Article publicat a la revista "Realitat" el 22 d'abril de 2022 -
Maribel Nogué i Felip
Neus Català no va parar fins que les institucions
democràtiques varen apostar per recuperar la memòria històrica i, amb ella, el
gran paper jugat per les dones que havien lluitat quan la República espanyola
va ser atacada pel feixisme i on, un cop perduda la guerra, moltes d’elles
passaren la frontera refugiant-se a França comprometent-se amb els valors de la
República que tan havien defensat.
Presidenta i fundadora de l’Amical Ravensbrück
Tot això ho explicava a la Universitat de
Barcelona on s’hi presentava públicament “l’Amical de Ravensbrück”, una
associació de la que n’és fundadora i que n’ostentava la Presidència, perquè:
“un dels motius principals de fundar l’Amical de Ravensbrück parteix del
jurament que ens férem totes les deportades i deportats en el moment de
l’alliberament dels camps de la mort, de que -mentre visquéssim, i fins l’últim
alè de vida, explicaríem tot el que havíem vist i sofert”.
Catalana de l’any 2006
A la Neus ja l’havíem convidat a venir a Igualada
per tal de recollir el seu testimoni i retre-li un reconeixement ciutadà pel
que ha estat el seu compromís amb la vida, i vàrem concertar aquesta visita pel
16 de març de 2007. Un mes abans havia estat nomenada Catalana de l’any, en un
acte públic on Lluís Llach va dir que es sentia orgullós d’un país que, per
damunt de futbolistes i presidents de futbol, era capaç de votar Neus Català
com a “catalana de l’any”. En recollir aquest reconeixement va fer història per
ella mateixa, tant per les increïbles experiències viscudes com pel compromís
que manté en reivindicar la memòria. És el jurament que es feren entre sí les
supervivents d’aquell horror en el moment de ser alliberades, el de que “dedicarien
fins el darrer alà de la seva vida a explicar allò que havien viscut”. Fins i
tot, des dels propis límits d’una edat avançada però amb tota l’energia que la
mantenia dempeus, en recollir el guardó va aprofitar el seu torn de paraules per
fer present les dones que varen morir a Ravensbrück, ofegades a les latrines, a
cops de bastó, o cremades vives al forn crematori, o fins al punt que -vençudes
pel sofriment- morien electrocutades en llançar-se a les filferrades
elèctriques.
La memòria silenciada
El reconeixement ciutadà a Neus Català va ser
l’acte central de tot el programa d’actes commemoratius del Dia de les Dones
del 2007, un any on es celebrava el 10 aniversari de les associacions de dones
de la comarca de l’Anoia. Havíem preparat un acte per tal de posar al descobert
la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fer de ser dones
ha estat doblement silenciada: “És molt important recuperar la memòria
històrica per tal de poder netejar cada nom condemnat en fals, poder acomiadar
cada ser estimat en una tomba que no estigui segellada per l’anonimat en un
indret desconegut”...
.jpg)
Una jornada memorable
Certament, per aquelles persones que vàrem tenir el
goig i l’orgull de compartir amb ella petites converses, va ser una jornada
inoblidable. Començava ja al migdia en una recepció que se li va fer
l’Ajuntament, per donar rellevància a la persona que teníem l’honor de tenir
entre nosaltres on, després de departir unes paraules amb les autoritats, va
signar al llibre d’honor de la ciutat: “Igualada, un nom predestinat que
comporta les millors amistats i voluntats per una vida plena d’objectius, de
prosperitat i felicitat”, i advocà “perquè la paritat sigui efectiva ben aviat”.1
.JPG)
Conscient que la gent vol saludar-la i parlar, es
deixava fer fotografies a totes aquelles persones que li sol·licitaven. Així, l’Alcalde
Jordi Aymamí es va oferir a acompanyar-la, portant-la del braç, fins la porta
de les oficines municipals de l’edifici provisional on s’hi ubicava
l’Ajuntament pel fet de que, el principal, estava en obres. Una imatge
simbòlica però summament tendre a la vegada.
El reconeixement ciutadà
El plat fort havia de venir a la tarda, després de
compartir dinar i conversa amb les dones que l’havien volgut i pogut acompanyar.
L’acte principal es va centrar a la tarda, una tarda de forta pluja que segur
va afectar una assistència que hauria estat molt més lluïda, però a la que no
li va faltar ni solemnitat ni emoció.
La Maria Carme Mateu, en nom de l’Ateneu Igualadí
de la classe obrera, l’entitat amfitriona, havia donat l’entrada a l’escenari
de la Neus Català davant un públic que la va rebre amb aplaudiments i dempeus.
L’Elisenda Belenguer, de la Fundació Pere Ardiaca, hi va ser present i va presentar el llibre “Memòria i Lluita”, on s’hi recull les vivències de la Neus, unes vivències horribles però que també van acompanyades del positivisme de la lluita i el compromís.
Un testimoni brutal
Les paraules de Neus Català, al seu torn, el seu
testimoni sobre la punyent realitat dels camps d’extermini nazis i, en
particular, del que ella va viure a Ravensbrück, posen encara la pell de
gallina a qui ho escolta. Ella ho explica una i altra vegada en la convicció
que està complint el seu jurament: si vius, ho has d’explicar, sempre conclou.
Allí s’hi entrava per morir, però el desig de
viure era també un acte de resistència contra els nazis. Conseqüentment les
dones, testifica Neus Català, van continuar sabotejant la macroestructura
econòmica militar i civil a la que estaven sotmeses, sempre vigilades i amb el
perill de ser massacrades. És així com, aprofitant-se d’aquesta mà d’obra
barata, sempre renovable, els SS (juntament amb grans firmes alemanyes), varen
fer grans fortunes. Neus Català ens explica que malgrat totes aquestes
condicions, les dones no van perdre mai el seu esperit de resistència.
Precisament per formar part de la resistència,
havia estat denunciada com a col·laboradora dels maquis i deportada a
Ravensbrück. Mentre hi va estar hi varen estar recloses unes 133.000 dones,
homes i nens provinents d’unes 40 nacions. Els SS van idear tota mena de
classes diferents i refinades d’assassinar. Milers de dones varen morir a les
cambres de gas, centenars foren afusellades, i altres milers foren exterminades
per la fam i les epidèmies. Altres varen perdre la vida con a conseqüència dels
experiments mèdics fets pels metges SS, com va ser el cas de les joves
poloneses, les anomenades conillets d’índies.
Les espanyoles de Ravensbrück eren dones que
havien lluitat a la República espanyola. Un cop perduda la guerra moltes
d’elles passaren la frontera i es refugiaven a França i, en adverses
condicions, varen continuar alertes i solidàries dins els camps de concentració
francesos i els mals anomenats refugis: “durant aquests anys de resistència les
dones teníem un nom de guerra que vàrem conservar com un títol d’honor. Però
enterrades amb el nom civil és impossible completar la recerca per a la memòria
històrica. De les espanyoles que varen arribar a Ravensbrück tampoc se’n sabrà
mai el nombre exacte ni el seu nom, perquè tots els fitxers del camp van ser
destruïts pels nazis a l’arribada de les tropes soviètiques. Les cendres de
moltes d’aquestes dones espanyoles es troben al fons de llac Schwedt, llac que
les deportades vàrem engrandir amb les nostres pròpies mans nues”.
En totes la seva intervenció frapava constatar la
frescor d’un discurs fet amb tota la convicció de les idees que l’experiència
encara ha refermat. Potser per això, la lluita contra l’oblit de Neus Català ha
tingut el reconeixement de molts racons de la nostra ciutadania on entitats i
associacions diverses han volgut sumar-s’hi recollint el llegat del seu
bagatge.
El manifest
Finalment, la representant de les associacions de dones d’Igualada i comarca Maribel Nogué i Felip, en nom de totes la ciutadania que s’havia aplegat a aquest reconeixement, va llegir solemnement un manifest en el que , entre altres afirmacions, es proclamava: “Prenem doncs la paraula i subscrivim, solemnement i al dia d’avui, el nostre compromís per tal que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada”.
Reconeixement ciutadà fet a l’Ateneu Igualadí
"Neus Català, un testimoni contra l’oblit
Molts de nosaltres no vàrem viure la guerra, una guerra que va marcar fortament tots aquells que la varen viure i sobreviure...
Estaven en joc unes idees, sí, però les
circumstàncies familiars, polítiques o territorials viscudes, eren massa sovint
els condicionants que marcaven la línia divisòria per si s’havia d’estar en un
cantó o un altre. L’enfrontament i l’odi generat per la pèrdua de familiars
volguts, calava a fons a totes les llars. Les morts, les persecucions i la fam conseqüent
de totes les guerres, es patia a les dues bandes.
Al seu temps, en Raimon ens deia: “molts es varen
quedar, havien guanyat, diuen. Molts es varen quedar, havien perdut, diuen. D’altres
conegueren l’exili i els seus camins...”. També deia, “jo no he vist aquelles
morts de ràbia, jo no he vist aquelles morts de fam, jo no he vist aquelles
morts al front, jo no he vist aquelles morts a les presons... No, jo no ho he
vist i tot m’ho han contat, i encara avui la gent del meu poble ho conta, i
encara avui la gent que ho ha vist, amb por ho conta...”. Comparteixo la seva
conclusió, perquè estic convençuda que, en realitat, tots havíem perdut...
Gairebé era tabú parlar de la guerra, i el poc
que ens explicaven eren experiències terribles que esgarrifaven les nostres
ments d’infant. Més que alimentar venjances, tal volta el que pretenien amb el
seu silenci, és que ens allunyéssim d’aquells compromisos perillosos... potser en
realitat, el que pretenien era protegir-nos, segur.
Però el temps és justicier i, tard o d’hora, quan
l’assumpció de la pròpia consciència com a éssers humans ho fa possible, rescatem
aquells fets viscuts de forma traumàtica així com els records de vida patits,
des de la repressió del subconscient col·lectiu que els emmagatzema, fent que
la veritat suri inexorablement a la superfície.
La memòria històrica
Vivim uns moments de recuperació de la memòria
històrica, de saber de les raons dels qui feren front a un aixecament militar
del General Franco contra la República, un règim democràtic legítimament
constituït. Perquè la veritat és tossuda i no es resigna a ser callada, i és
així com -malgrat la foscor de la llarga nit de la dictadura, i el silenci
imposat en el procés de la transició democràtica- anem coneixent diferents
episodis de la nostra pròpia història.
Hem esbrinat bastant de tot allò que suposen les
gestes de la política oficial, però no hem sabut massa de la resistència civil,
de com -particularment les dones- afrontaven la vida quotidiana des de la
mateixa supervivència, tant des del punt de vista material com també del
social.
Els anys de la postguerra foren difícils per
tothom, i totes les famílies que hi havien perdut alguns dels seus membres, o
que en desconeixien la seva destinació, hagueren de sobreviure al buit de la
seva absència i, en molts casos, al setge social i la humiliació de ser
assenyalats amb el dit simplement per considerar-los perdedors. Per això és
tant important recuperar la memòria, per poder netejar cada nom condemnat en
fals, per poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que no estigui
segellada per l’anonimat i en un indret desconegut. Cal recordar amb orgull
totes i cadascuna d’aquelles persones que ens han callat i a qui s’ha negat la
seva dignitat.
Avui aquí, a Igualada, en el marc commemoratiu
del Dia de les Dones d’enguany, hem volgut posar al descobert la pròpia memòria,
la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat doblement
silenciada, i volem fer-ho amb la presència de la Neus Català que, amb el seu
testimoni de lluita contra l’oblit, ens ha esperonat a fer-ho.
Ravensbrück
Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o
Dachau, però gairebé no
en sabíem res de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90 Kms. de Berlín que
tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però a la vegada ben
comunicada amb la capital.
Creat
el 1939 el camp va esdevenir ràpidament un centre de producció per a la
indústria de la guerra. Les presoneres hi deixaven les seves últimes forces per
fer components elèctrics, teixint uniformes pels soldats del front o fabricant
material bèl·lic en els camps annexos. La indústria alemanya, còmplice amb el
règim nazi, havia trobat en les deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina
que estava mobilitzada al front de la guerra. Quan ja no servien per treballar
se les deixava morir de gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí
o a la cambra de gas. Es calcula que a Ravensbrück hi van morir més de 92.000
persones, la majoria dones i també infants.
Ho
testifica Neus Català i Pallejà, l’única supervivent catalana dels camps d’extermini
nazis, concretament del de Ravensbrück. Aquesta dona nascuda el 7 d’octubre de
1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Prioritat, en ser alliberada d’aquell
camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien sobreviscut,
varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a
explicar allò que havien viscut.
Al
llibre que ha escrit l’Elisenda Belenguer, li diu: “jo explico el meu, però el
que jo vaig fer no és res, és només una part del que varen fer milers de dones
espanyoles”.
És
que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat amb la II
República, i que varen tenir un gran pes en la producció i manteniment d’un
estat democràtic en la qüestió social, educativa, assistencial i política del
nostre país.
El nostre reconeixement
Perquè
ens han volgut negar la història, perquè ens varen callar la veritat i condemnaren
als vençuts a la persecució, l’exili i la humiliació, les dones hem decidit d’una
vegada trencar d’una vegada per totes aquesta injúria, i apostar fermament per
recuperar la memòria, el nom i la dignitat de totes les dones i homes que
lluitaren per uns valors i drets humans que, malgrat tornin a estar de nou
amenaçats, avui per avui, molts de nosaltres els hem pogut tastar.
Per tot això, recollint el llegat del seu bagatge, des de molts racons de la nostra ciutadania, associacions i entitats diverses han volgut sumar-se a aquest reconeixement ciutadà a Neus Català io Pallejà, per la seva lluita contra l’oblit. Prenem doncs la paraula i subscrivim, solemnement i al dia d’avui, el nostre compromís per tal de que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada.
Igualada, 16 de març de 2007"
Música i flors per la Neus
Al final, de la mà d’unes alumnes de l’Escola de
Música i de les amigues de Llegim Llibreria, Neus Català rebé tres presents
molt particulars: El so d’una tenora que al so de l’Emigrant irrompia a platea
per fer present aquella Catalunya enyorada i evocada per la Neus mentre era a
l’Infern de Ravensbrück; per recordar la República per la que tantes persones
hi deixaren el millor de si mateixes, fins i tot la vida, es va tocar l’himne
de Riego, que el públic aplaudia tot seguint el ritme. Finalment, i des de
l’escenari, dues noies li dedicaren una molt bella interpretació en violoncel
d’aquest cant universal per la pau que és el nostre Cant dels Ocells, perquè
cadascuna de les paraules de Neus Català que donen testimoni dels horrors d’una
guerra són, per damunt de tot, el seu crit per la pau.
Una de les frases més concloents de la Neus ens ha
deixat com a testimoni són les que expliquen el perquè del seu compromís, són
les mateixes raons que la portaren a defensar la República, a fer la
Resistència a França i a lluitar contra el feixisme, i que són “el meu amor per
la pau, la llibertat, la tolerància i la justícia social”.
