UN ALTRE DILEMA QUE HEM DE TENIR MOLT CLAR

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Sembla que les eleccions generals d’aquest diumenge tinguin només dues opcions, o fem un exercici de memòria històrica o tornem a la foscor; o votem per Espanya, admetent que alguns en tenen l’exclusiva, o votem per l’Espanya inclusiva, ja sigui en clau de país o de progrés. I em pregunto, i evident descarto (i crec que tots els demòcrates i gent de bé descartem i hem de descartar) la primera; però per als demés perquè se’ns presenta com a incompatible votar pel país o pel progrés?. Essent l’Estat Espanyol el què és, amb el seus aparells d’estat més profunds arrossegant encara els tics propis de no haver fet una ruptura l’any 1978 i haver-nos encasellat amb les possibilitats d’una reforma potser creïble al seu dia però ja esgotada avui, si el dilema està entre o bé hi participem o bé ens hi girem d’esquena?.

Donen per fet un resultat

Convocades en ple estiu després del resultat de les passades municipals i autonòmiques del 28 de maig, en un context mundial d’ofensiva de la ultra dreta que torna a mostrar les seves urpes, i amb uns mitjans de comunicació que sembla que ens vulguin convèncer que ja està tot venut perquè el PP establirà les seves aliances amb VOX i governarà el país després del 23J, és com si ens volguessin fer creure que no hi ha res a fer.

El vot a les urnes és sobirà i encara no s’ha produït

Doncs no, jo no em resigno. Encara no s’han donat les eleccions i el nostre vot a les urnes és i ha de continuar essent sobirà, per tant jo no dono per descomptat que la dreta més retrògrada s’instal·li de nou al país i que tornem a la foscor d’un temps que creiem havíem superat. És una amenaça real, sí, i cal tenir-la en compte: els nostres drets estan en perill, i no sols tots els avenços de la darrera legislatura per la seva proposta d’una llei òmnibus que derogui tot allò que no els agrada, sinó totes els drets assolits en la nostra encara jove democràcia.

Els drets es mantenen lluitant

Alguns drets, i la mateixa democràcia, venen de lluny i són conseqüències d’importants lluites, tant dels treballadors i treballadores com dels pobles per la seva emancipació, per això no podem baixar la guàrdia, la mobilització ha estat la única causa i garant dels nostres drets.

Hem de tenir memòria perquè ningú resti impune

El feixisme sempre ha existit i sempre s’ha volgut imposar. Hi ha hagut etapes que ho ha tingut més difícil, com ara després de la II Guerra Mundial on va mostrar fins on poden arribar els seus propòsits genocides. Aqui, però, encara tenim present els 40 anys de franquisme, on hem patit a la pròpia pell la negació de llibertats i la subsegüent repressió, així com els intents d’amnèsia a la pròpia memòria històrica. La instauració de la llei de memòria democràtica, aquella que no assumeix que els crims del franquisme restin impunes, ha tingut molts pals a les rodes i també es proposen de derogar-la. Els feixistes de la II Guerra Mundial varen tenir Nuremberg, i nosaltres?... encara els tenim ben vius movent la cua i ocupant càrrecs i responsabilitats de govern com si res. Torna la censura al món de la cultura i la llengua (suprimint obres de teatre o fent retirar -per exemple- Cavall Fort) i es suprimeixen regidories d’igualtat i continguts educatius perquè ells neguen la violència de gènere, les reivindicacions del col·lectiu LGTBI o el canvi climàtic, per exemple.

La dreta afronta diferent els conflictes

Un dia li comentava a una amiga que menys mal que ens havia arreplegat la pandèmia a mans d’un govern progressista, proveint-nos de mascaretes i vacunes per tothom, i em contesta: m’agradaria veure què hauria fet el Rajoy davant una situació així!. I ara!, ni ho pensis, li vaig dir. Recorda què varen fer amb la crisi financera del 2008, rescatar els bancs amb la guardiola de les pensions i amb diner públic, un diner que varen dir que tornarien però que -lluny d’això- han consolidat els seus beneficis, han tancat moltes oficines d’atenció als clients i retallen serveis cobrant per tot, tot i tot...

Han qüestionat la legitimitat amb molt de soroll

Erigits en una oposició molt dura des del mateix moment que es va formar el govern de coalició -després de la moció de censura- que no han parat de boicotejar qualsevol mesura que hagi volgut tirar endavant, això que -encara amb el nomenament de càrrecs del nou govern ben calents al BOE-han hagut d’afrontar una pandèmia, l’erupció d’un volcà i una guerra on els recursos bàsics i energètics que  complicaven molt la subsistència de la ciutadania. La bronca i les mentides convertides en fake-news de tots els mitjans de comunicació han convertit la política en soroll, un soroll que ha contribuït a que la gent s’afarti de la política i tingui el risc de passar d’implicar-se i anar a votar.

No obstant, treballar, dialogar i aprovar lleis

Mentrestant, sense tant soroll, s’ha recompost el diàleg social aprovant (no sense reticències) una reforma laboral que dona estabilitat als llocs de treball, un salari mínim interprofessional que s’ha quedat curt per la inflació, sí, però que ha pretès pal·liar una mica el desfasament entre unes retribucions congelades o disminuïdes en el temps, amb el plus de la precarietat generalitzada, i que ha vingut per quedar-se, perquè ja està sobre la taula una nova actualització (sobre la que pesa una altra amenaça de retirar la proposta si guanya la dreta). També les pensions han estat actualitzades amb un compromís de respectar el nivell de vida segons l’IPC, restablint el diàleg del Pacte de Toledo.

El model de coalició deixa enrere el bipartidisme

Les opcions no són únicament dues, tornar al bipartidisme (com es pretenia fer visible amb l’únic debat cara a cara que es va fer i del que tant se’n ha parlat, sinó que, per mi, és absolutament vàlida i saludable la opció de la coalició, la única experiència del nostre sistema democràtic que, estic segura, ha fet possible aquests avenços socials.

Aquestes eleccions sí que van amb nosaltres

No podem passar com si això no anés amb nosaltres, perquè encara que des de Catalunya molts i moltes s’ho mirin de reüll, si es dona el cas, en rebrem igualment les conseqüències negatives, com les podem rebre de positives si contribuïm a construir i no ens parapetem en un “ja s’ho faran, no va amb nosaltres”.

Hem de continuar SUMANT

Doncs sí que va amb nosaltres, i va sobretot pel que fa als nostres drets i la mateixa llibertat, perquè si n’hem gaudit (encara que sigui amb límits) és perquè amb la nostra lluita els hem conquerit, i no hi ha res que sigui perpetu: hem de continuar lluitant. Però aquesta vegada és amb un simple gest, el d’anar a votar un diumenge de juliol, i votar -sobretot- opcions que puguin SUMAR per recuperar tot allò que haguem perdut però -sobretot- per continuar avançant en drets com ara els assolits en termes de igualtat entre les persones en clau de gènere, de la violència masclista i dels drets del col·lectiu LGTBI, un aspecte pel que se’ns considera una de les democràcies més avançades del món. No ens ho deixem perdre, continuem SUMANT.

                             

maribelanoia@gmail.com

 

DE NOU LA MÀGIA ES FA PRESENT A LES NITS CULTURALS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Un any més, i ja és la 26èna edició, el petit poblet de Sant Pere Sallavinera ens torna a oferir el seu regal més preuat, la possibilitat de gaudir d’unes nits culturals on es produeix aquella màgia especial de comunió entre un públic fidel, un eloqüent silenci sota un cel que comença de color blau nit, acaba en plena i serena fosca i es fon amb el virtuosisme de la música interpretada amb mestria i joia on, tant els instrumentistes com les veus de solistes o cant coral, ens reflecteixen als seus rostres com frueixen del moment. Com tothom reconeix, es tracta d’una màgia especial.

La música s’imposa a les inclemències del temps

Enfilàvem de nou el camí vers l’Alta Anoia, deixant enrere el festival de globus que, per la coincidència en l’agenda, ens obliga a triar,  i triem els camps segats a la llum del capvespre amb els darrers raigs de sol i un cel que ens volia enganyar amb l’amenaça de pluja, que sols va consistir en quatre gotes que varen quedar en un no res, però que ens feia témer si ens acompanyaria l’aigua com en altres edicions. Tot i que això no hauria estat cap problema perquè, en la presentació del programa d’enguany, el pianista Daniel Blanch ens recorda com la música es va imposar victoriosa a les inclemències meteorològiques que van suposar una interrupció precipitada del concert, però que  quan la pluja va amainar, la gent -que no se’n havia pas anat- va sortir del refugi-aixopluc de les cases del poble que els havien acollit i es va poder reprendre el concert amb una vinculació encara més especial entre el públic i els músics, aconseguint aquella comunió única i inoblidable amb el poble, perquè -escriu- la sensibilitat de l’intèrpret troba l’espai ideal a la Plaça de Sant Pere Sallavinera, on l’energia que desprenen els organitzadors, els espectadors i les pedres que ho embolcallen amorosament, permeten una vivència que ell  mateix havia experimentat l’any 2017.

30 anys d’una doble efemèrides

Les nits culturals començaven l’any 1993 amb la primera actuació que l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra feia fora del seu país i que s’ha volgut fer present de nou, aquest any, la nit del dissabte, coincidint també amb la efemèrides del també 30è aniversari de la seva creació. Dos elements ben conjugats, el virtuosisme de Gerard Claret i el vincle de la seva orquestra amb les Nits culturals, ens oferien una primera part amb el Concert per a violí i orquestra núm. 2, en mi major, de Johann Sebastian Bach; i una segona part amb Serenata per a cordes en do major. de Piotr Illitx Txaikovski. Al final, i davant els intensos aplaudiments del públic ens varen oferir un bis gaudint de la bellesa d’una obra d’Astor Piazzola que va comportar, al seu temps, un altre bis.

Presentació i obres de luxe

El poeta Miquel Desclot, com cada any, ens introduïa en el marc històric en el que els grans compositors havien hagut de fer front per tal de produir les seves obres, les que ens han arribat fins als nostres dies amb tota l’esplendor per a ser interpretades i fruïdes pels qui en vulguin gaudir. I ens va presentar “La Creació” de Franz Joseph Haydn, una obra excepcional que ens predisposàvem a escoltar la nit del divendres, amb una versió de cambra composada per ’una transcripció de la part instrumental per a quintet de corda (feta per Anton Wranitzky, aprovada per Haydn i publicada el 1800 amb la mateixa versió complerta), dirigida pel músic anoienc Josep Miquel Mindan, amb els solistes Martí Doñana (tenor), Alba Maria Martínez Nieto (soprano), Nestor Pindado (baix baríton) i la part coral a càrrec de Contrapunto Vocale.

Fascinats

Aquesta obra de cambra, ens diuen, aconsegueix mantenir-nos fascinats i tramet l’evocació d’un univers benvolent i racionalment ordenat, així com la seva visió essencialment optimista de la humanitat i el seu esperit naïf i vitalista. El constant diàleg entre instrumentació i veu, simultaniejant  uns i altres, ens oferien -no obstant- una audició compacte com si d’una vola veu es tractés. La sensació era que havíem fruit, efectivament, d’un concert excepcional.

Els infants també són protagonistes

Com excepcional es també el concert que ofereixen cada any els dissabtes a la tarda dirigit a la mainada i que aquest any va ser a càrrec de Pau Elías amb el seu “Aquafonia, el Concert”. Potser aquest concert-espectacle és la pedrera en que es nodreixen els organitzadors per perpetuar un any i altre la proposta de les seves Nits Culturals, doncs cada any són molts més els joves que hi tenen una actitud de servei, tant a la recepció del públic i control d’entrades, a la logística de muntar l’escenari i fer possible el petit refrigeri de cava i carquinyolis que ens permet saludar-nos entre sí els fidels assistents que hi coincidim cada any. Potser un dels moments més emotius és quan, al final de cada concert, són els infants els encarregats de lliurar el ram de flors en que s’obsequia els músics. El més petit de tots s’hi estrenava aquest any...

Un regal impagable

De nou, a les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera la música ens arribava amb aquella delicadesa que t’acaronava tot el temps, i et deixava un altre dolç i bell record que ja et deleja per tornar-hi l’any vinent. Felicitats a la organització , una organització que -de fet- és tot un poble hi està implicat. Moltes gràcies per aquest regal.

maribelanoia@gmail.com

NOTA:

Totes les fotos han estat facilitades per la organització de les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera.