Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
La ONU commemora cada 21 de març el Dia Internacional de la eliminació per discriminació racial i, en aquest sentit, el cap de setmana passat es varen dur a terme nombroses mobilitzacions arreu del món, tot i que han estat bastant silenciades (algunes fins i tot reprimides) perquè s’han emmarcat en el context d’auge de l’extrema dreta que amenaça perillosament la convivència des dels principis d’igualtat social de drets. Un dels aspectes en la vida quotidiana on ho palpem amb més cruesa és en l’accés a l’habitatge de les persones que conformen la nova ciutadania, millor dit -i particularment- les persones migrants de països d’origen musulmà, doncs per al nou feixisme d’avui- són aquelles persones a estigmatitzar i excloure de la nostra societat, una societat que la gent de bé apostem per què sigui diversa i inclusiva.
L’habitatge un dret
fonamental
La Declaració
Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 25.1, recull, entre
altres, que “tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a sí i
la seva família, la salut i el benestar, especialment quan a alimentació,
vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris...”. També
ho consagra la nostra carta Magna, la mateixa Constitució que -darrerament-
tant la dreta com l’extrema dreta evoquen amb tant de fervor: l’article 47
declara que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adient,
indicant que “els poders públics promouran les condicions necessàries i
establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i
regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal
d’impedir l’especulació”. Un dret escandalosament incomplert.
Un problema real i
prioritari
L’habitatge és un
problema real i prioritari per a molta gent, perquè és una necessitat real, i
els obstacles per al seu accés s’han multiplicat fins al punt d’esdevenir
impossible per a molta gent jove i també per a moltes famílies que viuen una
situació precària. És un tema de preus, sí, d’inaccessibilitat en funció del
nivell de salaris mitjà i la precarietat laboral generalitzada, però també dels
límits d’intervenció publica en el mercat de l’habitatge, un mercat que marca
unes normes excloents no sols a nivell econòmic sinó -també- per
discriminacions d’un altre tipus.
L’empadronament un
deure públic
És obligació dels
Ajuntaments empadronar tothom qui viu al seu municipi, però cal presentar un
contracte de lloguer o algun requisit semblant que demostri fefaentment la
residència, i aquest és el peix que es mossega la cua: no tens lloguer si no hi
ha empadronament i no hi ha empadronament si no tens -com a mínim- un contracte
de lloguer, a banda de les dificultats d’assolir el mateix permís de residència...
El mercat de
compravenda està desorbitat i diuen que hi ha manca d’habitatges en règim de
lloguer, però el centre de la ciutat està plegat de pisos buits, com també
buits són els seus carrers sense vida i amb la persiana baixada dels seus
locals comercials. No obstant, si truques a una Immobiliària i demanes informació
dels pocs anuncis que hi surten, si el teu accent és estranger et trobes ja amb
la resposta de que “està llogat” i et pengen el telèfon tot seguit; i -si
encara que siguis estranger però parles català- pots esperar que t’atenguin i
citar-te, però en presentar-te (sobretot si ets dona i portes un mocador al
cap), et diuen que l’han acabat de llogar. Mentida, perquè al dia següent el
mateix pis encara està lliure, i a tu no t’han pas avisat. Algunes finques a
les que he preguntat, m’han dit que tenen indicacions dels propietaris i, és
clar, qui paga mana. Ho sento però no ho entenc, ni ho vull admetre. No pot ser
que la ciutadania sigui tan rància per preservar un habitatge buit quan es poden
obrir les portes a demandes de primer ordre.
Aquest tipus de
polítiques, a banda d’una exclusió insultant, sols obre les portes a un mercat
negre sense entranyes on -per exemple- per tal d’assolir l’empadronament
(requisit bàsic que obre qualsevol porta dels serveis ciutadans com ara
l’atenció mèdica o l’accés a una plaça escolar...) algú hi posa preu (fins a 400
euros per empadronar algú). Cobrar per facilitar un servei que és públic i
gratuït és indecent, com indecent són altres tripijocs que es produeixen quan
la supervivència t’obliga a acceptar situacions irregulars, perquè sempre hi ha
qui s’aprofita de les necessitats dels més pobres que ells...
Trobar pis, o
simplement llogar una habitació, és una veritable muntanya russa. La nul·la
política d’habitatge públic del govern d’Igualada en els darrers 12 anys i la
disparada pujada de preus del lloguer, està provocant que molta gent quedi fora
de l’accés a l’habitatge també a Igualada,
on no hi ha hagut cap tipus d’iniciativa, ni per part de l’Ajuntament ni
per part de la Generalitat, per assolir habitatge públic, sotmetent la seva
ciutadania a mercè de la iniciativa privada i les seves conseqüències de
discriminació. La construcció dels 12 pisos que actualment s’estan fent, ha
estat una proposta feta per Igualada Som-hi des de la oposició, una de les
contrapartides arrencades per abstenir-se en el Pressupost Municipal per tal de
que la ciutat, els serveis bàsics, puguin funcionar, però que encara no estan
disponibles, També es pot assolir una reducció de l’IBI si reformes el teu
habitatge buit i el poses a lloguer a la borsa d’habitatges municipal (on es
suposa no hi ha discriminació).
És, simplement, indecent
Recordo a Silvia
Pérez Cruz com va irrompre a la cerimònia de lliurament dels Premis Gaudí 2016
cantant “No hay tanto pan” que havia estat la cançó guanyadora del certamen: “és
indecent, és indecent, gent sense casa i cases sense gent”. És que és aquesta
realitat el que fa encara més incomprensible la situació. I em torno a
preguntar: mentre hi ha persones que necessiten habitatge, què fan tants pisos
buits al mig d’una ciutat que es mor per manca de vida als seus carrers més
cèntrics on les persianes dels seus comerços estan tancades?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada