LA MISSIÓ DE LA FLOTILLA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

“L’important no som nosaltres, allò important és la causa de la humanitat que avui és la causa palestina. Més fermes que mai ens mantenim en la necessitat d’aquestes accions. No ens podem posar de perfil”. Manifestava l’altra dia Ada Colau en tornar a casa després de la deportació feta per part d’Israel, com a conseqüència de l’atac a la flotilla i posterior segrest dels gairebé 500 activistes i els vaixells que sols portaven ajut humanitari a la Franja de Gaza, víctima de les atrocitats dutes a terme a la seva població civil, destruint-ho tot, sense contemplar ni les dones ni els infants, ni Hospitals ni acampades de refugiats i suport internacional, ni metges ni periodistes que puguin donar testimoni al món d’allò que està passant avui, en ple segle XXI.

Autoconvocats davant els propis Ajuntaments

encara no havia estat interceptada per les naus de l’exèrcit d’Israel, dijous passat tothom estava convocat davant els Ajuntaments de moltes ciutats de Catalunya. A Igualada, en aquest cas, érem unes dues-centes persones que, de forma espontània, vàrem prendre la paraula per palesar el nostre rebuig a la tremenda situació que es viu, encara avui i cada dia, a Gaza així com la denúncia del genocidi que està duent a terme el govern de Netanyahu, i vàrem fer-ho tant de forma individual com a col·lectiva, i amb clara visibilitat de la ciutadania diversa que conformem la ciutat, aixecant en un sol crit i repetides vegades, “no és una guerra és un genocidi”, “Free Free Palestine”, “no en el nostre nom” o “la flotilla no es toca”.

Tractats com a terroristes

Ens continuàvem autoconvocant a les nombroses manifestacions que es duen a terme a tot el país per aturar aquesta barbàries. Mentrestant, aquell mateix vespre es va produir l’assalt a la flotilla i el segrest tant dels vaixells amb l’ajut humanitari com la totalitat dels tripulants. Durant uns dies han estat sotmesos a tracte humiliant perquè els acusaven de terroristes. Ens han explicat episodis de maltractament físic, vexació i de manca d’alimentació, de medicines o també aigua potable. Però ells no es fan ni les víctimes ni els màrtirs, perquè són conscients que a Gaza, tota la població sense exclusió, pateix aquesta repressió des de fa anys, i que per això es tornarien a embarcar demà mateix. De fet, ja hi ha una altra flotilla que va sortir de Sicília i que ja  està camí de Gaza per forçar el corredor humanitari necessari que els permeti d’abastir-se d’aliments, medicaments i d’altres productes de primera necessitat.

L’únic objectiu la causa Palestina

Encara que hagin hagut de signar la deportació voluntària i que, emparats per la diplomàcia dels propis països, hagin pogut tornar a cases, la missió de la flotilla no ha estat pas fallida, doncs a través del seu testimoni, s’ha produït una sacsejada de la consciència humanitària sobretot de la població occidental, que no ha dubtat en omplir els carrers i places de les principals ciutats europees. Una altra cosa és que hem trobat a faltar el ple suport dels governs d’aquesta Europa que va sorgir per bastir una societat basada en els Drets Humans després d’haver patit l’horror del nazisme en el decurs de la II Guerra Mundial).

Impedir la claudicació davant els botxins

Cal trencar les relacions de tot tipus amb Israel, tant el comerç d’armes com les diplomàtiques. I més ara que, d’una forma bastant hipòcrita, Els EUA de Donald Trump i Netanyahu proposin un anomenat “Pla de pau “que no és altra cosa que una mena de rendició, doncs consisteix en un doblegament de la resistència del poble de Palestina per deixar-se acabar de colonitzar a favor dels macro interessos econòmics que, a nivell mundial, hi tenen els  lobbys sionistes.

Es pot plantar cara, un alè d’esperança

La “Global Sumud Flotilla” ha estat un alè d’esperança, doncs ha mostrat al món que es pot plantar cara al govern genocida i feixista d’Israel. En aquest sentit hem de continuar mobilitzant-nos fins a la fi del genocidi i per l’alliberament del poble palestí. No podem baixar la guàrdia, amb més flotilles o no, però sense deixar de pressionar als governs que es diuen a sí mateixos democràtics i que abracen els drets humans, per tal que prenguin aquelles mesures que sí els toca i poden prendre, ells les seves i la societat civil les nostres, les d’ells poden ser de governs de diferent color deixant enrere les polítiques partidistes, i nosaltres, encara que sigui diversa i plural de matisos polítics, però a la una tots plegats, per arribar a temps de que no repetim determinats i abominables episodis de la nostra pròpia història. No ho oblidem. Cal tenir memòria.

El costat correcte de la Història

Plantem cara al feixisme o el futur de la mateixa humanitat restarà sentenciat pel discurs de l’odi. La història s’està escrivint davant nostre, i en podem deixar empremta per posar-nos de perfil o per tornar la llibertat i la dignitat humana dels pobles aquella esperança que no desistim d’albirar. Fem créixer i prevaler la consciència humana dels drets per damunt dels interessos materials i els negocis.

maribelanoia@gmail.com

 

LES NACIONS UNIDES DE LA GENT COMÚ

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Així ho explicava Ada Colau aquest dimarts en unes declaracions fetes a bord del vaixell que forma part de  la “Global Sumud Flotilla”. És cert, el conjunt de la població mundial va prenent consciència de l’abast d’aquest genocidi i es mobilitza, pren compromís des d’una consciència que va creixent decidits a aturar aquesta barbàrie del govern genocida de Netanyahu, simplement pels interessos geo estratègics que li suposa la seva ubicació, encara que en aquest camí hagi d’exterminar Palestina del mapa, inclòs la seva gent.

El bloqueig del corredor humanitari

No importa si li ha suposat, i encara li suposa, una massacre amb milers i milers de morts entre la població civil, infants i dones inclòs, condemnant-los a morir de fam i set per inanició, bloquejant els corredors humanitaris carregats d’aliments i ajuts del tot necessaris, deixant-los sense atenció sanitària per haver destruït també hospitals i molt de personal sanitari, que treballen sense mitjans i exhaust. S’han carregat gairebé totes les edificacions, així com qualsevol espai de refugi, sense discriminació, assassinant també periodistes que poguessin reflectir tot el que està passant. Tot això amb un bloqueig de corredors humanitaris que, amb aliments i ajuts del tot necessaris, s’han de quedar a la frontera perquè no els deixen passar.

La Global Sumud Flotilla ha posat rumb a Gaza

Precisament, per obligar el govern d’Israel a trencar aquest bloqueig, aquest estiu es va prendre la iniciativa de que dotzenes de vaixells de tot el món salparien de diferents ports d’arreu, grans i petits, per convergir cap a Gaza en la major flotilla civil que s’ha fet mai. Són delegacions de 45 països que ja s’han compromès a navegar cap a Gaza com a part de la missió marítima més gran per tal de trencar el setge il·legal d’Israel i obrir un corredor humanitari que pugui abastir de les necessitats de la població i acabar amb aquest genocidi.

Suport mundial a Palestina

Fa uns dies va sortir la Flotilla des de Barcelona. A Itàlia, milers de persones bloquejaren estacions de tren, ports, autopistes per obligar el govern d’Itàlia a embargar la compravenda d’armes a Israel i a reconèixer l’Estat de Palestina. En arribar a Grècia es compta incrementar la flotilla a 40 o 50 vaixells. A banda, a nombroses ciutats i països ja es fan mobilitzacions multitudinàries.

Unitat i solidaritat contra la impotència

Per al dijous dia 18 de setembre s’havia convocat concentrar-se a totes les places de tots els pobles per donar suport a la “Global Sumud Flotilla”. A Igualada ho vàrem fer, i més de dos centenars de persones ens hi trobàrem per tal de no ser còmplices d’aital genocidi pel nostre silenci. Els governs han de fer el seu, com ara l’embargament d’armes a Israel i reconèixer el dret de Palestina al seu estat, tema central de la darrera reunió de les Nacions Unides. Però també és important la tasca que Ada Colau definia com a “Nacions unides de la gent comú”. A la Plaça poguérem exterioritzar la nostra indignació pel que està passant, compartir que som molts i moltes que vivim amb impotència l’agreujament de la situació i preguntant-nos a cada moment: què puc fer jo?.  

Banderes, Kufiyes i cartells amb  síndria

Així, amb la bandera de Palestina donant color a la Plaça, també alguns Kufiya o mocadors Palestins, i la mainada amb el seu cartell visibilitzant una síndria, doncs per la seva coincidència de colors amb la bandera de Palestina, la síndria ha estat el seu símbol reivindicatiu quan onejar la bandera era prohibit i perseguit, com un símbol de resistència per a ratificar la seva identitat en moments de repressió.

Manifest i un minut de silenci

La gent participava activament podent cridar al vent: “Free Palestina” o “No és una guerra, és un genocidi”, i també “No en el nostre nom”. La lectura repartida del manifest i un minut de silenci en solidaritat amb les víctimes, varen cloure un acte on s’hi va notar una notable participació de les persones que encara tractem com l’altra ciutadania, però que varen mostrar que d’altre, res de res, s’havien empoderat com a ciutadania i hi participaven de ple dret, només faltaria, en suport a la flotilla i a la causa Palestina. Una amalgama de persones ben diverses però unides per una sola causa i a la mateixa ciutat.

Alguna cosa s’està movent. N’hi haurà prou?

Petits indicis ens indiquen que, alguna cosa s’està movent i que a les nostres mans està també poder donar-li un tomb a la balança del poder i la desigualtat.

maribelanoia@gmail.com

DIFERENTS ARRELS, UNA SOLA COMUNITAT

Ciutadana Dempeus – Maribel Nogué i Felip - 

Aquest és el lema escollit per la participació d’aquest any a la taula de la diversitat i l’activitat “FESTA AL DINAR” inclosa al programa de "La Coll@nada" en el context de la recent Festa Major. Hi participarem unes 30 persones de les que sovint es tracta com l’altra ciutadania, quan viuen a la mateixa ciutat i aquesta també és la seva festa. N’hi havia d’origen del Marroc, de Colombia, d’Uruguay, de Bulgària, d’Hondures i d’altres indrets. Cadascú es portava el seu dinar, un plat típic per compartir amb la resta de comensals de cultures diverses però que formem una sola comunitat en la ciutat a la que hem optat per viure. 

La Igualada diversa

Embolicava l’entorn un mural on hi penjaven banderes de Colòmbia o Bulgària i, com no de Catalunya, sense oblidar la de Palestina -ben present- i també diversos cartells amb l’eslògan escollit per l’ocasió: “Diferents arrels – Una sola comunitat”. Compartirem trobada en la que algunes ja ens coneixíem d’altres anys i moltes d’altres estrenaven aquesta experiència que, segur, repetirem i voldran tornar a gaudir.

Un taller per recollir opinions

Com a iniciativa d’aquest any, la Marisol va preparar com un taller per tal de recollir opinions ben interesants des de la diversitat cultural real que conforma la nostra ciutat. La participació consistia en donar resposta a dues preguntes:” Quan vas venir a Igualada, què és el que més et va sorprendre?”, i l’altra “Com t’agradaria que fos Igualada?”.

Testimonis prou rellevants

Les respostes varen ser d’allò més sorprenents i riques en diversitat, per exemple la Razan, que té cinc anys i va al Garcia Fossas, va dir que el que més li va agradar és quan la varen convidar a pujar als castells; ara ja va fer d’anxaneta en un dels diversos pilars de quatre de les cercaviles. També un altre noi destacava la seva vinculació a les festes, els gegants i també castellers. Per la seva banda, la Nasira va palesar que darrerament es viu un retrocés en relació amb la relació molt més oberta que la que va trobar quan va venir a Igualada, tot reivindicant espais de relació per a l’intercanvi de cultures i per la necessària inserció.

Aprendre el català

La Claudia, que portava darrera seu una munió de vilatans d’origen colombià, va dir que el que més li va sorprendre en arribar a Igualada, a Catalunya, va ser l’idioma, saber que parlàvem català, però a partir d’aquí, i donat que els meus fills estudiaven en català, va decidir aprendre’n; i que li agradaria que Igualada fos més pels joves, que no es veiessin obligats a desplaçar-se a la ciutat per raons d’estudis i de llaurar-se el seu futur aquí. A mi m’agrada Igualada, va dir, i desitjo que poguessin arrelar-se aquí i viure i conviure des de la inserció i la diversitat cultural d’origen però formant part d’una sola comunitat, no com a espectadors sinó com a participants de ple dret”.

