEMPEUS MARIBEL NOGUÉ i FELIP
L’Espai
dels Somnis celebra el seu segon aniversari, porta ja dos anys bategant al cor
de la ciutat. Bé, segur que els seus progenitors ja feia temps que l’estaven
gestant, però aquell juliol del 2013 va sortir a la llum i ja ha acollit jovent
i col·lectius diversos tot oferint-los aquell espai necessari per poder
construir els somnis de forma col·lectiva, doncs a banda d’oferir punts de
trobada a qui ho sol·liciti, actualment abriga set col·lectius diferents que el
fan servir de seu per forjar els seus projectes.
Demandats
en indefensió
Moltes són les vicissituds que han viscut
d’ençà que varen prendre la decisió de fer servir aquest espai en desús, ben cèntric
i adient per les activitats que s’havien proposat dur-hi a terme. D’entrada,
però, la denúncia dels seu titular, el Bisbat de Vic, els ha obligat a
sotmetre’s a sentències judicials sense haver-se pogut defensar. L’elevada
caució que se’ls demanava per comparèixer a judici va suposar una exclusió de
fet.
El
jovent, per naturalesa, no vol ser manat
El silenci inicial de l’Ajuntament va
suposar que, en la seva dèria institucional de controlar-ho tot, decidissin
destinar Cal Badia, a un extrem de la ciutat ben allunyat del trànsit quotidià,
com a espai alternatiu pels joves. Però aquesta mena de Casal de Joves, a banda
d’estar situat en un extrem de la ciutat gens visible a la població que
transita pel centre, no seria autogestionat (filosofia principal del grup
promotor que volia emprar l’Espai dels Somnis per exercir les seves activitats
joves), per tant d’alternatiu “res de res”. Cal Badia, avui, encara està en
fase de projecte...
La fase
de la joventut com a motor de canvi
L’etapa de la joventut és curta, dura els
anys que dura i s’ha de cremar quan passa, per això la gent de l’Espai dels
Somnis ha rebut nombroses mostres de suport en les activitats desenvolupades i en les seves jornades de portes obertes, que
han comptat amb una molt concorreguda assistència. Potser avui el futur d’aquests
joves és més incert, talment com tots els somnis que bateguen i alimenten tantes
esperances però que –en aquest cas- no fan sinó que renovar la credibilitat que
té assignada la joventut com a motor de qualsevol canvi.
I aquest canvi és el que demanda el conjunt
de la societat. És indubtable que ens trobem davant uns moments excepcionals,
uns moments on la gent tenim posades moltes esperances en canviar una munió de
coses que no ens agraden, canviar-les a fons superant els límits de la
transició democràtica de 1978, la que va sorgir de la lluita antifranquista que
va acabar amb 40 anys de dictadura.
Somnis
alliberadors, ahir i avui
Els qui albiràvem horitzons de llibertat
infinita poc ens pensàvem que ara farien servir la Carta Magna com a cotilla
que oprimeix els desitjos tan llargament anhelats des del més pregon de les
nostres consciències. Els somnis de llibertat de tot un poble sorgeixen ara de
nou ofegats per unes polítiques que asfixien la vida quotidiana de les persones
i també les del país que formem part. Però no cal dissociar les llibertats
nacionals que tenim com a país amb els drets socials conquerits en el decurs de
molts anys i anys de lluita. Ja fa dies que ho tinc clar, però hi he pensat
molt aquests dies amb el què ha passat a Grècia on la sobirania d’un país és
obligada a sotmetre’s als dictats del poder econòmic. On queda la democràcia?,
on queda la sobirania dels pobles?, em pregunto.
La
llista del President
Tots aquests pensaments em bullen al cap a
dos mesos del 27-S on, tots els polítics (no ens enganyem -amb carnet o sense-
tots són polítics) mouen fitxa i confonen al personal volent convertir la
sobirania democràtica d’un Parlament elegit democràticament en un plebiscit, on
no es qüestionen les polítiques socials que ens han dut on som i que són les
que es “beneixen” des de la troica europea, tan se val que els seus governants
es diguin Rajoy, Artur Mas o altres, tots s’han compromès a abraçar les
polítiques d’ economia liberal que tenen un cost: les rebaixes de drets socials
i democràtics sotmetent-nos als dictats del poder financer, no ens enganyem.
Mans
enlaire, això és un atracament
Em fa mal al cor la humiliació que ha
sofert el poble grec amb l’acord a què s’ha obligat a signar els seus
governants. L’ex-Ministre Yanis Varufakis ha qualificat l’acord de l’euro com
la “culminació d’un cop d’estat”. Ha recordat com l’any 1967, els tancs dels
governs estrangers varen anular la democràcia grega. La principal diferència,
diu, és que llavors la propietat de l’estat no estava en el punt de mira, metre
que ara –afirma- creu que els nous colpistes sí volen posar mà als bens públics
per tal de destinar-los a poder pagar els interessos d’un deute impagable i
insostenible.
El
vell camí dels somnis
Quan hi ha somnis que no poden sinó empènyer
més somnis, de la mà de Lluís Llach em ressonen aquelles paraules per emprendre
de nou aquell viatge a Itaca, pregant que el camí sigui llarg, que siguin
moltes les matinades que els nostres ulls entrin en un port que les nostres
mirades ignoraven, i que anem a ciutats a aprendre dels que saben: “tingues
sempre al cor la idea d’ Itaca, has d’ arribar-hi, és el teu destí, però no
forcis gens la travessia, és preferible que duri molts anys, que siguis vell
quan fondegis l’ illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense
esperar que et doni més riqueses. Itaca t’haurà donat el vell viatge, sense
ella no hauries sortit, i si la trobes pobra no és que Itaca t’hagi enganyat,
savi que bé t’has fet, sabràs el què volen dir les Itaques.
Somniar no costa diners, lluitar pels
somnis enriqueix la nostra consciència: Bon viatge pels guerrers que al seu
poble són fidels; i malgrat el vell combat, l’ amor ompli el seu cor generós,
trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures i de coneixences.
