ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES, FONS I FORMES

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El resultat de les darreres eleccions al Parlament de Galícia em corroboren el pensament que ja fa temps tinc sobre com funciona el nostre sistema democràtic comparant-lo amb el més pregon sentit de la democràcia que vaig aprendre en la lluita antifranquista. Per començar, ja des de les primeres eleccions democràtiques després de la transició, alguna de les qüestions fonamentals per a mi, era el compromís contret per la construcció d’una societat diferent basada en els principis de la democràcia, és a dir, drets igualitaris per a tothom a partir dels drets humans i la justícia social.

La llei d’Hondt

Però ja amb la legalització de tots els partits polítics i el desenvolupament de les lleis que s’esdevindrien, no s’afrontaria pas una ruptura amb el passat com havíem anhelat, sinó que tindríem una reforma una mica passada per aigua, començant pel sistema electoral que no es basava en la igualtat radical d’una persona un vot, sinó que va aparèixer al tauler i de prompte- la Llei d’Hondt, una llei per al recompte de vots on es prima la representativitat els partits majoritaris en detriment dels minoritaris, orientant així la governabilitat del país que es basaria en l’alternança des d’un bipartidisme que asseguraria la democràcia que estaven dibuixant. Fora d’aquest esquema no es considerava cap altre opció com a “constitucional”. Així tenim que, a les darreres eleccions gallegues, el PP ha necessitat per assolir cada diputat 17497 vots; el BNG 18670 vots: el PSdeG 23061 vots, mentre que els qui no han assolit el 5 % es queden fora. Cal tenir en compte que la divisió territorial de les demarcacions electorals i la seva densitat poblacional també posa un preu diferent de vots per diputat segons el territori (ho veiem prou clar a Catalunya).

L’electoralisme permanent precaritza la tasca

Mentrestant, les eleccions s’esdevenen les unes darrera les altres i, sovint, les actuacions polítiques estan constantment supeditades a una dinàmica electoralista que ha frenat l’eficàcia d’algunes actuacions a mig o llarg termini, omplint els despatxos dels representants polítics de projectes i més projectes que, per canvis de govern aquí o allà, sovint quedaven al calaix sense dur-se a terme, incrementant un cert desencís de la democràcia i la credibilitat dels seus polítics.

L’enfrontament personal arma de divisió

Potser la democràcia que tenim és tan sols una maquinària posada en marxa -de forma permanent- per justificar totes i cadascuna de les decisions polítiques en clau de rivalitat electoral, per guanyar les properes conteses electorals i erigir-se en el poder, sense més... Aquesta confrontació permanent ha suposat -massa sovint- no sols la natural discrepància de les orientacions polítiques dels diferents projectes sinó -dissortadament- un enfrontament personal dintre i fora de les mateixes organitzacions polítiques on hi cap el joc brut i les lluites intestinals, dintre i fora de la mateixa organització. Tot són ara ànsies de poder, de manar per damunt dels altres i fer carrera o trepar per pujar més amunt i guanyar més. El resultat?, un lamentable rebaixa de l’essència de la democràcia i un desencís de la política...

Una altres formes democràtiques

Per a mi la política no és això, per a mi és gairebé un art, el de maldar pel bé d’allò comú, comptant -sobretot- amb la participació de la població que es representa, buscant el consens entre diferents per construir cohesionant, no fraccionant i enfrontant guanyadors i perdedors, perquè la ciutadania de peu pla, malgrat haver-hi esmerçat com qui més els seus esforços, fa massa temps que n’és perdedora.

A debat: programes o lideratges?

On ha quedat allò de “programa, programa, programa” que deia el malaurat Julio Anguita?. Ara les candidatures estan personalitzades entorn un líder, com una lluita personal, amb guanyadors i perdedors d’uns resultats que es conjuguen constantment en clau de les properes conteses electorals, relegant la participació de la ciutadania a un vot de confiança a les urnes que, si no t’agrada, has de confiar sols en una alternança que haurà d’esperar, i quina impotència haurem de patir fins que passin 4 anys.  

Una democràcia sense partits

A l’antifranquisme els partits polítics eren -per damunt de tot- una organització social i política que es feien present en la realitat social de cada dia, intervenien i es feien sentir com es varen fer sentir en dures i adverses condicions. Un amic i mestre de la política, sempre em diu que -en realitat- vivim una democràcia sense partits, una democràcia on la majoria dels qui ens governen ho fan per dalt i allunyats d’unes bases que sols escolten en les campanyes electorals, molt diferent de com havíem concebut i lluitat per la democràcia des d’un altre concepte de partit polític.

Galícia és, sobretot, la seva gent

La realitat de Galícia és la d’un medi rural conservador, d’una població envellida molt vinculada al passat (he vist repetides imatges de monges -acompanyant gent gran amb cadira de rodes i dependència cognitiva- amb la papereta a la mà, una papereta que hauria decidit ella, qui sinó?). És un país que ha hagut de buscar la vida a l’emigració, fins i tot Alberto Feijóo regalava un maletí als joves que marxaven a estudiar o a exercir els coneixements adquirits a les nostres universitats per manca de futur al seu país. Un país que ha desmantellat la indústria de les seves drassanes i una factoria d’automòbils que generava, directa o indirectament, milers i milers de llocs de treball, on la pesca com a mitjà de vida a les seves costes és destruïda per temes com el “prestige” o ara els “pellets”. Un país on els incendis forestals cal llegir-los en clau especulació del sòl, i on els narcotraficants campen al seu aire per destruir les persones evitant que prenguin consciència i acabin amb els seus privilegis.  Tot plegat amb el vist i plau dels seus governants.

Malgrat les majories absolutes, Galícia sempre al cor

Galícia també pot ser aquell país de costes idíl·liques, d’una riquesa natural i cultural immensa, com ara la seva llengua, on creix la contundència d’un teixit social ja des de les marees, i que s’ha anat organitzant per oferir al seu país una alternativa als residus d’un franquisme encara viu. Malgrat les majories absolutes, arribarà un dia en que podrem deixar enrere les màfies del poder i tornarem a cridar ben alt: populisme “Nunca Mais”.

maribelanoia@gmail.com

 

ELS TRACTORS SURTEN AL CARRER

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja ho diem, els problemes que arrossega el camp, l’agricultura i la ramaderia, requereixen d’un canvi de model, tant de producció com de distribució dels productes, però no ens referíem pas al canvi de model de que per un carril de les carreteres hi circulin els tractors en fila i per l’altre els grans camions i tràilers que abasteixen les grans superfícies i mercats de gran abast. L’agricultura 4.0, basada en dotar aquesta activitat del sector primari de la màxima tecnologia, la màxima digitalització o -fins i tot- la modificació genètica per, a través de grans explotacions, assolir el màxim de benefici, no està basada en la lògica d’una agricultura pensada per l’alimentació i supervivència dels humans.

Una situació insostenible

Ho hem vist aquests dies amb els pagesos ocupant carreteres, places i ciutats senceres per alçar la seva veu. La situació que pateix la pagesia és insostenible, l’abisme que hi ha entre el cost de treballar els seus productes i el preu a que arriben al mercat és inadmissible. Estem sota unes regles de mercat basades en la competència i contra els monopolis, però el control de tot plegat no el tenen ni els països ni tan sols la Unió Europea, sinó que per damunt hi ha els criteris de la Organització Mundial del Comerç que, amb la entrada de Mercosur al mercat europeu, ha suposat una distorsió dels preus al consum que fa inviable el sector primari amb les estrictes normes imposades per garantir la qualitat dels productes, sobretot a França on la revolta ha tingut unes connotacions més violentes enfrontant-se fins i tot als productes espanyols.

Pedaços per aparcar el problema de fons

La solució no és tant de subvencionar costos o imposar “clàusules mirall”, que no fan sinó aparcar el problema de fons, sinó afrontar un canvi radical de sistema en el que la terra, i també la ramaderia, puguin exercir la seva funció de reproduir aliments per la vida humana, no per enriquir encara més les butxaques dels monopolis i fons financers en detriment de la gent que treballa la terra.

L’agenda 30, en quina direcció?

Potser a través de l’Agenda 30, més enllà de la seva vessant propagandística de grans avenços, el que es pretén és aprofundir en la globalització capitalista, on tinguem ciutats a menys de 15 minuts però on tinguem els pobles buits, on la moneda digital tingui la funció de controlar-nos el que hem de tenir i el que no marcant-nos els límits, de manera que no tindrem res però -ens diuen- serem feliços... La manca de drets ens haurà convertit en esclaus del treball com a objectiu de vida on treballarem per viure però no podrem gairebé viure del treball, un treball d’enginyeria social per assolir el total control de la gent.