Integració des de l’AMPA escolar

Per la seva banda, la Marisol va dir que, en venir a Igualada i portar les seves filles al Gabriel Castellà, algunes persones li qüestionaven aquesta opció sense que pogués explicar-se perquè. La veritat és que es va trobar en una diversitat de cultures que li va encantar i en va gaudir, tant o més que les seves pròpies filles. Li agradaria que Igualada s’impliqués més en la diversitat de cultures, així com que aquesta ciutadania estigués més implicada en el que també és la seva ciutat on viu, reclamant una major atenció als seus barris.

Ser tractada com a forània

A la Isabel li agradaria que Igualada fos més neta, més inclusiva, perquè si no ets d’Igualada t’ho fan notar; i la Laura explicava com es va trobar amb un tracte diferent, com una mena d’estigma, quan va estudiar al Garcia Fossas, i voldria que tothom es sentís plenament part d’aquesta comunitat tan rica en la diversitat cultural.

Palestina al cor

Al dinar no hi va pas faltar un record per Palestina, una realitat punyent que ens colpeja el cor a cada dia que passa i que també ens identifica sobre els valors socials de pau i drets dels pobles que ens inspira. La taula de la diversitat a la Festa Major és una bona ocasió per retrobar-se i establir coneixences i vincles d’aquesta altra ciutadania d’Igualada que -sovint- es tractada de segona. Pel dret a la igualtat de forma plenament inclusiva i immersiva, doncs és fonamental fer front al discurs de l’odi i les seves conseqüències, i per fer-li front des d’allò més quotidià. 

maribelanoia@gmail.com

PIERA HA OMPLERT ELS SEUS CARRERS CONTRA L'ODI

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Tal i com es demanava a la convocatòria, centenars de persones varen omplir divendres passat els carrers de Piera per palesar el rebuig al greu atac d’haver cremat la mesquita, que la comunitat musulmana havia construït des del voluntariat. Un acte inacceptable que no pot quedar en silenci.

Concentració a Gall Mullat

Mica en mica s’anaven concentrant al Parc del Gall Mullat nombroses persones de totes les edats i condició que ultimaven els seus cartells i pancartes, preparades amb compromís.

Les proclames

Arrencava la manifestació pels carrers de Piera fins arribar on hi ha la mesquita cremada. Durant la marxa es sentien diverses proclames com ara: Mesquita sí, odi no; no va ser un incendi, va ser un crim d’odi; ens varen cremar la mesquita però no la dignitat; omplim els carrers contra l’odi i la desinformació; fora feixistes dels nostres barris; diversitat és riquesa; som veïns, som diversitat...

La intervenció de Yahya Mokhtari

En arribar a la Mesquita, els manifestants eren rebuts amb una ampolla d’aigua, un gest d’hospitalitat que -després d’una caminada de tarda en ple juliol- s’agraïa.  Tot seguit es varen fer alguns parlaments. En primer lloc, el president de la Comunitat islàmica de Piera Yahya MoKhtari Nifa va llegir un comunicat on agraïen les mostres de suport rebudes, tant per part del teixit social com també l’Institucional, però va afirmar que no s’havien pas trobat sols sinó que es sentien molt acompanyat per les associacions i entitats que conformen la vila de Piera, perquè ells també en formen part. També que aquest fet no els havia fet enrere pel que fa a la seva religió, cultura, fe i esperança, defensant els valors de la convivència des de la pluralitat de confessions religioses o identitats culturals. Són, va dir, camins compartits.

Chaimae Mokhtari (UCFR – Piera)

Per la seva banda Chaimae Mokhtari va llegir el comunitat de la UCFR de Piera (constituïda recentment) en el que denunciava que els problemes que patim com a societat són estructurals i no pas culpa de cap comunitat, que assenyalar els més vulnerables només divideix i empitjora la convivència. Es va referir a la ofensiva mediàtica de divulgació del discurs de l’odi fent present els fets que s’han donat aquests dies a Torre Pacheco (Múrcia).

El testimoni de Sara él Messari

La portaveu de la UCFR de Piera Sara él Messari, després d’afirmar que no deixarem que la por ens guanyi, com a filla de pares immigrants, va voler dedicar unes paraules molt especials a aquelles mares i pares de famílies musulmanes que ja fa quaranta anys varen prendre la decisió de deixar-ho tot enrere per venir a viure a Piera, a la recerca d’un millor futur: “Soc plenament conscient del que suposa créixer i viure entre dues cultures, del pes que suposa sostenir la seva identitat entre dues llengües, dues maneres de viure, dues mirades... Per això, les vostres filles i fills també lluitarem, lluitarem per la convivència, respecte i justícia social, i ho farem aquí, a Piera, perquè també és casa nostra, perquè la nostra identitat no és una amenaça, és una riquesa.

Un minut de silenci molt eloqüent

Com a cloenda es va dur a terme un minut de silenci contra l’odi, la violència, el racisme, feixisme i la intolerància. Va ser un silenci compacte, un moment compartit on el respecte en la diversitat es va fer palès més enllà de les paraules.

maribelanoia@gmail.com

 

 

VOLEN DESTRUIR LA CONVIVÈNCIA PERÒ NO HO ACONSEGUIRAN

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A la matinada del dissabte va ser cremada la Mesquita de Piera. Un espai que la comunitat islàmica del municipi, formada per persones treballadores i humils han contribuït, amb recursos propis, a la construcció d’aquest espai de pregària i convivència. S’havia construït amb esforç, il·lusió i ganes de conviure i que -just pendent del darrer tràmit administratiu de l’Ajuntament- estava a punt d’inaugurar-se.

Un atac islamòfob

A banda de la reacció immediata de la majoria dels vilatans de Piera i el conjunt de la societat, des de la Unitat contra el Feixisme i el Racisme de Piera afirmen que “això no ha estat un accident. Ha estat un atac contra la llibertat religiosa, un atac al cor d’una comunitat. Ha estat un acte islamòfob, i condemnen, amb tota la contundència, aquest fet criminal”. Manifesten expressar l’absolut suport a les famílies musulmanes, a la comunitat islàmica local i a totes les persones que, dia a dia pateixen les conseqüències del racisme i els discursos d’odi. Estan convençudes que no és un cas aïllat, sinó el resultat directe d’un discurs que normalitza la por i el rebuig i l’odi cap a les persones musulmanes. Cremar una mesquita no és només   destruir un edifici, és intentar trencar la convivència, sembrar por, negar el dret a pregar, a reunir-se, a viure en pau.

El bisbe de girona
 en una pregària interreligiosa

Contundent rebuig del bisbe

Davant dels fets, tant el Bisbat de Sant Feliu de Llobregat com la Parròquia de Santa Maria de Piera, han emès un comunicat conjunt condemnant l’atac i mostrant la seva “solidaritat i proximitat amb els membres de la comunitat musulmana de la població”. A més, han reiterat el seu “rebuig a qualsevol tipus de violència” i han fet una crida a la convivència i al respecte mutu. En Xavier Gómez, el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, al que pertany Piera, ha manifestat el seu contundent rebuig davant els fets tot afirmant que “ens trobem davant d’actes xenòfobs i vandàlics que cal rebutjar com a societat i com a Església, recordant que els principis de la seva doctrina social, entre d’altres, impulsa acollir, promoure, protegir i integrar les persones migrades, remarcant la importància de defensar la llibertat religiosa.

Encaixada de mans i desitjos de pau

I el rector de la Parròquia de Santa Maria de Piera, Carles Muñiz, ha relatat que s'ha traslladat a saludar “els amics de la comunitat musulmana per expressar la solidaritat en nom personal i també en nom de la comunitat cristiana a la vila de Piera”. Muñiz ha destacat que aquesta mesquita és “fruit del treball de les persones d'aquesta comunitat religiosa, persones treballadores, moltes ja amb molts anys de presència aquí a Piera, som amics, som veïns, compartim molts espais aquí a la vila”. El rector ha ressaltat que la trobada amb la comunitat musulmana ha estat plena de “reconeixement, encaixar les mans, desitjar-nos la pau, una abraçada sincera”.

La Comunitat musulmana els fa costat

També les tres principals federacions musulmanes de Catalunya (UCIDCAT, FCCI i FIC), han manifestat que “l’atac ha estat motivat per l’odi i la voluntat de fracturar la convivència”. En el mateix escrit, les tres federacions han aprofitat per agrair les mostres de solidaritat rebudes des del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, la parròquia de Santa Maria de Piera, l’Ajuntament del poble i el conseller de Justícia de la Generalitat.

La germanor entre religions

Per la seva banda, el Grup de Treball Estable de Religions (GTER) també ha mostrat el seu suport, adherint-se al manifest i destacant la importància del diàleg interreligiós a Catalunya: “Esperem que aquests actes no es tornin a repetir. La germanor entre religions a Catalunya ha estat i vol ser un motiu d’orgull, com a exemple per a la nostra societat.”

Més enllà de la llibertat de culte

És que l’atac, que ha causat una profunda commoció entre els veïns de Piera, va més enllà de la llibertat de culte i de religió que conreï cadascú. N’hi ha que no pertanyem a cap organització religiosa però que creiem en els drets humans i estem compromesos contra les injustícies. És un tema fonamentalment de drets de ciutadania.

Els molesta la convivència des del respecte

Potser per això, perquè amb els anys hem anat construint veïnatge de convivència des del respecte i la pau, compatible i viable, els qui atien el discurs de l’odi ho pretenen destruir i volen enfrontar-nos els uns amb els altres, tot i que tots som de base, però volen que els uns estiguin per damunt dels altres, o a l’inrevés, els altres per sota dels uns.

Mobilitzacions contra l’amenaça d’expulsió

Aquesta setmana s’ha convocat una manifestació a Barcelona sota el lema: “Contra el terrorisme racista comunitat antiracista”. És a dir, la unitat i la normalització de la convivència entre diferents ens farà més iguals en drets foragitant la islamofòbia i fent front comú per impedir l’amenaça d’extradició de 8 milions de ciutadans d’aquest país simplement per raons d’origen, associant immigrants amb delinqüents, quan els delinqüents són els qui promouen aquests aldarulls que promouen l’odi.

Intolerància a qui ens vol dividir

 No permetem que es repeteixi la història. Alguna cosa haurem après. Els nostres veïns i veïnes només som persones i famílies que convivim en el dia a dia, potser amb cultures d’origen, gastronòmiques i de vida diferents, però compatibles des del respecte. La única intolerància ha de ser amb qui ens vol dividir i fer com incompatible la nostra convivència, quan la pluralitat i la diversitat és el valor més gran d’una societat com la nostra. Feixisme mai més!

maribelanoioa@gmail.com

LA PEDRERA DE LES NITS CULTURALS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Berenar davant l'escola (Foto: Enric Martí Videoproduccions)

Com cada primer cap de setmana de juliol, els amics i amigues de Sant Pere Sallavinera  ens conviden a una cita ineludible, les seves Nits Culturals que, en el decurs dels anys, ja han fidelitzat la seva audiència. Aquesta ha estat la 28èna edició i ens ha ofert, com sempre, un programa musical de qualitat. És que ja ho diu al pròleg el músic i historiador Aniol Botines: són una cosa molt diferent d’un festival d’estiu, ho coneixem bé, la plaça, l’ambient, el públic... tot té una màgia que ho fa diferent, que ho fa autèntic...

El baró de Boixadors 

El concert de la nit del divendres va anar a càrrec del Cor Francesc Valls de la Catedral de Barcelona i va estar dedicat a Antoni de Boixadors (1672-1745). El mateix Aniol Botines ens explica que, quan varen venir a cantar a les Nits l’any passat, en arribar els va cridar l’atenció trobar-se amb el Castell de Boixadors perquè, en la seva tasca de recerca musical, havien trobat un Miserere d’Antoni de Boixadors que no sabien pas qui era. A partir d’aquí varen fer un treball que els ha portat a elaborar una «biografia musical» resseguint la vida del Baró. Resulta que Sant Pere Sallavinera es troba a la Baronia de Boixadors i el seu baró fou un personatge molt important de la nostra història: fou comte de Savallà i Perelada, va iniciar el seu camí amb el seu pas per l’Escolania de Montserrat fins a esdevenir un alt personatge a la Cort de Viena.

