UN NOU ORDRE DESORDENAT, PLE D'INCERTESES

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Poc ens pensàvem, en els desitjos de bon any que tots plegats ens havíem manifestat, que tot just superar la ressaca de les revetlles, patiríem una sacsejada tan brutal que ens deixaria a tothom perplexos i ben desorientats. Gairebé ja estem acabant aquest gener i encara ens dura la perplexitat davant un món que ja no reconeixem. Doncs, en tant poc temps s’han trencat tantes coses que tardarem encara un cert temps per recompondre’ns.

Un il·luminat foll 

Ja sabíem que Donald Trump tenia idees forassenyades, que es creia no ja com un Déu (sense ofendre els qui tenen el seu Déu ben legítim), sinó un il·luminat que tenia tot el poder per fer allò que es proposava en clau de dominar el món erigint-se com un reietó, un cabdill amb dret a sotmetre qui no li rendeixi vassallatge, sense importar ni tan sols les altres potències mundials. Havia obert una crisi als EUA que no és únicament econòmica, perquè  ha desmantellat gairebé tot el sistema públic aniquilant les funcions d’Institucions i drets civils, expulsant a qui considera immigrants pel fet de no tenir la documentació administrativa reglamentària: hi ha tanta gent que per no tenir regularitzada la seva situació residencial se’ls hi nega fins i tot l’estatus de persona...

De Veneçuela a Groenlàndia

Va començar proposant un “ressort” a la Palestina ocupada per Israel, a capturar el president de Veneçuela per regalar als empresaris del sector l’explotació del petroli i altres recursos naturals que té un país amb autoritat pròpia i reconeguda a fer pressió sobre tots els països de Llatinoamèrica per fer dels EUA el gran país que abastaria tot el continent inclòs Groenlàndia (tan tranquil·la que estava allà a l’àrtic malgrat estigués vinculada a Dinamarca...).

El control de les rutes comercials

El perill, segons diu, és que Xina o Rússia controlin aquest punt tan estratègic pel trànsit de les rutes comercials, i que -amb el canvi climàtic -que nega- confia que el conseqüent desglaç natural produirà grans vies de comunicació pel comerç mundial, i que allà es plantarà ell per fer-ho seu, caigui qui caigui.

Cosir a aranzels qui s’hi oposi

Les idees que promou, i que empara als seus súbdits d’arreu, amenacen també d’entrar a Europa imposant aranzels d’exportació a tothom i sense mesura, encara que -després dels periples a nivell mundial per erigir-se en l’home de la pau -i un dia premi Nobel- hagi de rectificar perquè la política és una altra cosa que -sense passar per cap sedàs- els seus acudits de nen ric que vol comprar-ho tot -obligant a un vassallatge- com si ell fos el rei (algun psiquiatra hauria d’analitzar els traumes de la seva infantesa).

Fer front a un perill per la humanitat

No ja la Unió Europea i la OTAN comencen a alçar-se, sinó que el mateix Barak Obama o alts càrrecs i figures del propi Estat ja s’estan plantejant aturar aquestes bogeries d’algú que ja ho era o que s’ha tornat foll.

L’extrema dreta contra la democràcia

Certament és com si haguéssim perdut el nord. Amb el que ens va costar que establir un sistema democràtic, sembla que encara no ens hem pogut treure del damunt del tot les polítiques de la dictadura franquista... Quan la política s’ha convertit en un circ de desqualificacions personals i d’allò de “tu més” és un altre ordre que s’ha desordenat. Que les picabaralles parlamentàries no siguin per debatre aquelles mesures que proposa qui té la responsabilitat de governar, és un veritable desordre. La darrera?. Que la dreta i la ultradreta hagin tombat el decret òmnibus plegat de mesures d’escut social, com ara pujar les pensions per compensar l’IPC, no és ja un desordre, és un autèntic disbarat. 

maribelanoia@gmail.com

 

