Ciutadana
dempeus Maribel Nogué i Felip
 |
| Una missa a l'aire lliure (Foto: Arxiu Fotogràfic d'Igualada) |
(continúa)
Les condicions laborals
La
Maria va treballar primer –i durant 30 anys- a Manufactures Sabaté, una fàbrica
de guants que estava al mateix barri. L’empresari li permetia adaptar el seu
horari perquè pogués compatibilitzar la feina amb la cura del nadó, el que avui
en diem la conciliació familiar. Tenia d’entrar a les 7,30 però entrava a les
8,30 per poder portar el nen a la guarderia (encara que plegava una hora més
tard per recuperar aquesta hora). I si necessitava anar al metge per ella o el
seu fill, li feien un paper i no li treien res, ni tampoc quan havia de portar
al seu marit a Barcelona quan l’havien d’operar del maluc....
Compatibilitat amb l’alletament
matern
Un
altre temporada feia torn de matí, entrava a 2/4 de sis i es llevava a les 4
per marxar havent alletat ja el seu fill, que havia tingut a casa mateix
assistit per la Consol llevadora. Una vegada, com que per anar a treballar
havia de travessar uns camps on encara no hi havia llum, va caure i –com que
estava embarassada- gairebé no la podien aixecar... Més tard va treballar a la
fàbrica de Can Baliu, feia rodets. Ho va fer durant 13 anys i, per poder donar
el pit al seu segon fill, podia anar a casa a les 11 del matí, tenia una hora.
Protegida ahir, acomiadada avui
Dels
caps de l’empresa de guants o dels encarregats que va tenir a Cal Baliu (els
empresaris eren de Barcelona però l’encarregat Josep Flo vivia a Igualada) en
guarda molt bon record, doncs tant per aquesta funció maternal com per anar al
metge, uns i altres, li donaven tota mena de facilitats: a aquesta gent jo els
besaria els peus, i això que són catalans... Encara avui, si es troben pel
carrer, es saluden, es sent estimada per uns i altres, i diu que al seu temps,
la dona que treballava i tenia fills estava protegida, mentre que avui -ja pel
fet d’estar embarassada o en risc e quedar-s’hi- és acomiadada o ja ni tan sols
es contracta.
Arrelament malgrat els contratemps
Que
diferent d’avui que el meu fill gran va perdre la feina per estar malalt. Va ser
ara fa sis anys, li va sortir una cosa a la pell tot dutxant-se i va haver de
seguir tractament de radioteràpia a Barcelona – dia sí i dia no-. Però malgrat
portar més de 30 anys de planxador a l’empresa (m’havia rellevat a mi), el
varen acomiadar. Li donaven una misèria d’indemnització i varem haver de
posar-se a mans d’advocats i tot. Llavors ens varem poder comprar una casa al
poble, però sols hi anàvem a l’estiu. Tenia clar que volia viure aquí, la prova
està en que –finalment- ens la varem vendre i només hi anem per veure la
família.
Amb respecte l’emigració d’ahir,
sense respecte la d’avui
Pensa
que ahir, a la gent que venien de fora, els miraven amb respecte mentre que
ara, a la gent que forma part de la nova emigració, se la mira sense
respecte... A nosaltres mateixos ens costa acceptar-ho, potser per un sentiment
corporativista, és a dir, potser perquè pensem que no hi ha treball per tots...
Llavors els nostres fills tenien feina, mentre que –ara- les nostres nétes no.
La única dona a la junta
L’Anna,
que era la presidenta de l’Associació de Pares de família i la única dona de la
Junta, recorda com va haver d’explicar a
tots els veïns i veïnes del Barri, reunits a la Plaça de l’Església, que degut
a un problema estructural de les clavegueres que estaven mal fetes, les
famílies que vivien als baixos dels blocs de pisos (entre els que hi havia els
seus pares) varen haver d’anar a viure a un altre lloc mentre duraven les obres
de reparació integral, i que aquestes varen durar temps i temps, no s’acabaven
mai, diu, doncs les coses es complicaven molt i molt, fins i tot va sortir
aluminosi als pisos.
Sentien que els volien prendre pla
plaça i l’església
Potser
per això, perquè amb el seu esforç i la seva suor els veïns del Barri se l’havien
fet seu, quan amb el temps es va urbanitzar i omplir el que avui és el Barri de
les Flors, i volien integrar a les noves edificacions la seva Església i la seva
Plaça, s’hi varen negar. Des de la ja Associació de Veïns –llavors-, varen
parlar i gestionar amb el capellà (el mateix que encara hi ha avui) que no els
la prenguessin, doncs aquesta va ser la sensació que varen tenir, talment com
han tingut ara en veure desaparèixer la guarderia per ubicar-hi un Centre de
Dia per la gent gran. Varen comprar una creu ben gran per la Plaça i hi varen
posar un rètol per fer memòria que aquella església l’havien aixecat els veïns
el barri. Té massa història com perquè es dilueixi en nom del progrés... per
això porta el nom de Plaça de la Solidaritat.
La història també té veu de dona
Potser
és necessari conèixer aquestes i tantes històries dels veïns i veïnes que també
són protagonistes de la història, una història que –sovint- només s’escriu a
conveniència dels qui manen oblidant que, sense el dia a dia, no hi ha ni
societat ni país que es pugui desenvolupar.
Potser,
per exemple en relació a l’emigració, ens ajudarien a entendre que és un fet
sovint forçat per les circumstàncies de la vida i que, depèn de com la societat
d’acolliment ho tracti, pot esdevenir integrador o marginal. Això també depèn una
mica també de tots plegats, de la nostra consciència i compromís humà perquè
tots i totes tenim la mateixa condició de persones.
