QUE VE EL LLOP

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Em ve al cap aquella antiga rondalla d’ Esopo, la que quan el pastor mentider avisava tothom que venia el llop i mobilitzava en fals la seva gent, i que quan el llop va venir de veritat a menjar-se les ovelles, ningú se’l creia i -a sobre- es mofaven d’ell.

Drets humans com a rebuig a les atrocitats

Per molt que haguem entrat de ple ja en el segle XXI no hem d’oblidar la dissortada experiència que vàrem viure la humanitat amb dues guerres mundials i el genocidi i extermini de milions de persones. Quan, després de la Segona Guerra Mundial es varen conèixer a tot el món les atrocitats comeses pels nazis durant el Tercer Reich, va haver-hi un consens entre la comunitat internacional sobre els drets de les persones. D’aquí en va sorgir la Carta de la Declaració dels Drets humans del desembre de 1948, amb el ressorgiment a Europa de l’anomenat Estat del Benestar que ens ha permès de respirar una mica ( al nostre país vàrem haver d’esperar que el dictador morís al llit després de patir la privació de drets durant els 40 llargs anys de la dictadura franquista).  Alguns nouvinguts a la democràcia es creuen que aquests drets varen venir per quedar-se. La veritat és que res d’això, l’amenaça de retrocés i tornar als temps foscos és més que real, i no podem baixar la guàrdia, a la fi els drets sempre s’han conquerit al carrer.

Realitat i reialesa

Parlo de perill real, real de realitat, no de la reialesa com ara hem vist amb els sumptuosos i costosos fasts que s’han dut a terme a Anglaterra per donar el comiat a qui estat la seva reina durant més de 70 anys. Aquests dies hem pogut constatar en què consisteix la monarquia: drets hereditaris amb llicència per acumular riquesa a costa de l’erari públic i legitimitat per espoliar els pobles (les antigues colònies).

Tot el poder mundial en un funeral

Per altra banda, hem constatat com s’hi ha reunit uns 500 mandataris de tot el món, amb la presència dels responsables de les polítiques econòmiques i de limitacions de drets que practiquen a nivell mundial, per molt que ens omplim la boca de sistemes democràtics. Alguns ni contemplen els drets humans en les seves lleis més bàsiques.

Continuen espoliant el món

Avui no són colònies, però els grans poders econòmics condiciones les polítiques de tots els governs (àdhuc els que es diuen democràtics i tinguin els drets humans com a base de les seves constitucions) continuant amb les seves polítiques d’usurpació de recursos naturals de països empobrits mentre treuen beneficis multimilionaris de la seva explotació sense tenir en compte les necessitats ni primàries de la seva població, abandonant-los a la seva sort, millor dit, a la dissort d’antics cabdills de tribu que mantenen un poder que no contempla els drets de la seva gent, on molts d’ells -sobretot els més joves- decideixen emigrar a països on hi ha més drets que als seus.

Cal fer front a l’amenaça real del feixisme

Amb aquest fet torna el discurs de l’odi propi del feixisme: criminalitzar les persones que han hagut d’emigrar del seu país i han optat per una supervivència a una Europa molt lluny de l’aixopluc solidari i d’exili que havia estat. Ara és l’Europa fortificada que filtra l’acolliment d’immigrants segons els països de procedència. Una discriminació de caire no tan racista sinó més aviat classista, perquè a cap xeic ni cap multimilionari rus se’ls hi veta l’entrada per fer-hi els seus negocis.

Es fa visible, sense pudor, la misogínia, l’odi a les dones

Per altra banda, arreu del món s’intensifiquen les mesures contra els drets assolits per les dones després de llargs segles de lluita. Volen tornar a negar-nos els nostres drets fiscalitzant fins i tot la forma en què hem de vestir. Tenir present, per exemple, com a l’Iran varen detenir a Mahsa perquè -segons el criteri del govern no portava el vel prou ben posat. La varen castigar i donar no sé quin tipus de lliçons a la força que varen acabar amb la seva vida. Les dones d’Iran, però, han reaccionat contra aquest règim medieval i, continuant amb una antiga tradició que es duia a terme en senyal d’ira o de dol, han començat a tallar-se el cabell en públic i ja és el 4rt dia que, a les grans ciutats, les dones han muntat fogueres per cremar els seus vels, i els homes les recolzen.

Desemmascarar el discurs feixista

A casa nostra ja fa temps que els mitjans de comunicació estan blanquejant -amb normalitat- el discurs de VOX, un discurs que va contra els immigrants per sistema (des d’un verí racista i classista) i contra els drets de les dones i també de la llibertat sexual. Recordem com vàrem viure en temps que ens creiem ja passats: el model tradicional, relacions únicament per procrear i la dona al servei de l’home (prioritari a la mateixa família).

El feixisme també es cola a les urnes

Aquest diumenge hi ha eleccions a Itàlia i l’escenari que ens dibuixa fa por. Dissortadament el feixisme s’ha fet amb un discurs públic, de desqualificació de tota acció de progrés, emprant insults, inventant-se delictes per judicialitzar la política, treure-la de la seva llera de regular la convivència democràtica, en uns temps on la crisi del capitalisme castiga fort les condicions de vida de la gent, amb l’encariment dels aliments bàsics i serveis com ara l’energia, és un perill de veritat.

Una societat entrellaçada de diversitat

Podem combatre aquest discurs enverinat amb la nostra actitud: fent front comú a fer front als qui impedeixen que s’aprovin mesures legals per compensar l’encariment dels productes, no girar el cap o mirar diferent les persones que tenen una aparença diferent, no discriminar-los a l’hora de llogar un pis o una habitació, no mirar cap un altre cantó quan tenim coneixement de les seves dificultats, obrir les portes de la ciutat i les nostres mans per construir una societat entrellaçada de diversitat, on els drets humans no siguin una part de la història del segle XX sinó el camí a seguir per aquest segle XXI i els que vindran. Per a tot això ens hem de creure de veritat que ve el llop.

maribelanoia@gmail.com

 

TRENTA ANYS D'ESCRIURE ARTICLES D'OPINIÓ

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Escric ja des de molt petita, redaccions, rodolins o versos familiars en el decurs de la meva etapa juvenil. La primera etapa de la maduresa he escrit i publicat nombroses cròniques i/o fulls informatius veïnals, sindicals i també institucionals. Un dia, els del Diari d’Igualada, em varen dir: “ens monopolitzes la pàgina de diàleg que guardem pels nostres col·laboradors, perquè donem prioritat als teus escrits pel seu contingut d’interès i per la seva correcció escrita, però tenim altres compromisos que també hem de complir”. Així és que t’obrim les pàgines de dintre i t’oferim una columna d’opinió fixe del propi diari.

Els punts sobre la “i”

M’acabaven de publicar un ampli escrit sobre les noces d’or dels meus pares (setembre de 1992), un escrit que -em consta- va ser molt llegit i que -malgrat anaven passant els anys-  molta gent encara me’n parlava de com els havia emocionat. És així com va néixer “Els Punts sobre la i”. “La “i” és una lletra rica. Fa servir l’amistat i doblement la solidaritat, però també va davant la injustícia i acaba en odi, per això soc partidària de la lluita i de la veritat. “La “i” afirma i opina, no nega ni calla, presideix la il·lusió i no conté desengany. Va davant la igualtat i conté vida, no hi cap ni la fam ni la mort. En català és símbol de sumar i no de restar, permet de combinar la independència personal amb la llibertat col·lectiva, sols cal col·locar-la degudament al seu lloc, sense confondre’s”. Varen ser 127 articles publicats (fins el 25.03.1995).

L’altra cara de la lluna

El Diari d’Igualada va passar a ser un suplement de Regió7, i llavors va néixer “L’altra cara de la lluna”, aquella que no es veu mai. “Ningú no posa en dubte que també estem a mercè dels seus influxos, el que passa és que - com que només donem valor a allò que podem veure i tocar- no som capaços de percebre el missatge que, tant se val si està en una o altra fase, ens pot donar”. Va sortir fins el 28.12.2001, amb un total de 332 articles publicats

La sageta violeta

Tot seguit va venir “La sageta violeta” Assumeixo que soc sageta, i no sols perquè vaig néixer sota les influències astrals de sagitari, sinó per moltes altres raons. M’he situat com una sageta austral per veure el món i la seva realitat des del sud dels països empobrits per un nord prepotent i depredador de tot allò que la mare natura ens ofereix per sobreviure tota la humanitat. Una sageta rebel que fa diana per denunciar les injustícies: la gent senzilla té un sentit de la justícia que no protegeix -com és de suposar- tot l’entramat de l’aparell judicial que ha d’administrar-la. Una sageta tossuda a fer valer els drets dels senzills, per posar al descobert els mals que afecten la nostra societat: una bona diagnosi en facilita la reparació de l’estat saludable. Una sageta impregnada de metzines alternatives, amb qualitats guaridores, per mitigar solidàriament el dolor de tantes ferides. Una sageta que se m’ha clavat a fons i m’ha fet lletraferida, i que -estimant- m’ha travessat el cor. I perquè violeta?, evidentment per reflectir la mirada de dona en clau feminista, una causa que ve de molt lluny i que encara em demana que cal empènyer. Varen ser 186 articles publicats i va durar fins el 31.12.2005.

Ciutadana Dempeus

Simultàniament vaig acceptar la invitació de l’Enllaç per ser una de les firmes que setmanalment se’ns mostren a les seves pàgines d’opinió. Aquesta ha estat una etapa molt fructífera i que encara perdura a dia d’avui, tot i que avui li vulgui girar una mica el full, però tan sols a mode de continuïtat. Des de la meva condició de ciutadana em vaig situar dempeus, una forma de fer bategar la quotidianitat de casa nostra com a ciutadana convençuda que també es fa ciutat en el dia a dia.

Llegir la carta de navegació de la vida

He escrit opinió tot fent servir unes cartes de navegació apreses en el decurs de la meva experiència vital, així he pogut opinar des de les qüestions de la més alta política, a nivell mundial, com també les actuacions de diferents governs institucionals (ja sigui el govern central, l’autonòmic o també el local). He tractat tota classe de temes, tot i que darrerament m’he sentit més còmode escrivint temes més socials i més humans, prop de la ciutadania de base i, en particular, la que és tractada com a ciutadania de segona, la que té més riscos de ser objecte de l’exclusió social tant a nivell de recursos econòmics o manca d’habitatge en condicions, com també pel risc de la seva exclusió ciutadana en aquells actes que s’organitzen des de la pròpia ciutat, activitats que són per tothom però que sempre existeixen aquells obstacles que impedeixen una integració personal i grupal en plenitud.

Continuo dempeus

Aquesta ciutadana continuarà estant dempeus per fer-se ressò d’aquelles circumstàncies i/o causes injustes que no faciliten una inclusió necessària, que és molt deficitària. La nostra societat té la riquesa de la diversitat i, d’aquests valors particulars, no n’hem de fer mai una barrera de diferència sinó una abraçada de convivència en un marc d’igualtat. En aquest sentit, aquesta ciutadana continua i continuarà, com fins avui,  dempeus.

maribelanoia@gmail.com

FACILITAR LA IMMERSIÓ A LA FESTA A TOTA LA CIUTADANIA PER IGUAL

Sovint, la vida quotidiana, porta a una dinàmica molt tancada, és a dir, d’anar cadascú a la seva amb el dia a dia dels propis afers laborals o socials. Aquest esquema es repeteix també i -sobretot- en les famílies que, malgrat portin entre nosaltres ja bastants anys, no es senten cridades a trencar aquest aïllament.

Per una participació activa a la pròpia ciutat

Aquest fet em preocupa cada dia, però quan arriba la Festa Major, una ocasió on tothom surt al carrer i que suposa una bona socialització, em somou especialment, perquè crec que no obrim prou les portes a aquella ciutadania que -sovint- és tractada com a ciutadania de segona, i que tenen tot el dret de participar en les activitats de la ciutat.

“Fes-ta al Dinar”, una frase genuïna per compartir allò quotidià.

Fa alguns anys, des del col·lectiu "Compartim Ciutadania” ja vàrem promoure algun tipus de participació. Aquest any -desprès del parèntesi de la pandèmia- hi hem tornat. Al “Fes-ta al Dinar” del dissabte, a banda de les nombroses taules dels diferents grups de familiars o amics, hi havia també una taula on es podia visibilitzar la diversitat de la ciutadania enmig d’una de les activitats més familiars i quotidianes de les famílies de sempre. Nombroses taules preparaven la seva paella o altres àpats, però en una d’elles compartíem àpat de la ciutadania diversa que conforma també la nostra ciutat. Hi participaven de Colòmbia, d’Ucraïna, del Senegal, de Líbia, del Marroc o altres... Cadascú portava els seus àpats típics i, a la taula, es confonien els que eren dels uns o dels altres. Tothom menjàvem del mateix.

La Soundous servint el té

Comensals en primer terme, no pas servint al darrere

Ha estat una experiència gratificant i positiva per a totes les persones que hi hem participat. Per una vegada ningú s’havia sentit tractat diferent, no servien darrera una taula perquè tastéssim els plats típics que han cuinat, com si els de sempre féssim turisme a països exòtics dins la pròpia ciutat. Aquesta vegada érem comensals per igual, sense haver de renunciar a allò propi que tal volta en nom d'una suposada integració sovint es veien obligades. Hem gaudit de ple d’un entorn on ningú s’ha sentit com a ciutadania de segona.

Donar visibilitat la ciutadania diversa

Les Ucraïneses, amb la presència d'una refugiada que conviu ara amb nosaltres, han pogut fer un parèntesi de la duresa de les situacions que comporta la guerra per rebre el suport solidari de les qui hem volgut acompanyar i compartir una vida que ha de seguir. També hem gaudit de la presència de productes típics de Colòmbia com ara un extraordinari suc combinat de fruites pròpies del seu país. La Sohna, del Senegal, a banda de participar-nos d’un excel·lent arròs amb pollastre, ens ha obsequiat amb la presència de les seves tres filles i el fill. Per acabar, una mica de síndria per pair, i un té amb menta preparat allà mateix pel Mostafà i la Soundous.

 

Aquesta vegada hem compartit la vida quotidiana immersos de ple en la igualtat ciutadana a que tothom té dret i -amb més motiu- per la Festa Major.

maribelanoia@gmail.com

25 ANYS DE NITS MÀGIQUES

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La nit del divendres passat ja es respirava de nou la màgia especial que es dona en aquest petit indret de l’Alta Segarra el primer cap de setmana de juliol. A les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera ens retrobàvem una altra any el seu públic fidel amb la gent que ho fa possible, fins i tot superant la darrera etapa ben feixuga fins arribar a oferir-nos aquesta 25èna edició, un número rodó no exempt de la il·lusió i el lliurament de les persones implicades en la seva organització.

Una cita feixuga i costa a munt

Feixuga pel parèntesi que ha suposat per tothom la pandèmia del COVIC que ha deixat tanta gent pel camí, amb les seves conseqüències de salut a moltes famílies i els seus efectes amb la crisi econòmica posterior, arribant a una economia de guerra real. Amb aquest panorama cada vegada es fa més difícil trobar aquell suport que sempre podien donar els col·laboradors, i també el de tots i cadascun dels veïns i veïnes d’aquest petit poblet de l’Alta Segarra que, malgrat cada any també ja se’ls fa costa amunt, continuen fidels a la cita que s’han compromès per oferir-nos l’exquisidesa d’aquest regal tan especial. L’emblemàtica plaça empedrada fins al final s’havia omplert del tot una altgra vegada.. Així ho explicava Núria Estruch, actual presidenta de l’associació que duu a terme aquest esdeveniment.

Els tresors de les nits

El conegut músic Josep Miquel Mindan, que enguany ha fet la presentació del programa, ho qualifica com a un tresor: “un silenci tranquil i plàcid fruit de la profunda atenció del públic que frisa per sentir les primeres notes del concert. Fins i tot els grills, les arnes i altres bestioles resten en silenci atentes al que succeirà sota la potent llum de l’escenari. L’altra gran tresor són les persones que hi ha al darrere: entregades, generoses, sensibles, amb aquella il·lusió intacta com el primer dia. Sense elles no seria possible haver arribat a dia d’avui”.

L’Albert Guinovart torna a les nits

La nit del divendres va ser especialment emotiva, i no sols pel retrobament d’amics i coneguts, sinó perquè el que se’ns fa oferir és un concert extraordinari exclusiu del compositor contemporani Albert Guinovart, conegut sobretot pels seus musicals Mar i Cel, Flor de Nit, Gaudí o La Vampira del Raval així com altres nombroses composicions de tot tipus i gènere musical. Ens ho explicava com sempre el poeta Miquel Desclot, un altre clàssic d’aquestes nits.

La Plaça de gom a gom 

A l’escenari hi anaven entrant fins gairebé 80 persones que formaven el cor de “Polifònica de Puig-reig” i també el “Cor de cambra de l’Auditori Enric Granados”, de Lleida. Tot seguit hi entraven els solistes, el tenor Miquel Cobos i la soprano Mireia Dolç; uns altres dos músics que tocarien l’orgue i el percussionista que, entre els tambors i les campanes, ocupaven tot el centre de l’escenari amb el seu director Xavier Puig.

Ens vàrem deixar anar com un cavall desbocat

També hi havia entrat qui esdevindria el protagonista de la nit, doncs l’Albert Guinovart, que estaria al piano tot el concert, va ser un dels músics convidats en les primeres Nits Culturals i ara repetia 25 anys després. La primera part vàrem gaudir de un Te Deum molt reeixit, amb un bon empastament de les nombroses veus i els diversos instruments que compartien escenari. La segona part la formaven músiques de diferents musicals de l’Albert Guinovart i, amb el bis de l’Himne dels Pirates” de ”Mar i cel”, la plaça sencera es va posar dempeus agraït per l’espectacle que els havien ofert, aplaudint intensament de l’emoció, era com si s’haguessin inflat les veles i el vent ens hagués portat, com un cavall desbocat, per les ones..

