LA FONDA PETJADA DE NEUS CATALÀ

Neus Català va estar a Igualada en l’acte central de l’extens programa commemoratiu del Dia de les Dones en una jornada inoblidable per aquelles persones que tinguérem el goig i l’orgull de compartir amb ella petites converses en una agenda que ja va començar al migdia, en una recepció que li va fer l’Ajuntament.

Portada a Regió7 del 17.03.2007

Menuda ella i amb una lucidesa envejable malgrat els seus 92 anys, deixava constància al llibre que, en honor a tots els ciutadans i autoritats, va signar amb els seus desitjos: “Igualada, un nom predestinat que comporta les millors amistats i voluntats per una vida plena d’objectius, de prosperitat i felicitat”, i advocà perquè la paritat sigui efectiva ben aviat. 

Conscient que la gent vol saludar-la i parlar, es deixava fer fotografies a totes aquelles persones que li sol·licitaven. Així tenim que l’Alcalde Jordi Aymamí es va oferir a acompanyar-la fins la porta de les oficines municipals de l’edifici Amélior, i li va portar del braç. Una imatge simbòlica però summament tendre a la vegada. 

Però el plat fort havia de venir a l’acte central, després de compartir el dinar i conversa amb les dones que l’havien volgut i pogut acompanyar. La Maria Carme Mateu, en nom de l’Ateneu -entitat amfitriona- , havia donat l’entrada a l’escenari de la Neus Català davant un públic que la va rebre amb aplaudiments i dempeus.

Les paraules de Neus Català, el seu testimoni sobre la punyent realitat dels camps d’extermini nazis i, en particular, del que ella va viure a Ravensbrück, posen encara la pell de gallina a qui ho escolta. Però ella ho explica una i altra vegada en la convicció que està complint un jurament, el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que varen patir: si vius, ho has d’explicar, sempre conclou.

Un testimoni d'excepció

Més frapant va ser encara constatar la frescor d’un discurs fet amb tota la convicció de les idees que l’experiència encara ha refermat. Potser per això, la lluita contra l’oblit de Neus Català ha tingut el reconeixement de molts racons de la nostra ciutadania on entitats i associacions diverses han volgut sumar-s’hi recollint el llegat del seu bagatge.

Reconeixement ciutadà

En el marc commemoratiu del Dia de les Dones d’enguany havíem preparat un gest per tal de posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fer de ser dones ha estat doblement silenciada: “És molt important recuperar la memòria històrica per tal de poder netejar cada nom condemnat en fals, poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que no estigui segellada per l’anonimat en un indret desconegut. Volem recordar amb orgull totes i cadascuna de les persones callades a qui han negat la seva dignitat”, deia el manifest que es va llegir. “Prenem doncs la paraula i subscrivim, solemnement i al dia d’avui, el nostre compromís per tal que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada”.

Al final, de la mà d’unes alumnes de l’Escola de Música i de les amigues de Llegim Llibreria,  Neus Català rebé tres presents molt particulars: el so d’una tenora que irrompia la platea amb una interpretació vibrant de l’Emigrant va fer present aquella Catalunya enyorada i evocada per la Neus mentre era a l’Infern de Ravensbrück; l’Himne de Riego palesava la causa de la República per la que tantes persones hi deixaren el millor de sí mateixos, fins i tot la vida (el públic seguia el ritme picant de mans). Finalment, i des de l’escenari, dues noies li dedicaren una molt bella interpretació en violoncel d’aquest cant universal que és el nostre Cant dels Ocells, perquè cadascuna de les paraules de Neus Català que donen testimoni dels horrors d’una guerra són, per damunt de tot, el seu crit per la pau.

        Maribel Nogué i Felip

Publicat a l’Enllaç dels anoiencs el 23 de març de 2007

ESTRANGERS NASCUTS AQUÍ

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Entre nosaltres hi conviuen moltes famílies procedents d’altres països, amb cultura i costums diferents; de la mateixa manera que molts dels nostres avantpassats varen haver de buscar-se la vida a d’altres països, talment com molts dels nostres joves avui on han marxat i -fins i tot-i han format la seva pròpia família. Emigrar és un dret, i hom pot fer-ho per gust o per veure-s’hi obligat per raons de subsistència.

Imatge gràfica de l'emigració dels anys seixanta

País d’acollida

Catalunya és una terra de pas i un país d’acollida, des de sempre. A partir dels anys seixanta i setanta la seva població va créixer espectacularment degut a l’emigració procedent d’altres indrets d’una Espanya que el franquisme va condemnar a la misèria. Moltes d’ells han forjat aquí les seves arrels i es consideren tan catalans com qualsevol, sense renunciar mai als seus orígens, això sí.

A Igualada, el 3 d'octubre de 2017

Els altres catalans

Molts d’ells -fins i tot- han participat activament en les mobilitzacions en favor dels drets nacionals. D’altres potser no s’hi ha sentit cridats, i ens caldria preguntar-nos perquè, tot i que una certa exclusivitat en les formes com s’ha plantejat el sentit de la pertinença ens ho podrien explicar. Recordo quan en la lluita antifranquista ens trobàvem al carrer plegats a un sol crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, es parlava llavors dels altres catalans i es considerava que era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya. Potser avui hauríem de dir que és català tothom qui viu i vol treballar a Catalunya, perquè la situació de poder viure del propi treball no és la mateixa que als anys setanta.

Obstacles afegits

Amb tot, a banda de les dificultats d’integració per mor de la manca de treball digne, hi ha avui unes altres dificultats afegides que obstaculitzen encara més la normal inserció en una societat plural i diversa culturalment com la que tenim. Hi ha un factor objectiu que ho impedeix amb més força del que ens pensem i no és pas la llengua, qüestió fonamental en la que ja es posen alguns mitjans, sinó que és l’existència de la Llei d’Estrangeria i la munió de traves que posa al camí per tal que la gent nouvinguda d’avui, i que en aquest cas procedeix d’altres països, pugui integrar-se normalment en la societat d’acollida i dur a terme la seva vida amb plenitud.

La manca de treball d’avui

No tothom qui vol pot dur a terme el seu somni de poder viure del propi treball, més enllà de la manca de feina generalitzada, els obstacles que troben en el camí tenen algunes agreujants que només coneixen aquells sectors professionals que s’hi dediquen (serveis socials, assistencials, administratius o altres), però que no surten d’aquest àmbit professional com per aixecar el crit de la injustícia flagrant que amaguen.

Els papers

El fatídic tema dels papers és una prioritat fonamental en qualsevol d’aquests nouvinguts, ja sigui a nivell personal o també a nivell familiar. Quan arriben porten a sobre una motxilla de deutes, els que han hagut de contreure per arribar a una Europa – aparador del benestar i promesa de futur-, un futur que es nega als seus països d’origen. El primer obstacle és assolir un permís de treball, que a vegades només és de residència, un permís que -com a mínim- els permetrà posar-se a la cua com tothom i fer el propi camí, segurament en precari, però val més això que res. Sovint, la precarietat ha pres forma de treball en negre, és a dir, sense declarar. D’alguna manera s’ha de subsistir, i sempre hi ha qui s’aprofita... Diuen de les ajudes que reben els immigrants, però no diuen la quantitat de diners que han de pagar per assolir els permisos de residència o de treball, ni com -sovint- han de pagar-se ells la Seguretat Social per tenir un contracte formal que els permeti renovar i regularitzar la seva situació sense la por de que els parin pel carrer i els puguin retornar als seu país on, al marge del tractament inhumà que poden rebre als C.I.E. (Centre d’internament per a persones estrangeres) hi arriben fracassats i són amenaçats per uns deutes no saldats...

Joves de casa participant en activitats de la ciutat

Joves que no poden treballar ni continuar estudiant
El més greu és el què passa amb els infants de les famílies que ja porten un temps aquí (i que continuem tractant de nouvinguts...). Potser encara no els han pogut fer ni la documentació de residència per mor de no disposar d’una situació laboralment estable, o potser no han pogut acumular els diners suficients per pagar els tràmits necessaris... La qüestió és que hi ha joves que, en acabar els estudis obligatoris és difícil que puguin continuar estudiant ni que hagin estat bons estudiants i hagin tret nota, tant sols seran residents sense ni poder encara treballar...

Dones obligades a dependre del marit
Per no parlar de les dones que són aquí per reagrupament familiar. El permís de residència de moltes d’elles està vinculat al marit i no inclou el permís de treballar o -en tot cas- han de tramitar el permís de treball a partir d’un contracte que no troben, cosa que els obliga a dependre sempre del marit...

                              Fills amb situació diferent

Jo també sóc d'Igualada - Una acció de denúncia de la campanya del PxC per la recollida d'aliments sols pels de casa

El mateix passa amb els més petits, amb l’agreujant que es poden trobar dintre la mateixa família, i fins i tot a la mateixa taula, infants amb papers i infants sense, i que -per exemple- quan arriba l’estiu, si la família vol anar al seu país per veure la família que hi ha deixat allà no se’ls poden emportar amb ells perquè -en no tenir documentació- no podrien tornar i reemprendre així l’escola, una escola que no exclou però que cal prendre totes aquelles les mesures per tal que no hi hagi alumnes de primera i alumnes de segona, donat que per raons de manca de papers fins i tot es poden veure obligats a repetir curs.

Igualada, setembre 2017

Sense dret a vot
Ara venen eleccions, tant al Congrés dels Diputats com als Ajuntaments. Molts d’aquests ciutadans i ciutadanes no podran exercir el dret democràtic de vot, tot i que tindrien molt a dir sobre quin sentit es dóna a una Llei d’estrangeria excloent o -pel contrari- qui defensaria unes disposicions legals més inclusives i-sobretot- més humanes. Però encara no tenen el DNI. No han passat els 10 anys -aproximadament- que han d’haver tingut una regularitat de papers en regla a banda de superar altres proves de coneixements culturals generals (i sempre costa diners...).

Eterns nouvinguts

Enllaçant-nos amb les estáues que ATLAS va regalar a la ciutat

I molt més a dir tindrien pel que fa a qüestions de la seva ciutat, aquelles que els afecten en el dia a dia com tothom. La barrera dels papers no els permetrà d’intervenir en igualtat davant les convocatòries a les urnes. Com que no voten potser ningú es recordarà de la seva situació, però ningú ens pot impedir visibilitzar i denunciar la seva situació tan injusta, perquè malgrat que molts d’ells s’han educat aquí, o fins i tot hi ha nascut, fins quan els continuarem considerant nouvinguts i els tractarem com a estrangers?.

maribelanoia@gmail.com

"BAULA" S'ACOMIADA EN UN SOPAR MOLT EMOTIU

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Després de 25 anys d’intensa activitat en el compromís solidari, aquest dissabte BAULA va tancar el seu cicle en un ambient familiar i molt emotiu. Enrere quedava un llarg camí de vivències, experiències i aprenentatges recordats ara després d’una etapa que començava d’ençà la joventut, però contemplat ja des d’una mirada d’adults.

La gent de BAULA

Mica en mica ens anàvem retrobant vells amics i amigues, companys de viatge d’aquest trajecte que ha durat 25 anys. Al voltant d’unes taules on compartíem un pa amb tomàquet, conversàvem animadament. Tothom sabíem que es tractava d’un comiat, però també que no era un adéu per sempre.

Així ens ho recordava, en nom de tot el grup de BAULA, en Rafa Sánchez en la seva emotiva intervenció. Va parlar d’una BAULA que deixem enrere i que podrà estar buida de persones, però la deixem plena de contingut. “En aquests 25 anys s’ha anar omplint de reunions, conferències, viatges, sopars solidaris.. que ens han servit per ser crítics amb aquest sistema universal que afecta a tants milions de persones, i que beneficia només a uns pocs”. Va recordar el començament de Baula amb un projecte d’ajut a un menjador infantil de Nicaragua “las ollas de soya” a Masaya, per continuar amb un projecte d’electrificació a la Comunitat David Tejada, de Paiwas, per tal de posar llum a la foscor de la nit d’algunes famílies però -sobretot- per disposar d’electricitat en un petit dispensari on es realitzaven cures, i necessitaven posar una nevera per la conservació de les vacunes. Més tard, al mateix Paiwas, es va dur a tgerme el projecte “la casa del niño y la niña” per endegar tot seguit una nova etapa amb CEF MUJER, a Panamà, becant a estudiants indígenes per tal que poguessin desplaçar-se a la capital i exercir estudis secundaris que només s’hi feien allà. L’ajut s’estenia també  a la seva estada i manteniment, així com al cost dels estudis, perquè llavors -a Panamà- éren privats”.

“Enmig de la nostra activitat vàrem haver de fer una campanya d’urgència a tenor de l’Huracà Mitch que l’any 1998 va colpejar amb força centreamèrica i -en particular- algunes de les comunitats en les que hi havíem treballat”. En un temps rècord vàrem poder enviar-hi més d’un milió de les antigues pessetes”, recordava.

Baula es va vincular aviat amb els Comitès Oscar Romero, arribant a ser-ne els coordinadors de tots els C.O.R. de l’estat. És que han begut del missatge d’Òscar Romero, aquest bisbe assassinat a El Salvador i qualificat de màrtir per ser la veu dels sense veu tant a El Salvador com a tota l’America Llatina, així com també el missatge del català Pere Casaldàliga i tota la corrent de l’església anomenada “teologia de l’alliberament”. ÉS allò de “les seves causes són les nostres causes”.

Més tard, de la mà de Josep Maria Pujol, explicava, continuarem la nostra activitat a Rwanda. Els contactes que hi va deixar allà l’actual rector de la Parròquia de Sant Maure va permetre un apropament a la realitat d’Àfrica i aprofundir així en el que no és ja “el tercer món” sinó una realitat de països empobrits.

Recordaven també l’activisme dut a terme, per exemple, quan vàren penjar crespons negres als fanals denunciant el genocidi al Zaire, o quan durant molts dilluns ens concentràvem fent sonar la sirena de guerra i s’escoltava el bombardeig de la guerra dels Balcans, que ens posaven els pèls de punta, o les cassolades contra la guerra a l’Iraq, o a les manifestacions contra la guerra...   

