Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Sembla que les eleccions generals d’aquest diumenge tinguin només dues opcions, o fem un exercici de memòria històrica o tornem a la foscor; o votem per Espanya, admetent que alguns en tenen l’exclusiva, o votem per l’Espanya inclusiva, ja sigui en clau de país o de progrés. I em pregunto, i evident descarto (i crec que tots els demòcrates i gent de bé descartem i hem de descartar) la primera; però per als demés perquè se’ns presenta com a incompatible votar pel país o pel progrés?. Essent l’Estat Espanyol el què és, amb el seus aparells d’estat més profunds arrossegant encara els tics propis de no haver fet una ruptura l’any 1978 i haver-nos encasellat amb les possibilitats d’una reforma potser creïble al seu dia però ja esgotada avui, si el dilema està entre o bé hi participem o bé ens hi girem d’esquena?.
Convocades en ple
estiu després del resultat de les passades municipals i autonòmiques del 28 de
maig, en un context mundial d’ofensiva de la ultra dreta que torna a mostrar
les seves urpes, i amb uns mitjans de comunicació que sembla que ens vulguin
convèncer que ja està tot venut perquè el PP establirà les seves aliances amb
VOX i governarà el país després del 23J, és com si ens volguessin fer creure que no
hi ha res a fer.
El vot a les urnes és
sobirà i encara no s’ha produït
Doncs no, jo no em resigno. Encara no s’han donat les eleccions i el nostre vot a les urnes és i ha de continuar essent sobirà, per tant jo no dono per descomptat que la dreta més retrògrada s’instal·li de nou al país i que tornem a la foscor d’un temps que creiem havíem superat. És una amenaça real, sí, i cal tenir-la en compte: els nostres drets estan en perill, i no sols tots els avenços de la darrera legislatura per la seva proposta d’una llei òmnibus que derogui tot allò que no els agrada, sinó totes els drets assolits en la nostra encara jove democràcia.
Els drets es mantenen
lluitant
Alguns drets, i la mateixa democràcia, venen de lluny i són conseqüències d’importants lluites, tant dels treballadors i treballadores com dels pobles per la seva emancipació, per això no podem baixar la guàrdia, la mobilització ha estat la única causa i garant dels nostres drets.
Hem de tenir memòria
perquè ningú resti impune
El feixisme sempre ha
existit i sempre s’ha volgut imposar. Hi ha hagut etapes que ho ha tingut més
difícil, com ara després de la II Guerra Mundial on va mostrar fins on poden
arribar els seus propòsits genocides. Aqui, però, encara tenim present els 40
anys de franquisme, on hem patit a la pròpia pell la negació de llibertats
i la subsegüent repressió, així com els intents d’amnèsia a la pròpia memòria històrica.
La instauració de la llei de memòria democràtica, aquella que no assumeix que
els crims del franquisme restin impunes, ha tingut molts pals a les rodes i també
es proposen de derogar-la. Els feixistes de la II Guerra Mundial varen tenir
Nuremberg, i nosaltres?... encara els tenim ben vius movent la cua i ocupant càrrecs
i responsabilitats de govern com si res. Torna la censura al món de la cultura i
la llengua (suprimint obres de teatre o fent retirar -per exemple- Cavall Fort)
i es suprimeixen regidories d’igualtat i continguts educatius perquè ells
neguen la violència de gènere, les reivindicacions del col·lectiu LGTBI o el
canvi climàtic, per exemple.
Un dia li comentava a
una amiga que menys mal que ens havia arreplegat la pandèmia a mans d’un govern
progressista, proveint-nos de mascaretes i vacunes per tothom, i em contesta: m’agradaria
veure què hauria fet el Rajoy davant una situació així!. I ara!, ni ho pensis,
li vaig dir. Recorda què varen fer amb la crisi financera del 2008, rescatar
els bancs amb la guardiola de les pensions i amb diner públic, un diner que
varen dir que tornarien però que -lluny d’això- han consolidat els seus beneficis,
han tancat moltes oficines d’atenció als clients i retallen serveis cobrant per
tot, tot i tot...
Han qüestionat la
legitimitat amb molt de soroll
Erigits en una
oposició molt dura des del mateix moment que es va formar el govern de coalició
-després de la moció de censura- que no han parat de boicotejar qualsevol
mesura que hagi volgut tirar endavant, això que -encara amb el nomenament de càrrecs
del nou govern ben calents al BOE-han hagut d’afrontar una pandèmia, l’erupció
d’un volcà i una guerra on els recursos bàsics i energètics que complicaven molt la subsistència de la
ciutadania. La bronca i les mentides convertides en fake-news de tots els
mitjans de comunicació han convertit la política en soroll, un soroll que ha contribuït
a que la gent s’afarti de la política i tingui el risc de passar d’implicar-se
i anar a votar.
Mentrestant, sense
tant soroll, s’ha recompost el diàleg social aprovant (no sense reticències) una
reforma laboral que dona estabilitat als llocs de treball, un salari mínim
interprofessional que s’ha quedat curt per la inflació, sí, però que ha pretès
pal·liar una mica el desfasament entre unes retribucions congelades o disminuïdes
en el temps, amb el plus de la precarietat generalitzada, i que ha vingut per
quedar-se, perquè ja està sobre la taula una nova actualització (sobre la que
pesa una altra amenaça de retirar la proposta si guanya la dreta). També les
pensions han estat actualitzades amb un compromís de respectar el nivell de vida
segons l’IPC, restablint el diàleg del Pacte de Toledo.
Les opcions no són
únicament dues, tornar al bipartidisme (com es pretenia fer visible amb l’únic
debat cara a cara que es va fer i del que tant se’n ha parlat, sinó que, per mi,
és absolutament vàlida i saludable la opció de la coalició, la única experiència
del nostre sistema democràtic que, estic segura, ha fet possible aquests
avenços socials.
Aquestes eleccions sí
que van amb nosaltres
No podem passar com
si això no anés amb nosaltres, perquè encara que des de Catalunya molts i
moltes s’ho mirin de reüll, si es dona el cas, en rebrem igualment les conseqüències
negatives, com les podem rebre de positives si contribuïm a construir i no ens
parapetem en un “ja s’ho faran, no va amb nosaltres”.
Doncs sí que va amb
nosaltres, i va sobretot pel que fa als nostres drets i la mateixa llibertat, perquè
si n’hem gaudit (encara que sigui amb límits) és perquè amb la nostra lluita
els hem conquerit, i no hi ha res que sigui perpetu: hem de continuar lluitant.
Però aquesta vegada és amb un simple gest, el d’anar a votar un diumenge de
juliol, i votar -sobretot- opcions que puguin SUMAR per recuperar tot allò que
haguem perdut però -sobretot- per continuar avançant en drets com ara els
assolits en termes de igualtat entre les persones en clau de gènere, de la
violència masclista i dels drets del col·lectiu LGTBI, un aspecte pel que se’ns
considera una de les democràcies més avançades del món. No ens ho deixem perdre,
continuem SUMANT.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada