LA POR I LA VERGONYA: CANVI DE SENTIT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Ens trobem davant un altre 25-N, Dia Internacional per l’eradicació de les violències vers les dones on, malgrat els indiscutibles avenços en el reconeixement de drets i denúncia pública de la situació que patim les dones des de temps ancestrals, en els moments actuals, les agressions i violències que patim no sols romanen plenament vigents en el nostre entorn quotidià sinó que -fins i tot allò aconseguit- està amenaçat de retrocés.

Botí de totes les guerres

No podem oblidar que, com gairebé sempre, vivim uns temps marcat per les guerres, uns conflictes armats on les que sempre hi tenen a perdre són les dones, considerades com a botí de totes les guerres i -a més- han de fer front a la subsistència de la vida mateixa dels seus alhora que les envaeix constantment el dolor de la destrucció i pèrdua dels seus estimats. Ho veiem, per exemple a Gaza o al Líban on fan front a la destrucció de vides i territori en el que esdevé un indiscutible genocidi assassí propiciat pel govern de Netanyahu que ha apostat per l’extermini de Palestina. Malgrat tot, i suportant un patiment fins al límit, s’hi enfronten i planten cara a la defensa del seu poble lluitant des de la mateixa vida de la que en són portadores.

Drets amenaçats de retrocés

El reconeixement dels drets de les dones assolit en els darrers temps és amenaçat sobre manera pel triomf de Donald Trump a la presidència dels EUA, doncs el seu és un discurs que no solament nega els drets a les dones sinó que els combat, esdevenint una bandera també per les forces d’ultradreta que s’escampen arreu d’Europa i la civilització occidental, uns valors que la caracteritzava per haver assolit el reconeixement dels drets humans i, amb ells, també a les dones.

Implicar la resta de la societat

Potser per això la campanya del moviment feminista d’aquest any és la d’implicar a la resta de la societat en aquest objectiu, perquè les dones que pateixen aquella violència quotidiana entre les parets de la seva llar encara tenen por d’explicar-ho, tan per mor del mateix agressor que la té atemorida com per vergonya del què pensaran d’ella pel fet d’haver-ho callat tant de temps.

Ni por ni vergonya

No ha de tenir ni por ni vergonya de patir una situació de la que ella no n’és absolutament culpable, i que tan sols el sistema patriarcal li ha fet sentir com a causa del fracàs de la parella, perquè les dones han de ser “perfectes” i a mercè de les disposicions que determini l’home com a cap de casa, com a l’únic que “mana”, i si no funciona és per causa d’ella...

Alliberar-nos del jou patriarcal

La relació personal ha d’estar basada per l’acord entre els qui formen part d’un nucli de convivència, les responsabilitats de la llar han d’estar compartides. Ja fa temps que les dones hem maldat per viure i conviure des de la negociació d’aquells aspectes o diferències que poden sorgir en una convivència, partint del diàleg i el respecte a les diferències des d’un dret igualitari. No obstant, encara massa dones viuen sota el jou de qui vol imposar-se perquè es creu superior i que els demès -en particular les dones- estem fetes per estar al seu servei...

Diem PROU

Tota l’empatia a les dones que finalment -i després d’haver callat molt de temps- obren el seu cor i demanen ajut, fins i tot al carrer o en determinats establiments públics potser fent alguna senyal promoguda a través de les xarxes perquè, amb aquest gest desesperat puguem endevinar la seva situació malgrat vagi acompanyada del seu agressor, que no la deixa sola i la controla en tot moment.

Aliats i còmplices

En aquesta lluita hem d’implicar aquells homes que han apostat per fer-nos costat i que no es volen fer còmplices de les salvatjades masclistes. No tots els homes són els nostres enemics, també poden ser els nostres aliats per aïllar els que manifesten un comportament insultant vers les dones. No podem parar fins arribar al punt de que tinguin por del rebuig social els violents i agressors, i que siguin ells els qui un dia arribin a sentir la vergonya en pròpia pell pel seu comportament.