En col·laboració amb l’Associació Joan Manén

La nit del dissabte va anar en la línia de l’acord que les Nits Culturals tenen amb l’Associació Joan Manén, que és una institució de referència dedicada a la recuperació i difusió del patrimoni cultural català. El Tempus Trio, amb Anna Puig a la viola, sota el títol de “recondita armonia” ens oferiren un repertori de Garreta i Montsalvatge. Com cada any, la presentació i comentaris musicals anaren a càrrec del poeta Miquel Desclot.

Esforç i cura per  una qualitat innegable

Aquesta segona nit es va haver de fer al local social Candi Viladrich per amenaça de pluja. Ja la nit anterior, entre 2/4 de 8 i les nou del vespre, havia caigut un bon xàfec a la plaça que va obligar la organització a haver d’eixugar les cadires i l’escenari, un esforç afegit al que ja porten dies duent a terme per l’èxit de les Nits. Malgrat els obstacles, la nit del divendres oferia un aforament de 300 persones, i la del dissabte de 180.

La mainada, una prioritat de fons

Vull fer especial menció a l’aposta feta en el marc de les Nits per tal que els més menuts gaudeixin també de la música a un nivell que puguin comprendre. És una iniciativa que es fa el dissabte a la tarda ja des de les primeres edicions. És un espectacle per viure en família que no consisteix en cap actuació típica de titelles o per l’estil. La prioritat és la música de qualitat, una màxima que és imprescindible.

Bona música amb instruments de joguina

Enguany ha anat a càrrec del grup vinculat a la nostra comarca “2princesesbarbudes”, un grup català de pop minimalista fet amb instruments de joguina com pianets electrònics, guitarra elèctrica de tres cordes, xilòfons, ukuleles, baix petit, xilòfons, acordionets o bateria de joguina, encapçalat pels músics Marc Marcé i Helena Casas, amb cançons de lletra i música pròpies. Hi presentaven el seu cinquè disc: “Som i serem”, deu cançons dedicades als insectes amb el seu estil inconfusible: cançons pop tocades amb instruments petits i de joguina i lletres divertides i divulgatives a parts iguals. Per aquest nou treball, les barbudes han afegit petits instruments electrònics antics per tal d’ampliar sonoritats i apropar-se a nous estils de música.

0

Els insectes, aquestes bestioles

La mainada estava atenta i participava dels envits que se’ls feia des de l’escenari. “Som i serem”, és un conjunt de cançons dedicades als insectes que es troben al camp i que la gent que viu en pobles coneix de sobra. El seu manifest diu que els insectes ja habitaven el món molt abans que nosaltres i, malgrat que ens envoltin, són uns grans desconeguts i els tenim por i ens fan fàstic. Els culpem de la meitat de catàstrofes naturals, però realment sense ells no existiríem. Els insectes tenen habilitats i costums molt interessants que destil·len ecologia, cooperativisme i feminisme. Així, la processionària, els mosquits, les formigues, el rei de les aigües o les vespes,  varen protagonitzar la vetllada amb una música de qualitat, no obstant els instruments de joguina.

Nits culturals 2015

Una pedrera, per garantir el futur de les nits, que ve de lluny

Quan observo la implicació i participació del jovent del poble, i també els més petits, que potser durant els concerts de les nits s’han adormit a la falda de la mare, però que en acabar surten ben engalanats a lliurar els rams de flors als artistes, un moment emotiu ben especial, potser ens indica que l’èxit de les Nits culturals de Sant Pere Sallavinera ja rau en el fet de conrear l’afecció a la música des de ben petits. Els joves que s’impliquen a la organització de les Nits Culturals potser ja van ser els  infants que, en les primeres edicions, havien lliurat ells els rams de flors als artistes. Potser per això, per conrear la continuitat de l'afecció a la música, han format -i continuen formant- la seva pròpia pedrera, la garantia del seu futur.

maribelanoia@gmail.com

 

 

 

 

TORNAR A L'ARMARI: MAI MÉS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Segons la coneguda antropòloga social Dolors Comas d’Argemir, l’extrema dreta és profundament antifeminista, i ho és perquè el feminisme remou els fonaments de la societat en qüestionar la preeminència dels homes, simplement pel fet de ser-ho,  i denúncia les desigualtats socials. Constitueix una amenaça, tan pels homes que volen mantenir els seus privilegis com per l’ordre social que els fonamenten, però, a més, el feminisme avui té força, ha convençut molta gent i ha conquerit els carrers i les institucions; i justament perquè el feminisme és un moviment transformador i s’ha fet fort, els seus enemics es mobilitzen i es fan sentir. És que el masclisme no ha mort sinó que s’ha mantingut de forma soterrada, latent.

