CAL FER FRONT AL RACISME I LA XENOFÒBIA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

El passat 21 de març es va celebrar del Dia contra l’Eliminació de la Discriminació Racial i, amb aquest motiu, el Consell Comarcal de l’Anoia ha donat a conèixer els resultats del procés de diagnosi de les discriminacions, realitzat l’any 2022. En concret, el treball posa de manifest que les discriminacions racistes i xenòfobes a l’Anoia es manifesten en diversos àmbits (serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic) i de múltiples formes (barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, segregació/explotació, agressions físiques o verbals, discurs d’odi i desigualtat de tracte). Aquesta no és una situació exclusiva d’aquí, sinó que més aviat és un fenomen que travessa la societat catalana actual i, per tant, s’han de continuar generant polítiques públiques i accions comunitàries per tal d’abordar i promoure la igualtat de tracte i la convivència.

Una taula d’igualtat de tracte i no discriminació

Amb motiu de l’aprovació de la nova Llei 19/2020, l’any 2021 es va crear la Taula d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació de l’Anoia, composada per diferents agents tant de l’administració pública i serveis i organismes públics, com a entitats socials del territori. L’activitat de la Taula està centrada, inicialment, al voltant d’aquelles discriminacions que es donen per raó d’origen territorial o nacional i xenofòbia, raça, origen ètnic o color de la pell, i qualsevulla altra forma de racisme llengua o identitat cultural o conviccions religioses. Tot i així, la seva orientació és molt transversal i té en compte d’altres eixos de discriminació, com ara per sexe, gènere o identitat sexual entre d’altres.

Informe diagnosi

D’aquí en va sortir un informe-diagnosi quins resultats indiquen que, malgrat que hi ha un treball des de les diferents administracions públiques i algunes entitats socials privades per fer-hi front, aquestes discriminacions en el dia a dia continuen estan presents, i ho estan en diversos àmbits com ara serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic, així com a través de múltiples barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, una certa segregació més que res perquè també van associades a temes de precarietat i/o pobresa, i existeix un cert rebuig i/o por al diferent.

Que podem fer ja ara?

Més enllà de dissenyar propostes d’actuació que han de ser desplegades els propers anys en el Pla de ciutadania i Convivència a l’Anoia, ens podríem preguntar, què ens correspon a cadascun de nosaltres que podem anar fent ja.

Una ciutat de portes obertes

Perquè si volem erradicar el racisme i la xenofòbia que hi ha en la nostra vida de cada dia, hem de començar amb la nostra actitud front a cada espai de convivència. Per exemple: a l’hora d’oferir algun tipus de feina (com ara la de cuidar malalts o gent gran), o de llogar un habitatge que puguem tenir disponible i que tenim tancat i abandonat. La nostra actitud seria no discriminar qui el pugui necessitar, tan se val que es digui Joan, Pepita, Mohamed, Guadalupe o Fàtima. La mateixa actitud que hem de tenir a l’hora d’acollir els nous veïns o veïnes que passen a formar part de la comunitat de veïns, o fer-los partícips de les nostres festes, perquè tots plegats formem part de la mateixa ciutat.

Conviure en espais compartits

Els nostres fills i filles comparteixen escola amb els que potser ja no son nouvinguts sinó que -fins i tot- han nascut aquí. Qui ens impedeix compartir jocs, berenars, aniversaris o -simplement- obrir-nos a les seves famílies, les que ens trobem cada dia a la sortida d’escola?. O quan estem en una sala d’espera del CAP o l’Hospital, uns moments on hi ha preocupacions i patiment, com poder-nos palesar una empatia mútua, de suport, de solidaritat compartida?. El mateix quan ens trobem a la cua d’un supermercat o d’algun servei públic. El nostre respecte a la diversitat cultural ha de conseqüent amb el compromís per una igualtat de drets a tota la ciutadania.

La diversitat un valor

Sí, és cert, de mal educats n’hi ha a tots els llocs i de totes les cultures, però la línia que distingeix els incívics de la gent educada i social no passa ni pel color de la pell, ni per vestir diferent ni per  parlar una llengua que no sigui la pròpia. Els indesitjables ho seran sempre, a les seves famílies i també al carrer. De bona gent -sortosament- encara n’hi ha a tot arreu. I la diversitat, en sí, és un valor per construir una societat plural i rica en cultura i humanitat.

Un cordo sanitari, una línia vermella al discurs de l’odi

Més ai, estem embolcallats -cada vegada més- dels efectes d’un discurs de l’odi promulgat per determinats personatges als que se’ls ha donat altaveu als mitjans de comunicació. En aquest aspecte no hem de donar ni un pas enrere i hem d’establir el nostre propi cordó sanitari per aïllar-los i marcar una indiscutible línia vermella per no blanquejar un discurs que ens volen fer creure que és cosa d’un passat que ja no tornarà.

Cap feixista a les nostres institucions

Ens cal tenir memòria, són els ous de la serpent que pensen que no tenim memòria i que tenen veu i es pensen que tenen -fins i tot- camí obert de nou. Fins i tot cara a les properes eleccions municipals. No els podem donar cap espai per promoure’s a ser representants de la nostra ciutadania perquè -simplement- la societat està formada de bona gent, potser amb idees diferents, però bona gent en definitiva. Ells només venen a corrompre la pau i la sana convivència entre nosaltres. Hem de saber dir ben alt que NO!!!. NO VOLEM NI RACISME, NI XENOFOBIA, NI FEIXISME ENLLOC, NI AL CARRER NI A LES NOSTRES INSTITUCIONS.

maribelanoia@gmail.com

JO SÍ QUE ET CREC

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ens trobem davant un altre 8 de març, Dia Internacional de les Dones, un dia per tornar a fer sentir la nostra veu. Semblava que havíem deixat enrere tot allò que vivien les nostres mares i àvies i que ja hem avançat molt. Ara ja hi ha lleis d’igualtat i gairebé tots els Ajuntaments assumeixen activitats de sensibilització, en particular sobre la prevenció de la violència contra les dones. Moltes d’elles són iniciatives lloables basades en la millor de les intencions. I ens podríem preguntar, arriben realment a les dones que pateixen violència?, l’entramat d’estructures institucionals i serveis és suficient? Ofereixen solucions per tal de ser eficaces?. Sabem que la violència vers les dones existeix i potser creiem que això passa lluny de nosaltres....  Quan equivocades estem!... Molt més sovint del què ens pensem i molt més a prop del què ens sembla, les violències masclistes formen part de la quotidianitat de moltes dones del nostre entorn i les vivim des de la impotència.

Atrapada per una bombolla de violència

Sempre he estat en contacte amb dones que pateixen violència, algunes encara no en són conscients i estant dintre la bombolla del lament i el victimisme. Cal un temps perquè la dona pugui sortir del pou en que es troba, està tant anul·lada i enganxada al maltractador que, sense un suport constant, és difícil que -per sí mateixa- pugui arribar al moment de dir “prou” que li permetrà d’enfilar la sortida pel seu alliberament. Necessita suport professional sí, i també denunciar la vulneració de drets. La meva amiga, per exemple, s’ha sentit tractada molt injustament per la seva parella i, en el fons del seu cor, pensa que hi hauria d’haver justícia per tant de dolor acumulat. Però les coses no li van com ella esperava.

Pel seu fill es va atrevir a dir prou.

El detonant ha estat el seu fill: “és l’home de la meva vida”, deia il·lusionada i entusiasmada amb el seu fill als braços... Pel seu fill ho faria tot, i pel seu fill ha decidit dir prou a tants anys d’abusos i humiliacions, que havia aguantat perquè ella es pensava que així estimava, que aquesta era la forma d’estimar, donar-ho tot per “ell” sense esperar rebre res a canvi i donar-li, de propina, la superioritat i autoritat perquè ella li dediqués les 24 hores del dia sense queixar-se.

Treballar per ell sense cobrar

Durant vuit anys ha treballat per ell en la neteja d’escales de comunitats, és autònom i -al principi- li tenia un contracte laboral, però després -quan ja eren casats- la va posar d’autònoma col·laboradora de la seva empresa. En quedar-se embarassada la va donar de baixa, però ella anava a treballar amb ell, embarassada i tot, malgrat no tenia cap nòmina. Potser si que li sortia del programa informàtic però ell no li pagava, ni en efectiu ni al compte, un compte que mai va estar a nom seu i que -per fer-lo servir- ho havia de fer amb una targeta a nom d’ell i avisant prèviament del què havia de comprar, bàsicament queviures, perquè mai es podia comprar -per exemple- roba per ella. Ell sí que es podia comprar tota mena de capricis cars, fins i tot injectar-se o anar al gimnàs per tenir bona musculatura... Ella, prima com un ascle, ha dut endavant la cura de la casa i l’ajudava també a ell en l’empresa. Ell té una filla del seu primer matrimoni, es portàven molt bé en la relació de quan havien de compartir la seva custòdia, per exemple a l’estiu. Perquè va ser un estiu que, embarassada, no es va trobar bé i va haver de quedar-se al llit, i no hi havia res a la nevera... Durant una setmana, pare i filla varen anar a dinar fora de casa, mentre que a ella no li va deixar ni una ampolla d’aigua, que li va haver de pujar la seva mare.

La violència vicària

Estava molt il·lusionada per ser mare i pensava que ell també estaria il·lusionat per la seva paternitat, però s’equivocava. Mai va portar el nen al pediatra ni tan sols li va acompanyar. Amb el nen petit, estava contenta i vivia una il·lusió especial. La seva baixa maternal va durar ben poc perquè “ell” la necessitava pel treball de neteja d’escales... La seva mare, al domicili familiar o al seu propi, tenia cura del nen totes les vegades que ella ho necessitava. Un nen enganxat al pit de la mare quin alletament li ha volgut perllongar fins ben enllà, fins que li fos possible. Però aquesta actitud no era compartida pel pare de la criatura a partir de que ella es va atrevir a denunciar-lo. Es mofava de que encara s’hagués d’alletar amb un any que ja tenia... El nen tenia uns rínxols rossos que li guarnien el front donant-li motiu de joc afectiu i moixanes. Sovint jugava amb la bossa de la mare o es volia maquillar com ho feia ella davant el mirall: tu ets un nen, tu a jugar a la pilota..., li deia son pare.

Denunciar sí, segur, però...

A mesura que ella observava el menyspreu cap al seu fill se li va anar disparant la alarma del maltractament que rebia també ella, un maltractament que ve de lluny... i que ara va recordant uns detalls que ja es capaç de verbalitzar. Les poques persones que l’escoltem ens quedem garratibades de la maldat d’alguns actes i l’hem animat a que posi totes les denuncies que calguin... Però molts dels fets són coses de temps passats i no hi ha antecedents penals que puguin ser un preavís de la causa judicial oberta en aquests moments. Ell s’ha buscat un bufet d’advocats de molts diners amb intenció de burxar en les febleses d’ella, quan estava tant anul·lada per ell, per tal de desqualificar-la en la seva condició de mare per raons de salut mental... Ella és summament respectuosa, parla baixet i prudent, sense alçar la veu (no és que no tingui força per tot el que està passant, ja que és una dona forta, demostrat), però no la creuen...  

L’estratègia d’anul·lar la dona

Ens costa creure que la seva vida va estar en perill perquè ell la va “empastillar” un parell de vegades, atemptant contra la seva vida, i per atribuir-li aquesta manca de salut mental a l’hora de dirimir la custòdia legal del fill. Ella és molt sensible i un parell de vegades, per infortunis familiars, va patir atacs d’ansietat, i ara ell fa valer aquests informes mèdics per evitar que sigui la mare qui tingui la custòdia plena del fill (malgrat haver tingut cura en exclusiva tota la vida dels dos anys i escaig) i evitar així haver-li de passar-li la manutenció. Ell ni en sap ni és capaç de cuidar del seu fill (quan el té en custòdia compartida, ho fa la seva família), però fa servir el nen d’esquer perquè ella passi precarietat econòmica.

La indiferència també vers el seu fill

Un dia, en obrir la porta de casa seva (quan ell ja no hi vivia però encara estaven en tràmits de les mesures cautelars sobre la custòdia del nen) es va trobar que algú s’havia emportat la tele, l’ordinador i tots els mobles, inclòs, l’habitació del nen i també el llit de matrimoni. Aquella nit, ella i el seu fill varen haver de dormir en un jaç improvisat a terra amb mantes i catifes. La llei no li permetia encara fer el canvi de claus.... Es va quedar sense res, es va endur també els records, com si no fossin també seus...

Assetjament, vigilància i control

Mentrestant, ell va llogar un altre pis al mateix bloc on vivien i hi va instal·lar càmeres de vigilància per controlar en tot moment quan ella sortia o qui anava a casa seva... L’assetjament anava acompanyat de constants trucades al mòbil interessant-se “suposadament” pel seu fill. Trucades que, en dictar-se la custòdia compartida una setmana cadascú, es varen interrompre de cop. I quan ella va haver de portar al nen a l’Hospital de Sant Joan de Déu per un problema de respiració, en no poder-li comunicar perquè ell la té bloquejada pel mòbil, ho va fer partícip a un familiar d’ell. En cap moment es va interessar per a res de l’estat de salut del seu fill.

Allunyar-lo de la mare en ple alletament

La setmana que ell en té la custòdia no pot ni parlar amb el nen, ell no li deixa parlar amb la seva mare, ni admet que li porti -o que li vagi a buscar- la llet materna. Ella ha hagut de trencar sobtadament aquest “alletament a demanda” perquè li ho impedeix el pare del nen, suposant-li a ella una doble pèrdua, l’absència de l’infant i el deslletament forçat. És natural que, quan el va tornar,  el primer que li va demanar el nen a la mare era “teta”... Sense tenir en compte que el va tornar gairebé despullat, sense roba interior i el cap rapat al zero, sense gorra ni bufanda, i això que era un dia d’aquells que el fred apretava (la família d’ell sí que anaven embolicats fins al capdamunt...).

Haver de provar una agressió

Prèviament ella havia posat una denúncia per agressió sexual per un dia que ella no tenia ganes de relació i ell la va forçar. Conseqüència d’aquesta agressió va haver de ser intervinguda quirúrgicament. Va estar detingut però va sortir en llibertat... Un altre dia ell se’n va anar de casa deixant-la lligada a ella al llit de manera que no podia ni trucar per mòbil. Però ella, com que és molt prima, se les va enginyar per arribar fins al mòbil i va poder trucar als Mossos que la van trobar en aquest estat.

El laberint judicial, un obstacle

L’enuig i la impotència ens envaeix, perquè aquesta és només una mostra de com la violència masclista es dona al nostre entorn, com es fa servir la violència vicària (fer patir la mare a través dels infants) i es perverteix els mecanismes de la pròpia llei, previstos per protegir la dona, per fer-los servir contra ella. El procés judicial és complicat perquè tot ho has de demostrar i no de tot en tens proves, però els comportaments d’aquest maltractador són de manual, i la debilitat en què ha deixat a la víctima atacant-la per allà on li pot fer més mal, també.

Davant d’aquest sentiment d’indefensió, de sentir-te desemparada, a mans d’una justícia patriarcal que no entén dels sentiments i la vida real, sobretot davant un altre 8 de març- no  podem restar callades i hem de dir prou, empoderar-nos i fer-nos costat les unes a les altres, hem de continuar i continuar lluitant contra l’enorme càrrega de repressió i violència estructural d’una societat masclista que, per altra banda, ja anem esquerdant.

La imprescindible sororitat i complicitat

Els darrers 8 de març d’abans de la pandèmia, fartes també de les violències grupals incloses, milers i milers de dones sortirem massivament al carrer amb un crit unànime de “Jo si que et crec”, un crit perquè la Justícia exerceixi aquella funció que la societat espera d’aquesta institució tan fonamental com és el poder judicial. Ja n’hi ha prou de que la víctima hagi de demostrar sempre la seva innocència, que s’hi ha resistit.... No és de rebut que es pugui polititzar cap institució fonamental segons el govern que dicti unes o altres mesures per fer front a les violències que patim les persones, les dones en particular.

Les dones víctimes de violència no som anònimes, ni vull que ho siguem, tenim un nom i una vida i, en aquest vuit de març i sempre, saps Sobaia?: JO SÍ QUE ET CREC.

maribelanoia@gmail.com