RESPOSTES NECESSÀRIES CONTRA LA IMPUNITAT - NO EN EL NOSTRE NOM

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa més de 100 dies que el govern d’Israel va iniciar una venjança sense precedents per l’atac sofert el 7 d’octubre. El seu enfrontament i crueltat contra el poble palestí ve de lluny, però els nivells de destrucció i morts de la població civil -sobretot infants i persones indefenses- arriba a unes xifres que fan saltar pels aires el dret internacional i la protecció a les persones fins i tot en temps de guerra. Aquesta barbàrie té conseqüències mundials, i no sols per les complicacions al mateix pròxim orient (amb el darrer atac a l’Iran o el què està passant al Iemen).

Veus que es van alçant

Fins fa poc, occident mantenia un silenci còmplice (sobretot per la implicació dels EUA com a potència mundial a la que hi estan sotmesos molts dels seus governs). Mica en mica, però, arran de la cada vegada més multitudinària mobilització de  la població civil, encara que massa lentament, sembla que es comença a reaccionar. 

La proposta de dos estats

Així ho veiem ja en alguns mandataris Europeus, també de casa nostra, que aposten per una solució del reconeixement dels dos estats -Israel i Palestina- com es reconeixia en els acords d’Oslo, que dissortadament no es varen poder dur a terme per la estranya mort de Yasir Arafat, president de l’Autoritat Nacional Palestina, l’11 de novembre de 2004. 

Prou comerç d’armes

Diverses són les mobilitzacions arreu d’ençà dels atacs del 7 d’octubre i, sense negar el dret a defensar-se d’Israel, denuncien l’acarnissament inhumà del que ja es qualifica de genocidi. Ja el 20 de desembre de l’any passat, desenes de persones compareixien davant el Congrés dels Diputats per recolzar la campanya subscrita per 375 entitats de tot l’estat així com un nodrit grup d’artistes i també juristes, per tal de que el govern posi fi a la compravenda d’armes i tecnologia militar i de seguretat a Israel; i el dissabte passat, a més de 100 ciutats de l’estat espanyol, es va sortir al carrer en sengles manifestacions sota el lema ”Aturem el genocidi a Palestina”. A Barcelona,  també milers de persones han sortit al carrer sota el crit unànime “No en el nostre nom”.

Sudàfrica apel·la al Tribunal Internacional de Justícia

Mentrestant, Sud-àfrica ha presentat una querella per genocidi davant el Tribunal Internacional de Justícia. No és estrany que el país que va ser víctima d’un sistema d’apartheid al segle XX sigui ara qui acut al rescat de les víctimes d’un altre model d’apartheid, al segle XXI. 

Mandela, un gegant de la moral

Ens ho explica Joan Canela en una publicació  a “La Directa”. “Sabem que la nostra llibertat és incompleta sense la llibertat dels palestins”, havia dit Nelson Mandela, un dirigent considerat -de forma transversal- en un gegant moral. No obstant, la qüestió té molt més calat. La lluita sud-africana contra l’apartheid anava més enllà d’una reivindicació d’igualtat racial. Era una lluita anticolonial que entroncava amb les que havia viscut la resta del continent uns anys abans, i el seu objectiu era acabar amb l’últim reducte del poder invasor europeu. Els blancs sud-africans eren colons vinguts de fora, però també alberga una de les comunitats jueves més grans del món, on bona part de la comunitat jueva s’havia sumat al Congrés Nacional Africà en la lluita contra l’apartheid.

Un altre Nuremberg

Potser ara ens hem de trobar davant un nou judici de Nuremberg, el que va ser l’inici d’una certa justícia universal que s’ha anat desenvolupant fins al moment present amb no poques ambivalències i dificultats. Amb tot, els judicis i la seva experiència i ensenyament no ha evitat l’existència de barbàries posteriors de dimensions colossals, com ara el genocidi de Rwanda, Cambodja o Darfur, el del poble kurd a Turquia i l’Iraq, amb l’existència de dictadures militars i de tot tipus que sovint, un cop caigudes, no han donat peu a cap tipus de judici o revisió històrica com ara a casa nostra, amb el pacte de la transició de silenciar la memòria democràtica.

Suspendre relacions internacionals amb Israel

Però hi apostem i, en les manifestacions dutes a terme arreu, es reclama donar suport a aquesta querella per genocidi presentada davant el Tribunal Internacional de Justícia, i que -mentrestant- es suspenguin totes les relacions institucionals, econòmiques i d’armament amb Israel fins que s’aturi el genocidi. Perquè és inacceptable la situació que pateixen a la franja de Gaza i que ara pot estendre’s a Cisjordània o el sud del Líban.

La població civil d’Israel contra Netanyahu

Cal veure com també la població civil d’Israel es manifesta contra el seu govern, perquè no oblidem que el govern de Netanyahu està aliat amb la ultra dreta i que volia reformar les lleis judicials per protegir-se de la seva sistemàtica corrupció. Són alguns governs, no pas la població civil de cap país que n’esdevenen les víctimes. Sovint penso en els pares i les mares que perden els seus, però sobretot com les dones viuen la impotència de no poder ni parir ni alletar els seus fills en condicions, ni alimentar-los com cal, ni atendre’ls en hospitals, morint molts d’ells per manca d’aliments i atenció... La impotència i el dolor no ens ha de deixar indiferents. La humanitat és el darrer que hem de perdre i la única raó que ens ha de fer sortir d’aquest infern que sembla no hagi de tenir fi.    

Alto el foc. No en el nostre nom

Per això em sumo a exigir l’alto el foc immediat i permanent!, l’alliberament de tots els ostatges i la fi de les polítiques d’apartheid d’Israel contra el poble palestí. Els milers de persones i innocents assassinades, incloses infants, dones, malalts, personal sanitari o periodistes, i la resta de víctimes de totes les guerres no fan sinó que continuem aixecant el nostre crit: No en el nostre nom.

maribelanoia@gmail.com

UNA NOVA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA?

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa temps que notem que la constitució de 1978 s’està quedant obsoleta, que cal renovar alguns dels seus temes fonamentals i posar-la al dia. Semblava que només era pel tema territorial (la organització territorial de l’Estat que fa temps grinyola per tots els cantons), ni la Monarquia Parlamentaria (que darrerament algú es proposa esquerdar de mort amb una ingerència sense quarter en la vida privada de la gent, com a la inquisició). Per molt que sigui antimonàrquica, veig la jugada política dels que voldrien que el cap d’estat no es limiti a complir la constitució signant -per exemple- la llei d’amnistia, sinó que se’n desmarqui i faci un gest que ens portaria a una involució. Alguns aspectes estan més que caducats i tenim dues opcions: o anar fent canvis puntuals per no trencar el famós consens o trenquem el joc i estripem les cartes.

El bipartidisme ja està caduc

El que també grinyola, però, és un sistema de govern basat en el bipartidisme, que també està caduc. Ara s’imposa el diàleg front un Congrés de Diputats sobirà divers i plural. Per començar, aquesta és la segona legislatura en que s’ha hagut de conformar un govern plural a partir de la diversitat política resultant de les eleccions generals. Les eleccions no són com una lliga esportiva on qui guanya és qui treu millor resultat, sinó que -ens ho han recordat bé aquests darreres temps- guanya qui assoleix la majoria suficient dels diputats del Congrés per formar govern, on resideix la sobirania popular. Així la dinàmica parlamentària ens porta a reconèixer que la realitat de la societat és plural i diversa, amb matisos que posen l’accent en el programa social o altres més territorial.

La ultradreta arrossega l’altra dreta

L’avenç del discurs de les forces de l’extrema dreta, que està arrossegant la dreta democràtica que hauria de representar el PP front VOX, estan torpedinant qualsevol acord parlamentari que no passi pels seus objectius de posar pals a les rodes al govern de coalició tractant d’enderrocar-lo i, per això, no fan servir altre argument que un atac sistemàtic, a base d’insults, al seu president Pedro Sánchez, no pas contraposant arguments programàtics com seria plausible per tal de dur-se a terme un debat real, sinó que -tant al Congrés dels Diputats com també en qualsevol altre tipus de contesa electoral- l’enemic a batre sols és Pedro Sánchez.  

Es queixen, tenen competències i no han demanat ajut

Per exemple a Galícia, davant la crisi dels “pellets” i en portes d’una nova jornada electoral, el seu discurs és monotemàtic, atacar al govern com fent-lo responsable de la dissort mediambiental. Les competències mediambientals estan transferides a la Comunitat Autònoma gallega i -com a molt- derivant-la també als seus municipis, però la única cosa que saben fer és criticar Pedro Sánchez com culpant-lo de tot i fent-se la víctima de tots els mals. Això no és ni madur, ni responsable, ni civilitzat. Una pregunta, la Comunitat Autònoma ha demanat a l’Estat, com cal,  el suport necessari per fer front a aquesta crisi?. Doncs no, sols reclama aquest ajut sense haver-lo demanat prèviament. Així volen ser autònoms?. Els preocupen realment els problemes de la gent o sols aprofitar qualsevol fòrum per atacar personalment el President?.

Model de lideratge d’un cabdill

És clar, en la seva ment franquista encara compta que qui mana és un cabdill, no els hi cap assumir que les decisions es prenen col·lectivament, no des de l’ordeno i mano. Són coses de cultura democràtica i de maduresa humana, i els i les actuals bocamolls de la dreta que tenim -si és que en tenen- no la fan servir.

Enemics, adversaris, rivals...

La dinàmica parlamentària no ens ha de portar a un enfrontament propi d’un enemic en situació de guerra. En cultura democràtica el que ha de prevaler és el diàleg i l’acord entre diferents, perquè hi ha adversaris i rivals, i potser també companys de viatge en el camí de la democràcia. Per exemple, el comportament plenament cívic del discurs del PNV, que és de dretes, però no hi ha cap dubte que exerceix la seva funció eminentment demòcrata i desmarcada del discurs de l’odi. També han calgut acords a nivell social amb la dreta civilitzada com ara per actualitzar el salari mínim o la reforma laboral. Està vist que aquests tipus d’acord no es poden assolir amb qui duen a terme una política d’assetjament i enderrocament sistemàtic de la mateixa democràcia, sense ni continguts ni ganes de negociar.

Criticar i reivindicar, però no enderrocar

Molts diputats, per exemple Oscar Matute, de BILDU, o també des de SUMAR o ERC (amb les brillants intervencions parlamentàries d’en Rufián) tenen actituds crítiques davant allò que no comparteixen, com ara governar per Reial Decret sense diàleg previ, però prima el seny i no obstrueixen la tasca de govern. La reivindicació de diàleg és justa, i després de l’excepció d’un govern en funcions davant els terminis per assolir la important subvenció europea per prendre mesures a favor de la població, pot explicar el mètode emprat. No obstant, l’exigència del necessari diàleg continua. O és que el diàleg sols és preceptiu per aquelles forces polítiques que decanten la balança de vot?.

Unes negociacions per a ús partidari

L’oportunisme de JUNTS ha est per “colar” les seves aspiracions polítiques en uns moments de necessitat. Es tracta d’un mercantilisme nociu. És correcte que s’avanci en el camí de transferir competències a les diferents autonomies, però no és de rebut que ho faci amb mesures tan sensibles com ara les competències sobre immigració, passant per damunt del govern de la Generalitat i altres sectors socials compromesos en el tema, simplement aprofitant la seva força política amb l'objectiu de poder aplicar la seva xenofòbia excloent, i així poder “controlar” els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tractant-los de delinqüents simplement per raons d’origen.

Catalunya és patrimoni de la seva gent

No, aquesta actitud no representa Catalunya, ni la seva població ni el seu govern. Hi ha molta altra gent que està en contacte amb la Catalunya real que ja no és la que alguns, des de Waterloo es creuen tenir-ne la patent, com si Catalunya fos el seu feu... La majoria ciutadana, és diversa i plural, i des d’aquesta naturalesa s’han de buscar i trobar acords per la convivència i l’avanç en drets condicions de vida digna. Mantenir una estructura de privilegiats i exclosos no obeeix a cap principi, ni molt menys democràtic, sinó al contrari. En aquest sentit potser sí que li cal anar fent canvis en la Constitució per tal de que es puguin acomplir molts dels seus preceptes bàsics de drets humans i socials, uns drets que la dreta ha volgut amagar sota la catifa per imposar el neoliberalisme. Per tant, una nova transició és necessària, i cal deixar enrere definitivament els qui tenen nostàlgia de temps obscurs, i cal fer-ho abolint els privilegis que els va atorgar la transició de 1978, per exemple en relació a la Memòria Històrica.                                    

maribelanoia@gmail.com

ACOLLIDA SÍ, PERÒ ELS CIE SÓN UNA PRESÓ PELS INDOCUMENTATS

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El dia 18 de desembre es commemorava el Dia Internacional de les persones migrants, una realitat que persisteix ben viva encara avui. Un informe de l’Observatori de drets i Frontera, publicat per “Caminant sense fronteres”, elaborat des de comunitats migrants i serveis de rescat de familiars i defensors de drets Humans, posa sobre la taula la realitat dels fets i recullen contrasten i sistematitzen una informació necessària “in situ”. Uns fets que no son gens aliens al que hem commemorat en aquestes festes que ara deixem enrere, uns fets protagonitzats per una família que migrava per raons d’empadronament, és a dir, per tenir documentació com a persones.

Estrangers sense recursos – portes tancades

Aquestes persones no tenien recursos i, malgrat la situació extremadament precària d’afrontar un infantament imminent, no varen rebre la digna acollida que mereixerien perquè se’ls va tractar com a estrangers i tothom els hi tancava la porta. Som molts i moltes els qui aquests dies hem fet un paral·lelisme amb la situació que vivim avui amb el fet migratori, el rebuig a l’estranger, però sobretot la perversió del simbolisme del valor de la vida, amb la seva nuesa, convertida avui en un consumisme exacerbat sovint de productes materials i innecessaris. El culte al consum per lucrar les empreses que s’enriqueixen a partir del nostre consumisme.

