Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 13 de novembre del 2019

NOMÉS SÓN MENORS QUE ESTAN SOLS

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Els hi diuen menas, com si els haguéssim d’estigmatitzar de la societat per ser quelcom diferent, perillós. Però només són menors que, per les raons que sigui, han arribat aquí i estan sols. Molts han vingut per poder treballar i ajudar així a la seva família que han hagut de deixar enrere; molts s’han quedat sols pel camí de la fugida dels seus països empobrits o destruïts per la guerra; i molts estan indocumentats o -com a molt- tenen just passaport.
Ésser menor encara és una sort
No obstant, alguns encara tenen sort per ser menors d’edat, doncs estan acollits en un centre i tenen un tractament diferent (tutelat), que la fatídica destinació de ser internats als CIE amb l’ objectiu, en molts casos, de ser repatriats. La llei d’ estrangeria és la culpable de tot aquest contrasentit que complica -sobre manera- la vida de les persones que ens arriben amb l’ objectiu de buscar-se un avenir a partir del treball.


 Un camí ple d’incerteses
Molts són les històries dels joves que arriben a casa nostra en cerca de futur deixant pel camí veritables odissees en el seu trajecte, i no hi arriba tothom... molts es queden en l’intent... Poc a poc n’anem coneixent casos que van sortint a la llum i ens deixen esparverats. Com és possible que, al nostre país, tinguin un tracte tant inhumà?.
Els maleïts papers
El Mostafa, per exemple, és llicenciat en dret i va venir del Marroc per tenir un futur i poder ajudar la seva família que ha hagut de deixar allà. Ho explicava l’altre dia en un post: no pot treballar fins que no tingui permís de treball i abans han de passar tres anys de residència, i no el poden tramitar si no tenen un contracte de treball, de qualsevol cosa...

El trist final de l’Omar
Un cas diferent és si és menor d’edat, doncs passen a ser tutelats per la Generalitat a través de la DGAIA. Aquests dies ha sortit a la llum el trist cas de l’Omar. Era de Guinea-Conakri i va arribar a Catalunya fa sis mesos (cal tenir en compte que, tan sols el primer trimestre de l’any varen arribar a Catalunya 1130 migrats sols). Com molts dels joves que hi ha als diferents centres d’acollida, l’Omar no tenia documentació i no podia demostrar la seva edat. Se’ls fa un estudi ossi, que realitza l’Institut Forense, on es mesura la mida dels ossos i dents dels nois...  A l’Omar, el 17 d’octubre li varen determinar que tenia més de 18 anys i el varen desinternar.

No tutelats: al carrer
Molts dels joves que tenen en el centres estan en la mateixa situació que estava l'Omar, sense documentació fins a determinar l'edat... I si resulta -segons aquests informes mèdics- que són majors, per molt que hagin estat en els centres de la generalitat, NO son tutelats, la Generalitat no els tutela. Llavors els fan fora i surten sense permís de residència, amb passaport i sense poder cobrar ni la prestació de joves extutelats (perquè la Generalitat no els  ha tutelat) ni la renda garantida (perquè no tenen documentació) ni cap altre prestació pública... I son els Ajuntaments amb els recursos que tenen qui poden cobrir lo bàsic, sense habitatge i sense poder garantir una vida digna...Són incongruències de la Llei d’estrangeria.


Ets menor segons un estudi ossi
Segons s’ha pogut saber, l’Omar va passar sis mesos al centre d’Igualada i tenia una bona actitud, era “col·laboratiu”, tot i que encara arrossegava seqüeles psicològiques del procés migratori. Quan les proves mèdiques varen determinar que era major d’ edat, la seva salut mental se’n va ressentir. Sembla ser que hi havia una família guineana que viu a Santa Margarida de Montbui que estava disposada a acollir-lo, però la motxilla del sofriment que portava sobre el va guanyar i va decidir acabar amb la seva vida.

Els feixistes els criminalitzen
Darrerament s’està criminalitzant aquests nois fins al punt d’arribar a uns extrems d’inhumanitat intolerables, sobretot per part de VOX i en el decurs de la campanya electoral. Ja ho va dir la portaveu de Podemos d’Andalusia Teresa Rodríguez quan va voler evitar un acte de VOX en un centre de menors migrants: No pot haver-hi més covardia i crueltat que posar-se amb els infants, només són menors que viuen sols..., va dir...
Promoure inseguretat i odi
Però pretenien una altra cosa: només cal veure com els intolerants i promotors del discurs de l’odi han crescut en aquelles localitats on varen crear polèmica amb aquests menes: Vilaseca-Salou o el camp de Tarragona.


Protegir, no protegir-nos
Ja són moltes les veus que s'alcen davant aquesta realitat que ens toca d’afrontar amb responsabilitat social. Sense anar més lluny, el Defensor del Poble expressa la seva preocupació pels missatges intolerants i xenòfobs contra els menors no acompanyats i demana a la societat i als poders públics que, front aquests missatges que criminalitzen el diferent, protegeixi els menes.
Sols i desatesos
És lamentable que s’entestin en presentar aquests menors com a delinqüents quan en realitat és que estan “sols” i lluny de les seves llars. A més, en molts casos, estan també desatesos, sense un mínim d’estabilitat emocional, amb els perills que això suposa.
Darrera els papers hi ha algú
Les persones no poden ser només algú que hi ha darrera uns papers, la condició humana està per damunt d’ aquestes classificacions. Acollir, facilitar empadronament o no discriminar a l’ hora de contractar algú és bàsic. El més digne és poder viure del propi treball, no d’ ajuts, sense deixar de considerar que mai podem perdre allò que ens caracteritza: la capacitat de commoure’ns, la empatia de posar-se al lloc de l’ altre; l’ acceptar el diferent en clau de diversitat, fer servir el llenguatge del cor... És la millor vacuna per fer front al discurs de l’ odi, veritable enemic dels mateixos humans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada