LES ELECCIONS VAN PASSANT I A LES DONES SE'NS CONTINUA MATANT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

“La violència masclista és un horror quotidià, un mal enèmic que no depèn de fronteres ni culturals, ni socials, ni econòmiques. És una de les més degradants violacions dels Drets Humans que continua perpetuant-se en l'àmbit global. La violència contra les dones és present en èpoques de conflicte i en temps de pau, a casa, al treball i al carrer, perquè és una injustícia manifesta que impedeix que la societat avanci en el camí de la igualtat i el benestar comú”.

Vergonya imperdonable

Així comença el manifest que ha convocat nombroses dones, arreu de l’estat, davant els seus Ajuntaments el passat dia 2 de juny, i que també s’han concentrat a Igualada. Les estadístiques oficials d'assassinats masclistes deixen sense alè: Segons l'Organització Mundial de la Salut, la violència masclista és la primera causa de mortalitat entre les dones de 15 a 44 anys, per sobre de guerres, del càncer i els accidents de trànsit. Cada 18 segons una dona és maltractada en qualsevol lloc del món. A Espanya, des de 2003, han estat assassinades per les seves parelles o ex parelles 1.204 dones segons les xifres oficials. En el que va d'any 41 dones han estat assassinades, i a 5 menors els li han llevat la vida, tres d'ells encara abans de néixer. Molts altres menors han quedat orfes. 41 assassins han arrabassat la vida d'una dona i han destrossat la vida dels seus fills i les seves famílies. Cadascuna de les 41 dones assassinades és, a més d'una pèrdua irrecuperable, una vergonya imperdonable que recau sobre la consciència de la societat i dels poders públics, que miren cap a un altre costat davant el terrorisme masclista que estem sofrint. La societat sembla haver-se tornat immune, el degoteig d'assassinats i agressions és constant, i se'ns oblida que darrere de cada número, de cada nou cas, hi ha una vida que ha estat esbiaixada i una família que han trencat per sempre”.

Negar la violència masclista

Fa vint anys tots els partits polítics van assumir el compromís d'aprovar, per unanimitat, una Llei Integral contra la Violència de Gènere que suposava un marc legal adequat per a lluitar contra aquesta xacra social. No obstant això, avui hi ha partits que ocupen llocs de govern en ajuntaments i comunitats autònomes que neguen l'existència de la violència masclista; i altres partits, socis de govern, que ni tan sols saben definir quina és la base de la violència que sofrim les dones pel fet de ser-ho.

És evident que la Llei Integral contra la Violència de Gènere no ha cobert les expectatives generades des de la seva aprovació i encara són moltes les dones que són assassinades a les mans dels seus agressors. També són encara molts els menors que sofreixen les conseqüències de la violència masclista, que es queden sense mare i sense recursos o suports institucionals.

Per la igualtat no partim de zero

Les dificultats a les quals encara han d'enfrontar-se les dones víctimes de violència per de sortir d’aquest cicle, trencar amb l'agressor, iniciar l'itinerari judicial, sol·licitar ajudes socials, laborals o de residència és, en moltes ocasions, negar l’existència d’aquesta xacra social, i és preocupant que provingui dels estrats més joves de la societat, que obliga a incidir en una educació igualitària i no sexista que elimini els estereotips patriarcals de comportaments socials. Molts joves admeten el dret a la igualtat però no són capaços d’incorporar la discriminació positiva que cal vers les dones pel llast que s’arrossega des de tant de temps en els hàbits socials. Es pensen que tot parteix de zero i que, com que les lleis ja ho diuen, doncs ja no cal...

La reparació dels danys, un deure social

Les lleis hi han de ser, i tots els dispositius de que disposen els estaments institucionals han d’estar al servei de la reparació dels danys per violència que es generen en el dia a dia, el que passa és que encara avui a les dones no se les creu o, el que es pitjor, se les retorna a l’ entorn que estan denunciant.  Per això el que cal és una gran complicitat social que condicioni els programes polítics dels qui resulten electes a tots els nivells, ja sigui Ajuntaments, Generalitat o prerrogatives de l’estat (dotant de pressupostos i equiparan aquests crims als demés crims perseguits per la llei).

No som anònimes, tenim nom i família

La setmana passada, a Igualada mateix, una noia va ser violada induïda per substàncies tòxiques després d’haver-se deixat acompanyar a un domicili. No hi ha càrrecs i l’agressor està en llibertat, i el divendres mateix, la Plataforma Alerta Feminista, coincidint amb la convocatòria a nivell estatal, va denunciar les constants morts de dones i d’infants, que o hi perden també la vida o es queden orfes, fartes ja de condolences i minuts de silenci, de laments i de negacionisme.

Acabar amb el terrorisme masclista

La violència contra les dones només desapareixerà quan les dones deixem de ser ciutadanes de segona i participem de manera igualitària en la societat. Desapareixerà quan deixem d'estar al capdavant de les xifres de pobresa, de les llistes de desocupació o de sofrir la infravaloració del nostre treball i els problemes de conciliació de la vida personal, laboral i pública. Desapareixerà quan es deixi d'utilitzar la nostra imatge com a objecte de consum, quan les nostres paraules se sentin amb els mateixos decibels com tothom qui denúncia injustícies, que se’ns anomeni i faci visibles en tots els espais socials. I sols desapareixerà quan existeixi una veritable educació no sexista on les nenes i els nens tinguin present i futur amb les mateixes possibilitats.

El terrorisme masclista acabarà quan la societat s'impliqui, quan els polítics deixin de mirar a un altre costat i quan les dones siguem escoltades.

maribelanoia@gmail.com

LA PLURALITAT DE LES ESQUERRES FRONT LA U NIFORMITAT DE LA DRETA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El panorama dibuixat després de les eleccions municipals del darrer diumenge ens mostra una realitat inqüestionable: la dreta va a la una i les forces que es reclamen de l’esquerra estan més fraccionades, cosa que expressa la mateixa naturalesa de cada vot. M’explico:

Una cursa diferent

La cursa electoral no és ben bé una cursa on hi ha guanyadors i perdedors, amb trofeus que pugen al podi. És un pols general de la opinió de la ciutadania per poder dur a terme les tasques de direcció d’un Ajuntament o altres institucions, aprovant o reprovant la gestió dels qui han de donar comptes. Una de les característiques més emblemàtiques de la dreta són els lideratges individuals, com si el poder s’hagués d’ostentar de forma personal i els demés a obeir, que per això -si convé- se’ls paga. Una direcció jeràrquica de les que se’n desprenen decisions potser inexplicables o contràries al que hom creu, però -com si d’una feina es tractés- no toca més remei que complir. La primera ideologia és l’interès pecuniari, tant dels dirigents com dels seus súbdits, perquè aquest és el tractament que reben, el de súbdits. En el cas del PP, els seus càrrecs són còmplices de les trames corruptes que ja han sentenciat els tribunals, i en el cas de VOX ni tan sols reben diners de la institució a la que  hi dediquen les seves hores, doncs aquests emoluments passen per un compte centralitzat per VOX a Madrid on tot hi va a parar i tot surt d’allà, fins i tot les opaques subvencions d’aquells interessos més foscos...

Delimitar l’àmbit d’acord des d’allò social

L’esquerra és més plural, d’opinió i manera de fer. Les seves persones tenen personalitat i principis propis, coincidint en que preval allò comú. Els uns ho veuen d’una manera i els altres d’una altra, però això és una de les seves característiques: tants criteris com persones que en formen part. Però tothom compta i opina, i les decisions es prenen per acord, d’una manera o altra, amb un reglament o altre, però la voluntat i el compromís hi és. Com a tota organització social, hi entren en joc els personalismes, l’ambició de liderar. És que en la societat capitalista que tenim és difícil triomfar, sobresortir, i hom cerca aquesta aspiració en les entitats o col·lectius que forma part. Però s’equivoquen. Hom no s’associa per poder fer allò que un vol sinó per consensuar amb el col·lectiu de torn la seva opinió amb la dels demés, que també compten, i això és més complicat, però no és un problema, tal i com es veu des d’una mirada conservadora o de dretes. Aquest és el paràmetre o llistó que agrupa la gent. El nacionalisme, si és d’esquerres, té un contingut de progrés que la dreta condiciona i frena (ja ho hem vist). Per això, un pic delimitat l’espai o llistó social en que cal dirigir-nos cal tenir en compte -sobretot- el contingut dels programes.

Combinar per trobar l’acord és fonamental

I després, per abordar el treball en comú, sempre poso un exemple culinari: no és el mateix fer un puré de verdures que una amanida. M’explico. Una cosa és posar tota mena de verdures a bullir i fer-ne un puré. És saludable i es pot compartir, però cada ingredient ha perdut la seva identitat, ara la identitat està barrejada i una cosa pot prendre el gust de l’altra. Però per tal d’articular la societat sempre poso com a millor exemple una bona amanida. Abans només hi posàvem l’enciam i el tomàquet, potser una mica de ceba i olives. Avui fem amanides de tot, hi posem tot tipus de cruditées, vegetals o no, fruites, petits bocins de mar, de costa o de rius i d’altres de pernil o altres de proteïna animal. Es poden combinar tota mena de gustos: dolç, salat, àcid, amarg... Cadascun d’aquests ingredients sumen, però no perden la seva identitat, no perden el seu color i -no obstant- col·laboren i formen part d’un plat que es pot compartir a mida dels comensals que participen d’aquest àpat. La única cosa incompatible amb una amanida així és allò que ho pot corroure. No és el mateix que en un cistell de pomes n’hi hagi una que s’hagi fet malbé que no pas incloure-les expressament sense triar, doncs la podridura està assegurada.

Lideratges al servei de les persones, no d’un mateix

Si els ingredients són saludables i són compatibles per ser combinats, només ens hi cal un xef per saber en tot moment quina és l’amanida més adient per aquell àpat i comensals concrets. Però aquest xef, com a qualsevol director, li serà difícil manar si ho ha de fer imposant-se als altres. És com en una orquestra, només es pot dirigir si compta amb el lliurament professional adient dels seus músics. Sense els músics no hi ha concert, i sense direcció tampoc.

La diversitat no ha de ser excloent

Les esquerres són diverses per naturalesa, plurals en la seva essència i també en les seves propostes, dirigides totes en una sola direcció -això sí- el bé comú. Una suma pot ser també algebraica, no té perquè ser exclusivament numèrica de resultats tancats. Per això sempre estic disposada a sumar, perquè ja portem massa temps patint les conseqüències d’unes polítiques de dretes que no tenen en compte la gent sinó el lluïment -i fins i tot enriquiment- dels qui manen.

Més enllà del bipartidisme

La pluralitat es fa necessària per damunt de la opció bipartidista. Ho hem vist a molts llocs, per exemple, amb les seves limitacions del govern de Pedro Sánchez pel fet de tenir una oposició de dreta irresponsable i obstruccionista, sobretot front les mesures progressistes que s’han pres conjuntament amb Yolanda Díaz, que ha passant davant de les mesures d’escut social que han pal·liat una mica la crua situació que hem viscut els treballadors i la gent de peu pla majoritàriament, hem de distingir entre el soroll interessat en boicotejar determinades mesures i la valentia d’intentar imposar-les fent front a mentides, calumnies i també la persecució social i personal d’alguns líders.

La uniformitat ens fa mesells

La diversitat humana és una riquesa per la societat, la pluralitat un marc on tothom hi cap i ningú en resta exclòs, la uniformitat és la insatisfacció general de qui es considera súbdit d’algú que no dirigeix, sinó que mana, per acumular poder personal i d’influència per les idees que representa. Feixisme mai més, farts de polítiques dretes, des del sentit comú i la voluntat progressista, sumar des de la pluralitat de les esquerres és també l’esperança de mantenir un front de dignitat i futur. Des de tothom qui es reclama de progrés: Sumem, sumem, sumem...

maribelanoia@gmail.com

 

SERVIR O SERVIR-SE'N

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Hem entrat ja a la recta final de la campanya electoral i sabrem qui guanya aquesta cursa, una cursa que no dura pas el temps especificat oficialment sinó que es desenvolupa, gairebé sense pausa, entre una i altra cita a les urnes. Estan en joc molts interessos, segur, ara bé: a qui poden beneficiar, quines expectatives tenen els candidats que aspiren a regentar un lloc en l’estructura del poder municipal, de l’administració de l’erari públic com és un Ajuntament?. Diferents són els perfils i les intencions que es manifesten dur a terme en els seus programes electorals... Preguntem-nos, es podran complir totes?, a qui beneficiaran?.

L’interès comú, el primer

Les eleccions són un instrument per donar participació a la administració dels pressupostos públics, més o menys importants depèn de cada ciutat i del seu nombre d’habitants, un paràmetre que en regula també el nombre de regidors a escollir, tot i que sols hi podran participar els qui consten al cens electoral. N’hi ha que s’hi presenten, i així s’ofereixen, com un compromís basat en una actitud de servir la comunitat, l’interès comú, amb una sensibilitat major o menor pel que les seves decisions puguin repercutir en  millorar la qualitat de vida dels seus conciutadans i conciutadanes. Això és el que bonament pensa molta gent, sobretot aquella generació que vàrem conquerir les llibertats en aquest país després de 40 anys de dictadura i repressió i tenim present en què consistia l’esperit democràtic que va presidir la transició.

La corrupció, el càncer de la democràcia 

Però també, dissortadament- hem vist qui s’ha aprofitat d’aquest sistema democràtic per servir-se d’aquest càrrec en benefici propi, ja sigui convertint-lo en el seu mitjà de vida o -molt més malèvol encara- per aprofitar-se i enriquir-se d’uns diners que no són propis, però que -en remenar pressupostos molt més alts que les minses economies privades- pensen que se’n poden escapolir per algun lloc o altre en benefici propi. La corrupció és el càncer de la nostra democràcia, per això -i aprofitant que en elegir els càrrecs municipals podem conèixer millor qui s’hi presenta, hem de discernir entre els que ofereixen un veritable compromís social, avalat per la seva trajectòria, dels que sols hi pretenen un modus vivendi i així solucionar el problema de manca de llocs de treball adients.

Una professió?

Soc partidària de que els càrrecs públics estiguin remunerats com cal, perquè sinó sols els podríen exercir-los persones de professió liberal, es a dir, que els qui depenen d’un sou els seria impossible desenvolupar -en igualtat de condicions- una responsabilitat pública. Ara bé, potser per això crec que aquests càrrecs, aquesta dedicació, ha de ser temporal i limitada, i que-en acabar el mandat- es pugui retornar a l'ocupació habitual. Així és pot considerar com un parèntesi de servei a la ciutadania justificat, però no és pas un endoll que et pot condicionar la resta de la vida fent-ne una professió i, per tant, esdevenir dependents d’alguns interessos foscos que sempre s’amaguen darrera els pressupostos públics i la seva magnitud. Una altra cosa seria ponderar si els sous són o no massa elevats. Potser l’explicació la trobaríem en la manca de finançament dels partits polítics i la pràctica habitual de donar part del sou assignat en la representació institucional a la formació política que li dona suport.

Eslògans i paraules buides  

N’hi ha que només parlen d’Igualada com a futur, com si s’hagués d’inventar de bell nou, talment com qui vol enlluernar els seus amb projectes desmesurats o poc pràctics, com un pare ric que promet comprar unes joguines de luxe inabastables als pressupostos familiars, si es porten bé, a costa de dotar-los d’uns serveis bàsics que encara resten pendents i que ara haurien pogut presentar com a tribut pel fet d’haver ostentat el mandat per espai de 12 anys. N’hi ha altres que ofereixen propostes concretes per millorar les condicions de vida de la gent, maldant per un millor futur per a tots i cadascun dels membres que conformen la ciutadania, sense exclusions. I n’hi ha també que, sobretot als mitjans de comunicació més generals, es dediquen a fer demagògia per desqualificar l’adversari perquè sí, aquell “ves-te’n tu que m’hi posaré jo”, com si la solució fos un simple recanvi entre rivals, això sí, a favor de la persona que ho pregona...

Un canvi que no sigui un recanvi

Un canvi no és un recanvi. Ho diu fins i tot la dreta que ja prepara, per si guanya les properes eleccions, un decret òmnibus per derogar totes les lleis i drets assolits en els darrers anys (la reforma de la llei laboral, el salari mínim, major protecció social a les treballadores de la llar, regular les condicions de treball dels “riders”, canalització els conflictes per la mediació social, etc...) i revertir la tímida aposta per la recuperació de serveis bàsics com ara la salut pública, l’ensenyament públic o els drets de les dones, afrontar unes polítiques d’habitatge que ho són tot (financera i especulativament parlant) menys resoldre l’habitat necessari per a tota persona humana.

Servidors d’allò públic, no aprofitats

El canvi, en el cas d’Igualada, ha de suposar sobretot tenir en compte el contingut i la direcció de les propostes que s’ofereixen. Els recursos públics han de servir per invertir en millorar les condicions de vida de la majoria de la ciutadania, sense exclusions, no poden ser mai per engreixar i continuar mantenint les prebendes d’aquells que sempre s’han beneficiat de les decisions que han pres els qui manen en clau interessos privats. Aquesta és la diferència entre els qui es presenten amb una actitud de servir la ciutadania de la d’aquells que vol ostentar un càrrec de representació institucional simplement per assolir un lloc de treball que els resolgui el seu mitja de vida, i servir-se d’aquesta situació per a beneficiar-se un mateix. Efectivament, a l’hora de votar hem de tenir present de no és el mateix qui es presenta des d’un compromís de servir del qui pretén un càrrec tan sols per servir-se’n. Jo ho tinc molt clar i m’agradaria un acord entre les diferents forces que es reclamen de l’esquerra, treballant en equip sense presumpcions jeràrquiques ni personalismes excloents. Ens hi juguem també la mateixa credibilitat del nostre sistema democràtic. Obrem en consciència.

maribelanoia@gmail.com

EXCLOSOS, EN DEFINITIVA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem ja immersos en plena campanya d’aquestes eleccions municipals. Les que ens són més properes perquè, per una banda, els qui adquireixen una responsabilitat de governar en allò públic ho faran en aquell àmbit institucional més proper, i -per l’altra- perquè podem conèixer més o menys els qui es presenten com a candidats, i això pot suposar majors o menors simpaties segons el tarannà de cadascun d’ells o elles, i així poder discernir entre les falses promeses o els discursos de conveniència d’aquells i aquelles que ofereixen més compromís a l’hora de tenir en compte les necessitats de la ciutadania, sobretot la que encara no es sent prou cridada a la participació.

Abstencions voluntàries i no

Aquest és un tema que sempre em preocupa perquè si no hi ha una participació alta vol dir que tenim un sistema democràtic limitat, perquè no recull la opinió de tota la ciutadania. Respecto, com no, els qui opten per la opció d’abstenir-se, ja sigui per mor de les seves idees o perquè no es senten representats per cap de les candidatures que opten a les eleccions. Però em preocupa molt la abstenció dels que es senten exclosos, els que no es senten integrats de ple en la seva ciutat, la que viuen o treballen perquè pensen que això no va amb ells. Per les meves conviccions democràtiques, i per tot allò que varen anhelar els qui visquérem la manca de llibertats de la dictadura, em sap molt de greu, perquè la democràcia pren sentit quan les persones s’impliquen en el seu dia a dia, tot i que el sistema que tenim es limita a demanar el nostre vot cada quatre anys, i els elegits actuen com si tinguessin carta blanca per fer i desfer segons els sembli, havent de donar comptes cada quatre anys i prou, i difícilment poden ser complerts i justificats: les promeses enlluernen la memòria real que hauríem de tenir..

Desencisats de participar

L’experiència ens diu que, en la vida post-eleccions, es troben davant la necessitat d’arribar a acords de govern o a prendre decisions importants davant imprevistos, però jo no abdico del sentit més profund de la democràcia que és el que implica una participació continuada, no tan delegada. Possiblement, alguna de les raons dels absentistes o els qui voten en blanc sigui per aquest desencís post-electoral, doncs consideren que el que fan no s’avé amb el que han promès.

Exclosos per la força

Ara que, el que em sembla del tot inacceptable és que hi hagi exclosos involuntaris per raons d’unes lleis que els ho impedeixen. No es pot votar sinó es té DNI, i aquest no es pot tenir fins que no es té la nacionalitat, és a dir, que poden passar 10 anys després d’haver assolit amb dificultats a la residència legal a la seva ciutat però no hi poden intervenir de ple perquè la llei no els permet de votar.

Lamine Sarr
un dels portaveus

Proposició no de Llei per una “Regularització ja”

Fa més d’un any que l’anomenat “Moviment regularització ja” que aglutina centenars de persones sense papers amb el suport de diferents ONG i algunes formacions polítiques, endegaren un campanya de recollida de signatures de regularització per tothom, campanya en la que des d’Igualada hi vàrem participar activament. Les signatures recollides els varen permetre, la setmana passada, poder enregistrar al Congrés dels Diputats una Proposició No de Llei per exigir al govern un procés de regularització “permanent i sense condicions” per a totes les persones que viuen al nostre país però que no han pogut encara assolir la seva documentació en regla.

Cuidadores sense papers

Exclusions discriminatòries

És que, en la situació actual, aquesta exclusió té unes indiscutibles connotacions discriminatòries de caire racista, perquè aquestes persones, que formen part de la nostra vida quotidiana a la ciutat on vivim, no tenen DNI perquè encara són considerats estrangers o estrangeres, i com que la immigració d’avui ve de països amb trets diferencials d’aspecte i cultura d’origen, el discurs de l’odi pretén que tinguem por al diferent, que els excloem del nostre entorn, que no ens barregem ni ens hi interrelacionem. És així com, dissortadament, el feixisme suposa una amenaça real no solament per la convivència sinó per a la pèrdua de llibertat i drets  humans que són de tothom, tant dels nouvinguts com dels que som d’aquí de sempre.

Per una presència activa i no solament simbòlica

Que no puguin votar per al Congrés dels Diputats o pel Parlament de Catalunya té un abast, però que no ho puguin fer en unes eleccions municipals, per elegir o poder ser elegits per a ser representants del seu propi Ajuntament és inadmissible.

Que els meus fills no hagin d’emigrar com he hagut de fer jo

Hem vist com algunes candidatures recullen a candidats que potser tenen una procedència externa però que ja han pogut assolir la seva nacionalitat. En Mohamed Bouharrat, per exemple, en la seva presentació com a candidat, va dir que volia maldar perquè Igualada tingui un futur i que els seus fills no hagin de marxar a un altre lloc per cercar-lo com -al seu dia- va haver de fer-ho ell mateix. La presència d’aquests candidats és molt significativa, però no s’ha de limitar a que hi figurin sense més (com al seu dia ens hi deixaven anar les dones, sols per a justificar-se, com un florer), sinó que ha de servir per una plena integració social i que la diversitat cultural esdevingui un signe de la riquesa moral i cultural de les persones que conformem la pròpia ciutat.

El dret a vot, el millor antídot contra el feixisme

Per això el dret a vot és el millor antídot contra el feixisme i el racisme, per evitar l’exclusió social i també l’exclusió de la pròpia ciutadania, perquè cap persona és il·legal. Establim una línia vermella. Barrem el pas a la intolerància i l’odi. NO HAN DE PASSAR I NO PASSARAN.

maribelanoia@gmail.com

 

LA DIGNITAT, L'ÚNIC VALOR PER SOBREVIURE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest dilluns, com cada any, hem commemorat el 1er de Maig i, en conseqüència, arreu s’han fet mobilitzacions per fer palès el sentit més pregon d’aquesta festa, la memòria dels seus orígens i aixecar la veu de quines son les reivindicacions actuals. També a Igualada es varen aplegar, al capdamunt del Passeig Verdaguer, unes dues centes persones a la concentració unitària convocada pels sindicats de CCOO i UGT.

En els discursos es va fer esment de com, malgrat la aprovació del nou salari mínim interprofessional o la mateixa reforma laboral, sense posar en qüestió que han suposat unes millores indiscutibles de les condicions laborals pel conjunt de la classe treballadora, front les circumstàncies adverses per l’encariment del cost de la vida o per l’escalada de conflictes al món (que han suposat una alça de preus de l’energia, dels aliments o les matèries primeres a tota la Unió Europea), han suposat -no obstant- un minvament del poder adquisitiu que se’n hauria de desprendre.

Un relleu també de formes de relació laboral 

Es va denunciar que, malgrat l’increment de beneficis de determinat sector empresarial, aquests no sols no han repercutit en la millora dels salaris sinó que han provocat un augment de la inflació, denunciant alhora el bloqueig patronal dels convenis.

Ara que, més enllà de les qüestions concretes d’àmbit sindical, el que es va valorar, per una banda, és la presència dels de tota la vida, dels de la vella generació de lluitadors, passant per totes les edats, fins la incorporació d’alguns sectors més joves. Amb tot, i per altra banda, el que cal tenir en compte no és tant el relleu generacional que es palesava evident sinó també l’evolució o retrocés dels canvis en les relacions de treball de llavors fins ara.

Diferent documentació per la mateixa feina

Ja no existeixen els grans centres de treball que permetíen la organització dels treballadors de les empreses i associar-se per aconseguir millorar les seves condicions de treball. Per començar, de les poques empreses amb treballadors que queden, la seva plantilla ja no està tan dividida en fixes, contractes temporals i a temps parcial, sinó també treballadors que sols tenen permís de treball amb un NIE i d’altres que tenen el seu DNI, amb nacionalitat plena i amb tots els drets de ciutadania. Aquesta és una característica que no hauria d’ afectar per a res a la unitat tan necessària per fer front al corporativisme i les organitzacions que no tenen el sentit de classe. Un sindicat de classe és un sindicat de classe, i mai hem de perdre aquesta perspectiva.

Condicions indignes per un treball més que digne

En aquest relleu generacional hi vaig trobar a faltar, precisament, aquells treballadors i treballadores que no tenen DNI i que potser no tenen ni el NIE que els permeti de treballar de forma legal. Aquesta situació aboca, als qui es veuen obligats a buscar-se la vida com sigui, a cercar treball en l’economia submergida, sobretot en la dels serveis a les persones perquè els serveis públics porten massa temps en retallades com per abastir les necessitats reals de la població gran o dependent. L’economia submergida aflora més que mai, el treball d’atenció a les persones, que hauria de ser d’allò més vocacional i digne (què millor que tenir cura de les persones que ho necessiten amb afecte i caliu?) es converteix, no obstant, en una explotació laboral per les seves condicions de treball i remuneració indignes.

Els vincles afectius també cuiden

Qui més qui menys ha viscut de prop la necessitat d’atenció personal d’algun familiar o conegut proper, ja sigui per raons de malaltia o simplement d’envelliment. Valorem, i com no, quan l’atenció és curosa i amb afecte, i els hi restem molt agraïts. Ara però, reconeixem amb la mateixa proporció els seus drets laborals i socials?. Sovint convertim en indigne la més digne de totes les tasques, la de tenir cura de les persones.

Ciutadans de primera i ciutadans de segona

Ens trobem davant unes eleccions, les municipals, les que ens toquen més de prop perquè podem conèixer personalment els qui ens han de representar, i cal tenir en compte que no tots són iguals, tant els qui es presenten com els qui han de representar. Per començar, una bona part de la ciutadania ni els podrà votar perquè encara no ha assolit la nacionalitat i el seu DNI, ni tal volta és conscient de com s’organitzen les institucions democràtiques per governar els diferents aspectes comuns de la societat que en formen part, la que divideix la seva ciutadania en ciutadans de primera i ciutadans de segona. Un altre aspecte seria analitzar com també tracta de ciutadania de segona els exclosos socialment, els qui no tenen el dret bàsic a l’habitatge, o que no participen de la vida de la ciutat...

Cal fer front comú al feixisme

Però, davant aquest escenari, el que més em preocupa és com el discurs de l’odi que promulga l’extrema dreta pot calar en el desesper dels qui les coses no els van com voldríen, dels que han perdut fins i tot l’esperança i volen creure el primer bocamoll que -amb demagògia- els regala promeses a base de mentides. Els hem de treure la careta perquè mostrin el seu veritable rostre i pugui ser rebutjats des d’una consciència del sentit més pregon de democràcia i dels valors humans. El seu discurs, les seves propostes no poden ser ni plantejades. Barrem-los el pas posant una línia vermella perquè no puguin profanar el sagrat escenari de la democràcia. Front l’extrema dreta cap fissura: NO PASSARAN!!!.   

maribelanoia@gmail.com

 

HEM PARLAT DE LA DONA TREBALLADORA A L'ANOIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El passat 18 d’abril va ser una jornada especial i molt emotiva. Ja ho diem les dones, que cada dia és 8 de març per reivindicar els nostres drets, i així -davant la commemoració -en aquest cas- d’un altre 1er de maig com a dia del treball- ho vàrem fer. L’associació de dones ASSOCPROCAT m’havia convidat a reflexionar sobre la dona treballadora a l’Anoia, talment com si la reivindicació de les causes generals que ens motiven avui encara a les dones a aixecar la nostra veu hagués oblidat o deixat en un segon terme els orígens de la commemoració del 8 de març com a Dia de la Dona Treballadora. 

Totes les dones som treballadores

Dit això, d’entrada ho vàrem aclarir que, si bé és cert que la vaga d’obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company de Nova York, on el dia 25 de març del 1911 hi varen morir 142 obreres (la gran majoria dones immigrants joves), varen ser fonamentals per associar el dia de la dona a la commemoració específica de les dones treballadores, sempre es va considerar com el Dia de la Dona, perquè les dones no sols som treballadores per la nostra aportació a l’economia productiva de les fàbriques o a les empreses, sinó que -des de temps ancestrals- les dones també fem una impagada i impagable aportació a l’economia de reproducció de la vida, un valor també econòmic que es calcula suposa una aportació al PIB del 51 % si es tingués en compte el treball domèstic i el de la cura de la família, els més petits, els més grans i -sovint- també els homes del nucli familiar, que durant molt de temps no han assumit aquestes tasques com a pròpies.

Les Nacions Unides l’instauren el 1977

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la pau es convertí en el “leitmotiv” de les celebracions del Dia Internacional de la Dona i, segons el nostre calendari, el 8 de març de 1917 les dones russes, que ja feia anys el commemoraven, varen sortir al carrer en demanda d’aliments i pel retorn dels combatents. Aquest va ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del tsar i la proclamació de la República. A partir d’aquell moment, el Dia Internacional de la Dona es va fixar el 8 de març, per no oblidar que els seus orígens estan basats en la reivindicació de les millors condicions de treball i de vida, i també dels drets polítics (com ara el dret a vot) i les mobilitzacions a favor de la pau (les dones no volem parir fills perquè ens els matin a les guerres). L’any 1977, les Nacions Unides va reconèixer el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, tot i que avui som conscients que va dirigit a totes les dones, perquè degut a l’estructura patriarcal de la societat, totes hi estem afectades.

La incorporació a la indústria tèxtil

Acompanyada d’una presentació en PowerPoint, la xerrada va anar repassant diferents pàgines de la nostra pròpia història local pel que fa al treball de les dones: La incorporació de les dones a les fàbriques del tèxtil de la meitat del segle XIX al principi de la Revolució Industrial, les seves lluites com ara la històrica vaga de dones de 1881 que varen dur a terme més de 2000 dones per espai de 19 setmanes, les mobilitzacions de primers de segle, l’arribada de la 2a República i la defensa dels valors assolits front l’aixecament militar del general Franco per enderrocar l’ordre legítimament establert, els 40 anys de dictadura que tornava les dones a casa al servei del marit i els fills, el procés migratori dels anys seixanta que emplenaven les fàbriques del gènere de punt, el seu paper en les primeres lluites pels drets socials en el procés de transició a la democràcia, així com la posterior lluita per defensar els seus llocs de treball front al desmantellament del teixit industrial (que durant tants anys havia permès una certa autonomia econòmica dintre les famílies) fins arribar a les condicions laborals que ens trobem avui.

Mobilitzacions contra el desmantellament industrial

Així es va projectar un petit testimoni gràfic de les mobilitzacions del personal de la Polifibra – Hisitex, de la Vives Vidal, de la Biosca o Fabrilmalla així com del personal d’Ignasi Carner. Les dones expulsades de les fàbriques varen ser abocades a un atur de llarga durada, amb dificultats per arribar a la jubilació amb unes cotitzacions dignes, perquè els darrers anys sols havien tingut dret a un subsidi, que no actualitza la base de cotització i comporta cobrar una pensió de mínims malgrat haver treballat molts anys. Com a alternativa, per part de les institucions o governs, sols s’oferien cursos de formació. Vàlids sí, sempre és saludable aprendre, però el mercat de treball no va absorbir allò après i moltes dones sols es varen reincorporar majoritàriament al servei a les persones. Sense desmerèixer la dignitat d’aquesta tasca tan necessària, la veritat és que és injustament remunerada, i això suposant que no s’hagin trobat davant la conveniència de tenir cura de les persones grans de la pròpia família o a tenir cura dels nets per tal de mantenir la feina en precari de les seves filles)...

Bretxa salarial i igualtat a la baixa

Existeix la bretxa salarial, sí, però sovint -i en alguns sectors- la igualtat s’ha donat a la baixa, és a dir, que el sou dels homes s’ha reduït al que abans cobraven les dones, que han vist rebaixats encara més els seus drets. El temps parcial, la temporalitat i la precarietat s’han apoderat de l’actual mercat de treball, havent de treballar en categories inferiors a les que hom està preparat, cobrant a raó d’aquesta inferioritat retributiva, és clar. Aquest sector també està ocupat majoritàriament per dones sí, i moltes d’elles d’origen migrant, amb el que representa de risc de treball en negre (sense assegurar) però també per les dificultats per assolir el permís de treball quan has hagut d’optar per la migració.

Les marees en defensa de les pensions o la salut pública

Darrerament hem viscut mobilitzacions en defensa de la salut pública i el reconeixement just dels drets dels seus treballadors, les marees o els “iaioflautes”, que ens recorden que les pensions són un dret conquerit després de molts anys de treball i que ni ens el poden rebaixar ni tampoc prendre: és nostre!.

Davant un altre 1er de maig

Però estem davant un altre 1er de maig i no podem oblidar que commemorem la lluita dels obrers, amb els seus màrtirs de Xicago, que reclamaven la jornada dels tres vuits i que, a Barcelona, amb la vaga de La Canadenca de primers de segle XX es varen assolir la jornada de les 8 hores de treball. Molts no voldríem altra cosa que tenir avui una jornada de 8 hores, perquè o bé hi ha la precarietat d’un contracte a temps parcial o bé han d’invertir molt més de 8 hores diàries en el seu treball també a causa de la precarietat, però sobretot per la modalitat del teletreball que ha vingut per quedar-se. Més enllà de la jornada laboral, el lema d’aquest 1er de Maig ens afecta a tots, perquè els salaris, les prestacions, els subsidis o les pensions s’han ressentit molt amb la puja disparada del cost de la vida (afegint-hi la crisi de l’energia o la guerra d’Ucraïna), per això sortirem al carrer -un any més- perquè: AMB LES COSES DE MENJAR NO S’HI JUGA.

maribelanoia@gmail.com