PORTES, COR I MENT OBERTES

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Aquest diumenge, convidada per algunes persones vinculades al Centre Islàmic de Santa Margarida de Montbui, vaig participar de la Jornada de Portes Obertes a la Mesquita que hi ha en aquesta localitat. La benvinguda començava ja al carrer amb un taller on t’escrivien el nom en cal·ligrafia aràbiga, i t’oferien el té amb aquelles pastes tan característiques. Hi havia també un estand on les dones i molta mainada hi organitzaven activitats, com ara tallers de henna, etc... 

Gent molt propera

M’hi vaig trobar gent de tot arreu, des de famílies que coneixia del meu antic veïnatge a Montbui fins a gent que no coneixia de res, però que m’oferien aquell tracte tan familiar que em feien sentir com a casa. Hi havia també gent del municipi, com la regidora Coral Vázquez, així com altres amics i amigues molt properes. M’hi vaig trobar -alhora- la Directora del Col·legi García Lorca, Montserrat Oliva i la Directora de l’IES Montbui Montse Costa. Es retrobaven i saludaven amb els pares i mares dels seus alumnes respectius. Es palpava una barreja d’una mateixa comunitat. Perquè d’això es tractava, oi?.

Explicacions, les que calgui

Mica en mica anàvem entrant al recinte on hi tenen la mesquita, i ens mostraren cada espai aixecat a pols de forma voluntària pels membres d’aquest Centre Islàmic. L’Imam ens va explicar quina era l’activitat que s’hi duia a terme, els horaris dels resos així com les classes d’àrab que s’hi donen als infants preadolescents. Es va oferir a que li demanéssim la informació que volguéssim i va respondre, obertament, a les preguntes formulades.

Acompanyades tota l’estona

El Marouan, un dels alumnes del centre, ens ensenyava l’alfabet àrab que era en una pissarra de l’aula on l’estudien, així com els llibres de llengua que hi havia a les prestatgeries. La Bouchra, que forma part del col·lectiu Compartim Ciutadania, ens va fer d’acompanyant tota l’estona. La seva era una actitud propera des del primer moment. Es que no podia ser d’altra manera. Som persones i veïnes, algun motiu per no fer-ho?.

Una trobada interreligiosa?

El president del Centre Islàmic també es va dirigir als presents, així com l’Alcalde Teo Romero. Al seu torn va fer un discurs apostant per una trobada entre l’Imam, el rector de la parròquia i el representant d’una altra confessió religiosa que també hi ha al municipi.

Crear vincles per a la convivència

Jo penso que, més enllà de les trobades de diàleg intereligiós possibles ha de prevaldre la convivència pròpia per interessos naturals, és a dir, per raons d’anar a la mateixa escola, raons de veïnatge, de lleure o d’altres. No es tracta pas de fer diferències per mor de la religió que hom professa, sinó respectar la que professi cadascú i cercar vincles de convivència.

El transcendent intrínsec a l’ésser humà

El sentiment religiós, o el transcendent del ésser humà, va intrínsec amb la nostra condició (talment com l’aigua, que tothom sap que en portem). Cadascú té els seus propis principis que regeixen llurs vides. N’hi haurà que tindran uns principis de naturalesa més confessional, monoteista o no, i n’hi haurà que simplement tindran principis humanistes, o fins i tot es declararan ateus, per exemple.

Incompatibilitats manifestes

Però estic segura que tots aquests valors de la gent de bé tan sols són incompatibles amb el materialisme sense entranyes que predomina en les polítiques dels qui tenen el poder mundial i que són “els senyors de la guerra”; incompatibles amb la usura del poder financer que no entén de necessitats humanes a l’ hora de prestar el seu servei basat únicament en el lucre monetari; incompatibles amb l’egoïsme de qui practica l’ explotació dels uns vers els altres per servir-se'n; incompatibles – en definitiva- amb l’odi dels qui promulguen aquelles idees excloents i sectàries, o dèries semblants, que són els veritables enemics de la mateixa humanitat.