Canvi de sentit

La por i la vergonya que han passat -i encara passen massa dones a l’hora de denunciar ser víctimes de violència- s’ha d’acabar. El suport del seu entorn amb aquell crit de “Jo sí que et crec”, així com també la complicitat que han de trobar en la societat, ha de fer possible que la por i la vergonya canviïn de sentit.

maribelanoia@gmail.com

RESPONSABILITAT, CONSCIÈNCIA I SOLIDARITAT, TRES ACTITUDS IMPRESCINDIBLES

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La tragèdia que assola el llevant mediterrani amb el pas d’una DANA anunciada està generant, i segurament generarà molt de temps, un debat sobre les seves causes així com les polítiques a dur a terme, no ja per a prevenir-les sinó -sobretot- per fer-los front. És que el canvi climàtic ja és aquí, per molt que alguns el vulguin negar. Els negacionistes es creuen com déus per damunt fins i tot de la natura mateixa, es senten il·luminats com per fer i desfer segons les seves ànsies de poder, basades en treure’n el màxim benefici dels recursos naturals, un recursos que ja fa temps ens avisen que són limitats. Ara bé, en nom del coneixement, la ciència i la responsabilitat no podem permetre que el futur estigui a mans de la ignorància.

Les responsabilitats en democràcia

La tragèdia a les terres valencianes ens ha posat damunt la taula tres aspectes que s’han mostrat imprescindibles per poder fer front al curs de la natura quan aquesta es desborda. El primer és la responsabilitat dels qui estan al front de les institucions que ens hem dotat perquè vetllin d’allò comú, els qui anomenem polítics però que és més correcte que considerem com als nostres representants que, amb la democràcia que vàrem decidir, hem triat perquè dirigeixin el país i els seus afers col·lectius. El segon aspecte és la consciència que es suposa han de tenir per avantposar els interessos comuns, pels quals han estat elegits, per damunt d’altres interessos, ja siguin ànsies de poder o més crematístics. I el tercer aspecte és garantir la participació de la ciutadania, perquè el sentiment de la pertinença pugui esdevenir un factor de compromís tan individual (en el dia a dia per contribuir a la societat que ens ha tocat de viure) com en el comunitari, sabent que ens necessitem els uns als altres i que, davant adversitats com les que estem vivint, sortim al carrer per palesar la bena humanitària que tothom portem dintre i que -quan cal- posa de manifest que, el capitalisme liberal com el que tenim, no ha pogut acabar amb l’essència humana i solidària que ens és pròpia.

El voluntariat: imprescindible

Hi ha qui ho fa espontàniament i amb la millor de les voluntats i compromís, obrint -si convé- les seves cases als que s’han quedat sense, n’hi ha que s’han mobilitzat per aportar -desinteressadament- la seva predisposició a ajudar en allò que calgui i els qui han dedicat el seu temps a rescatar víctimes, atrapades als vehicles o als soterranis de les seves cases o a treure el fang dels carrers. Es la seva forma de comprometre’s.

El sectarisme oportunista

Algun polític ha volgut treure pit erigint-se en una funció de comandament autosuficient tot rebutjant l’ajut d’altres estaments, des d’una actitud sectària, és a dir, comptant sols amb els “seus” per no reconèixer qui pot esdevenir un rival en la cursa de la propera contesa electoral i assolir així el control del poder.

El canvi climàtic ja és aquí

En aquests casos, però, no hi ha adversaris que valguin, l’únic i potent enemic al que s’enfronten és el d’ignorar la lliçó que ens vol donar la natura. Segons informes oficials, l’any passat, la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera va arribar les 420 parts per milió (ppm), de la mateixa manera que hi ha altres gasos que contribueixen al canvi climàtic, sense que els boscos siguin ja eficaços -com a ecosistema- per absorbir el CO2. En aquest sentit, la DANA ha trobat una mediterrània suficient càlida per sí mateixa que s’ha convertit com en la gasolina que necessitava per encendre’s.

Un clam que ens arriba des de baix

No entraré ara a assenyalar el comportament oportunista d’algunes autoritats, sols recolliré un clam que ens arriba des del sud de l’Horta de Sant Joan: “el que necessitem ara és unir-nos per a reconstruir no només les infraestructures, sinó també el teixit social i psicològic de les persones afectades”, i aquesta és una aportació imprescindible que no podem delegar a cap polític o càrrec institucional. En una democràcia cadascú té la seva funció, i la humanitat ha de prevaler tota desventura que es pugui donar en el curs dels temps.                 

maribelanoia@gmail.com

 

 

L'ASSETJAMENT SEXUAL EN EL MÓN DE LA POLÍTICA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El patriarcat i el masclisme és el càncer que està incrustat en totes les estructures de la societat. Abans que les dones s’incorporessin al món del treball assalariat era més evident i notori, doncs l’àmbit privat era -per excel·lència- el marc on es donava clarament aquest domini de l’home per damunt de les dones, que només estaven destinades a treballar pel marit i els fills com a obligació. L’excusa i el mitjà es transmetia a través de la religió, però la veritat és que -pel capitalisme- era la aportació gratuïta de les dones a la reposició de les forces de treball de la seva mà d’obra. Amb la incorporació de les dones al mercat de treball, aquesta explotació de les dones era per partida doble, doncs, a banda d’haver de desenvolupar el treball de reproducció de l’economia productiva, havien de continuar duent a terme el treball de reproducció de la vida a la que, com una “fatalitat”, se’ls hi havia destinat a canvi de res.

La inserció a la societat

Mica en mica, però, les dones anaven aixecant la seva veu en la defensa dels seus drets laborals, com ho feien els homes (finals del segle XIX), mentre que no podien encara aixecar la veu dels seus drets en l’àmbit familiar. S’havien incorporat al mercat laboral sense descarregar la seva motxilla de les pedres de les tasques domèstiques i de cura dels seus. Després de la II Guerra Mundial, amb la implantació de l’anomenat Estat del Benestar i a l’empara de la Declaració Universal dels Drets Humans, les dones es resistiren a tornar a les seves llars després d’haver desenvolupat tasques essencials a les escoles i hospitals mentre els homes eren a la guerra. Així es va manifestar l’exigència de cura dels infants i malalts a càrrec de la societat (les escoles bressol, hospitals i serveis socials). També es començaven a reivindicar els drets de les dones a la llar, i el dret que tenien sobre el propi cos, front la obligació al marit i la reproducció de l’espècie l’espècie que se’ns havia atorgat -preceptivament- de forma exclusiva.

El feminisme denuncia la violència masclista

El feminisme va sorgir amb força en aquest tema i així hem entrat al segle XXI amb la denúncia de la violència masclista implícita en tots els àmbits, tant en el privat com també en el social, i el preu de vides pagat per les dones front qui es considera “amo” de tots els membres de la família. A molts els costa acceptar que les dones tenim els mateixos drets per a decidir que inclou també donar el “sí és sí” en les relacions íntimes, sense que sigui una obligació la de complaure al marit imposada en el passat, en particular sota influència religiosa.

Es palesa l’assetjament en el món laboral

L’àmbit laboral no està exclòs d’aquest assetjament sexual i -darrerament- ha aflorat també aquest assetjament en el món de la política que, com a qualsevol organització social, no està exempta de comportaments íntims, dissociats o contradictoris -a vegades- de les mateixes proclames que duen a terme no ja les organitzacions polítiques sinó els seus mateixos responsables o cares visibles. Ens ho ha recordat recentment la pel·lícula d’Itziar Bollarin amb el cas Nevenka). És una realitat que ha estat encara més callada que les altres, doncs -quan les organitzacions tenen una estructura jeràrquica- és fàcil que s’introdueixin models de direcció vertical que, quan es toca poder, pren l’esbiaixada de qualsevol comportament masclista generalitzat, tan se val que portin faldilles com pantalons...

Aflora també  les organitzacions polítiques

Les organitzacions assembleàries no estan exemptes d’aquests inèrcies, doncs si bé estan concebudes per evitar jerarquies verticals, sovint -a la realitat- s’imposa el criteri de qui manifesta més caràcter i sovint- si les dones som més tímides o discretes i no ens volem imposar, doncs es repeteix  -sense voler- el mateix esquema de funcionament patriarcal. La diferència és que, amb el feminisme, les dones han perdut la por i s’han empoderat com per denunciar als seus agressors, sigui quina sigui la seva posició social.

L’empoderament i la tolerància zero, les úniques teràpies

El càncer del masclisme sols s’erradicarà amb una teràpia que pot sembla agressiva, però que avui per avui és la única possible i eficaç. És la tolerància zero, l’empoderament de les dones i fer que l’eix de la convivència -inclòs el món de la política- no estigui motivat pels interessos econòmics de supervivència o de poder personal, sinó de compromís militant, amb els seus legítims drets coberts, però amb coherència entre el què es diu i el què es fa, amb integritat i honestedat a prova de foc, sinó no hi haurà quimioteràpia que pugui exterminar el masclisme i les seves estructures patriarcals impregnades en tots els racons de la societat, des dels més íntims als més visibles.     

maribelanoia@gmail.com

 

 

EL 47, L'ALTRA VERITAT IMPLÍCITA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Diumenge vaig anar a Montbui, al Mont Àgora, on s’hi projectava la pel·lícula que ha assaltat recentment les pantalles de cinema del nostre país. El “47” explica la història d’un acte de dissidència pacífica, on el moviment veïnal que va ser l’inici de la transformació dels suburbis de Barcelona fins a esdevenir avui barris ben dignes de moltes ciutats. Manolo Vital era un conductor d’autobús que segrestaria per tal de desmuntar una mentida que l’Ajuntament de Barcelona s’obstinava en repetir, i que era que els autobusos no podien pujar les costes del districte de Torre Baró. Un acte de rebel·lia que va demostrar ser un catalitzador per al canvi, un canvi del que les persones que hi viuen s’enorgulleixen de les seves arrels, d’una lluita de veïnat i de classe, que va ajudar a crear la Barcelona moderna que ha anat esdevenint en el temps.

El Barri de Sant Maure 1977

Vivències també a casa nostra

La pel·lícula ofereix un relat colpidor, molt realista i ple de records d’unes vivències que aquella generació vàrem viure de primera mà, potser no a Torre Baró però sí que coincidia als inicis de l’assentament poblacional al que llavors era el Barri de Sant Maure i que avui és el nucli urbà de Santa Margarida de Montbui, un canvi que no hauria sigut possible sense la munió de treballadors i treballadores que hi deixaren la seva pell, i mai tan literalment dit, perquè sota la dictadura, qualsevol acte de protesta suposava el risc de la repressió, ja sigui laboral (quedar-te sense feina) o també d’arriscar-te a una detenció, sotmès a tortura i posteriorment presó o, en alguns casos, fins i tot la mort.

Èxode migratori anys 50-60

L’èxode migratori

Són milers i milers els homes i dones que varen decidir comprometre’s per fer front a les nefastes condicions de vida sofertes sota la dictadura franquista, havent hagut de fugir de la seva terra d’origen per la fam i la misèria a que varen ser condemnats, però també a la prepotència del “senyoritos” que es creien amos no sols de les terres on hi treballaven, sinó també de les persones i les seves famílies -inclòs les dones joves que també creien eren de la seva propietat- a les que obligaven a una vida sotmesa, trepitjant també la seva consciència i dignitat.

L’antifranquisme

El que la pel·lícula no diu és que, darrera d’aquests moviments veïnals, hi havia alguna cosa al darrere que no era fruit de la casualitat. Mica en mica, i sota la més rigorosa clandestinitat, els coetanis dels anys seixanta anàvem prenent consciència de la situació i ens comprometíem amb aquelles organitzacions -que ja des dels primers anys del franquisme- maldaven per resistir, primer, el cop d’estat que va destronar la legítima II República, per continuar lluitant sota el franquisme fins contribuir -de forma indiscutible- al procés de transició a la democràcia.

Vaga Tèxtil Igualada 1977

El compromís polític

La majoria dels obrers s’havien mobilitzat sobretot per raons ideològiques (les idees del socialisme s’estenien a la meitat del segle XX i la Declaració Universal dels Drets Humans hi varen contribuir). També amb un cert impuls de les bases d’un cristianisme que posava les seves esperances en el Concili Vaticà II i que va aportar molts militants a la causa dels obrers que s’organitzaven en sindicats i moviments veïnals. Esdevindrien líders però no pas herois aïllats, i molts d’ells havien optat per prendre compromís polític en la clandestinitat, conscients del que s’hi jugaven, perquè ni els partits polítics ni els sindicats eren legals.

El dia que Igualada va cridar:
Llibertat, Amnistia i Estatut d'autonomia

Lideratges, organització i herois

Així es formaren les CCOO i també les Associacions de Veïns, amb lideratges de militants compromesos molts d’ells amb el PSUC i que dedicaven els seus esforços als interessos i drets del conjunt al que representaven amb un lideratge, certament, però on la heroïcitat era compartida amb tots aquells qui representaven, ja siguin els treballadors de la fàbrica o els veïns i veïnes del seu barri, sense altre objectiu que la voluntat de servei a la comunitat, no pas per interès ni ansietat de lucre..

Monument dedicat
als advocats d'Atotxa

La realitat sura des del silenci

Aquest és un transfons que és present en el decurs del relat dels fets, tot i que la seva existència i tasca sura -del transfons- en silenci. La veritat històrica és indiscutiblement aquesta: sense una organització col·lectiva no hi ha victòries. Els èxits no són personals sinó del poble organitzat. Això està expressat implícitament tot i que no s’anomena. Ara que no és criticable, tan sols es tracta d’una pel·lícula...

maribelanoia@gmail.com

 

LA SOLIDARITAT, MÉS ENLLÀ D'UN COMPROMÍS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A tombs sobre el concepte de la solidaritat, potser coincidint amb el conjunt d’activitats que es duen a terme en el marc de l’Octubre Solidari a Igualada, algunes reflexions.

La sensibilitat solidària de la gent és inqüestionable, sentir empatia o posar-se en el lloc de les persones que -en cada cop més indrets del món- pateixen necessitats i mancances bàsiques per raons de causes injustes, és un valor positiu que dona sentit al profund sentiment de la igualtat i dignitat inherent a les persones, a totes les persones per igual. Ara bé, com s’exerceix la solidaritat?.

La funció de les associacions solidàries

Les diferents associacions duen a terme diferents projectes de cooperació i ajut a comunitats de països determinats. Conrear aquesta relació d’intercanvi i fer present entre nosaltres la realitat d‘aquests indrets als que hi mantenen algun tipus de vincle és més que necessari. Participem de diferents realitats i també del lliurament de les persones que hi mantenen el seu compromís solidari.

El paternalisme és humiliant

Aquest concepte de solidaritat és incompatible amb l’actitud paternalista, per exemple l’almoina, un gest que pot pal·liar necessitats puntuals, però que no canvia una situació de superioritat dels uns damunt els altres perpetuant una situació de dependència injusta. Sovint s’ha confós la solidaritat amb l’ajut, limitant-ho a un suport econòmic imprescindible, però aquest no pot pas anar acompanyat de cap actitud de llàstima, potser sí de compassió, però mai de cap superioritat, perquè humilia qui la rep. És com rentar-se la consciència davant una injustícia però no fer res per canviar la situació que la provoca.

La tendresa dels pobles

Ja ho deia la poetessa nicaragüenca Gioconda Belli: “la solidaritat és la tendresa dels pobles”. És que si no hi posem tendresa a l’empatia que podem sentir amb la gent a la que volen exterminar literalment com a persones i col·lectivament com a poble, robant-los les seves terres, unes terres que han estat seves de tots els temps, és que no tenim cor.

Fer costat als que tenim a prop

Hi ha, com no, veïns i veïnes, persones que convivim a la mateixa ciutat, que pateixen més de prop cada realitat perquè la viuen molt seva. És legítim o no és legítim que, per una banda, mostrem la nostra empatia i tendresa per com estan patint la dissort del seu poble germà, i per l’altra aixequem conjuntament la nostra veu per denunciar aquesta operació mundial d’extermini del poble de Palestina, Cisjordània i ara també al Líban?. És que e que volen es fer un nou Orient Mitjà per sotmetre els països àrabs al domini imperialista d’Israel, els EUA i els qui tenen el poder econòmic mundial basat en la guerra com a negoci. 

Ser solidari – No callar

És clar que hem de sumar el nostre crit contra la guerra, contra totes les guerres. Ningú pot recolzar cap excusa que ens vulguin vendre. Els interessos econòmics no poden estar per damunt dels principis en que s’ha de regir la humanitat, els drets humans han de prevaler més que mai. Que no comptin amb el nostre silenci, que no parlin en el nostre nom, han de comptar -sobretot- amb la nostra solidaritat, la nostra tendresa, però no sense denunciar la injustícia i comprometre’s per erradicar-la. 

maribelanoia@gmail.com

ALS IMMIGRANTS, NO

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Les migracions són inherents a la humanitat. De fet, molts catalans i catalanes també han migrat o s’han exiliat en el decurs de la història i ho continuen fent actualment. Ho fan i ho han fet com tothom: buscar millors oportunitats i, en definitiva, per fer sostenible la mateixa vida. Homes, dones i nens es veuen obligats a abandonar els seus països d'origen per diverses circumstàncies, el dret internacional recull el dret a migrar i a l'asil com un dret humà, així com el principi de no devolució, que estableix la prohibició dels estats de retornar a les persones que arriben com a refugiades al seu territori a un país considerat no segur.

Causes per a emigrar

I qui posa en dubte que, per l’empobriment causat a molts països com a conseqüència tan de les guerres i el terrorisme global com per l’espoli que, bàsicament occident, ha fet dels recursos naturals dels seus països, sota uns règims polítics molt dictatorials i poc democràtics, és la circumstància que els obliga a subsistir fora del seu país i -sovint- cercar-ne asil?.

Un problema o compromís solidari?

El que no és de rebut és que des d’aquí ens ho mirem com un problema i no com un gest de solidaritat que ens compromet amb el seu infortuni, perquè qui ha triat néixer en el país que li ha tocat de venir al món?. El problema és dels immigrants, es diu des d’un discurs d’odi, sobretot xenòfob i amb criteris de l’aporofòbia,  i també perquè -també a nivell europeu- han generat unes polítiques de tancar fronteres -i posar murs de contenció- com si es tractés de fortificar un castell medieval: són perillosos i cal protegir una situació de privilegi d’uns quants, perquè qui posa fronteres a aquells estrangers que venen amb les butxaques plenes?. Mentrestant, les empreses de seguretat estan fent el seu negoci milionari a costa de les pors a la inseguretat general que aslguns han generat.

Els problemes reals

Segons el darrer baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), la immigració és percebuda per la població enquestada com el principal problema del país. No ho és, sembla, la desigualtat, ni l’atur, ni el preu de l’habitatge, ni els sous insuficients, ni el desastre climàtic, ni els assassinats de les dones pel fet de ser-ho, ni el genocidi de Gaza, ni les guerres, ni l’immens poder de les grans corporacions....

Murs a les fronteres

Allò que és inhumà són les barreres que s’han construït per tallar les ales al dret a emigració que tenen els pobles. El 65,8 % de la població catalana és immigrant o descendent d’immigrant, ja sigui fruit de l’emigració d’altres parts de l’estat com també d’internacionals. Ja fa molt de temps que no són immigrants, sinó ciutadans i ciutadanes d’aquest país d’acollida. Fins i tot molts dels seus infants han nascut i crescut aquí. Per això és inacceptable que, a la darrera Fira d’Igualada, tornés a passar com l’any passat tal i com ho denunciàvem per la Festa Major. Un infant es va dirigir a un estand on repartien globus i li varen dir que hi tornés l’endemà. L’infant hi va tornar i li varen dir que s’havien acabat. El mateix estand el diumenge al matí en repartia; això sí, als qui tracta despectivament com a immigrants els ho negava, per molt que tan sols sigui un infant.

No soc racista, però...

Són fets de la discriminació quotidiana que ens envolten més del què ens sembla. Perquè tothom diem: “jo o soc racista, però...”, però en fons mantenim una actitud de no inserció vers qui tractem com a diferent des de la discriminació, encara que això suposi repartir globus discriminant determinats infants.       maribelanoia@gmail.com

ESTIC TRISTA, PERÒ NO M'HAN VENÇUT

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest estiu ha estat -per a mi- especialment llarg, perquè llarga se’m ha fet l’espera de la resposta humanitària a la massacre de la població de Palestina que continua a Gaza i també ha entrat amb virulència al sud del Líban. El nombre de morts i víctimes que ens arriben a través dels informatius no és una qüestió tan sols de xifres, darrera cada mort, cada ferit, cada perseguit, empresonat o torturat és una o més persones que pateixen, ja siguin les pròpies víctimes o les seves famílies. Mares i pares desesperats veient com moren els seus fills perquè s’han atacat escoles o hospitals sense discriminació; una impotència que s’estén també arreu del món on les persones que tenim consciència no podem ni volem restar en silenci davant aitals atrocitats.

Jutges que entren en política sense que els hi toqui

Mentrestant, la ultra dreta avança no ja en els resultats electorals sinó en el discurs imperant. Des de les fake-news a la utilització dels mitjans de comunicació per inventar-se faules i escampar mentides i difamacions a jutges que, més que impartir justícia, sembla que hagin emprès les formes inquisitorials de perseguir les persones per les seves idees o -simplement- per sospites infundades, tan sols per embrutar el panorama de la política desprestigiant càrrecs electes i legítims senzillament perquè no són dels seus, mentre atien cabdills -masculins i femenins- amb discursos demagògics posant una cortina de fum a les corrupteles que els esquitxen -en primer lloc- a ells mateixos.

El risc d’enquistament per ’afrontar les necessitats reals

I a casa nostra, on sembla que s’havia apostat per endreçar la convivència deixant enrere les actituds basades en una certa segregació per raons d’identitat, tampoc hi ha pau, doncs tant pels qui enarboren el discurs de l’odi com pels qui s’ancoren en un passat de confrontació entre una mateixa ciutadania, vivim una situació que ens pot dur de nou a un enquistament per afrontar la solució als problemes del dia a dia que tenim la gent, la ciutadania en general.

Tothom qui vingui per millorar Catalunya és català

L’altra dia, en una intervenció al Parlament, el nou President de la Generalitat Salvador Illa, en una intervenció dirigida a tallar d’arrel el discurs de l’odi incrustat en alguna diputada que embruta la dignitat del Parlament, va dir que tothom qui vingui a Catalunya per millorar Catalunya és català, i té tots els drets i deures que tenim qualsevol dels ciutadans i ciutadanes que formem part d’aquest gran país. Una versió actualitzada del que varen ser els altres catalans on es considerava català tothom qui vivia i treballava a Catalunya, i que va fer possible construir la convivència amb els nouvinguts que arribaven de les espanyes empobrides per la dictadura, normalitzant la immersió de la llengua i la nostra cultura i tradicions.

Ens cal enarborar de nou el “No Passaran”

Mentre que continuem posant barreres d’identitat, de fet estem obrint la porta als qui enyoren el franquisme i el feixisme de temps passats amb la seva estela de repressió, destrucció, mort i persecució que pretenen oblidem. Ens cal  enarborar de nou aquell “no passaran” que tan ens va unir en el passat i que, malgrat haver-ho patit en pròpia pell, vàrem ser capaços de resistir i fer possible una transició que -encara que amb moltes limitacions i hipoteques- ens ha permès gaudir d’uns anys de vida i esperances que ara volen truncar.

Mentre persisteixi la consciència i el compromís hi ha esperança

Mentre hi hagi qui ompli els carrers i les places de banderes i cants de “Free Palestina”, mentre hi hagi veus que s’alcin contra la privatització de la sanitat, la comercialització i utilització ideològica de les institucions dedicades a l’ensenyament, l’enfrontament als Fons Voltors dels centres l’atenció a la vellesa o al mercat immobiliari, expulsant els seus habitants d’anys per convertir-los en habitatges turístics amb preus inaccessibles pels ciutadans, mentre hi hagi un alè de dignitat que no permeti que es trepitgin els drets humans, no podem perdre l’esperança perquè, malgrat ens sembli que estem en minoria, som la majoria. Puc estar molt trista per totes aquestes barbaritats, però mai hauran vençut les esperances de canviar aquest món tant cruel per un món més habitable on els drets humans imperin arreu i de forma global en un univers on hi prevalgui la vida per damunt de la destrucció i la mort.                                     

maribelanoia@gmail.com