A la pagesia no es generaven residus

D’aquí la necessitat de proposar-se seriosament un canvi de model, no pas tècnic, sinó de tot el sistema econòmic i social. Sols cal recordar, per exemple, la pagesia d’abans on s’aprofitava tot i on, el concepte de residu, no existia, quan avui els residus són un problema i no solament pels residus o sobrants alimentaris front una humanitat que passa fam, sinó també els que hem generat tot sortir del súper en forma de bosses de plàstic o envasos, per exemple...

Posar música a unes vaques lliures o engarjolar-les

Hi ha qui té les seves vaques en un prat vora el mar i els hi posa música per relaxar-les i que la qualitat de carn i llet sigui millor, i n’hi ha que proposen grans explotacions de bestiar boví en macro granges on les vaques estan atapeïdes, sense espai per pasturar, sotmetent a les regles industrials la seva alimentació, la seva explotació i sense estructura pels purins, tractant el camp com un abocador.

Per una vida més integrada

Ens cal també un canvi de mentalitat per tal de portar una vida més integrada a partir de l’autonomia dels recursos que tenim a l’entorn, sense haver de comprar gairebé l’aire que respirem mentre que -això sí- el sistema capitalista haurà triomfat i s’haurà apropiat de les nostres vides i voluntats. Això no és progrés, ni respecte per la natura ni el medi ambient, tot i que en sigui l’excusa d’algunes mesures proposades des de dalt.

No deixar-se portar pels discursos    interessats

Els pagesos tenen raó, els qui treballen la terra per compte propi o per compte d’altri tenen dret a exigir poder viure dignament de la seva vocació. I la gent de progrés hauríem d’entrar en aquest tema a fons i valentia, sinó l’extrema dreta farà servir -i ja ho fa- un discurs des de la demagògia i contra els governs, i amb cacics i terratinents que paren la butxaca per les subvencions que reben. Sí, aquesta vegada han atiat i pretenen instrumentalitzar  algunes mobilitzacions, però no per això hem de treure la raó a un camp que ens ha fet arribar el seu crit d’auxili per garantir la pròpia alimentació, amenaçada per un futur que continuarà en aquesta direcció i no canviï de model. Ens hi va la vida, la subsistència física però també la d’evitar un sotmetiment massiu que no fa sinó que degradar la dignitat humana.                    

maribelanoia@gmail.com

 

L'EMPODERAMENT DE LA DONA, MÉS ENLLÀ DEL PROPI COS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El dèficit estructural d’igualtat de drets que hem patit, i encara patim les dones, és eminentment de tracte i reconeixement social com a persones que som. Des de molt lluny ser una dona era ser sols un objecte de desig i plaer pels homes, derivant sovint el substantiu de dona a donota, i més pejorativament, puta (o també “zorra”, en castellà). A la cançó guanyadora de Benidorm ho presenten com si ser una “zorra” fós un empoderament, com si -tal com es diu popularment- es pugui “sortir de l’armari” amb orgull, talment com una victòria.

Marginats i perseguits

És clar que no haver d’amagar-se per la pròpia condició sexual, de fet es pugui considerar una victòria, perquè no fa tants anys els qui no eren heterosexuals eren perseguits i condemnats a buscar-se la vida en antres soterrats, i esdevenir personatges estrafolaris amb l’objectiu de divertir, sense considerar ni tan sols la tristor que podien amagar sota tantes plomes i garlandes...

Mercantilitzar els drets adquirits

Ara bé, una cosa és poder viure sense haver d’amagar la pròpia identitat, un dret indiscutible, i l’altra és com el neoliberalisme s’ha afanyat a mercantilitzar aquest dret -com en tants drets- perquè el debat ja no és en normalitzar la diversitat humana, també en la seva condició sexual, sinó que ha convertit en un producte mercat amb les seves connotacions de consum per continuar tractant les persones únicament per la seva dimensió sexual. Les clíniques de cirurgia plàstica són ja un negoci fet a mida per treure’n beneficis.

Mares, monges o putes

Les persones, i particularment les dones, som molt més que sers sexuats. La manca de reconeixement del treball que des de temps ancestrals duem a terme les dones per a la reproducció de la vida (un treball que mai ha estat remunerat), on l’estructura social basada en la família ens feia dependents d’un home al que havíem de donar fills i tenir-ne cura, també a ell, que -a canvi- ens “mantenia”, hi ha contribuït, perquè les dones que no eren monges o mares eren putes i, amb el temps, ens han situat en un estatus menor que encara ens costa de superar.

La importància de la independència econòmica

D’ençà que les dones han accedit al mercat de treball, més enllà dels sous escandalosament inferiors abans, i la pervivència de la bretxa salarial encara avui, la situació ha canviat. A les dones mai ens ha fet por el treball, sempre hi hem fet front: tenim massa responsabilitats darrere nostre com per no esdevenir unes bones treballadores lliurades als reptes més sacrificats. Fins i tot les joves universitàries treuen notes superiors, per la seva intel·ligència -segur- però més segur encara per esdevenir independents en el seu futur i no dependre de ningú: tenen massa present la vida de les seves mares, àvies i besàvies...  

Ni menyspreu ni humiliacions

És cert, el millor coneixement del cos de les dones i l’avenç de la tecnologia ens donen un cert grau d’autonomia a l’hora de tenir les relacions sexuals pròpies de la vida mateixa, però hi ha la universitat de la vida que sols es pot adquirir per pròpia experiència. La relació amb els altres des d’una actitud d’igualtat, enfrontant els corresponents obstacles de la convivència i la compatibilitat de caràcters, no acceptant cap menyspreu ni humiliació, això també.

Aguantar no és estimar

Potser a molts homes, que encara es creuen amb superioritat envers les dones, els ve de nou i s’ho prenen malament. Massa sovint les dones, fetes per estimar, creuen que aguantar i esperar que algun dia canviaran és estimar, però un dia es veuen obligades a obrir-se el camí d’afrontar la vida soles, amb fills o sense i -si tenen feina- es defensaran esllomant-se treballant hores i més hores a costa del seu dret al descans. Les que tenen dependència econòmica han de pagar un altre preu que és el del camí dels advocats, jutjats i sentències decebedores de custòdies i manutenció, perquè -sovint- els instruments que han d’administrar justícia estan contaminats d’antigues mentalitats masclistes que no entenen la vida de les dones.

Una societat pornoficada 

Ho explica molt bé Zuriñe Ojeda en el seu article “mamá o zorra”: a ells els sembla molt divertit anomenar-se “zorra” els uns als altres i no entenen que nosaltres no ens hi divertim. Què els importarà a ells que aquesta paraula sigui la darrera que han escoltat moltes dones assassinades per les seves parelles, la que repeteixen a milers de vegades a cada cop, a cada humiliació?. És el pas lògic en una societat pornificada en la que fem creure a les joves que obrir-se un compte sexual a Only Fans és empoderat-se. Moltes dones surten, entren i fan -amb la seva vida- el que els hi dona la gana, sense necessitat d’aprovació masculina, ni la gai ni la hetero, i mereixen el mateix respecte que els homes. No tenim ni la obligació ni les ganes de reciclar insults podrits de semen ranci”.

Sense drets no hi ha empoderament

Hi ha paraules que no podem banalitzar ni per fer-ne espectacle. Les dones, més que ningú, ens hem d’oposar a que s’utilitzi el llenguatge sexista perquè sols es redueix a insultar la nostra condició sexuada. Fer-lo servir com ho fan els homes no ens allibera. El millor de l’empoderament que podem assolir és quan totes les persones, en particular les dones, tinguem els mateixos drets, i no solament sobre el paper, sinó en la vida quotidiana. Entendre que l’amor no és sols lliurar-se a les relacions sexuals ni fer l’amor embogits com si la vida sols fos sexe. N’hi ha i n’hi ha d’haver, però no ens confonguem. Estimar és -sobretot- conrear el respecte i encaixar les respectives emocions per construir una estima duradora, començant pels teus i el teu entorn.

El valor de la paraula com a vehicle de comunicació

Això no ho posa en cap manual, i l’experiència que ens ha donat la vida sovint ha passat de llarg sense constància. D’aquí cal reivindicar el valor de la paraula, de la comunicació verbal entre les persones, en particular la inter generacional. És molt més saludable que la comunicació freda, individualista i aïllant dels mòbils, que mai podran substituir una abraçada com cal. La cançó triada per anar a Eurovisió, a mi no em representa de res, ni com a país ni -molt menys- com a dona.

 

maribelanoia@gmail.com