Rafa Sánchez recordava també el compromís de Baula amb la realitat que ens envolta: l’acollida d’un grup d’emigrants africans on ajudàvem amb classes de llengua (o bàsicament suport afectiu), el projecte de la Casa del Món que, a banda de donar classes de català i castellà, el que es pretenia era establir llaços amb les dones de la comunitat magrebina,; fins la nostra participació a “Som Poble” on, de la mà d’altres entitats i persones particulars, hem treballat en el banc d’aliments...

En Rafa concloïa la valoració que, tant per a ell mateix om per les  companyes que representava, havien significat aquests anys, perquè aquesta vivència els ha servit per ser millor persones, per aprendre a tractar tothom per un igual sense importar el seu color de pell, l’ètnia, la religió ni el sexe: crec, va dir, que -en el fons- és el que hem intentat transmetre amb les nostre activitats, perquè hem après que per ser efectius cal ser -sobretot- afectius.

maribelanoia@gmail.com

ELS DRETS FONAMENTALS, LA BASE DE TOTA DEMOCRÀCIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Una de les coses que, en el que s’ha qualificat de modèlica transició fins que ens vàrem dotar de la Constitució de 1978, va ser considerada com una conquesta arrancada a la dictadura, varen ser les llibertats i els drets fonamentals, uns drets fonamentals consagrats a partir de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada per les Nacions Unides el 1948.

Al crit de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia a Igualada

La lluita antifranquista

Veníem d’una llarga nit de morts i repressió, uns anys foscos de manca de llibertats i de venjança vers els perdedors per part dels qui, després d’haver orquestrat un cop d’estat militar, s’erigiren en victoriosos per damunt d’aquells que sorgiren legítimament d’un procés democràtic com va ser la II República. Uns anys d’ofec i persecució que a la història encara li toca  recuperar per un silenci imposat amb una Llei d’Amnistia que pesa com una llosa sobre la nostra fràgil democràcia, una amnistia que en no haver-hi hagut cap judici sobre els culpables d’aquell genocidi els ha fet immunes i -fins i tot- ara poden emprar instruments d’aquest sistema democràtic per presentant-se a les eleccions a cada descoberta i dur-nos de  nou al passat, encara que sigui de la mà de la democràcia de la que tan han blasmat.

No a la impunitat

L’Oficina de l’alta comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans ja ha demanat a l’Estat Espanyol la derogació de la Llei d’Amnistia de 1977 perquè incompleix la normativa internacional en matèria de drets Humans, doncs Espanya està obligada, sota llei internacional, a investigar les greus violacions dels Drets Humans, incloses les dutes a terme durant el règim de Franco, i a processar i castigar -si encara són vius- els seus responsables recordant el dret de reparació que tenen les seves víctimes.

Igualada. El dia que Juan Carlos I va abdicar a favor del seu fill.

Monarquia imposada   

Si bé, com deia més amunt, la nostra Carta Magna va ser celebrada per la conquesta de drets i llibertats negades i perseguides fins llavors, també va ser fruit d’un procés de consens, per tant, de concessió per ambdues bandes. A la gent que havíem lluitat contra la dictadura se’ns va imposar el Títol II i el Títol VIII. El títol II, que fa referència a la Corona, amb una Monarquia Parlamentària que ha esdevingut obsoleta en el temps, i no sols pel seu sentit antidemocràtic, sinó també -i sobretot- per haver-se mostrat poc exemplar i empastifada de corrupció al més alt nivell.

Els drets nacionals

Amb el temps, i sobretot perquè la societat la formen avui aquelles generacions que no la decidiren, aquest títol, i també el Títol VIII, que fa referència a l’estructura territorial de l’Estat i les seves Comunitats Autònomes, grinyolen i la qüestionen. No cal dir com aquesta cotilla ha ofegat les ànsies sobiranistes d’un poble que se sent menyspreat i com, en aixecar-se aquest poble per molt que ho hagi fet de forma pacífica i exemplar, les forces més retrògrades de l’estat han mostrat la seva veritable pell de llop que ja ni es disfressa d’ovella vigilant.

Els drets socials

Ja es va dir llavors que la Constitució de 1978 era com una navalla de doble full, que segons qui estigués al govern podria fer-la girar cap a un cantó o un altre, cap a aprofundir en els drets socials i/o drets nacionals o caminar vers la involució, i ja s’ha vist cap a quin cantó han exercit el poder aquells governs de la dreta que encara enyora el franquisme.

Manifestaació feminista a Igualada el 8 de març de 2019

El feminisme li fa front

I val a dir que la conjuntura internacional, sobretot d’ençà que Donald Trump és el President dels EUA, els és favorable. L’integrisme, el feixisme i el racisme, que sempre hi ha estat però que -com els ous de la serpent- restaven hivernats, han sortit de la llobatera i s’han tret la careta. L’entrada de VOX al Parlament d’Andalusia ja ens ha mostrat la seva gargamella i voracitat, sobretot pel que  fa als drets de les dones, així com els discursos del líder del PP Pablo Casado i les seves propostes gens encobertes de privatització de l’educació, de la sanitat i del desmantellament de tots aquells serveis que garanteixen uns drets socials i fonamentals que consagra la Carta Magna de 1978. Algun tribunal, començant pel Tribunal Constitucional, els processarà per conspirar contra els seus principis?.

Companyes del col·lectiu Compartim Ciutadanania a la manifestació després dels atemptats del 17 d'agost del 2017.

Visibilitzem els nostres veïns i veïnes

Aquest dijous és el Dia Internacional contra el racisme i la xenofòbia, una epidèmia que es fa present de forma perillosa a casa nostra, i que pretén dividir-nos per raons de diferent país de procedència u origen cultural, de color a la pell, d’orientació sexual, de diverses confessions o creences religioses, d’opinió diversa o qualsevulla altra condició o circumstància personal o social.

Ressorgeix perillosament de nou

Fa quatre anys tot el món “civilitzat” va reaccionar front els atacs terroristes de París a dibuixants de la revista satírica de Charlie Hebbo, apel·lant a la llibertat d’expressió com a baluard de les llibertats d’occident (avui tenim a la presó cantants i humoristes censurats per la seva expressió artística). I aquest divendres, un terrorista va atacar dues mesquites a Christchurch de Nova Zelanda, amb el resultat d’uns 50 morts. Altres mesquites a Europa han rebut també, aquests dies, nous atacs. On són les mostres de solidaritat amb la comunitat musulmana?, i als nostres veïns i veïnes, els hem mostrat el nostre suport?.

Protesta contra els atacs als centres de MENAs

Agressions en el dia a dia

Per aquest dissabte, per part de la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme,  s’ha convocat a Barcelona una manifestació contra el racisme i l’extrema dreta. El portaveu d’aquest col·lecti David Karvala ha parlat d’aquest atemptat que només s’entén en el context de la islamofòbia dins la societat, assenyalant el paper de diversos polítics i mitjans de comunicació a l’hora de fomentar aquesta islamofòbia. Alhora ha assenyalat l’augment dels assassinats masclistes i d’agressions LGTBI-fòbiques en un moment en què VOX vol limitar els drets de les dones i les persones LGTBI. També ha criticat que, a la societat actual, existeixen diferents mostres de racisme, com ara la recent onada d’atacs a centres que alberguen MENAs (menors estrangers no acompanyats) i la impunitat dels atacants (no li consta que hi hagi hagut cap detenció).

Al carrer pels nostres drets fonamentals

Estem vivint una veritable regressió de molts drets assolits en llargues i costoses lluites d’anys i anys, i això no ens ho podem permetre. Els drets, que sempre han estat conquerits, cal defensar-los cada dia, i el més adient és que una societat amb drets cal construir-la de baix a dalt, per la seva implicació i garantia de continuïtat. Els drets socials, els drets nacionals i tots els drets són importants, però no és poden contraposar. El què està clar és que sense els drets fonamentals no hi ha cap base per poder caminar i avançar en cap dels drets dels que encara ens queda molt camí per recórrer.  

maribelanoia@gmail.com

UN COP L'ANY TOCA, I LA RESTA?...

CIUTADANA DEMPEUS - MARIBEL NOGUÉ i FELIP -

Ningú posa ja en dubte les raons que tenim les dones per commemorar el 8 de març amb actes reivindicatius i de lluita, amb una Vaga Feminista en portes que apunta que ens farem visibles com aquell qui diu “urbi et orbe”. Ara bé, és que les nostres reivindicacions tan sols cosa d’un dia, o fins i tot d’una setmana?. Té fonament la afirmació que fan moltes persones de que, quan es commemora algun altre dia per més causes, afirmen que  no hi hauria d’haver un dia especial perquè ja no caldria?.

Raons encara vigents

Doncs no, no tenen fonament. Perquè sí, sí que cal un dia per commemorar cada cosa que estigui establerta, i més per nosaltres, per la causa que defensem les dones. Les raons?, doncs en principi per una raó quantitativa (que és la que preval en aquesta societat), perquè som més del 50 % de la població. Però hi ha moltes altres raons de naturalesa més aviat qualitativa, més pròpia de com les dones concebem la societat i la mateixa vida: perquè les dones som les que aportem la vida, no sols perquè en som portadores en la fase de reproducció biològica sinó perquè som les que, de forma ancestral, tenim cura de les tasques de reproducció de la vida mateixa, no sols amb les persones que tenim al voltant sinó també al nostre entorn.

La saviesa de vida

Perquè quan es tracta de la vida humana el bagatge de les dones ve de lluny, com una saviesa ancestral que ens permet entendre les persones que ens envolten ja des del balbuceig dels nadons, passant per allò que preocupa als infants en la descoberta dels seus perquè, per les inquietuds dels nostres joves i les seves incerteses, pels encisos i desencisos de l’amor i el desamor a mesura que entren a formar part del món dels adults, de l’aposta per formar família pròpia amb la maduresa interior que s’assoleix a partir de l’experiència vital, o també o les incomprensions i solitud de les persones més grans, perquè certament és incomprensible que al final dels seus dies no rebin atenció, comprensió i reconeixement.

Consell internacional de les tretze dones indígenes

Respectuoses amb el medi ambient

Les dones sempre hem estat lligades a la natura, i no parlo ja de la realitat de les dones que formen part del món no industrialitzat, particularment les dones camperoles i ramaderes d’Àfrica o Llatinoamèrica, tampoc les dones que es dediquen al camp dintre dels països que conformem la Unió Europea, sinó també totes les dones -diem-ne- d’aquí. A l’hora de preparar l’alimentació dels nostres sempre tenim present els millors productes possibles, per la seva salubritat i -cada vegada més- per la gradual consciència de la necessària sostenibilitat del planeta, també en el reciclatge. A banda, qui no té una planteta interior o, si té alguna sortida, dona vida a plantes i flors en jardins o terrasses?. Sempre tenim en compte la mateixa natura i procurem tenir-ne cura de prop.

Cura també en salut

És que ens importa la salut dels nostres i sabem, des de sempre, que la natura ofereix aquells remeis adients per afrontar refredats o indisposicions lleus, també per aquelles cures més delicades de les malalties que sobrevenen als nostres. Ho hem vingut fent des de fa anys...

La tecnologia al nostre servei?  

La forma en què el capitalisme i el consumisme ha entrat a les nostres vides ha canviat també les nostres costums. És una avantatge, certament, que l’evolució tecnològica permeti que tinguem rentadores i tota mena d’electrodomèstics que ens fan la vida més fàcil, sí, però no per això ha de deixar de ser més compartida, no ho oblidem.

Avantatges a mitges

Caldria preguntar-nos, no obstant, si el temps que guanyem amb aquestes avantatges l’aprofitem per nosaltres mateixes o l’ocupem en d’altres obligacions. Perquè mica en mica hem anat prenent consciència de les diferències que ens presenta aquesta societat patriarcal, com xoca frontalment amb el sentit de justícia que generalment tenim les dones,  i com ens rebel·la cada fet que afecta no sols als nostres sinó també a les dones en general i al conjunt de la societat.

Una tasca de dones?

El nostre és un lliurament desinteressat, sí, perquè la nostra aportació al treball de reproducció de la vida no és ni retribuït ni reconegut, és com una càrrega que se’ns ha adjudicat i que depèn -exclussivament- de nosaltres des de sempre.

Doncs no, no és de rebut que les tasques de reproducció de la vida que es donen en el marc de cada llar no estiguin repartides en funció de les capacitats que cadascú hi pugui aportar. Ja des de ben menuts els infants, nens i nenes, han de poder assumir allò que poden fer per educar la seva autonomia i compromís amb el col·lectiu on viu i conviu. Favors els uns als altres i/o distribució de les tasques segons afinitats, sempre; però obligacions de les dones, pel fet de ser-ho, assumint rols i responsabilitats dels altres perquè ens toca: mai.

Ni reconeixement, ni gràcies

Per això fa anys les feministes diem que “cada dia és 8 de març”, perquè és cada dia que fem anar el món, i per un dia volem parar-lo perquè la nostra absència es noti i que, en aquest buit, hi deixem la nostra fonda petjada, la del pas de vida que hi deixem un dia rere l’altre, i no tan sols un cop l’any. No ens neguem a treballar per la vida, ens neguem a què se’ns consideri una obligació d’aportació gratuïta i- a sobre- que no se’ns reconegui socialment ni per donar-nos les gràcies.

maribelanoia@gmail.com

UNA VAGA FEMINISTA, PERQUÈ?

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Ja és el segon any que, amb motiu de la commemoració del 8 de març com a Dia de les Dones, es convoca una vaga feminista, i podríem preguntar-nos perquè una vaga feminista, quina diferència hi ha entre una vaga laboral tradicional i una vaga feminista, perquè una vaga no és el mateix que una manifestació, és a dir, sortir al carrer, que de sortir al carrer ja fa molts anys que les dones hi sortim.

Molt més que una bretxa salarial

L’any passat ja es va posar l’accent de la reivindicació en la denúncia de la bretxa salarial, és a dir, la diferència retributiva que reben les dones per la mateixa la feina que fan els homes. Això ve de lluny, del concepte que es té del diferent rol assignat als homes i les dones en el sí de les famílies, on els homes representen la aportació econòmica més important i la aportació de les dones (a partir de la seva incorporació al món del treball remunerat) és concebuda com un complement i -en funció d’aquest rol- s’han establert feines de primera i feines de segona, amb retribucions diferenciades. No obstant, amb la gradual incorporació de les dones a determinats sectors professionals (mestres, metgesses, infermeres, etc...) i com a conseqüència de les seves lluites -no ho oblidem- han assolit un cert nivell salarial que -en aquests temps de crisi- fins i tot s’ha donat el cas d’haver-se invertit la situació, de forma que el salari de la dona ha estat la principal i més estable font d’ingressos en l’àmbit familiar.

Estendre la vaga a tots els àmbits

Amb tot, en la vaga feminista d’aquest any, pren més força la necessitat d’estendre la nostra vaga a sectors més enllà de l’àmbit laboral, doncs el treball quotidià que duem a terme pel sosteniment bàsic de les persones que conformem aquesta societat és una aportació substancial que no se’ns reconeix. Es vol posar l’accent als treballs de cura de les persones, la cura que recau en les pròpies dones sense cap estructura social o econòmica de recolzament. Tanmateix també es té en compte la realitat de les dones en altres sectors no catalogats típicament com a laborals, però que condicionen en gran manera la vida de moltes les dones, la seva supeditació a l’ordre establert, i que deriva en ser la principal víctima de la violència masclista així com altres violències, com ara la violència de l’exclusió.

Víctimes també de l’exclusió

També són qüestions que afecten les dones, a totes les dones que convivim en aquesta societat, per exemple: la Llei d’estrangeria i les fronteres imposades, el consum, les violències de gènere i la justícia patriarcal, la feminització de la pobresa, la relegació laboral a les tasques menys considerades i més mal pagades, els drets sexuals i reproductius, l’àmbit estudiantil, la cura d’infants i gent gran, la salut mental, etc...

Les mil i una raons

Hi ha un ampli argumentari que justifica la convocatòria d’aquesta vaga feminista: les 1560 dones que han estat assassinades els darrers 14 anys per violència masclista, on moltes d’elles no són contemplades en la Llei de Violència de Gènere; els milers de dones que, en tota la nostra diversitat, patim maltractaments en la vida sentimental perquè continuen veient-nos com a objectes i no com a subjectes que som; perquè la justícia és patriarcal i posa en dubte la nostra paraula, no ens creuen quan denunciem que hem estat agredides i es qüestiona el nostre testimoni, jutjant-nos a nosaltres i no als agressors; perquè la legislació vigent és insuficient i no s’aplica en la seva totalitat ni a estat dotada de recursos; perquè qui ens viola són homes que es creuen amos del nostre cos pretenent anul·lar-nos com a persones sols per mostrar als altres homes la seva masculinitat dominadora i violenta.

Raons de més per altres discriminacions

I també perquè les dones migrants en situació administrativa irregular estan especialment desprotegides front la violència sexual, donat que la denúncia pot suposar la apertura d’un expedient sancionador d’estrangeria o la detenció per la seva expulsió, i aquesta amenaça impedeix -a la pràctica- la possibilitat de buscar protecció i justícia; Perquè les condicions laborals de les treballadores de la llar internes augmenten la impunitat dels agressors; perquè no ens sentim segures en l’espai públic, en els espais d’oci o a la nit; perquè vivim experiències d’assetjament i agressions sexuals per part dels homes que creuen que aquests espais són seus; perquè -a banda- les dones migrants pateixen discriminació racista i xenòfoba en els espais públics i en els mitjans de transport, i són objecte de batudes racistes pel simple fet de ser migrants racialitzades; perquè es fan servir les noves tecnologies per assetjar i agredir les dones a través del ciberassetjament, que es dona en especial virulència contra les dones que es declarem feministes.

Per aquestes i moltes altres raons que no s’expliciten aquí, les dones d’arreu del món -aquest vuit de març- tornarem a fer una Vaga Feminista. Ens farem sentir perquè volem canviar el món, i ho aconseguirem perquè, tal com dèiem l’any passat: “si nosaltres ens aturem, es para el món”.

maribelanoia@gmail.com

TORNEN A SONAR TAMBORS DE GUERRA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

De fet ja fa dies que estem en un entorn bèl·lic permanent encara que no s’hagi declarat oficialment que estem en guerra. Els interessos dels senyors de la guerra, que basen el seu poder en la submissió del països quins recursos naturals cobegen, estan dominant el món. Ara, a Veneçuela, han trobat un nou enemic per continuar fent la guerra.

 Per damunt de tot, interessos

Després de les successives intervencions militars als països de l’Orient Mitjà, des de l’Afganistan a Síria, passant per Irak, la ambició insaciable dels EE.UU per fer-se amb els recursos naturals del planeta, no té fi, ni escrúpols, ni entranyes, ni els importen les seqüeles de destrucció i mort que la seva macabra estela va deixant al seu pas. El que els importa és fer negoci pel consum propi i dels seus països i aliats, així com -de passada- alimentar la indústria d’armament dels seus socis per vendre-les fins i tot als països suposadament enemics en la contesa,. No els ha importat tampoc jugar amb allò tan sagrat per alguns com ara la democràcia i els seus valors estendard en la de defensa dels drets humans i les llibertats.

Veneçuela, l’enemic avui

La amiga i periodista persa Nazanin Armanian, en el seu  article : “Les nou raons dels EUA per declara la guerra a Veneçuela” torna a donar en el clau per una anàlisi quins arguments no pertanyen al discurs dominant que ens volen fer creure per la televisió. Mentre els ciutadans i ciutadanes de Veneçuela ens informen sobre les causes internes de la actual crisi d’aquest país, l’interès mostrat per les potencies mundials (que ignoren la gravíssima situació humanitària del Sudan, Iemen o el Congo) ens indiquen que existeixen raons complementàries. Les magnífiques relacions de Donald Trump i els seus aliats amb el regne del terror saudí ens revelen l’ estafa dels deus “valors democràtics”. Tant els EUA com l’actual poder d’Europa consideren enemics aquells estats que es resisteixen a les seves pretensions colonitzadores.

Les nou raons de Trump

Els recursos naturals és la primera d’aquestes nou raons. Veneçuela posseeix la reserva d’or més gran del món, a banda de diamants, ferro, coure, alumini, la bauxita, el coltán,  l’urani o el gas. Un patrimoni natural extraordinari i també molta aigua dolça, encara que la joia de la corona sigui el petroli. Veneçuela és qui té el 24 % de les reserves de la OPEP, per damunt de l’Aràbia Saudí.

La segona és la presència de Xina i Rússia a Veneçuela. A Trump no li agraden els excessius llaços econòmics que té amb la Xina, país que és el més gran creditor. Els bancs xinesos han deixat més diners als països de Llatinoamèrica que el Banc Mundial. Rússia també té acords de cooperació militar, cultural i econòmica amb Veneçuela. Amb una inversió de 17.000 milions de dòlars des de 1999, ha negociat amb Caracas un préstec de 6.000 milions de dòlars per començar a pagar-lo a partir del 2023, i ha condonat 2000 milions de dòlars del deute de Veneçuela a canvi d’enfortir la presència de Rosneff al mercat del país.

Els fracassos a l’Orient Mitjà i el retorn a Amèrica és el tercer punt. Malgrat les devastadores agressions militars dels EUA i els seus aliats, de destruir la vida de prop de 100 milions de persones a l’Orient Mitjà i enfonsar les economies dels invasors, Whashington no ha pogut controlar Irak, Afganistan, Yemen, Líbia, Sudan o Síria degut a la presència contundent d’altres actors mundials i regionals als mateixos escenaris. Recuperar Llatinoamèrica era el seu objectiu. El cop d’estat contra la presidenta de Brasil Dilma Rousseff, l’empresonament de Lula i la presa de poder de Brasil per l’ultra dretà Bolsonaro, segur tenen molt a veure que Brasil fos una de les lletres de BRICS (aliança geoeconòmica de les cinc economies emergents més importants del món dirigides per Xina i Rússia).

Acabar amb el projecte d’integració econòmica del MERCOSUR, és a dir, desmantellar el Petrocaribe, la iniciativa de Veneçuela llençada el 2005 per subministrar 100.000 barrils de petroli diaris, als països de la regió, en condicions de pagament preferencial. Trump, a banda de voler les reserves d’altres països, pretén dominar el mercat de l’energia...

Debilitar el Tractat de comerç dels Pobles, ALBA, que és una alternativa al ALCA, el tractat de lliure comerç promogut pels EUA.

Evitar més cops al petrodòlar. Veneçuela ja comercialitza el seu petroli en Yuan (moneda xinesa), ruple (moneda russa) i també la rupia índia el que suposa u desdolarització del  comerç mundial  el debilitament de l’hegemonia financera dels EUA.

La necessitat de Trump de tenir la “seva guerra”. Tots els Presidents del EUA han de  tenir al menys una guerra. Avui Trump no està sol. Per primera vegada li donen suport el Partit Demòcrata, Europa i la gran part dels règims de Sudamèrica. Trump, que entrava a la història pel seu mur, ho farà també per Veneçuela?, es pregunta Nazanin.

I la novena raó és la pressió del lobby proisraelià a Llatinoamèrica. Contra la presència d’Iran. Perquè amb la reimposició dels càstigs a l’Iran, des del 2018 un sector de la república islàmica torna a mirar al país bolivarià, fins i tot anuncia l’enviament de vaixells de guerra a les seves aigües. I la premsa dels EUA ja parla obertament del complot de Trump-Guaidó teixit de forma secreta, perquè per dur a terme els seus objectius, ja fa temps que han preparat els seus líders. En aquest sentit, varen contactar amb Guaidó per estrangular l’economia de Veneçuela baixant el preu del petroli.

Mentrestant, i fent el seguidisme de la política europea al servei dels EUA, ja ens tornen a implicar en la guerra. Ahir, avui i sempre: NO A LA GUERRA.

maribelanoia@gmail.com