Valors compatibles

Al contrari, els principis basats en la bondat i la solidaritat, en el reconeixement de l’altre i la seva acceptació des del respecte i en clau de diversitat, el d’aquelles persones que són partidàries indiscutibles de la Pau i que malden per un compromís de pau entre les persones i els diferents pobles del món que convivim en el mateix planeta, en són l’altra cara i ben compatibles per la convivència.

Organitzacions misògines sí, però la gent?

Si que sóc conscient que algunes estructures d’organitzacions religioses exclouen les dones, però –em pregunto- no ho són la majoria d’aquests estaments o institucions?. Ens podríem preguntar el perquè són tan misògines, però hauríem de cercar l’ explicació en la ancestral influència del patriarcat en totes les organitzacions socials, particularment les religioses, perquè han estat el principal vehicle de transmissió.

Superar plegats les barreres de desigualtat

Però avui no toca assenyalar tal o qual col·lectiu ni censurar comportaments que –sovint- estan encara impregnats en el moll de l’ós de la societat, sinó apropar-nos a les persones que tenim a l’abast en la convicció que –plegats- podrem evolucionar i superar unes barreres que són massa comunes entre organitzacions tan nostrades, i ningú té la veritable raó ni cap d’elles és superior a l’altra. No podem situar-nos al marge d’ on hi ha la gent, la bona gent, amb les seves contradiccions incloses.

Obrir els cors i la ment

És amb qui tenim a l’ abast amb qui hem d’ obrir no sols les nostres portes sinó sobretot el cor i la ment, tan sols així podrem obrir també les nostres mans i –entrellaçats- superar plegats totes les barreres que ens impedeixin una convivència, des del respecte i la acceptació, veritablement enriquidora, tant  humana com culturalment.

maribelanoia@gmail.com

ELS ROSTRES DE LA POBRESA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip.

Potser la pobresa no té cognoms, és pobresa i punt, com va dir la actual Directora de Càritas - Anoia, Montserrat Roca i Tort, en una entrevista publicada a l’Anoia Diari l’1 d’octubre passat. Potser ella també ens podria parlar dels diferents rostres que té la pobresa avui, una realitat quotidiana que ens colpeja la consciència i que no fa sinó que incrementar el nostre enuig per la situació tan injusta que patim i que no ha de tenir altre efecte que reforçar, si cal amb més convicció, el nostre compromís per eradicar aquesta situació tan humiliant per les persones que la pateixen.

 Pobresa cronificada

Aquests dies s’ha celebrat a La Farga de l’Hospitalet el III Congrés de Serveis Socials Bàsics, des d’un acompanyament professional i per una transformació col·lectiva. Coincideix que aquest dimarts 16 va ser el Dia Mundial de l’alimentació, i dimecres 17 el Dia Internacional per l’eradicació de la pobresa. Per aquest motiu, en aquest marc, el col·lectiu “Pobresa Zero – Justícia Global”, que agrupa més de 3200 organitzacions de l’àmbit de l’acció social, la cooperació, la pau i els drets humans a Catalunya, ha fet públic un Manifest en el que denúncia: “Drets vulnerats, pobresa cronificada i desigualtats en augment”.

Greus retrocessos

“Hi ha realitats que no tenen espera. Les persones han de poder cobrir les seves necessitats bàsiques arreu i en tot moment, però més enllà d’aquests mínims cal treballar de manera permanent per construir un ordre social just i equitatiu que garanteixi el compliment universal dels drets humans”. “La paràlisi política i institucional que hem viscut darrerament és injustificable i no es pot allargar més, i tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, hem patit greus retrocessos en el terreny social que, malgrat la suposada recuperació econòmica, no s’han revertit”.

Prioritats desdibuixades

Amb tot, després d’un llarg període de letargia, els discursos tornen a posar sobre la taula les qüestions socials i els pilars de l’Estat de Benestar que haurien d’assegurar una vida digna a tothom: salut, educació, serveis socials, habitatge i subministraments bàsics, ingressos mínims, equitat de gènere, treball, acollida i integració... No obstant, si bé la cohesió i la inversió social apareixen com una prioritat sobre el paper, a la pràctica queden totalment desdibuixades.

La Renda Garantida i el Salari Mínim

L’únic gran avenç assolit darrerament en matèria social, la Renda Garantida de Ciutadania, està molt lluny encara de satisfer les expectatives que va despertar, i les deficiències en la seva aplicació han limitat de forma notable el seu abast. Per altra banda, per combatre la pobresa de molts treballadors i treballadores que no arriben a final de mes, els nous Pressupostos de l’Estat contemplen la pujada del salari mínim a 900 euros. Potser encara és insuficient, tot i que alguns polítics –dels que tenen les espatlles ben cobertes- s’atreveixen a dir que recorreran aquesta mesura perquè la troben inassumible, però no troben pas inassumible totes aquelles despeses milionàries que no reverteixen directament a la gent.

  

Maleïda hemeroteca

Concretament, Albert Ribera de Ciudadanos proposava, en el seu programa electoral del 2008, que el salari mínim hauria de ser de 1032,70 euros, i d’això fa deu anys. Qualsevol diria que l’economia no s’incentiva amb un millor poder adquisitiu... Clar que parlem d’una economia de consum, quan l’economia que impera és l’altra economia en majúscules, la del capitalisme financer que sols vol obtenir guanys per alimentar els grans negocis del món: les guerres, les drogues i la tracta d’éssers humans. Les persones?, no compten, sols són un obstacle a treure del mig si cal (el darrer episodi: el Yemen)...

Un sistema insostenible

Tal i com diu el Manifest de Pobresa Zero – Justícia Global: “L’especulació amb bens de primera necessitat és un exemple paradigmàtic d’un sistema malalt i insostenible que ens condemna a patir pobresa, desigualtats i injustícies a diferents escales i nivells, i que contribueix a cronificar la pobresa malgrat la millora dels indicadors macroeconòmics. L’augment de les desigualtats al món, tant dins dels països com entre ells, evidencia la necessitat d’un canvi radical per combatre els diferents rostres de la pobresa alimentària, des de la fam extrema que pateixen els països més empobrits fins a la fam oculta que amaguen les societats més desenvolupades i que es manifesta, de manera molt particular, en la malnutrició infantil”.

Justícia Social, no assistencialisme

I conclou: “Per garantir la dignitat de les persones cal que les respostes es fonamentin en la justícia social i no en l’assistencialisme”.

maribelanoia@gmail.com

AQUELL SOMNI SOTA LES ESTRELLES

HISTÒRIES DE CÀRITAS 

(Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas) 

Era un capvespre qualsevol quan, assegut sobre sí mateix damunt la sorra, contemplava aquell horitzó que li era tan familiar, allà on el desert es confon amb un firmament curull d’estels plens de vida. Tot compungit pensava què en seria de la seva vida, quin seria el seu futur, el què li esperava a ell mateix, a la seva família i –sobretot- al seu poble, el poble sahrauí, foragitat ja fa més de 45 anys del seu país, la seva terra i el seu mar; i confinat al mig del desert a Tinduf, en un camp de refugiats.

Aquell –però- no havia estat un dia com els altres, a les notícies d’aquí gairebé no en varen parlar: les pluges torrencials del 2016 s’havien endut totes les haymes i també les cases de fang que, amb la calor, s’anaven desfent com si fossin xocolata... No es podia ni dormir, explica. La gent dels campaments només tenia l’alternativa de tornar a aixecar les cases de fang i haymes una a una, començar-ho tot des de zero, sense l’esperança de cap alternativa ni futur possible a l’horitzó...

En Daha pensava en el seu amic de Catalunya, aquell que compartien tants estius al poble on hi va anar amb motiu d’unes “Vacances de Pau”.  Recordava amb enyor els farts de riure que s’havien fet tot enfilant camins, rierols i muntanyes... Què se’n deu haver fet ara de l’amic?.

L’endemà es va posar a buscar-lo per internet i va tenir sort. El seu amic era a l’altra cantó compartint les seves angoixes i preocupacions per la manca de futur, d’esperança mateix per una vida digna -i pròpia- si es quedava als campaments. Has de venir, li va dir; on jo visc et puc acollir, perquè ara estic treballant...

Ja sóc a Espanya, li va dir un dia. Ja a casa l’amic que ara viu a Igualada, li va indicar que anés a Càritas a informar-se. D’entrada, li van oferir  ajut des del Banc d’aliments (així no seria tanta càrrega pel seu germà, pensava). Poc després s’apuntaria a un taller de català, un altre de paleta i un altre de jardineria - horticultura. Mica en mica ha constatat que en aquest “nord” hi ha també un altra realitat de sud, i que obrir-se camí aquí no és gens fàcil.

La sorpresa li van donar el dia que li van dir que tenia una entrada per anar a veure el Barça. No s’ho creia, afeccionat com és al futbol, i a més culé, faria delir la seva família als campaments, perquè els diumenges s’apleguen entorn la televisió per veure fútbol donat que aquesta és la seva principal diversió. Poc es pensa l’abonat que aquell dia que no va poder gaudir d’un partit del Barça que podria fer tan feliç algú que, habitualment no hi té possibilitats. En Daha tenia un lloc al Bus i –sobretot- un seient a les grades del Camp Nou... Tot un somni...

A Càritas ha conegut altra gent i ha fet amics, un d’ells vingut del Marroc i que -el fet de ser de dos països oficialment enfrontats- no els ho ha pas impedit. A més, durant el Ramadà, s’han trobat cada vespre per trencar el dejuni plegats amb la seva família... És que en Daha, com la seva família, és musulmà, i el seu pare li recordava que no deixés de fer el Ramadà, que calia ser un bon musulmà com li va ensenyar.

De moment té un treball precari. Tímid com és, participa d’algunes activitats de la ciutat, i en una que es va fer a Igualada en solidaritat amb el poble Sahrauí, va conèixer altre gent, i es va retrobar amb alguns altres que ja coneixia de Càritas.

Així, mica en mica, i després de gairebé un any, Igualada és ara el seu poble, el que li permet albirar un altre futur que el que li esperava sota les estrelles del desert, sense oblidar -de cap manera- la seva família d’allà, els qui mai deixaran de ser també els seus.  

maribelanoia@gmail.com

UNA MICA D'HISTÒRIA

Ciutadana Dempeus. Maribel Nogué i Felip.

Tothom, d’una manera o altre, recordem -dia a dia i fet a fet- el neguit viscut amb l’excepcionalitat dels fets desencadenats per la mobilització popular d’ara fa un any, amb la brutal resposta del poder estatal per fer front al repte de dur a terme un fet tan elementalment democràtic com és una votació per exercir la nostra sobirania, un dret que el govern del PP negava de forma reiterada. I ho recordem des de l’experiència personal viscuda a partir de la implicació de cadascú de nosaltres, perquè ningú en va quedar al marge, tan se val si era partidari o no, del full de ruta marcat pel processisme i votat per la majoria dels representants elegits al Parlament de Catalunya.

Tota la fúria del poder

Aquest fet va desencadenar -el que en podríem dir- tota la fúria dels poders fàctics que varen desplegar la seva influència en el poder estatal per impedir-ho, sense importar-ne cap conseqüència material o de violència, no importa si eren membres del govern o la societat civil que gosés secundar tal repte. Ja la resposta exemplar a la “incautació” de la seu de la Conselleria de Finances del 20 de setembre per part d’efectius de la Guàrdia Civil, la extraordinària organització de la logística prèvia per poder desplegar tot el procés d’habilitació dels col·legis electorals, amb lliçó magistral de la importació i custòdia de les urnes fins fer-les arribar a la seva destinació, la dotació de suport informàtic i administratiu, comptant –sobretot- amb una munió de voluntaris en la seva organització, així com el mateix desenvolupament de la jornada de l’1 d’octubre, desafiant el bloqueig informàtic, és també una gesta indiscutiblement democràtica que va demostrar la força que tenim com a poble, el que tenim a les nostres mans per fer-nos valer.

Posar ordre d’una altra manera

La resposta del govern del PP i la repressió soferta arreu per unes forces anomenades de l’ordre, (que –a través de les instruccions polítiques rebudes per les seves jerarquies- tan poc ordre varen posar (qui no recorda el reclutament d’aquells “a por ellos” o els “piolins” confinats al port de Barcelona)... Qualsevol diria que tots aquests efectius no serien molt més útils a la societat posant ordre a les nostres costes, i muntant campaments en condicions, per acollir als refugiats que, fugint del horror de les guerres i de la violència, s’ofeguen a la nostra Mediterrània. Hauríem d’estendre un pont de mar blava en lloc d’introduir grisor i amenaces de tornar als temps més negres de la nostra història.

Una reflexió serena

Ara que, més enllà de la indiscutible gesta d’aquells dies, i de la lluita que encara s’està duent a terme per fer front a la repressió i judicialització de la política, ens cal una reflexió serena per saber qui som i d’ on venim des d’una certa perspectiva històrica com a poble.

El valuós bagatge de l’historiador Fontana

En aquest sentit m’ha vingut com anell al dit un article publicat per Gonzalo Pontón a “El País” sobre allò que forma part del bagatge científic del mestre Josep Fontana, traspassat fa poc. Ens recordava el què li va contestar l’ ex-President Jordi Pujol quan Fontana denunciava públicament la precarització econòmica, l’atur, la degradació de l’ensenyament i la sanitat catalanes. Li va dir: no et preocupis Fontana, ara –amb la independència- quedarà tot resolt.

Des del materialisme dialèctic

El mestre Fontana ens ha deixat escrit un altre anàlisi de la situació a Catalunya a través de les seves desigualtats (les seves lluites de classe) i les seves afinitats electives. “Ja a la lluita dels senyors feudals per defensar els seus privilegis –les “seves” llibertats- li seguia la lluita per la desigualtat de les classes burgeses que cavalcaran el capitalisme en les seves diverses facècies: comercial, manufacturera industrial, financera i rendista. Despulla així el paper de la oligarquia lligada al control de la terra i als grans negocis d’importació que, a la guerra dels Segadors, manté els pagesos en un puny el 1640 quan s’apropien de les terres i d’allò comú, i que es lliura a la Castella dels Habsburg per assolir arrendaments fiscals. També són aquestes elits qui varen trair els fets de la Coronela de 1714. El segle XVIII aquesta miserable burgesia es farà espanyola i trairà Catalunya abandonant la seva pròpia llengua, diu Fontana. El segle XIX aquestes oligarquies rendistes clamaran per un dictador militar davant les reivindicacions laborals dels catalans i apel·laran a l’exèrcit espanyol el 1843 davant la revolució “centralista” com ho faran el 1855 davant la primera vaga general. Aquesta burgesia, ara “catalanista”, tornarà a sentir-se espanyola el 1870, el 1902, el 1922, el 1936, el 1977, el 1996... i sempre defensarà els seus interessos de classe que –grosserament- voldrà fer passar com els interessos del poble català, de tot el poble català...”.

És clar, aquest és un anàlisi feta des de la perspectiva del materialisme dialèctic, un mètode que –malgrat la seva autoritat científica- justet forma part dels llibres d’història.

Uns canvis socials necessaris

Jo em quedo al costat de moltíssima de la meva gent que va sortir al carrer convençuda que assolint la independència, o ara la república, es produirien els canvis socials tant anhelats. Perquè jo també vull aquests canvis socials tan necessaris i crec en la força de la gent malgrat alguns aliats dubtosos. Però també estic convençuda que no hi ha emancipació possible de caire nacional sinó va acompanyada de drets socials, i a l’inrevés.  

És per això que, per defensar la democràcia, els seus drets implícits (llibertat, igualtat i solidaritat; els valors inherents als drets humans, els drets socials assolits a costa de tantes lluites, etc...) ahir, avui i sempre, continuaré sortint al carrer.      

maribelanoia@gmail.com