"Las cosas del querer"

Una homofòbia que ve de lluny

Ja en la postguerra i en el decurs del franquisme, la seva homofòbia els feia perseguir qualsevol persona que tingués una conducta d’acord amb els seus sentiments i diversitat d’expressió sexual i -fins no fa tant- han pogut sortir de l’armari on restaven amagats per l’aïllament social que rebien. Avui dia ja està bastant més normalitzat, tot i que algunes persones encara pateixen un cert Bullying i tenen por de manifestar-se tal i com són.

Segons "La sección Femenina"

Sotmeses al sistema patriarcal

Abans, pel que fa al feixisme dels anys vint, les dones van assolir el paper de reproductores de l’espècie: la maternitat era el seu deure patriòtic. Per tant, el seu àmbit d’actuació era l’esfera privada on havien d’exercir d’esposes, mares i transmissores dels valors de la cultura educant als fills en els principis religiosos. Així, es conservava la concepció patriarcal de la família en la qual les dones estaven subordinades primer als pares i després als marits, mantenint un model de relacions jeràrquic. La dona va passar a ser com una propietat adquirida “per contracte” i aquelles dones que no eren casades, quedaven marginades, havien de “vestir sants” o, fins i tot, a l’Alemanya nazi, tenir fills per aportar homes a la pàtria, mitjançant un “programa de reproducció” impulsat per Heinrich Himmler. A l’Espanya franquista la revista de la Sección Femenina, liderada per Pilar Primo de Rivera, ensenyava a les dones a comportar-se, sempre supeditades a l’home, sense drets ni opinions. Les dones, llavors, apareixen com subjectes tutelats permanentment pel ser masculí, i sense identitat pròpia.

El Yunque, una organització secreta

És evident, els avenços que s’han assolit en pro dels drets de les dones i dels col·lectius LGTBI i altres, l’extrema dreta no pot suportar-ho. N’hi ha que tenen el discurs contra els emigrants, però alguns altres tenen com a objectiu prioritari a combatre tots aquests avenços. La Organització Nacional del Yunque és el nom d’una organització secreta paramilitar, ultracatòlica i d’extrema dreta, d’origen mexicà, que es va fundar el 1953. Les seves vinculacions amb Espanya són notòries. L’associació “Hazteoir.org” ha estat vinculada amb aquesta societat secreta d’extrema dreta mexicana. “Abogados Cristianos”, “Organitzación del bien común”, “Instituto de la política familiar” i el “Grup Pro-Vida de Madrid” també hi han estat associats, així com la “Fundació Nacional Francisco Franco” i el “Partit Polític VOX”.

Obliguen a aplicar les seves polítiques fòbiques

El que estem vivint no és sinó una expressió de la presència organitzada d’aquesta extrema dreta que sent que s’ha empoderat per imposar les seves condicions on han assolit influència en alguns governs autonòmics per a dur a terme, per exemple, la supressió de tots els serveis dedicats a combatre la violència de gènere (simplement perquè la neguen), o de fer sospitosos mestres o escoles que imparteixen educació sexual o tolerància en la diversitat d’expressió sexual que comport l’ésser humà per naturalesa simplement perquè és saludable, mentre que reprimir-ho comporta conflicte i traumes i repressions. Quanta hipocresia hi ha entre els qui persegueixen determinades conductes d’expressió sexual si per naturalesa humana, dintre les seves pròpies files, segur també s’hi manifesten. 

L’amor ha de prevaler a l’odi

Ja n’hi ha prou, no és sol un motiu d’orgull, d’afirmació de la pròpia identitat amb llibertat, és -sobretot- denunciar i impedir qui vol mutilar la lliure expressió de la nostra condició sexual i tornar-nos a l’armari de la repressió, el complex, la marginació  i l’exclusió social. MAI MÉS TORNAR A L’ARMARI.

maribelanoia@gmail.com

 

maribelanoia@gmail.com