APOLOGIA DE LA SOBRIETAT, NO DE LA POBRESA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Va reduir la pobresa del 40 % a un 12 %

En el decurs d’aquest any que deixem enrere han passat moltes coses, moltes de molt dolentes com ara el genocidi de la població de Gaza, així com d’altres conflictes a nivell mundial amb la ofensiva de l’era Trump, i la promoció del feixisme, la negació de la violència de gènere que suposa el sistema patriarcal i també la del canvi climàtic amb els desastres ecològics que se’n deriven d’avantposar el valor de la usura dels diners al preu que suposa destruir la vida trepitjant fins i tot els mateixos drets humans.

Festa i consum

Aquests dies ja vivim el zenit del consumisme envoltat de festa, en el qual, s’ha desnaturalitzat la mateixa essència dels valors que es volen propagar vinculats al Nadal on, per una banda alguns els promulguen de forma hipòcrita mentre que els altres ja adoren que la felicitat ve del tenir i consumir, com més millor.

El llegat del pepe Mújica

Un dels fets que vull tenir present avui és la figura i llegat de Pepe Mújica, traspassat el mes de maig. En una de les seves reflexions va deixar dit: “Inventem una muntanya de consum superflu, una que sols s’ha de llençar i on el viure consisteix en comprar i llençar. Però el que estem gastant és temps de vida, perquè si jo compro quelcom, a tu no se’t compra amb plata, ho compres amb el temps de vida que vas tenir que dedicar per tenir aquesta plata. No obstant, amb aquesta diferència: la única cosa que no es pot comprar és la vida. La vida es gasta, i és miserable gastar la vida per a perdre llibertat”. Efectivament, la felicitat que podem mostrar en rebre un regal, i més si es desitjat, pot ser fugissera perquè pot satisfer l’anhel de tenir però no pot satisfer la gran necessitat de vida compartida que és el que realment ens pot fer feliços.

L’accés a l’habitatge, el boicot al poder adquisitiu

Això no vol dir que no ens haguem de fer regals o gaudir del que ens ofereix la vida, aquest és un regal veritable i imprescindible. En aquest sentit vull fer present una realitat que clama al cel: la manca d’accés a l’habitatge. Els especuladors converteixen els pisos de lloguer en temporals, per dedicar-los al turisme i  treure’n així més rendiment; o els voltors dels fons d’inversió que -amb la implicació de determinats polítics- han comprat habitatge protegit, s’han convertit en voltors que fan impossible l’accés a l’habitatge, i disparen de tal manera el nivell de vida que minven els efectes de les polítiques d’apujar l’import del salari mínim o de la regularització de les pensions. És el seu boicot a mesures socials.

Els pobres no són per posar al pessebre i prou.

La tradició nadalenca ens recorda la pobresa inherent a la gent migrant o sense sostre, fins al punt d’haver d’infantar en una establia. La única manera d’encarar la pobresa és erradicant la injustícia. A Pepe Mújica l’anomenaven “el president més pobre del món”, tot i que sempre ha insistit que no es tracta de pobresa sinó de sobrietat. Per una vida on el mitjà d’intercanvi no sigui la moneda que no fa iguals a les persones, sinó el valor del temps compartit que aporta cadascú. Potser seriem més feliços que amb cap joguina.

                       Totes les esperances i bons desitjos pel nou any.

                                          maribelanoia@gmail.com

 

 

LA VIOLÈNCIA DEL PATRIARCAT, EN EL MOLL DE L'OS DE L'ESTREMA DRETA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Encara ara ens preguntem el perquè les dones i la seva progressiva inserció a la societat és el gran problema de les ideologies d’extrema dreta, perquè des de l’atàvic rebuig que les dones hem palesat a la imposició de l’estructura del patriarcat, nosaltres -la nostra resistència- som l’enemic a batre i per a les jerarquies religioses -misògines la majoria- encara se’ns tracta com l’esca del pecat. La seva obsessió és malaltissa pel control de la vida mateixa a través de la cosificació de les dones i la negació dels seus drets com a persona.

Patronato de Protección a la Mujer

Negar la realitat de la violència

Darrerament, l’alcalde d’Alpedrete (Madrid) va negar que el cas d’una dona morta després de rebre 50 punyalades del seu company sentimental, fos un cas de violència masclista. Per la seva repercussió política, l’han fet rectificar, però allò que pensa ho va manifestar públicament, i així són molts més dels que ens pensem. Després dels avenços en la societat per detectar i rebutjar l’existència d’aquesta realitat que -dissortadament- encara forma part de la nostra vida quotidiana, encara hem de continuar alçant el nostre crit contra tot tipus de violència, en particular la violència masclista que emana del sistema patriarcal.

Les germanes Mirabal - Trujillo 25.11.1960

Les dones independents en el punt de mira

Amb la preocupant presència del discurs de l’odi en el panorama electoral d’aquest país, el punt de mira el tenen posat sobretot en aquelles dones que despunten en l’àmbit públic per la seva capacitat d’intervenir en favor dels drets humans i socials, les que no són el prototip de ser la que sacrifica realitzar-se professionalment o personalment per tenir cura de la llar, els infants i les persones grans o malaltes, mentre que els homes rarament sacrifiquen les seves aspiracions, unes aspiracions que sense aquest suport imprescindible els seria molt difícil d’assolir.

Dones encara sotmeses en el món de la política

És cert, la presència de dones en les candidatures i llocs de representació democràtica -per mor de la obligatorietat paritària- és ja notòria, però hem de fer una distinció entre les que ostenten una funció més aviat estètica i al dictat,  que les que -silencioses- s’hi deixen la pell en un esforç de treball i eficàcia per les seves conviccions, sense pretensió de notorietat.

Mònica Oltra, per exemple

S’arriba a qüestionar i posar cap per avall fins i tot el rol de les companyes de vida, i estan en el punt de mira- dels qui estan en funcions de govern i son assenyalades precisament per això, des d’una actitud inquisitorial, perseguides i acusades simplement per destacar en allò públic per sí mateixes, un espai que ells es creuen tenir en exclusiva.

Un pensament incrustat en el passat encara present

No té res d’estrany. Ve de lluny però no pas tan lluny ho hem viscut. Ara que es commemoren els 50 anys de la mort del dictador i del canvi que va suposar en la nostra societat, tímidament recuperem la memòria democràtica com si encara estiguéssim sota tutela. Recordem, les dones no podíem ni tenir passaport i sortir del país, ni obrir una compte al banc per nosaltres mateixes, ni treballar sense el permís del marit que ho decidia tot, tot i tot. Sortosament, i poc a poc, les dones recuperem la paraula per expressar les nostres vivències, perdre les nostres pors i explicar allò inexplicable que amagàvem com una vergonya de nosaltres mateixes.

Encarrilar les dones que consideraven no van per bon camí 

Un dels episodis que -darrerament- ha sortit a la llum és el dels anomenats “reformatoris” per a dones sota el franquisme. Recentment a la Comissió d’igualtat del Congrés dels Diputats, en una reivindicació per tal de que les seves víctimes siguin  incorporades a la Llei de Memòria Democràtica, que s’està tramitant, vàrem escoltar alguns testimonis colpidors. Eren víctimes del “Patronato de Protección a la Mujer” gestionat per ordres de monges, un patronat creat el 1941 i que va continuar actiu fins al 1985. Alguns testimonis denuncien "violacions sistemàtiques de drets humans" per part de les monges que formaven part del sistema de poder amb jerarquia masculina i comptaven amb alguns sinistres professionals de la psiquiatria política.

