LES DONES TORNEN A DESAFIAR LA TEOCRÀCIA A L'IRAN

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El primer desafiament dels iranians al jomeinisme va ser el 8 de març de 1979, quan unes 200.000 dones (i també molts homes) varen ocupar els carrers de Teherán en protesta per l’ordre de Jomeini d’obligar les dones iranianes a portar el vel per la força sota la amenaça de duríssims càstigs. La transcendència de la revolució popular de 1978 per foragitar el Sha de Persia del poder, que ha explicat sovint la periodista i amiga Nazanin Amirian, va suposar la imposició occidental del aiatol·là Jomeini, precursor de la sanguinària repressió i de situació tan radicalitzada que hi ha avui a l’ran. Nazanin n’és un viu testimoni doncs llavors era una estudiant molt compromesa en aquesta revolució i que va haver de cercar refugi polític a casa nostra, vivint molts anys a Barcelona i darrerament a Madrid. 

Nazanim Armanian, una veu autoritzada

A través de les xarxes socials però -sobretot- als seus articles a El Público, sempre ha estat per mi un referent per comprendre tots els conflictes de l’orient mitjà, de les guerres del petroli o el control del gas i els seus gasoductes per abastir els negocis d’occident, generant un seguit de conflictes bèl·lics fins la guerra de l’energia que vivim avui. Se’m fa imprescindible recollir les seves paraules, unes paraules autoritzades i  a tenir molt en compte, sobretot ara que al seu país es torna a donar un segon desafiament al poder protagonitzat -principalment- per les seves dones.

La mort de Mahsa, el detonant d’una nova revolució

La situació a l’Iran continua essent molt complicada. Les protestes varen començar el 16 de setembre després que es confirmés la mort de Mahsa Amini, una jove de 22 anys d’origen Kurd i que estava de visita a Teherán. Mahsa complia amb el sistema de marcatge social establert. La seva bellesa -però- va cridar la atenció dels talibans de la patrulla Ershan “orientar vers el bon camí” que vigila el vel de les dones per mantenir-les a ratlla emprant la pedagogia del terror. Va ser separada de la seva família -en ple carrer- per rebre la dosi de lliçó islàmica que han rebut milions de dones iranianes: humiliacions, bufetades i -més que provables- abusos sexuals. La resistència de la jove els va fer perdre el control i dos dies després va morir a l’Hospital. Aquest fet va encendre la metxa de tan d’abús i odi acumulat durant 43 anys, el d’una població farta del règim clerical i la seva guàrdia pretoriana.

L’ordre social que marca el vel

El vel és un senyal exterior i visible d’un estatus, el mateix que la insígnia groga enganxada a la indumentària dels jueus i la blava als cristians en el decurs del califat àrab d’OMAR II (682-720). No es tracta d’amagar el cabell de les dones, dons per això es podríem posar capell i prou, perquè eren emprats també pels homes -considerats sers de ple dret- i trencarien l’ordre social, crearien confusió i acabaria amb la pèrdua de control social per part dels poderosos. Per aquesta raó el judaisme i l’islam prohibeixen el transvestisme. És una raó de poder.

Les dones “infrahumanes”

L’expresident del règim islàmic (RI) Hashemi Rafsenyani va justificar la inclusió de les dones iranianes a les lleis de la seva teocràcia a la categoria de infrahumanes”, un termini que els nazis aplicaven als essers humans considerats inferiors i mancats de drets humans, doncs -segons ell- la diferència de mida, vitalitat, veu, desenvolupament muscular i força física entre un home i una dona demostren que els homes són més forts i estan més capacitats en tots els camps.

La rebel·lió pública d’un vel imposat

La nova rebel·lió popular té uns trets diferenciats al 1978, no tan sols en la participació, sinó també en el lideratge absolut de les dones (que estan recolzades pels homes). Ara les dones s’arrenquen els seus vels de forma col·lectiva i davant les forces d’opressió del RI, cosa que fins ara només es produïa de forma individual i anecdòtica.

Protestes també contra les polítiques del govern

La causa de Mahsa ha fet possible unificar les protestes aïllades i sectorials. Ara els manifestants ja no demanen reformes sinó que apunten directament a un capitalisme totalitari religiós i despietat, capaç de tallar les mans dels roba gallines mentre que -tan sols en la petroquímica d’Isfahán- l’Estat ha estafat com a mínim 19 milions d’euros; apunten també a una casta mafiosa que fa servir la superestructura d’estil medieval terroritzant la població per tal de saquejar un dels països més rics del planeta per condemnar a l’extrema pobresa prop del 70 % del país. La lluita pels drets civils, en el marc del RI, ha fracassat i el poble camina per enderrocar aquest règim islàmic que ja li ha donat massa oportunitats.

Es pretén avortar de nou una revolució més que legítima

De la mateixa manera que des de França es va voler avortar la revolució de 1978, imposant el feixista Jomeini a Teherán pel seu anticomunisme, ara des d’un diari

francès s’apunta a que París dona per liquidat aquest Estat Islàmic, el que no vol pas dir que no estiguin cuinant ja una alternativa perquè estigui al servei d’occident i frustrar així la revolució que s’està donant a Irán, amb les seves dones al capdavant.

Un segle de lluita feminista a l’esquena

Las majoria d’aquestes dones han nascut a la teocràcia islàmica, i demostra que ni les 75 fuetades establertes per la Sharia a les rebels, ni la presó, ni la tortura i la violació, ni tan sols la propaganda de 43 anys sobre les “bondats del vel” han servit per sotmetre les dones d’Iran que ja porten un segle de lluita feminista a la seva esquena.

maribelanoia@gmail.com

QUE VE EL LLOP

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Em ve al cap aquella antiga rondalla d’ Esopo, la que quan el pastor mentider avisava tothom que venia el llop i mobilitzava en fals la seva gent, i que quan el llop va venir de veritat a menjar-se les ovelles, ningú se’l creia i -a sobre- es mofaven d’ell.

Drets humans com a rebuig a les atrocitats

Per molt que haguem entrat de ple ja en el segle XXI no hem d’oblidar la dissortada experiència que vàrem viure la humanitat amb dues guerres mundials i el genocidi i extermini de milions de persones. Quan, després de la Segona Guerra Mundial es varen conèixer a tot el món les atrocitats comeses pels nazis durant el Tercer Reich, va haver-hi un consens entre la comunitat internacional sobre els drets de les persones. D’aquí en va sorgir la Carta de la Declaració dels Drets humans del desembre de 1948, amb el ressorgiment a Europa de l’anomenat Estat del Benestar que ens ha permès de respirar una mica ( al nostre país vàrem haver d’esperar que el dictador morís al llit després de patir la privació de drets durant els 40 llargs anys de la dictadura franquista).  Alguns nouvinguts a la democràcia es creuen que aquests drets varen venir per quedar-se. La veritat és que res d’això, l’amenaça de retrocés i tornar als temps foscos és més que real, i no podem baixar la guàrdia, a la fi els drets sempre s’han conquerit al carrer.

Realitat i reialesa

Parlo de perill real, real de realitat, no de la reialesa com ara hem vist amb els sumptuosos i costosos fasts que s’han dut a terme a Anglaterra per donar el comiat a qui estat la seva reina durant més de 70 anys. Aquests dies hem pogut constatar en què consisteix la monarquia: drets hereditaris amb llicència per acumular riquesa a costa de l’erari públic i legitimitat per espoliar els pobles (les antigues colònies).

Tot el poder mundial en un funeral

Per altra banda, hem constatat com s’hi ha reunit uns 500 mandataris de tot el món, amb la presència dels responsables de les polítiques econòmiques i de limitacions de drets que practiquen a nivell mundial, per molt que ens omplim la boca de sistemes democràtics. Alguns ni contemplen els drets humans en les seves lleis més bàsiques.

Continuen espoliant el món

Avui no són colònies, però els grans poders econòmics condiciones les polítiques de tots els governs (àdhuc els que es diuen democràtics i tinguin els drets humans com a base de les seves constitucions) continuant amb les seves polítiques d’usurpació de recursos naturals de països empobrits mentre treuen beneficis multimilionaris de la seva explotació sense tenir en compte les necessitats ni primàries de la seva població, abandonant-los a la seva sort, millor dit, a la dissort d’antics cabdills de tribu que mantenen un poder que no contempla els drets de la seva gent, on molts d’ells -sobretot els més joves- decideixen emigrar a països on hi ha més drets que als seus.

Cal fer front a l’amenaça real del feixisme

Amb aquest fet torna el discurs de l’odi propi del feixisme: criminalitzar les persones que han hagut d’emigrar del seu país i han optat per una supervivència a una Europa molt lluny de l’aixopluc solidari i d’exili que havia estat. Ara és l’Europa fortificada que filtra l’acolliment d’immigrants segons els països de procedència. Una discriminació de caire no tan racista sinó més aviat classista, perquè a cap xeic ni cap multimilionari rus se’ls hi veta l’entrada per fer-hi els seus negocis.

Es fa visible, sense pudor, la misogínia, l’odi a les dones

Per altra banda, arreu del món s’intensifiquen les mesures contra els drets assolits per les dones després de llargs segles de lluita. Volen tornar a negar-nos els nostres drets fiscalitzant fins i tot la forma en què hem de vestir. Tenir present, per exemple, com a l’Iran varen detenir a Mahsa perquè -segons el criteri del govern no portava el vel prou ben posat. La varen castigar i donar no sé quin tipus de lliçons a la força que varen acabar amb la seva vida. Les dones d’Iran, però, han reaccionat contra aquest règim medieval i, continuant amb una antiga tradició que es duia a terme en senyal d’ira o de dol, han començat a tallar-se el cabell en públic i ja és el 4rt dia que, a les grans ciutats, les dones han muntat fogueres per cremar els seus vels, i els homes les recolzen.

Desemmascarar el discurs feixista

A casa nostra ja fa temps que els mitjans de comunicació estan blanquejant -amb normalitat- el discurs de VOX, un discurs que va contra els immigrants per sistema (des d’un verí racista i classista) i contra els drets de les dones i també de la llibertat sexual. Recordem com vàrem viure en temps que ens creiem ja passats: el model tradicional, relacions únicament per procrear i la dona al servei de l’home (prioritari a la mateixa família).

El feixisme també es cola a les urnes

Aquest diumenge hi ha eleccions a Itàlia i l’escenari que ens dibuixa fa por. Dissortadament el feixisme s’ha fet amb un discurs públic, de desqualificació de tota acció de progrés, emprant insults, inventant-se delictes per judicialitzar la política, treure-la de la seva llera de regular la convivència democràtica, en uns temps on la crisi del capitalisme castiga fort les condicions de vida de la gent, amb l’encariment dels aliments bàsics i serveis com ara l’energia, és un perill de veritat.

Una societat entrellaçada de diversitat

Podem combatre aquest discurs enverinat amb la nostra actitud: fent front comú a fer front als qui impedeixen que s’aprovin mesures legals per compensar l’encariment dels productes, no girar el cap o mirar diferent les persones que tenen una aparença diferent, no discriminar-los a l’hora de llogar un pis o una habitació, no mirar cap un altre cantó quan tenim coneixement de les seves dificultats, obrir les portes de la ciutat i les nostres mans per construir una societat entrellaçada de diversitat, on els drets humans no siguin una part de la història del segle XX sinó el camí a seguir per aquest segle XXI i els que vindran. Per a tot això ens hem de creure de veritat que ve el llop.

maribelanoia@gmail.com

 

TRENTA ANYS D'ESCRIURE ARTICLES D'OPINIÓ

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Escric ja des de molt petita, redaccions, rodolins o versos familiars en el decurs de la meva etapa juvenil. La primera etapa de la maduresa he escrit i publicat nombroses cròniques i/o fulls informatius veïnals, sindicals i també institucionals. Un dia, els del Diari d’Igualada, em varen dir: “ens monopolitzes la pàgina de diàleg que guardem pels nostres col·laboradors, perquè donem prioritat als teus escrits pel seu contingut d’interès i per la seva correcció escrita, però tenim altres compromisos que també hem de complir”. Així és que t’obrim les pàgines de dintre i t’oferim una columna d’opinió fixe del propi diari.

Els punts sobre la “i”

M’acabaven de publicar un ampli escrit sobre les noces d’or dels meus pares (setembre de 1992), un escrit que -em consta- va ser molt llegit i que -malgrat anaven passant els anys-  molta gent encara me’n parlava de com els havia emocionat. És així com va néixer “Els Punts sobre la i”. “La “i” és una lletra rica. Fa servir l’amistat i doblement la solidaritat, però també va davant la injustícia i acaba en odi, per això soc partidària de la lluita i de la veritat. “La “i” afirma i opina, no nega ni calla, presideix la il·lusió i no conté desengany. Va davant la igualtat i conté vida, no hi cap ni la fam ni la mort. En català és símbol de sumar i no de restar, permet de combinar la independència personal amb la llibertat col·lectiva, sols cal col·locar-la degudament al seu lloc, sense confondre’s”. Varen ser 127 articles publicats (fins el 25.03.1995).

L’altra cara de la lluna

El Diari d’Igualada va passar a ser un suplement de Regió7, i llavors va néixer “L’altra cara de la lluna”, aquella que no es veu mai. “Ningú no posa en dubte que també estem a mercè dels seus influxos, el que passa és que - com que només donem valor a allò que podem veure i tocar- no som capaços de percebre el missatge que, tant se val si està en una o altra fase, ens pot donar”. Va sortir fins el 28.12.2001, amb un total de 332 articles publicats

La sageta violeta

Tot seguit va venir “La sageta violeta” Assumeixo que soc sageta, i no sols perquè vaig néixer sota les influències astrals de sagitari, sinó per moltes altres raons. M’he situat com una sageta austral per veure el món i la seva realitat des del sud dels països empobrits per un nord prepotent i depredador de tot allò que la mare natura ens ofereix per sobreviure tota la humanitat. Una sageta rebel que fa diana per denunciar les injustícies: la gent senzilla té un sentit de la justícia que no protegeix -com és de suposar- tot l’entramat de l’aparell judicial que ha d’administrar-la. Una sageta tossuda a fer valer els drets dels senzills, per posar al descobert els mals que afecten la nostra societat: una bona diagnosi en facilita la reparació de l’estat saludable. Una sageta impregnada de metzines alternatives, amb qualitats guaridores, per mitigar solidàriament el dolor de tantes ferides. Una sageta que se m’ha clavat a fons i m’ha fet lletraferida, i que -estimant- m’ha travessat el cor. I perquè violeta?, evidentment per reflectir la mirada de dona en clau feminista, una causa que ve de molt lluny i que encara em demana que cal empènyer. Varen ser 186 articles publicats i va durar fins el 31.12.2005.

Ciutadana Dempeus

Simultàniament vaig acceptar la invitació de l’Enllaç per ser una de les firmes que setmanalment se’ns mostren a les seves pàgines d’opinió. Aquesta ha estat una etapa molt fructífera i que encara perdura a dia d’avui, tot i que avui li vulgui girar una mica el full, però tan sols a mode de continuïtat. Des de la meva condició de ciutadana em vaig situar dempeus, una forma de fer bategar la quotidianitat de casa nostra com a ciutadana convençuda que també es fa ciutat en el dia a dia.

Llegir la carta de navegació de la vida

He escrit opinió tot fent servir unes cartes de navegació apreses en el decurs de la meva experiència vital, així he pogut opinar des de les qüestions de la més alta política, a nivell mundial, com també les actuacions de diferents governs institucionals (ja sigui el govern central, l’autonòmic o també el local). He tractat tota classe de temes, tot i que darrerament m’he sentit més còmode escrivint temes més socials i més humans, prop de la ciutadania de base i, en particular, la que és tractada com a ciutadania de segona, la que té més riscos de ser objecte de l’exclusió social tant a nivell de recursos econòmics o manca d’habitatge en condicions, com també pel risc de la seva exclusió ciutadana en aquells actes que s’organitzen des de la pròpia ciutat, activitats que són per tothom però que sempre existeixen aquells obstacles que impedeixen una integració personal i grupal en plenitud.

Continuo dempeus

Aquesta ciutadana continuarà estant dempeus per fer-se ressò d’aquelles circumstàncies i/o causes injustes que no faciliten una inclusió necessària, que és molt deficitària. La nostra societat té la riquesa de la diversitat i, d’aquests valors particulars, no n’hem de fer mai una barrera de diferència sinó una abraçada de convivència en un marc d’igualtat. En aquest sentit, aquesta ciutadana continua i continuarà, com fins avui,  dempeus.

maribelanoia@gmail.com