Una necropolítica a les fronteres

L’informe de monitoratge de Dret a la Vida, recull les dades de les víctimes d’una necropolítica cada vegada més cruel y agressiva amb els drets humans i ha constatat que, aquest 2023, ha estat l’any més mortífer d’ençà que se’n tenen registres. Fins a 6618 persones han perdut la vida en la Frontera Occidental Euroafricana, entre les que s’hi comptabilitzen 363 dones i 384 infants, nens i nenes. Hi ha diferents rutes estudiades, la de Canàries, Mauritània, Senegal o Gambia pel que fa a les fronteres africanes, i altres fronteres procedents de la mediterrània.

Un cop a Europa són tractats com a delinqüents

Sabem de les causes que originen aquestes migracions parteixen de la base de cercar un millor futur, sovint per raons de supervivència degut a l’espoli dut a terme per la usura d’un capitalisme depredador dels recursos naturals i la inestabilitat sociopolítica que genera als seus països d’origen. No obstant, lluny de tenir un sentiment solidari i una actitud d’acollida, l’Europa que somnien i a la que tantes dificultats troben per poder-hi arribar, els hi tanca les portes i els tracta com a delinqüents. No són persones il·legals, simplement són persones amb problemes de documentació.

Els actuals CIES no és la solució

Moltes organitzacions denuncien l’existència dels Centres d’Internament d’Estrangers existents, i s’oposen -per exemple- a la propera obertura d’un nou CIE a Algecires (Càdis). Per molt que aquests centres ens els vulguin vendre com una millora de la gestió i un avenç per la regió, és tot el contrari. Son llocs de sofriment i privació de llibertat on les violacions de drets formen part de la vida quotidiana. Aquests centres, diuen, representen un dels pitjors aspectes del racisme sistèmic, juntament amb altres mesures, on les deportacions, les batudes per perfil ètnic o la criminalització de la població migrant suposen el que s’anomena la necropolítica fronterera.

Despullats dels seus drets com a persones

Les fronteres despullen les persones migrants dels seus drets perquè es veuen perseguides, tancades i expulsades per lleis injustes que soscaven i remouen la nostra consciència humanitària i ens fan aixecar la veu per denunciar tanta indignitat: ens neguem a romandre indiferents i reclamem el tancament dels CIE i la fi de totes les eines de que es val el racisme institucional i les polítiques d’immigració i asil que s’imposen a Espanya i a la Unió Europea. Aquesta és una situació que, si bé preocupa, es viu com de lluny. La impotència certament és alta, però no estem pas tan lluny de patir-ne les seves conseqüències.

Fer front al populisme i el discurs de l’odi

El discurs de l’odi va penetrant en la societat mercès als altaveus que, irresponsablement, tenen als mitjans de comunicació. Veiem a venir el monstre del totalitarisme però, com si no ens ho acabéssim de creure, mirem cap a un altre cantó. La migració és un dels cavalls de batalla d’un discurs populista molt perillós al que sols s’hi pot fer front exercint la humanitat que tenim per principis i que portem dintre. Posem-la en pràctica amb la gent que tenim al costat. Aprenguem a separar els veritables delinqüents dels que simplement tenen un problema de documentació, com si això fos un delicte.

Derogar el dret d’asil per raons d’origen

El Pacte Europeu de Migració i Asil que estan preparant pot suposar, entre d’altres qüestions, derogar el dret universal a l’asil a partir d’un pacte que discrimina la gent per raons d’origen, legalitzant les devolucions en calent i dificultant el dret a l’arrelament. Cal revisar la necessitat de les polítiques d’acollida en el marc de la defensa dels drets humans, garantir condicions d’acollida dignes i eliminar les barreres en l’accés als drets socials, econòmics i culturals. Cal abordar totes les formes de racisme present en la nostra societat i intentar generar un nou marc en que prevalgui el Dret a la Vida i la protecció col·lectiva enfront les violències.

Obrim els ulls per tancar els CIES

I jo em pregunto, davant l’amenaça de criminalització sistemàtica de les persones migrants, que és el tema central del discurs feixista, de quin cantó estàs?. Hem de continuar mirant cap a un altre cantó?. Després no ens lamentem de no haver fet prou perquè ens tornin a la foscor d’uns anys que només han de servir per tenir memòria, fer memòria i no oblidar. El mes de desembre, a Barcelona i amb motiu del Dia Internacional de les persones migrants, va haver-hi una manifestació que tenia com a reclam: “Obrim els ulls”, “Tanquem els CIES”.

maribelanoia@gmail.com