BON VIATGE MONTSERRAT

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Dimecres 12 de març vàrem acomiadar a la Montserrat. La seva partença ha estat una sorpresa per a tothom, els uns d’ençà que fórem conscients de la malaltia i les poques expectatives que presentava, i molts d’altres ja en el moment del seu desenllaç. Hi ha moltes formes d’afrontar situacions com aquestes, la Montserrat ho va fer amb valentia i conscient en tot moment de com passar aquesta etapa final de la seva vida.

Endarrere queda l’estel de la seva petjada vital que omplia tots els espais on es relacionava,  sobretot al Casc Antic del seu municipi a partir de la seva implicació en les seves activitats, amb un ampli coneixement de la seva població per haver exercit, durant molts anys, de mestra a l’Escola Montbou.

Amb l’Església de Santa Margarida de Montbui, plena de gom a gom, en Josep Maria Pujol, com amfitrió d’aquesta cerimònia de comiat, va conduir l’acte glosant la seva vinculació al poble per donar pas a diferents intervencions: una representació de les seves amigues, dels mestres de l’escola i del grup de teatre “La Calòrica”, companys de fatigues professionals de l’Albert, el fill de la Montserrat, el “Pascu”.

Des de l’àmbit familiar, a banda de la part musical amb la Xènia Nogué i el Marc Antolí com a cantant i guitarra respectivament, vaig tenir l’honor de llegir aquest text.      

maribelanoia@gmail.com

 Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels

“És que, com deia el poeta grec Konstandinos Kavafis,  quan surts per fer el viatge a Ítaca, en aquest cas de la vida, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Has de pregar que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, que vagis a ciutats per aprendre dels que saben".

I així ho has fet tu, Montserrat, has fet un llarg i molt intens camí. Lluitant per la teva vocació indiscutible, la de ser mestra. De les primeres mestres en recuperar l’Escola de l’Ateneu, d’Igualada o a La Llacuna, on hi anaves i venies cada dia i, finalment a l’Escola de Montbui, el lloc on has triat per viure, forjar la teva família, fer amistats de veïns i veïnes, a caminar, a la piscina, i a jugar a la botifarra i a tots els jocs de taula on, quan jugàvem en família, sempre ens guanyaves. Un poble que has fet teu fins la medul·la del teu compromís, amb uns bons grups d’amigues que t’han fet costat en tot moment. Amb algunes d’elles has viatjat a molts indrets i ciutats per descobrir meravelles d’una naturalesa que els teus ulls ignoraven.

Generosa amfitriona de les trobades familiars tan nombroses, posant casa teva cap per avall per encabir-hi les taules i cadires necessàries per acollir-hi tots els comensals sempre apunt per gaudir d’una cuina excel·lent, d’exquisideses de gourmet i també cuina tradicional. Sempre tindrem present aquella taula de Nadal ornamentada amb precisió i bon gust, els galets i una carn d’olla en la que no hi faltava de res, cap marranada, ni l’esperat pollastre farcit, que havies cuinat al forn i que feia tanta presència a taula.

Tampoc hi faltava el pessebre amb el joc de teatre que ja havia estat del nostre pare i avi, ni la llar de foc amb el tió preparat perquè, fins i tot els més ganàpies, desfiléssim tots un darrere l’altre i “ens regalava mitjons”. Unes setmanes abans ja havies acollit els de Gràcia perquè, tot fent una petita excursió per anar a buscar molsa al bosc i, oh casualitat, hi trobaven el seu tió, que és tan savi, que els esperava a Montbui. Havies mobilitzat tot el poble per l’èxit de la operació.

Amb tot, la teva especial dedicació ha estat la de donar suport a l’Albert, un esforç considerable per tal de que pugues dur endavant les seves tasques artístiques, cosint, anant amunt i avall o allotjant els companys de teatre perquè poguessin treballar.

Les cuites del teu fill en el món del teatre han reeixit, i tu has estat al darrere, com a artífex fonamental, amb una obra d’art molt especial, la que suposa que l’Albert Pascual sigui avui un nom de prestigi en el món de les arts escèniques.

Bon viatge pels guerrers i guerreres que al seu poble són fidels.

Bon viatge, Montserrat”.

(Text llegit a la cerimònia com a aportació de la vessant familiar).

UN IFTAR COMPARTIT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Les dones de l'Associació NOUR, les amfitriones

Els musulmans han entrat ja en el mes del Ramadà i, amb motiu d’aquesta celebració tan especial, divendres passat, l’Associació Intercultural Nour d’Igualada, va celebrar el seu IFTAR, el trencament del dejuni, compartint aquesta festa d’una forma oberta al propi entorn ciutadà.

Vincles escolars i socials

La sala del Centre Cívic del Barri de Montserrat s’anava omplint de convidats i convidades. Les dones d’aquesta associació eren les amfitriones i ens rebien afectuosament, també alguns homes i joves. Mica en mica observàvem el recinte ambientat per la ocasió i ens saludàvem amb molts coneguts i conegudes. Es palpava a l’ambient els vincles de relació natural establerts amb qui -al seu dia- eren nouvinguts, però que ara ja formen plenament part de la ciutadania d’avui. Uns vincles establerts -sobretot- en el món de l’escola, on es retrobaven alguns mestres i membres de les AMPA amb les mares dels qui havien compartit escola, o també amb les persones que treballen en diversos serveis que ha maldat per la normalització lingüística o la reinserció social. Les escoles, amb la funció d’inserció a la societat que representen, han complert en la seva funció i han forjat la normal convivència enmig de cultures diverses.

Universitaris ex-alumnes del barri

En Marouan Hammich i la Oumaima Bourkhisi varen conduir l’acte. Els dos són exalumnes de l’Escola Gabriel Castellà i ara cursen estudis universitaris: en Marouan de telecomunicacions i la Oumaima de Medicina. En un perfecte català, i alternant les seves intervencions, ens explicaren què és el Ramadà, perquè és una festa tan important per als musulmans i -particularment- el dejuni, preparant els assistents per a la festa de trencar el dejuni que estava a punt de començar.

El trencament del dejuni

L’Alí Hammik va dur a terme l’Adhan, la crida al res previ, i la festa començava. Els dàtils són el més simbòlic per reposar ràpidament el sucre que pot haver baixat amb el dejuni. Poguerem fer un tast de la “harira”, una sopa molt densa d’aliment, aigua, suc de fruita i tot tipus d’exquisideses salades i dolces preparades per les dones de l’Associació que palesaven la seva fama de cuineres i pastisseres.

Cloenda participativa

Després de repartir el te, en Marouan i la Oumaima reprenien la seva funció de conductors de l’acte animant-nos a participar d’un joc de preguntes sobre el Ramadà i el dejuni, que s’havien de respondre pel mòbil amb una aplicació que posaven en pantalla gran. Diverses intervencions cloïen l’acte, un acte on la comunicació i la convivència varen ser l’eix, l’objectiu que es perseguia, perquè, com va dir la Karima, no importa ni religió, ni cultura diferent que ens separi.

Fer front al discurs de l’odi

Certament vivim en un món on el discurs de l’odi s’obre pas a nivell mundial i amenaça amb un nou ordre mundial de predomini d’una minoria cada vegada més minoritària que acumula, i encara cobeja acumular molt més, tota la riquesa del planeta exterminant tot el que se li posi per davant, tan se val si per fer-se amb el domini del territori i les seves riqueses naturals hagin d’exterminar poblacions senceres (com a GAZA), criminalitzar els immigrants i perseguir qui practiquen idees i credos que no són els seus.

La convivència com a antídot

La societat és diversa, i en la seva diversitat rau la seva riquesa. Les particularitats d’idees o religions de cadascú són això, particularitats de cultures diverses, sense que cap d’elles s’hagi d’erigir com a dominant ni, en cap moment, hagin de suposar cap barrera per segregar la ciutadania en guetos. Quan obrim les portes i ens donem la mà ens trobem amb un sol cor, valors i principis que són molt més comuns del què ens pensem i, en tot cas, són ben compatibles els d’uns amb els dels altres. De persones que no tenen bon cor n’hi ha -per desgràcia- a tot arreu, però la majoria de la gent senzilla acceptem l’altre i estem al seu costat quan, especialment i per dissort, algunes normes legals i la injustícia social els deixen fora. L’acte de l’altra dia va ser un exemple d’integració i convivència, a més coincidia amb el 8 de març i les protagonistes eren -sobretot- les dones. Moltes gràcies per tot. Felicitem-nos.

maribelanoia@gmail.com

LES DONES SOM MOLT MÉS QUE UN COS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Igualada, 8 de març del 2019

En la atàvica arquitectura patriarcal de la societat i la subsegüent construcció de gènere que discrimina les dones de forma estructural, sovint s’oblida que -per damunt de tot- les dones som persones, amb el dret igualitari a desenvolupar les nostres potencialitats i valors, potser diferenciats, per un resultat que no ha de ser necessàriament igual des d’un punt de vista matemàtic, perquè definitivament no som iguals, però sí diverses per naturalesa, com diversa és la mateixa societat. 

Sexualitat ignorada

Les dones hem patit durant segles la repressió sexual amb la negació de la nostra pròpia sexualitat, sobretot per la decisiva influència dels dictats misògins de la majoria d’organitzacions religioses que limiten el nostre cos únicament a la funció reproductora de l’espècie humana, quan més enllà del nostre cos tenim també intel·ligència, ment, consciència i tot allò que fa referència al transcendent de l’ésser humà, i que no és exclusiu dels homes (fins i tot, es deia que les dones no teníem ànima). No obstant, encara que a l’anonimat i silenciades, les dones hem anat desenvolupant pensaments i creativitat en el decurs dels temps.

Per damunt de tot som dones/persona

No va ser fins la Declaració Universal dels drets Humans que es va consagrar la igualtat de drets, i la subsegüent no discriminació per raons de sexe. Però una cosa són les lleis i l’altre els privilegis generalitzats d’uns homes que, encara avui, es creuen que les dones són seves i estan al seu servei, sense que la seva opinió compti per a res, i això que assumeixen la responsabilitat de la cura de la llar i els infants encara que s’hagin incorporat al mercat laboral.

El ressorgiment del moviment feminista

Els aires de llibertat que es respirava després de la llarga nit de la dictadura franquista, i la consideració preponderant de que la nostra funció era exclusivament física, va confondre les nostres legítimes reivindicacions del dret al propi cos que -evidentment- tenim, amb un intent de cosificació del feminisme, quan la cosificació de la dona es considera una forma de violència de gènere, tot i que a la societat actual roman acceptada en general, com passa per exemple també amb els micromasclismes i, al contrari d'altres formes que sí que solen generar rebuig, com una bufetada o una violació.

Una atenció a la dona condicionada

La salut de la dona era tractada únicament en l’aspecte de la seva funció reproductiva, amb uns importants avenços sobre la planificació d’aquest extrem. Amb tot, les relacions sexuals no canviaven tant. Durant molt de temps se’ns negava la nostra pròpia sexualitat (fins i tot moltes mares i àvies potser ni l’han gaudit mai, doncs sols se’ns considerava un vehicle per complaure els homes i el seu desig o pulsió sexual).

Resistència integrista als avenços legislatius

Importants han estat els diferents avenços legislatius en matèria d’igualtat, però en el cas de la darrera llei anomenada del “sí és sí” que es basa en el consentiment previ, l’oposició frontal d’una dreta obsessionada amb les cotes de poder que anem assolint les dones, han fet trontollar fins i tot el moviment feminista. El capitalisme, hipòcritament, no ha tardat en obrir-se mercat per donar tot tipus de tractament quirúrgic relacionat amb la condició sexual i la seva adaptació segons com hom es senti, i és un error, perquè el mirall en el que s’identifiquen com a homes o dones és fals. No es pot assolir la igualtat a cop de bisturí, sinó a nivell de considerar les persones per sí mateixes, tan se val l’orientació sexual que tinguin.

Alguns joves es senten discriminats

Em preocupen algunes enquestes on l’expressió de vot dels joves s’orienta vers l’extrema dreta perquè, pensen, que la discriminació positiva que s’ha dut a terme vers les dones en algunes polítiques d’igualtat, els deixa a ells en segon pla i, és clar, començant per Donald Trump, només hi ha homes i dones cadascú amb la seva funció predeterminada, la resta queda exclosa del dret a ser i viure com hom es senti, sols reconeixen els estereotips patriarcals.

Feminisme sempre, ahir, avui i demà

El feminisme no va d’enfrontament sistemàtic o d’odi vers els homes pel fet de ser-ho, va també de convidar molts homes a emergir els valors profunds de las  masculinitat propis que no tenen res a veure amb el masclisme imperant. Plegats hem de construir una societat on les relacions personals estiguin basades en el respecte mutu, i també en fer costat a les dones per tal de que -per nosaltres mateixes i sense tuteles patriarcals- puguem trencar aquell sostre de vidre que ens han imposat. Visca el 8 de març.

maribelanoia@gmail.com