Causa de molts suïcidis

Aquestes noies podien ser internades per múltiples causes: un embaràs fora del matrimoni, una actitud rebel, una mala relació amb el pare, manifestar-se, llegir llibres prohibits o haver de marxar de casa. Moltes encara pateixen seqüeles traumàtiques d’aquests fets, i segons denuncien moltes es varen suïcidar perquè no podien aguantar tanta humiliació i sotmetiment.

Cam de dones a Rawensbrück

En nom de la memòria, barrar el pas als nostàlgics del passat

Cal que fem memòria del que representa el discurs de l’odi i l’extrema dreta, quin discurs es va infiltrant de forma tòxica a un entorn cada vegada més proper. Perquè quan es parla de posar un cinturó vermell per impedir que s’obrin pas en les instàncies de poder i ens arrisquem a repetir allò que ja hem viscut, tornant enrere en tants drets assolits, en particular en relació a les dones, no ho diem perquè sí: és una amenaça real. Precisament, la violència que ens arriba fins al moll de l’os de moltes llars ve del domini de l’estructura patriarcal que els hi dóna cobertura.

Un altre 25-N per no baixar la guàrdia

Fora el patriarcat, que els drets humans no siguin un episodi breu de la història, que el dret a la igualtat es consolidi com a la millor forma de convivència en pau i dignitat, i que mai no ens passi per alt la commemoració del 25 de novembre com a Dia Internacional per a l’erradicació de la violència vers les dones.

maribelanoia@gmail.com

LA MISSIÓ DE LA FLOTILLA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

“L’important no som nosaltres, allò important és la causa de la humanitat que avui és la causa palestina. Més fermes que mai ens mantenim en la necessitat d’aquestes accions. No ens podem posar de perfil”. Manifestava l’altra dia Ada Colau en tornar a casa després de la deportació feta per part d’Israel, com a conseqüència de l’atac a la flotilla i posterior segrest dels gairebé 500 activistes i els vaixells que sols portaven ajut humanitari a la Franja de Gaza, víctima de les atrocitats dutes a terme a la seva població civil, destruint-ho tot, sense contemplar ni les dones ni els infants, ni Hospitals ni acampades de refugiats i suport internacional, ni metges ni periodistes que puguin donar testimoni al món d’allò que està passant avui, en ple segle XXI.

Autoconvocats davant els propis Ajuntaments

encara no havia estat interceptada per les naus de l’exèrcit d’Israel, dijous passat tothom estava convocat davant els Ajuntaments de moltes ciutats de Catalunya. A Igualada, en aquest cas, érem unes dues-centes persones que, de forma espontània, vàrem prendre la paraula per palesar el nostre rebuig a la tremenda situació que es viu, encara avui i cada dia, a Gaza així com la denúncia del genocidi que està duent a terme el govern de Netanyahu, i vàrem fer-ho tant de forma individual com a col·lectiva, i amb clara visibilitat de la ciutadania diversa que conformem la ciutat, aixecant en un sol crit i repetides vegades, “no és una guerra és un genocidi”, “Free Free Palestine”, “no en el nostre nom” o “la flotilla no es toca”.

Tractats com a terroristes

Ens continuàvem autoconvocant a les nombroses manifestacions que es duen a terme a tot el país per aturar aquesta barbàries. Mentrestant, aquell mateix vespre es va produir l’assalt a la flotilla i el segrest tant dels vaixells amb l’ajut humanitari com la totalitat dels tripulants. Durant uns dies han estat sotmesos a tracte humiliant perquè els acusaven de terroristes. Ens han explicat episodis de maltractament físic, vexació i de manca d’alimentació, de medicines o també aigua potable. Però ells no es fan ni les víctimes ni els màrtirs, perquè són conscients que a Gaza, tota la població sense exclusió, pateix aquesta repressió des de fa anys, i que per això es tornarien a embarcar demà mateix. De fet, ja hi ha una altra flotilla que va sortir de Sicília i que ja  està camí de Gaza per forçar el corredor humanitari necessari que els permeti d’abastir-se d’aliments, medicaments i d’altres productes de primera necessitat.

L’únic objectiu la causa Palestina

Encara que hagin hagut de signar la deportació voluntària i que, emparats per la diplomàcia dels propis països, hagin pogut tornar a cases, la missió de la flotilla no ha estat pas fallida, doncs a través del seu testimoni, s’ha produït una sacsejada de la consciència humanitària sobretot de la població occidental, que no ha dubtat en omplir els carrers i places de les principals ciutats europees. Una altra cosa és que hem trobat a faltar el ple suport dels governs d’aquesta Europa que va sorgir per bastir una societat basada en els Drets Humans després d’haver patit l’horror del nazisme en el decurs de la II Guerra Mundial).

Impedir la claudicació davant els botxins

Cal trencar les relacions de tot tipus amb Israel, tant el comerç d’armes com les diplomàtiques. I més ara que, d’una forma bastant hipòcrita, Els EUA de Donald Trump i Netanyahu proposin un anomenat “Pla de pau “que no és altra cosa que una mena de rendició, doncs consisteix en un doblegament de la resistència del poble de Palestina per deixar-se acabar de colonitzar a favor dels macro interessos econòmics que, a nivell mundial, hi tenen els  lobbys sionistes.

Es pot plantar cara, un alè d’esperança

La “Global Sumud Flotilla” ha estat un alè d’esperança, doncs ha mostrat al món que es pot plantar cara al govern genocida i feixista d’Israel. En aquest sentit hem de continuar mobilitzant-nos fins a la fi del genocidi i per l’alliberament del poble palestí. No podem baixar la guàrdia, amb més flotilles o no, però sense deixar de pressionar als governs que es diuen a sí mateixos democràtics i que abracen els drets humans, per tal que prenguin aquelles mesures que sí els toca i poden prendre, ells les seves i la societat civil les nostres, les d’ells poden ser de governs de diferent color deixant enrere les polítiques partidistes, i nosaltres, encara que sigui diversa i plural de matisos polítics, però a la una tots plegats, per arribar a temps de que no repetim determinats i abominables episodis de la nostra pròpia història. No ho oblidem. Cal tenir memòria.

El costat correcte de la Història

Plantem cara al feixisme o el futur de la mateixa humanitat restarà sentenciat pel discurs de l’odi. La història s’està escrivint davant nostre, i en podem deixar empremta per posar-nos de perfil o per tornar la llibertat i la dignitat humana dels pobles aquella esperança que no desistim d’albirar. Fem créixer i prevaler la consciència humana dels drets per damunt dels interessos materials i els negocis.

maribelanoia@gmail.com

 

LES NACIONS UNIDES DE LA GENT COMÚ

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Així ho explicava Ada Colau aquest dimarts en unes declaracions fetes a bord del vaixell que forma part de  la “Global Sumud Flotilla”. És cert, el conjunt de la població mundial va prenent consciència de l’abast d’aquest genocidi i es mobilitza, pren compromís des d’una consciència que va creixent decidits a aturar aquesta barbàrie del govern genocida de Netanyahu, simplement pels interessos geo estratègics que li suposa la seva ubicació, encara que en aquest camí hagi d’exterminar Palestina del mapa, inclòs la seva gent.

El bloqueig del corredor humanitari

No importa si li ha suposat, i encara li suposa, una massacre amb milers i milers de morts entre la població civil, infants i dones inclòs, condemnant-los a morir de fam i set per inanició, bloquejant els corredors humanitaris carregats d’aliments i ajuts del tot necessaris, deixant-los sense atenció sanitària per haver destruït també hospitals i molt de personal sanitari, que treballen sense mitjans i exhaust. S’han carregat gairebé totes les edificacions, així com qualsevol espai de refugi, sense discriminació, assassinant també periodistes que poguessin reflectir tot el que està passant. Tot això amb un bloqueig de corredors humanitaris que, amb aliments i ajuts del tot necessaris, s’han de quedar a la frontera perquè no els deixen passar.

La Global Sumud Flotilla ha posat rumb a Gaza

Precisament, per obligar el govern d’Israel a trencar aquest bloqueig, aquest estiu es va prendre la iniciativa de que dotzenes de vaixells de tot el món salparien de diferents ports d’arreu, grans i petits, per convergir cap a Gaza en la major flotilla civil que s’ha fet mai. Són delegacions de 45 països que ja s’han compromès a navegar cap a Gaza com a part de la missió marítima més gran per tal de trencar el setge il·legal d’Israel i obrir un corredor humanitari que pugui abastir de les necessitats de la població i acabar amb aquest genocidi.

Suport mundial a Palestina

Fa uns dies va sortir la Flotilla des de Barcelona. A Itàlia, milers de persones bloquejaren estacions de tren, ports, autopistes per obligar el govern d’Itàlia a embargar la compravenda d’armes a Israel i a reconèixer l’Estat de Palestina. En arribar a Grècia es compta incrementar la flotilla a 40 o 50 vaixells. A banda, a nombroses ciutats i països ja es fan mobilitzacions multitudinàries.

Unitat i solidaritat contra la impotència

Per al dijous dia 18 de setembre s’havia convocat concentrar-se a totes les places de tots els pobles per donar suport a la “Global Sumud Flotilla”. A Igualada ho vàrem fer, i més de dos centenars de persones ens hi trobàrem per tal de no ser còmplices d’aital genocidi pel nostre silenci. Els governs han de fer el seu, com ara l’embargament d’armes a Israel i reconèixer el dret de Palestina al seu estat, tema central de la darrera reunió de les Nacions Unides. Però també és important la tasca que Ada Colau definia com a “Nacions unides de la gent comú”. A la Plaça poguérem exterioritzar la nostra indignació pel que està passant, compartir que som molts i moltes que vivim amb impotència l’agreujament de la situació i preguntant-nos a cada moment: què puc fer jo?.  

Banderes, Kufiyes i cartells amb  síndria

Així, amb la bandera de Palestina donant color a la Plaça, també alguns Kufiya o mocadors Palestins, i la mainada amb el seu cartell visibilitzant una síndria, doncs per la seva coincidència de colors amb la bandera de Palestina, la síndria ha estat el seu símbol reivindicatiu quan onejar la bandera era prohibit i perseguit, com un símbol de resistència per a ratificar la seva identitat en moments de repressió.

Manifest i un minut de silenci

La gent participava activament podent cridar al vent: “Free Palestina” o “No és una guerra, és un genocidi”, i també “No en el nostre nom”. La lectura repartida del manifest i un minut de silenci en solidaritat amb les víctimes, varen cloure un acte on s’hi va notar una notable participació de les persones que encara tractem com l’altra ciutadania, però que varen mostrar que d’altre, res de res, s’havien empoderat com a ciutadania i hi participaven de ple dret, només faltaria, en suport a la flotilla i a la causa Palestina. Una amalgama de persones ben diverses però unides per una sola causa i a la mateixa ciutat.

Alguna cosa s’està movent. N’hi haurà prou?

Petits indicis ens indiquen que, alguna cosa s’està movent i que a les nostres mans està també poder donar-li un tomb a la balança del poder i la desigualtat.

maribelanoia@gmail.com

DIFERENTS ARRELS, UNA SOLA COMUNITAT

Ciutadana Dempeus – Maribel Nogué i Felip - 

Aquest és el lema escollit per la participació d’aquest any a la taula de la diversitat i l’activitat “FESTA AL DINAR” inclosa al programa de "La Coll@nada" en el context de la recent Festa Major. Hi participarem unes 30 persones de les que sovint es tracta com l’altra ciutadania, quan viuen a la mateixa ciutat i aquesta també és la seva festa. N’hi havia d’origen del Marroc, de Colombia, d’Uruguay, de Bulgària, d’Hondures i d’altres indrets. Cadascú es portava el seu dinar, un plat típic per compartir amb la resta de comensals de cultures diverses però que formem una sola comunitat en la ciutat a la que hem optat per viure. 

La Igualada diversa

Embolicava l’entorn un mural on hi penjaven banderes de Colòmbia o Bulgària i, com no de Catalunya, sense oblidar la de Palestina -ben present- i també diversos cartells amb l’eslògan escollit per l’ocasió: “Diferents arrels – Una sola comunitat”. Compartirem trobada en la que algunes ja ens coneixíem d’altres anys i moltes d’altres estrenaven aquesta experiència que, segur, repetirem i voldran tornar a gaudir.

Un taller per recollir opinions

Com a iniciativa d’aquest any, la Marisol va preparar com un taller per tal de recollir opinions ben interesants des de la diversitat cultural real que conforma la nostra ciutat. La participació consistia en donar resposta a dues preguntes:” Quan vas venir a Igualada, què és el que més et va sorprendre?”, i l’altra “Com t’agradaria que fos Igualada?”.

Testimonis prou rellevants

Les respostes varen ser d’allò més sorprenents i riques en diversitat, per exemple la Razan, que té cinc anys i va al Garcia Fossas, va dir que el que més li va agradar és quan la varen convidar a pujar als castells; ara ja va fer d’anxaneta en un dels diversos pilars de quatre de les cercaviles. També un altre noi destacava la seva vinculació a les festes, els gegants i també castellers. Per la seva banda, la Nasira va palesar que darrerament es viu un retrocés en relació amb la relació molt més oberta que la que va trobar quan va venir a Igualada, tot reivindicant espais de relació per a l’intercanvi de cultures i per la necessària inserció.

Aprendre el català

La Claudia, que portava darrera seu una munió de vilatans d’origen colombià, va dir que el que més li va sorprendre en arribar a Igualada, a Catalunya, va ser l’idioma, saber que parlàvem català, però a partir d’aquí, i donat que els meus fills estudiaven en català, va decidir aprendre’n; i que li agradaria que Igualada fos més pels joves, que no es veiessin obligats a desplaçar-se a la ciutat per raons d’estudis i de llaurar-se el seu futur aquí. A mi m’agrada Igualada, va dir, i desitjo que poguessin arrelar-se aquí i viure i conviure des de la inserció i la diversitat cultural d’origen però formant part d’una sola comunitat, no com a espectadors sinó com a participants de ple dret”.

Integració des de l’AMPA escolar

Per la seva banda, la Marisol va dir que, en venir a Igualada i portar les seves filles al Gabriel Castellà, algunes persones li qüestionaven aquesta opció sense que pogués explicar-se perquè. La veritat és que es va trobar en una diversitat de cultures que li va encantar i en va gaudir, tant o més que les seves pròpies filles. Li agradaria que Igualada s’impliqués més en la diversitat de cultures, així com que aquesta ciutadania estigués més implicada en el que també és la seva ciutat on viu, reclamant una major atenció als seus barris.

Ser tractada com a forània

A la Isabel li agradaria que Igualada fos més neta, més inclusiva, perquè si no ets d’Igualada t’ho fan notar; i la Laura explicava com es va trobar amb un tracte diferent, com una mena d’estigma, quan va estudiar al Garcia Fossas, i voldria que tothom es sentís plenament part d’aquesta comunitat tan rica en la diversitat cultural.

Palestina al cor

Al dinar no hi va pas faltar un record per Palestina, una realitat punyent que ens colpeja el cor a cada dia que passa i que també ens identifica sobre els valors socials de pau i drets dels pobles que ens inspira. La taula de la diversitat a la Festa Major és una bona ocasió per retrobar-se i establir coneixences i vincles d’aquesta altra ciutadania d’Igualada que -sovint- es tractada de segona. Pel dret a la igualtat de forma plenament inclusiva i immersiva, doncs és fonamental fer front al discurs de l’odi i les seves conseqüències, i per fer-li front des d’allò més quotidià. 

maribelanoia@gmail.com

PIERA HA OMPLERT ELS SEUS CARRERS CONTRA L'ODI

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Tal i com es demanava a la convocatòria, centenars de persones varen omplir divendres passat els carrers de Piera per palesar el rebuig al greu atac d’haver cremat la mesquita, que la comunitat musulmana havia construït des del voluntariat. Un acte inacceptable que no pot quedar en silenci.

Concentració a Gall Mullat

Mica en mica s’anaven concentrant al Parc del Gall Mullat nombroses persones de totes les edats i condició que ultimaven els seus cartells i pancartes, preparades amb compromís.

Les proclames

Arrencava la manifestació pels carrers de Piera fins arribar on hi ha la mesquita cremada. Durant la marxa es sentien diverses proclames com ara: Mesquita sí, odi no; no va ser un incendi, va ser un crim d’odi; ens varen cremar la mesquita però no la dignitat; omplim els carrers contra l’odi i la desinformació; fora feixistes dels nostres barris; diversitat és riquesa; som veïns, som diversitat...

La intervenció de Yahya Mokhtari

En arribar a la Mesquita, els manifestants eren rebuts amb una ampolla d’aigua, un gest d’hospitalitat que -després d’una caminada de tarda en ple juliol- s’agraïa.  Tot seguit es varen fer alguns parlaments. En primer lloc, el president de la Comunitat islàmica de Piera Yahya MoKhtari Nifa va llegir un comunicat on agraïen les mostres de suport rebudes, tant per part del teixit social com també l’Institucional, però va afirmar que no s’havien pas trobat sols sinó que es sentien molt acompanyat per les associacions i entitats que conformen la vila de Piera, perquè ells també en formen part. També que aquest fet no els havia fet enrere pel que fa a la seva religió, cultura, fe i esperança, defensant els valors de la convivència des de la pluralitat de confessions religioses o identitats culturals. Són, va dir, camins compartits.

Chaimae Mokhtari (UCFR – Piera)

Per la seva banda Chaimae Mokhtari va llegir el comunitat de la UCFR de Piera (constituïda recentment) en el que denunciava que els problemes que patim com a societat són estructurals i no pas culpa de cap comunitat, que assenyalar els més vulnerables només divideix i empitjora la convivència. Es va referir a la ofensiva mediàtica de divulgació del discurs de l’odi fent present els fets que s’han donat aquests dies a Torre Pacheco (Múrcia).

El testimoni de Sara él Messari

La portaveu de la UCFR de Piera Sara él Messari, després d’afirmar que no deixarem que la por ens guanyi, com a filla de pares immigrants, va voler dedicar unes paraules molt especials a aquelles mares i pares de famílies musulmanes que ja fa quaranta anys varen prendre la decisió de deixar-ho tot enrere per venir a viure a Piera, a la recerca d’un millor futur: “Soc plenament conscient del que suposa créixer i viure entre dues cultures, del pes que suposa sostenir la seva identitat entre dues llengües, dues maneres de viure, dues mirades... Per això, les vostres filles i fills també lluitarem, lluitarem per la convivència, respecte i justícia social, i ho farem aquí, a Piera, perquè també és casa nostra, perquè la nostra identitat no és una amenaça, és una riquesa.

Un minut de silenci molt eloqüent

Com a cloenda es va dur a terme un minut de silenci contra l’odi, la violència, el racisme, feixisme i la intolerància. Va ser un silenci compacte, un moment compartit on el respecte en la diversitat es va fer palès més enllà de les paraules.

maribelanoia@gmail.com