LA PLURALITAT DE LES ESQUERRES FRONT LA U NIFORMITAT DE LA DRETA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El panorama dibuixat després de les eleccions municipals del darrer diumenge ens mostra una realitat inqüestionable: la dreta va a la una i les forces que es reclamen de l’esquerra estan més fraccionades, cosa que expressa la mateixa naturalesa de cada vot. M’explico:

Una cursa diferent

La cursa electoral no és ben bé una cursa on hi ha guanyadors i perdedors, amb trofeus que pugen al podi. És un pols general de la opinió de la ciutadania per poder dur a terme les tasques de direcció d’un Ajuntament o altres institucions, aprovant o reprovant la gestió dels qui han de donar comptes. Una de les característiques més emblemàtiques de la dreta són els lideratges individuals, com si el poder s’hagués d’ostentar de forma personal i els demés a obeir, que per això -si convé- se’ls paga. Una direcció jeràrquica de les que se’n desprenen decisions potser inexplicables o contràries al que hom creu, però -com si d’una feina es tractés- no toca més remei que complir. La primera ideologia és l’interès pecuniari, tant dels dirigents com dels seus súbdits, perquè aquest és el tractament que reben, el de súbdits. En el cas del PP, els seus càrrecs són còmplices de les trames corruptes que ja han sentenciat els tribunals, i en el cas de VOX ni tan sols reben diners de la institució a la que  hi dediquen les seves hores, doncs aquests emoluments passen per un compte centralitzat per VOX a Madrid on tot hi va a parar i tot surt d’allà, fins i tot les opaques subvencions d’aquells interessos més foscos...

Delimitar l’àmbit d’acord des d’allò social

L’esquerra és més plural, d’opinió i manera de fer. Les seves persones tenen personalitat i principis propis, coincidint en que preval allò comú. Els uns ho veuen d’una manera i els altres d’una altra, però això és una de les seves característiques: tants criteris com persones que en formen part. Però tothom compta i opina, i les decisions es prenen per acord, d’una manera o altra, amb un reglament o altre, però la voluntat i el compromís hi és. Com a tota organització social, hi entren en joc els personalismes, l’ambició de liderar. És que en la societat capitalista que tenim és difícil triomfar, sobresortir, i hom cerca aquesta aspiració en les entitats o col·lectius que forma part. Però s’equivoquen. Hom no s’associa per poder fer allò que un vol sinó per consensuar amb el col·lectiu de torn la seva opinió amb la dels demés, que també compten, i això és més complicat, però no és un problema, tal i com es veu des d’una mirada conservadora o de dretes. Aquest és el paràmetre o llistó que agrupa la gent. El nacionalisme, si és d’esquerres, té un contingut de progrés que la dreta condiciona i frena (ja ho hem vist). Per això, un pic delimitat l’espai o llistó social en que cal dirigir-nos cal tenir en compte -sobretot- el contingut dels programes.

Combinar per trobar l’acord és fonamental

I després, per abordar el treball en comú, sempre poso un exemple culinari: no és el mateix fer un puré de verdures que una amanida. M’explico. Una cosa és posar tota mena de verdures a bullir i fer-ne un puré. És saludable i es pot compartir, però cada ingredient ha perdut la seva identitat, ara la identitat està barrejada i una cosa pot prendre el gust de l’altra. Però per tal d’articular la societat sempre poso com a millor exemple una bona amanida. Abans només hi posàvem l’enciam i el tomàquet, potser una mica de ceba i olives. Avui fem amanides de tot, hi posem tot tipus de cruditées, vegetals o no, fruites, petits bocins de mar, de costa o de rius i d’altres de pernil o altres de proteïna animal. Es poden combinar tota mena de gustos: dolç, salat, àcid, amarg... Cadascun d’aquests ingredients sumen, però no perden la seva identitat, no perden el seu color i -no obstant- col·laboren i formen part d’un plat que es pot compartir a mida dels comensals que participen d’aquest àpat. La única cosa incompatible amb una amanida així és allò que ho pot corroure. No és el mateix que en un cistell de pomes n’hi hagi una que s’hagi fet malbé que no pas incloure-les expressament sense triar, doncs la podridura està assegurada.

Lideratges al servei de les persones, no d’un mateix

Si els ingredients són saludables i són compatibles per ser combinats, només ens hi cal un xef per saber en tot moment quina és l’amanida més adient per aquell àpat i comensals concrets. Però aquest xef, com a qualsevol director, li serà difícil manar si ho ha de fer imposant-se als altres. És com en una orquestra, només es pot dirigir si compta amb el lliurament professional adient dels seus músics. Sense els músics no hi ha concert, i sense direcció tampoc.

La diversitat no ha de ser excloent

Les esquerres són diverses per naturalesa, plurals en la seva essència i també en les seves propostes, dirigides totes en una sola direcció -això sí- el bé comú. Una suma pot ser també algebraica, no té perquè ser exclusivament numèrica de resultats tancats. Per això sempre estic disposada a sumar, perquè ja portem massa temps patint les conseqüències d’unes polítiques de dretes que no tenen en compte la gent sinó el lluïment -i fins i tot enriquiment- dels qui manen.

Més enllà del bipartidisme

La pluralitat es fa necessària per damunt de la opció bipartidista. Ho hem vist a molts llocs, per exemple, amb les seves limitacions del govern de Pedro Sánchez pel fet de tenir una oposició de dreta irresponsable i obstruccionista, sobretot front les mesures progressistes que s’han pres conjuntament amb Yolanda Díaz, que ha passant davant de les mesures d’escut social que han pal·liat una mica la crua situació que hem viscut els treballadors i la gent de peu pla majoritàriament, hem de distingir entre el soroll interessat en boicotejar determinades mesures i la valentia d’intentar imposar-les fent front a mentides, calumnies i també la persecució social i personal d’alguns líders.

La uniformitat ens fa mesells

La diversitat humana és una riquesa per la societat, la pluralitat un marc on tothom hi cap i ningú en resta exclòs, la uniformitat és la insatisfacció general de qui es considera súbdit d’algú que no dirigeix, sinó que mana, per acumular poder personal i d’influència per les idees que representa. Feixisme mai més, farts de polítiques dretes, des del sentit comú i la voluntat progressista, sumar des de la pluralitat de les esquerres és també l’esperança de mantenir un front de dignitat i futur. Des de tothom qui es reclama de progrés: Sumem, sumem, sumem...

maribelanoia@gmail.com