Reconeixement ciutadà fet a l’Ateneu Igualadí el 16.03.2007

 

Neus Català, un testimoni contra l’oblit

Molts de nosaltres no vàrem viure la guerra, una guerra que va marcar fortament tots aquells que la varen viure i sobreviure...Estaven en joc unes idees, sí, però les circumstàncies familiars, polítiques o territorials viscudes, eren massa sovint els condicionants que marcaven la línia divisòria per si s’havia d’estar en un cantó o un altre. L’enfrontament i l’odi generat per la pèrdua de familiars volguts, calava a fons a totes les llars. Les morts, les persecucions i la fam conseqüent de totes les guerres, es patia a les dues bandes.

Al seu temps, en Raimon ens deia: “molts es varen quedar, havien guanyat, diuen. Molts es varen quedar, havien perdut, diuen. D’altres conegueren l’exili i els seus camins...”. També deia, “jo no he vist aquelles morts de ràbia, jo no he vist aquelles morts de fam, jo no he vist aquelles morts al front, jo no he vist aquelles morts a les presons... No, jo no ho he vist i tot m’ho han contat, i encara avui la gent del meu poble ho conta, i encara avui la gent que ho ha vist, amb por ho conta...”. Comparteixo la seva conclusió, perquè estic convençuda que, en realitat, tots  havíem perdut...

Gairebé era tabú parlar de la guerra, i el poc que ens explicaven eren experiències terribles que esgarrifaven les nostres ments d’infant. Més que alimentar venjances, tal volta el que pretenien amb el seu silenci, és que ens allunyéssim d’aquells compromisos perillosos... potser en realitat, el que pretenien era protegir-nos, segur.

Però el temps és justicier i, tard o d’hora, quan l’assumpció de la pròpia consciència com a éssers humans ho fa possible, rescatem aquells fets viscuts de forma traumàtica així com els records de vida patits, des de la repressió del subconscient col·lectiu que els emmagatzema, fent que la veritat suri inexorablement a la superfície.  

La memòria històrica

Vivim uns moments de recuperació de la memòria històrica, de saber de les raons dels qui feren front a un aixecament militar del General Franco contra la República, un règim democràtic legítimament constituït. Perquè la veritat és tossuda i no es resigna a ser callada, i és així com -malgrat la foscor de la llarga nit de la dictadura, i el silenci imposat en el procés de la transició democràtica- anem coneixent diferents episodis de la nostra pròpia història.

Hem esbrinat bastant de tot allò que suposen les gestes de la política oficial, però no hem sabut massa de la resistència civil, de com -particularment les dones- afrontaven la vida quotidiana des de la mateixa supervivència, tant des del punt de vista material com també del social.

Els anys de la postguerra foren difícils per tothom, i totes les famílies que hi havien perdut alguns dels seus membres, o que en desconeixien la seva destinació, hagueren de sobreviure al buit de la seva absència i, en molts casos, al setge social i la humiliació de ser assenyalats amb el dit simplement per considerar-los perdedors. Per això és tant important recuperar la memòria, per poder netejar cada nom condemnat en fals, per poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que no estigui segellada per l’anonimat i en un indret desconegut. Cal recordar amb orgull totes i cadascuna d’aquelles persones que ens han callat i a qui s’ha negat la seva dignitat.

Avui aquí, a Igualada, en el marc commemoratiu del Dia de les Dones d’enguany, hem volgut posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat doblement silenciada, i volem fer-ho amb la presència de la Neus Català que, amb el seu testimoni de lluita contra l’oblit, ens ha esperonat a fer-ho.

Ravensbrück   

Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o Dachau, però gairebé no en sabíem res de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90 Kms. de Berlín que tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però a la vegada ben comunicada amb la capital.

Creat el 1939 el camp va esdevenir ràpidament un centre de producció per a la indústria de la guerra. Les presoneres hi deixaven les seves últimes forces per fer components elèctrics, teixint uniformes pels soldats del front o fabricant material bèl·lic en els camps annexos. La indústria alemanya, còmplice amb el règim nazi, havia trobat en les deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina que estava mobilitzada al front de la guerra. Quan ja no servien per treballar se les deixava morir de gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí o a la cambra de gas. Es calcula que a Ravensbrück hi van morir més de 92.000 persones, la majoria dones i també infants.

Ho testifica Neus Català i Pallejà, l’única supervivent catalana dels camps d’extermini nazis, concretament del de Ravensbrück. Aquesta dona nascuda el 7 d’octubre de 1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Prioritat, en ser alliberada d’aquell camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien sobreviscut, varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que havien viscut.

Al llibre que ha escrit l’Elisenda Belenguer, li diu: “jo explico el meu, però el que jo vaig fer no és res, és només una part del que varen fer milers de dones espanyoles”.

És que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat amb la II República, i que varen tenir un gran pes en la producció i manteniment d’un estat democràtic en la qüestió social, educativa, assistencial i política del nostre país.

El nostre reconeixement

Perquè ens han volgut negar la història, perquè ens varen callar la veritat i condemnaren als vençuts a la persecució, l’exili i la humiliació, les dones hem decidit d’una vegada trencar d’una vegada per totes aquesta injúria, i apostar fermament per recuperar la memòria, el nom i la dignitat de totes les dones i homes que lluitaren per uns valors i drets humans que, malgrat tornin a estar de nou amenaçats, avui per avui, molts de nosaltres els hem pogut tastar.  

Per tot això, recollint el llegat del seu bagatge, des de molts racons de la nostra ciutadania, associacions i entitats diverses han volgut sumar-se a aquest reconeixement ciutadà a Neus Català io Pallejà, per la seva lluita contra l’oblit. Prenem doncs la paraula i subscrivim, solemnement i al dia d’avui, el nostre compromís per tal de que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada.

Igualada, 16 de març de 2007