Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Era el dissabte a la tarda. Convocats per la gent
de Càritas Anoia-Segarra, ens aplegàvem a la Sala de socis de l’Ateneu per
escoltar a un testimoni molt especial, el de Carmen Juárez, coordinadora de l’Associació
Mujeres migrantes diversas”. La xerrada era conduïda per la periodista
Marina Llansana que ens va fer entrar en el tema de la convocatòria “El treball
a la llar, visibilitzar allò invisible”.
 |
| Marina Llansana i Carmen Juárez |
El testimoni de Carmen Juárez va entrar, com per
sorpresa, en el pregó de la Mercè de l’any 2018 quan la pregonera oficial, la actriu
i directora de cinema Leticia Dolera, li va passar la paraula. El seu testimoni
va colpir els presents perquè visibilitzava la realitat de l’altra Barcelona,
la que només pot viure la Mercè únicament sortint al balcó per veure el castell
de focs, perquè la resta dels dies estava tancada a la casa on hi treballava d’interna
durant sis anys, amb un règim laboral que només li permetia disposar de 9 hores
lliures la setmana.
Aquesta era la seva realitat quan va arribar d’Hondures
amb 19 anys fugint de la violència que hi vivia. Va estar sis anys vivint en
silenci cuidant una persona gran malalta d’Alzheimer. Amb tot, ja li semblava
molt poder sortir a prendre alguna cosa en alguna terrassa sense por, i
participar de manifestacions. Allà va establir els seus primers contactes i
avui s’enorgulleix de tenir més de 900 contactes, en el grup de whatsapp de la
seva associació. La relació entre elles ha permès un cert empoderament de
manera que els permet, a moltes d’aquestes dones que varen haver d’abandonar la
seva família als països d’origen per venir aquí a tenir cura de les nostres,
donar-se suport i organitzar-se -per exemple- fent cursos de català o d’informàtica,
així alguna d’elles -en la distància- ajuda a fer els deures dels seus fills
via Drive.
El treball de cura a la llar és un treball tant
digne com un altre, per definició, però la consideració social no és tan digne
com hauria de ser, per això les seves condicions de treball són majoritàriament
indignes. La precarietat és gairebé la norma, tenir un contracte que reguli
horaris i preu del salari, amb cotització a la Seguretat Social, no és el més
usual, no tan sols en les que fan hores a les cases sinó també a les internes,
que si tenen papers potser les tindran assegurades. No obstant, la Carmen
explicava vivències esfereïdores, noies que viuen amb la família i que hi
pernocten per tenir cura de la persona malalta, però que li descompten del sou una
part en concepte d’allotjament i -fins i tot- despeses d’aigua i llum...
L’abús sexual és també un dret que -massa sovint-
l’home de la casa es pren sobre aquestes dones per assetjar-les sexualment i
obligar-les a tenir relacions. La precarietat de no tenir encara papers, o no
tenir aquí família, ni recursos per a una alternativa habitacional, les va
extremadament vulnerables. Aquesta és la realitat, explicava.
La societat avui ha canviat en relació a les “minyones”
d’abans, però continua sense tractar-se aquest treball com a tal, creient-se alguns
homes de la casa amb dret sobre qui treballa a la seva llar. Aquest assetjament
i prepotència que es dona a molts llocs de treball, a l’interior de la mateixa
llar pren formes més vulnerables per la seva indefensió.
La incorporació de les dones al món del treball
remunerat ha posat de manifest que la tasca de les cures l’han dut ancestralment
les dones sense que mai s’hagi reconegut el seu valor, per això costa tant de
retribuir econòmicament, perquè mai aquesta tasca ha estat valorada
econòmicament.
És veritat que tampoc és just que aquestes
tasques recaiguin sobre les dones de cada família quan aquesta també té el seu
treball fora la llar, i que és una tasca que s’ha d’assumir des del conjunt
dels seus membres. És aquí on els serveis públics s’han de posar les piles per
fer front a una demanda de futur: el progressiu envelliment de la població i la
reducció de membres de les famílies per assumir aquestes tasques.
Tampoc és solució -necessàriament- “aparcar” la
nostra gent gran a les residències. Estan ben cuidades, potser sí, però la
precarietat laboral de les persones que en tenen cura -sobretot tenint en
compte l’esforç físic que han de dur a terme, fa que moltes insuficiències les
cobreixin la professionalitat, dedicació o afecte de les persones cuidadores,
no de moltes empreses que sols els importen els comptes de resultats. Potser
perquè és impossible que n’hi hagi per tothom des de la oferta pública, i des
de l’oferta privada no tothom ho pot pagar. Potser haurem de tornar al model d’estar
atesos a casa mateix, a l’espai que ha estat sempre més familiar, amb el suport
de personal extern, això sí, regulat de drets i condicions laborals, si convé
amb una aportació de diner públic a les famílies, en la línia d’aprofondir i
renovar la retalladíssima Llei de dependència...
És lícit rebre suport en les tasques de la llar
quan hom es fa gran i ho pot necessitar, el que no és lícit de cap manera és
tenir personal sense condicions, és a dir, mal pagat i sense assegurar. Tenir
cura de les persones i de la llar és una tasca tan digna com una altra (i sinó
perquè sempre ens l’han deixat per les dones?). Treballar sense drets és
esclavatge, però treballar amb drets i poder viure del propi treball és de la
màxima dignitat. Llavors, si és una tasca tan humana i tan necessària
socialment, perquè ha de ser tan invisible i en condicions tan precàries?.