Un trio de piano, violí i violoncel

La nit del dissabte va ser més plàcida però no per això menys potent. La música que ens oferia el jove Trio Fortuny era molt suau i d’una finesa delicada. No obstant, les dolces notes combinades entre un piano, un violí i un violoncel que dialogaven entre ells, es sentia fins al fons de la plaça, gaudint de nou de la seva excepcional sonoritat.

Un videoMapping per commemorar els 25 anys

Per cert, al final dels concerts es va projectar un Mapping commemoratiu dels 25 anys que va suposar tota una sorpresa, sobretot per la qualitat d’una projecció especial molt adaptada a les pedres de la casa que conforma el fons del teló, unes pedres que -amb una brillant il·luminació- li dona un relleu especial d’escenografia única.

Enhorabona i gràcies

Res més a dir sinó gràcies. Unes gràcies que inclouen la sistemàtica programació del dissabte a la tarda pel públic més infantil, una aposta que -ben segur- ha estat la pedrera de l’afecció a la música que s’ha consolidat en aquest bell indret de Sant Pere Sallavinera. Enhorabona per aquestes 25 Nits Culturals tot encoratjant-vos a que ens pugueu tornar a convidar a reviure la màgia especial d’aquests nits, i a la nova Presidenta Núria Estruch tots els ànims i la força que necessitarà tot just haver pres el relleu.

maribelanoia@gmail.com

 

FRONTERES CRIMINALS

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Mentre que a casa nostra recuperàvem la celebració de la tant nostrada revetlla de Sant Joan, com a esclat de vida que representa el solstici d’estiu, al sud d’aquesta Europa fortalesa, 2000 persones saltaven la tanca de Melilla, objectiu que mou -des de fa massa anys- totes aquelles persones que fugint de la guerra, la fam i la manca de drets, sospiren en arribar el  que seria la seva terra promesa, el somni de viure a Europa. No obstant, en aquesta ocasió, 18 persones van perdre-hi la vida, al costat marroquí de la tanca de Melilla. 76 en van resultar ferides, 13 de gravetat, almenys 133 persones, la majoria sudanesos fugint de la guerra i la fam, van arribar al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de la ciutat autònoma, on 49 agents i 57 immigrants també van resultar ferits, segons dades oficials, al costat espanyol. També hi ha ferits entre les forces de seguretat marroquines i espanyoles.

Una travessa desesperada

Aquests fets han somogut nombroses consciències tant en l’àmbit moral com el polític, doncs si bé ja fa temps que vivim el flux migratori del sud cap al nord per aquest pas fronterer, i a les que s’hi van posar fins i tot concertines per evitar-ho, els darrers temps alguna cosa està canviant i ens preocupa a les persones que tenim consciència de la injusta divisió del món on el nord depredador ha condemnat a la misèria i a la inanició els empobrits africans de tota la vida, on els qui poden -els més joves- intenten fugir en una travessa desesperada, llarga i complicada, per saltar -com sigui- al nord.

Uns governs policials al servei del diner

Després de dos anys d’haver tancat les fronteres (no necessàriament pel COVID) el govern espanyol s’ha posat d’acord amb el regne alauita per a tornar-les a obrir. Les negociacions han estat ben opaques, amb decisions de fons que no s’expliquen a no ser que sigui per les estratègies de poder i subministres en aquest món globalitzat que consolida el predomini del poder econòmic mundial convertint els estats en còmplices policials, retallant drets i serveis per als seus objectius, i en aquesta aposta, o et situes al costat del poder o et pots veure condemnat a la marginació. I els estats membres?, en què es convertiran els estats membres?, doncs en aparells policials al servei dels interessos dels de sempre (bé, cada vegada més reduïts en nombre per la concentració de poder in crescendo).

Per damunt de drets i les necessitats més bàsiques

Mentrestant es celebra a Madrid una cimera de l’OTAN, una organització armada que ens pensàvem ja no existiria, però que s’ha reforçat per poder defensar, militarment, els privilegis dels poderosos, destruint el que calgui i a qui li barri el pas en el seu camí de dominar el món. Torna l’economia de guerra, la de la guerra dels recursos naturals en un planeta que dóna per viure-hi tothom però que la usura i l’afany depredador dels poderosos, que han provocat un col·lapse al planeta que ha deixat de ser sostenible i que condemna una bona part de la humanitat a desaparèixer, mentre que els poderosos són cada vegada més rics. De què els serviran els diners si no poden mantenir l’agricultura o els elements bàsics per la vida?.

OTAN NO, BASES FORA

La nostra convicció pacifista ens recorda que no hi ha guerres justes, ni justificades ni preventives. El NO A LA GUERRA continua essent el nostre crit més vigent que mai, perquè les guerres sempre les perden els pobles. Nosaltres, de sempre, només hi posem els morts...

Refugiats de primera i de segona

Perquè han pogut entrar a l’estat espanyol 124.000 persones que fugien de la guerra a Ucraïna i n’hem mort a 37 que volien entrar a Espanya, porta d’Europa, fugint de la guerra i de la fam al Sudan?. Perquè hi ha refugiats de primera i de segona?. Perquè no hi ha hagut corredors humanitaris que els facilitessin la fugida?. La única resposta és que s’apliquen polítiques racistes, per molt que enarborin la bandera de la llibertat...

Es maten històries de guerra, gana i persecucions

el comunicat emès per la Comissió General de Justícia i Pau, la política de la Unió Europea fa de les rutes migratòries trampes mortals on cada any s’hi cobren milers de vides. Justícia i Pau recorda que darrere les persones que surten dels seus països hi ha històries de guerra, gana i persecucions. Precisament alguns dels que varen saltar la tanca estarien acollits al dret d’asil. La Convenció de Ginebra obliga als estats membres a proporcionar protecció a aquelles persones que “a causa de fundats temors de ser perseguides no puguin o no vulguin acollir-se a la protecció del seu país, molts d’ells amb dubtós historial en matèria de protecció de drets humans, mentre que per a les persones originàries de l’Àfrica negra, Ceuta i Melilla són un territori vedat per l’asil.

Perseguir la tracta de persones, no matar les seves víctimes

Més enllà d’exigir una investigació al govern, en el fons el problema és el de posar fronteres entre les persones. És cert que hi ha màfies que poden utilitzar aquestes persones desesperades per altres finalitats, però el que cal fer és perseguir les màfies, no pas matar les persones i donar el problema per resol.

maribelanoia@gmail.com

EL PREU DE L'ENERGIA, UN LABERINT D'INTERESSOS

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip

Dimarts 7 de juny, en el marc de les activitats que CCOO duu a terme per commemorar el Dia Mundial del Medi Ambient, al local del Passeig d’Igualada es celebrava un acte de conscienciació de la problemàtica energètica que vivim així com la urgència de promoure energia renovable, tant per la salut del propi planeta com -en conseqüència- pel conjunt de la humanitat que l’habitem. La ponent va ser Palmira García, enginyera tècnica, sindicalista de CCOO i treballadora jubilada d’Endesa. La seva va ser una lliçó magistral per comprendre una mica com funciona el mercat de l’aprovisionament i el subsegüent consum d’energia i com aquest entramat d’interessos condiciona la pròpia economia pel preu que en paguem, tot i que els conceptes de la corresponent factura no es correspon amb el cost real ni de produir-la ni de redistribuir-la ni tan sols de comercialitzar-la.

L’energia un bé de primera necessitat

Va començar amb una declaració de principis: “l’energia és un be essencial per a la vida i el desenvolupament d’un país. És un be de primera necessitat com ara l’aigua o la mateixa alimentació. La legislació europea estableix que és obligació de l’Estat garantir la seguretat del subministrament a preus assequibles al ciutadà, i sostenible amb el medi ambient”. Afegint que: “les tarifes de l’energia elèctrica a Espanya són les 4es més cares de l’Europa dels 27, per sobre de França, Itàlia, Bèlgica o Suècia... L’increment de la pobresa energètica arriba fins l’11 % de la població, i el 18 % està en fase de risc.

Els factors que determinen el preu de la llum

Va explicar que són diversos el factors que determinen el preu de la llum: el MIX elèctric o dependència energètica; la privatització del 100 % del sector energètic; el funcionament del mercat de generació a Espanya com a illa elèctrica; o l’estructura tarifària establerta amb la llei del sector elèctric (1997). El MIX elèctric és la agrupació de les diferents tecnologies que s’utilitzen per a la generació elèctrica. Actualment, a espanya, tenim un parc de generació de potència instal·lada de 112.285 MW, del que el 56,5 % són renovables.

L’abans i després de la privatització total del PP

El 1997 el Partit Popular va realitzar dues actuacions que varen canviar la política energètica d’Espanya: la una és l’aprovació de la llei del sector elèctric amb la Liberalització de tot el sector energètic més enllà de les recomanacions de Brussel·les, amb la creació del mercat majorista d’electricitat, el “mercat spot” de l’energia. Es va fer el pagament avançat de l’amortització de totes les centrals de generació. La separació de les diverses activitats (distribució, generació i comercialització) i establir la política de subcontractació. Això va suposar la privatització de tot el sector elèctric i porta a la renúncia dels poders públics de la capacitat d’intervenció com a agent en el mercat.

El desenvolupament del mercat majorista “merca spot”

A partir del 1998, la compravenda d’energia s’articula en el mercat majorista “mercat spot”. El valor del KW generat en aquest mercat és a cost marginal, no al cost de la seva producció real. Què és el cost marginal?. Simplement, el KW es paga al preu més car. L’últim KW que entra marca el preu. Per exemple, les renovables l’ofereixen a 0 euros, les nuclears a 10 euros, cicles combinats amb gas a 250 euros. Cada dia sentim a la tele que el gas ha pujat de preu, doncs és el que regula el preu de les altres energies encara que no tinguin el mateix cost. Així, les hidràuliques augmenten posteriorment el seu preu amb el servei d’ajust (com ara podem recordar com -de cop- es buidaven embassaments, o també com ens regulen els horaris per posar la rentadora a la nit o els caps de setmana?), i compensar consums en hores de no consum industrial....

L’increment sense mesura del preu de la llum

I tot aquest batibull repercuteix en el preu que paguem a la factura de la llum. L’estructura tarifària es regula pel preu de l’energia en el “mercat spot” . Així, actualment el preu de les centrals tèrmiques de gas està disparat en un creixement exponencial, i el seu preu es veu incrementat per dos factors: el creixement del preu del gas als mercats internacionals i al creixement de CO2, política del canvi climàtic a Europa, limitació de CO2, especulació de fons; i les tèrmiques de gas marquen preus en el mercat spot per sobre de 250 euros, sis vegades més que fa un any.

El govern té les mans lligades per les grans empreses

A tot això, les polítiques del govern no poden interferir en el mercat doncs està tot privatitzat i no tenen veu ni vot en els Consells d’Administració de les grans empreses elèctriques (sí antics presidents com a porta giratòria), i s’ha limitat a reduir provisionalment la part on intervenen els impostos (IVA, Impost Elèctric), els costos i peatges i l’eliminació del 7 % en la generació per influir mínimament en el preu del mercat, és a dir, posant diners de l’erari públic que paguem els mateixos de sempre per pal·liar els desastres de les grans empreses que se les empesquen com poden per escapolir-se de pagar uns impostos que regularien les condicions socials sense paternalismes que no entren a fons del problema. 

No és de rebut que haguem de pagar perquè mantinguin els seus beneficis

Tot plegat és un entramat d’interessos que ha estat possible a partir de la privatització del PP de l’any 1997 i del establiment de un mercat spot a Europa a cost marginal profundament neoliberal, fent possible que els de sempre continuïn fent negocis multimilionaris a costa de la ciutadania responsable, de base i mitjà poder adquisitiu, un laberint on t’hi pots perdre perquè la única sortida és la que et ve donada pels qui controlen el mercat, en aquest cas, el “mercat spot”. Tota aquesta situació no és de rebut, doncs l’energia és un be essencial per a la vida i el desenvolupament d’un país, i és un be de primera necessitat com ara l’aigua o la mateixa alimentació.

maribelanoia@gmail.com

 

NOMÉS SÍ, ÉS SÍ

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La setmana passada es va aprovar al Congrés dels Diputats la llei coneguda com la del “Només sí és sí”, doncs arran dels dubtes generats al judici que es va fer als violadors de La Manada, pels fets ocorreguts a les festes de Sant Fermín del 2016 a Pamplona, la gent que havia sortit al carrer cridant justícia es va decebre del càstig imposat, doncs més aviat  semblava que la víctima havia hagut de justificar davant el jutge que no s’hi havia resistit prou i que havia de demostrar que ella no era consentidora, culpabilitzant-la per anar sola i de nit...

El llast de la Justícia patriarcal

Fa temps que les feministes diem que tenim una Justícia Patriarcal, és a dir, que arrossega el llast de que les lleis s’han fet a mesura de la forma de pensar dels homes i la seva visió masclista de la societat, bàsicament perquè les dones -amb el seu pensament feminista- no havien pogut influir massa en la aprovació de lleis per afavorir els drets de les dones. Potser per això, cada vegada que s’aprova alguna mesura que allibera una mica les dones d’antigues mesures que no han alleugerat del tot la llosa que pesava sobre nosaltres, s’aixequen les veus d’aquells que enyoren el passat.

Neguen la violència masclista

Això va passar amb la llei del divorci, la del matrimoni entre parelles del mateix sexe, amb la llei de l’avortament o, com pretenen els feixistes quan toquen poder a les institucions democràtiques de les que tan en blasmen, s’afanyen a canviar i/o tergiversar la realitat, per exemple, de la violència masclista afirmant que és violència familiar, per tant que no és fruit de la supremacia ancestral de l’home sobre la dona en les estructures familiars.

No som heroïnes, ens volem vives

És que, més enllà de si el codi penal estima una major menor condemna per si es tracta “només” d’abusos o -al contrari- es tracta d’una agressió sexual (la violació provada té unes altres conseqüències penals), la veritat és que totes les dones vàrem sentir-nos molt prop de la noia, perquè no se la creien per sí mateixa, com si hagués de demostrar, com a víctima, la violació múltiple que va patir, com si ens hi haguéssim de deixar la vida defensant-nos dels agressors: no som pas unes heroïnes que hem de sortir victorioses de les agressions, el que volem és sortir-ne vives!!!.

Jo sí que et crec

El crit de “jo si et crec” es va estendre arreu dels carrers i places de tot el país. Jo sí et crec, germana, perquè som conscients de que és difícil demostrar com ens afecten els sentiments, com els actes de violència ens poden fer entrar en un col·lapse, perquè els sentiments no compten ni els han tingut mai en compte, sols compten els fets. A les dones no ens cap al cap que sempre es parteixi del concepte de que som les culpables i ens obliguin a demostrar que som innocents, o fins i tot víctimes, com si haguéssim de preservar la virtut, perquè -sovint- si no s’ha tocat la “parcel·la” l’agressió no es considerada tant greu. Quin disbarat!.

Restar bloquejades no vol pas dir consentiment

Ho hem vist ara amb la declaració de la noia que varen violar i agredir sexualment de forma brutal a Igualada la nit de la castanyada. Del trauma no recorda res. En aquest cas difícilment es va poder defensar perquè va entrar en amnèsia. Les dones, en general, no som pas violentes ni la violència és un paràmetre que sigui l'habitual en nosaltres. És cert que moltes noies aprenen arts marcials per poder defensar-se, però et pots trobar bloquejada i indefensa, per molt que tinguis cinturó groc o del color que sigui per neutralitzar l’agressor. Perquè si estàs sola sense ningú a la vora, quan tardaran a venir a donar-te el cop de mà que et fa falta?.

Ens haurien prohibit el 8 de març

Aquest i d’altres fets varen desencadenar una onada de mobilitzacions de dones fent ben present les raons del feminisme a la societat. El 8 de març del 2020, la presència de multitud de dones arreu va ser tant potent, que fins i tot a la dreta més recalcitrant no se’ls va ocórrer altra cosa que atribuir la mobilització al carrer amb motiu de la commemoració del Dia de les Dones com a la causant d’haver-se escampat el COVID19. Segons ells: s’havia d’haver prohibit!!!.

Quan esquerdem el patriarcat s’hi tornen

El que sí és cert és que, amb les dones al carrer de totes les ciutats  alguna cosa es va esquerdar en el patriarcat que tenim davant, perquè la seva reacció ha estat tant virulenta que han estat capaços de maniobrar i pretendre dividir el moviment feminista, quan -des de sempre- les dones ens hem ajudat les unes a les altres.

Pendent la llei trans i l’abolició de la prostitució

No sense traves, i amb alguns aparcaments de darrera hora (la llei trans o afrontar la realitat de la prostitució), s’ha tirat endavant la llei anomenada “Només sí és sí”, la que, entre d’altres aspectes, elimina del Codi Penal la distinció entre abús i agressió sexual, és a dir, que situa el consentiment en el centre dels judicis per agressions sexuals.

Quan diem que no és que no

A partir d’aquest fet, s’ha donat un pas perquè, amb l’encara predomini de la jerarquia masculina del sistema patriarcal enquistat fins al moll dels nostres ossos, durant anys i anys semblava que les dones no podíem dir que no, era allò del deute conjugal i havíem de neutralitzar l’impuls irrefrenable del mascle que h o necessita i cal complaure, i que -sovint- ens sentíem obligades a posar-nos hi bé i ser complaents....  

I quan diem que sí és que sí

S’ha acabat. Només sí és sí, i amb aquesta màxima no neguem les relacions íntimes complaents i gratificants de vida, sinó que rebutgem les que ens feien tenir per obligació. Un abús és una agressió, i una violació és una violació.

maribelanoia@gmail.com