Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
El resultat de les darreres eleccions al Parlament de Galícia em corroboren el pensament que ja fa temps tinc sobre com funciona el nostre sistema democràtic comparant-lo amb el més pregon sentit de la democràcia que vaig aprendre en la lluita antifranquista. Per començar, ja des de les primeres eleccions democràtiques després de la transició, alguna de les qüestions fonamentals per a mi, era el compromís contret per la construcció d’una societat diferent basada en els principis de la democràcia, és a dir, drets igualitaris per a tothom a partir dels drets humans i la justícia social.
_.jpg)
Però ja amb la
legalització de tots els partits polítics i el desenvolupament de les lleis que
s’esdevindrien, no s’afrontaria pas una ruptura amb el passat com havíem
anhelat, sinó que tindríem una reforma una mica passada per aigua, començant pel
sistema electoral que no es basava en la igualtat radical d’una persona un vot,
sinó que va aparèixer al tauler i de prompte- la Llei d’Hondt, una llei per al
recompte de vots on es prima la representativitat els partits majoritaris en
detriment dels minoritaris, orientant així la governabilitat del país que es
basaria en l’alternança des d’un bipartidisme que asseguraria la democràcia que
estaven dibuixant. Fora d’aquest esquema no es considerava cap altre opció com
a “constitucional”. Així tenim que, a les darreres eleccions gallegues, el PP
ha necessitat per assolir cada diputat 17497 vots; el BNG 18670 vots: el PSdeG
23061 vots, mentre que els qui no han assolit el 5 % es queden fora. Cal tenir
en compte que la divisió territorial de les demarcacions electorals i la seva
densitat poblacional també posa un preu diferent de vots per diputat segons el territori
(ho veiem prou clar a Catalunya).
Mentrestant, les
eleccions s’esdevenen les unes darrera les altres i, sovint, les actuacions polítiques
estan constantment supeditades a una dinàmica electoralista que ha frenat l’eficàcia
d’algunes actuacions a mig o llarg termini, omplint els despatxos dels
representants polítics de projectes i més projectes que, per canvis de govern
aquí o allà, sovint quedaven al calaix sense dur-se a terme, incrementant un
cert desencís de la democràcia i la credibilitat dels seus polítics.
Potser la democràcia
que tenim és tan sols una maquinària posada en marxa -de forma permanent- per
justificar totes i cadascuna de les decisions polítiques en clau de rivalitat
electoral, per guanyar les properes conteses electorals i erigir-se en el poder,
sense més... Aquesta confrontació permanent ha suposat -massa sovint- no sols la
natural discrepància de les orientacions polítiques dels diferents projectes
sinó -dissortadament- un enfrontament personal dintre i fora de les mateixes
organitzacions polítiques on hi cap el joc brut i les lluites intestinals,
dintre i fora de la mateixa organització. Tot són ara ànsies de poder, de manar
per damunt dels altres i fer carrera o trepar per pujar més amunt i guanyar
més. El resultat?, un lamentable rebaixa de l’essència de la democràcia i un desencís
de la política...
Una altres formes democràtiques
Per a mi la política no és això, per a mi és gairebé un art, el de maldar pel bé d’allò comú, comptant -sobretot- amb la participació de la població que es representa, buscant el consens entre diferents per construir cohesionant, no fraccionant i enfrontant guanyadors i perdedors, perquè la ciutadania de peu pla, malgrat haver-hi esmerçat com qui més els seus esforços, fa massa temps que n’és perdedora.
On ha quedat allò de “programa,
programa, programa” que deia el malaurat Julio Anguita?. Ara les candidatures
estan personalitzades entorn un líder, com una lluita personal, amb guanyadors
i perdedors d’uns resultats que es conjuguen constantment en clau de les
properes conteses electorals, relegant la participació de la ciutadania a un
vot de confiança a les urnes que, si no t’agrada, has de confiar sols en una alternança
que haurà d’esperar, i quina impotència haurem de patir fins que passin 4 anys.
Una democràcia sense
partits
A l’antifranquisme
els partits polítics eren -per damunt de tot- una organització social i
política que es feien present en la realitat social de cada dia, intervenien i
es feien sentir com es varen fer sentir en dures i adverses condicions. Un amic
i mestre de la política, sempre em diu que -en realitat- vivim una democràcia sense
partits, una democràcia on la majoria dels qui ens governen ho fan per dalt i
allunyats d’unes bases que sols escolten en les campanyes electorals, molt diferent
de com havíem concebut i lluitat per la democràcia des d’un altre concepte de
partit polític.
Galícia és, sobretot,
la seva gent
La realitat de Galícia
és la d’un medi rural conservador, d’una població envellida molt vinculada al
passat (he vist repetides imatges de monges -acompanyant gent gran amb cadira
de rodes i dependència cognitiva- amb la papereta a la mà, una papereta que
hauria decidit ella, qui sinó?). És un país que ha hagut de buscar la vida a l’emigració,
fins i tot Alberto Feijóo regalava un maletí als joves que marxaven a estudiar
o a exercir els coneixements adquirits a les nostres universitats per manca de
futur al seu país. Un país que ha desmantellat la indústria de les seves drassanes
i una factoria d’automòbils que generava, directa o indirectament, milers i
milers de llocs de treball, on la pesca com a mitjà de vida a les seves costes
és destruïda per temes com el “prestige” o ara els “pellets”. Un país on els
incendis forestals cal llegir-los en clau especulació del sòl, i on els
narcotraficants campen al seu aire per destruir les persones evitant que
prenguin consciència i acabin amb els seus privilegis. Tot plegat amb el vist i plau dels seus governants.
Malgrat les majories
absolutes, Galícia sempre al cor
Galícia també pot ser
aquell país de costes idíl·liques, d’una riquesa natural i cultural immensa, com
ara la seva llengua, on creix la contundència d’un teixit social ja des de les
marees, i que s’ha anat organitzant per oferir al seu país una alternativa als
residus d’un franquisme encara viu. Malgrat les majories absolutes, arribarà un
dia en que podrem deixar enrere les màfies del poder i tornarem a cridar ben
alt: populisme “Nunca Mais”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada