Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Fa temps que les feministes ho reivindiquem i ho exigim als qui tenen la responsabilitat de dirigir aquells aspectes col·lectius de la nostra societat. Calia posar la vida i el treball de cures a les persones al davant de qualsevol altra prioritat a l’ús, en particularitat la de l’economia mundial. I ves per on, la gravíssima experiència viscuda del coronavirus ens hi ha obligat.
Fa temps que les feministes ho reivindiquem i ho exigim als qui tenen la responsabilitat de dirigir aquells aspectes col·lectius de la nostra societat. Calia posar la vida i el treball de cures a les persones al davant de qualsevol altra prioritat a l’ús, en particularitat la de l’economia mundial. I ves per on, la gravíssima experiència viscuda del coronavirus ens hi ha obligat.
Confinats
Per primera vegada,
el nostre compromís era fonamental per garantir la continuïtat de vida del propi
entorn, només havies de quedar-te a casa i, curiosament així, a dues setmanes d’ aturada
de tota activitat, la natura es recuperava de forma espectacular, l’ aire net
permetia contemplar paisatges que la contaminació ambiental feia invisibles, l’ aigua
dels rius -embrutada al seu pas per les ciutats i algunes indústries- baixava neta i els animals es
permetien el luxe de passejar per les zones urbanes que al seu dia els hi foren
arrabassades...
A ningú li agraden
els canvis en la rutina, oi menys quan havíem centrat la nostra vida lligada a
la dinàmica de la feina supeditada aquesta als guanys pecuniaris per poder
sostenir l’ economia familiar i/o l’ empresarial. Al principi ens ho preníem com
una imposició de les que et molesten i hi havia qui es queixava, però jo
pensava en la generació dels nostres avis, aquells que varen enviar a la
guerra, mentre que a nosaltres ens confinaven al sofà, amb televisió, internet
i la possibilitat de tenir la nevera plena... Mica en mica, però, el propi
confinament adquiria la categoria d’ indispensable i també - d’ alguna manera-
profitós.
Canvis a casa i a la
feina
És veritat que les
famílies varen haver de fer l’ enginy per distreure la mainada a casa, per
combinar-se la conciliació familiar -sovint amb teletreball- sense poder comptar
amb els menjadors escolars o l’ indispensable ajut d’ avis o familiars que
habitualment suposen un gran suport. Molts han vist trasbalsada la seva
economia amb la amenaça de destrucció del propi treball (els ERTO’s han
intentat frenar aquesta tendència), però els petits comerços i autònoms han vist
convertits a zero els seus ingressos sense que s’ hagin reduït les seves
obligacions de lloguer o despeses fixes.
Persones més vulnerables
que altres
És veritat que el
govern, a través de l’ estat d’ alarma, ha articulat un important coixí econòmic
per pal·liar el cop -sobretot- a les persones més vulnerables: però les
pensions dels avis i àvies han tornat a ser el salvavides que ha permès
mantenir a flotació als seus. No obstant, aquests mateixos avis i àvies són
els que han patit en pròpia pell la potència d’ aquest poderós virus que ha
pogut vèncer la debilitat o immunitat de la seva salut en edat ja avançada.
Que dur i que injust
que se’ n hagin anat sense una abraçada de comiat, ni al llit de mort, ni al
cementiri ni al tanatori. Un dol que moltes famílies porten encara molt dintre
seu i que -sovint- han patit de forma multiplicada...
Ha surat la humanitat de la gent senzilla
Ha surat la humanitat de la gent senzilla
Hem vist gests d’ humanitat
molt grans per part de tots els professionals de serveis considerats essencials
(personal sanitari i auxiliar, de neteja i manteniment i ambulàncies, treballadors
de supermercats, policia o els serveis públics que els ha tocat estar al peu
del canó). A tots ells, els hem donat les gràcies amb els nostres aplaudiments de
cada vespre. També hem vist molta humanitat als balcons, generositat entre el
veïnat, solidaritat amb les persones grans i/o més vulnerables, així com un apropament
de la convivència familiar -sovint esbiaixada pels tràfecs del dia a dia- que
no podem posar ara al calaix per tornar a una rutina de vida que ens ha portat
a patir una de les experiències més dures de les que potser mai pensàvem haver viscut.
Esment a banda
mereix tot el personal sanitari que -no ja com a herois- sinó com a
professionals que han demostrat ser, doncs més enllà del seu total lliurament, ens han demostrat -fins
i tot sense totes les precauciona de protecció laboral necessàries- que sense la
qualitat afegida de la seva vocació no hauria estat possible que ara puguem
plantejar-nos una desescalada del confinament i fins i tot una sortida de la crisi. La lliçó a aprendre és -però- que la
sanitat pública d’ un país és el millor patrimoni que es pot tenir per a garantir-nos
la millor salut, que cal protegir les
seves instal·lacions i la seva gent, perquè aquest servei s’ ha mostrat una prioritat
absoluta i imprescindible per les persones.
No és just que ara
hagin de tornar a sortir al carrer perquè ja ens hem oblidat de l’ esforç d’ aquest
personal abnegat, ni tan sols del de tota la població que ha complert
disciplinadament amb el seu confinament, tant dur per tothom. És un insult que,
amb els recursos extres que s’ han aportat a les Comunitats Autònomes perquè -des
del seu autogovern- administrin com afrontar les conseqüències d’ una crisi
sense precedents a causa d’ aquesta pandèmia, es destinin a reforçar les seves
polítiques de fer negoci amb la salut de tothom per exemple compensant -de
forma sobrepassada- el preu a pagar per cada pacient ingressat a la UCI per Covid19,
i també repartint a dojo adjudicacions empresarials de serveis pròpiament
públics (alguns de primària) que es podrien assumir perfectament des dels centres
públics i també els concertats, mentre que aquests continuen amb la manca de
personal conseqüència de les retallades dels darrers anys, i sense la compensació
econòmica que es mereixen per la seva tasca professional que s’ ha demostrat
tant valuosa. Ni pagues endarrerides ni extres pels servei tan extraordinari
que ha impedit resultats molt pitjors.
No podem oblidar que
el que d’ un bon principi es va haver de sospesar és si s’ apostava per la vida i la salut amb el sistema de sanitat pública que tenim en aquest país, o bé -com
han pretès fer a altres països- prioritzar l’ economia per damunt de la mateixa
vida, i que la gent es busqui afrontar la seva salut pel privat, excloent moltíssima
gent d’ un dret a la salut que ha de ser universal i gratuït.
El treball de cura de
les persones, de la seva salut, de la seva educació en valors i convivència, ha
de ser un dels pilars fonamentals de la nova normalitat a la que diuen hem d’ entrar un dia
d’ aquests. S’ ho mereixen, ens ho mereixem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada