LA HIPOCRESIA DELS GOVERNS OCCIDENTALS I ELS REFUGIATS

CIUTADANA DEMPEUS                                    MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Centenars de milers de persones ofegades al mar, fugint dels conflictes armats i de la pròpia precarietat dels seus països d’origen, palesen el veritable Genocidi Migratori que està convertint la mar mediterrània en un cementiri. Segons la Organització Internacional per a les Migracions, es calcula que en el decurs d’aquest 2015, més de 30.000 persones poden arribar a perdre la vida per arribar a Europa. A la causa de l’empobriment que han sofert molts països ubicats a l’orient mitjà i al sud d’Europa, per la usura capitalista d’ espoliar dels seus recursos naturals, cal afegir-hi ara la fugida de les conseqüències d’unes guerres que el mateix poder d’occident ha provocat.

Presentació de la campanya ACULL d'IGUALADA i l'ANOIA

Una crisi planejada per Turquia i Aràbia Saudí

Segons la periodista i analista política amiga Nazanin Amirian, que ha estat a Igualada diverses vegades, la crisi de refugiats va ser planejada per Turquia i l’Arabia Saudí. Ens ho explica en un dels seus articles (http://www.nazanin.es/?p=11995): des de 2011, Turquia, Aràbia Saudí i Qatar, incapaços de derrotar a Baschar Al Assad, ho han intentat tot per tal de convèncer a Barack Obama de la necessitat d’acabar amb el mandatari siri. Per aquesta raó no varen dubtar d’acusar-lo de derrocar l’avió turc el juny de 2012, de fer servir gasos químics a l’agost del 2013 o de ser incapaç de contenir aquest monstre de l’Estat Islàmic creat per la CIA, el Mossad i el MI6, segons l’ex-empleat de NSA Edward Snowden i –segons Hillary Clinton- finançat pels xeics àrabs. Un monstre que, a través del canal qatarí Al Jazzira, mostra al món les impactants imatges de decapitacions, dones violades i esclaves sexuals; així com les de la destrucció de monuments mil·lenaris com ara el Buda afganés i d’altres barbaritats.

Buscar complicitats per intervenir militarment Síria

Tot indica que ambdós països decideixen “inundar” Europa de refugiats siris, provocant  una commoció social i oferint als seus mandataris –de passada- el pretext perfecte per fer “alguna cosa” pel poble siri. Però quan les fotos dels cossos d’un centenar d’adults siris asfixiats o congelats en camions no fereixen prou sensibilitats, apareix el cos del petit Alan ofegat a una platja turca amb el reclam “ha mort perquè Occident no ha eliminat Assad”. I aixó sí, l’objectiu ja està assolit: A Londres, Berlín i París ja es parla de bombardejar a aquest devastat país: hipòcrites!!!.

El negoci de la venda d’armes sempre al darrera

Fins el juliol del 2015 Alemanya va guanyar uns 7,9 milions d’euros per la venda d’armes als xeics àrabs (un increment del 30 % respecte la mateixa època el 2014). Els mitjans de comunicació censuren –però- les imatges de milers d’infants i adults iemenites assassinats per les bombes d’EUA i Aràbia que, a més, han destruït els dipòsits d’aigua i aliments, centrals elèctriques i hospitals, matant milers de civils de fam, malalties i ferides que no es poden curar. Amaguen que la “Guerra global contra el Terror” que es va iniciar a l’Afganistan (que va continuar al Pakistan, a Irak, a Líbia, a Síria, al Iemen, a Somàlia, a Malí, o a Sudán, per exemple), ha generat desenes de milions de desplaçats.

El tauler de joc de les aliances internacionals

Tot canvia aquest juliol de 2015 després de la signatura de “pau” i l’acord nuclear entre occident i l’ Iran. Es tracta d’un canvi qualitatiu en l’equilibri de forces en una regió que –fins al moment- estava a favor d’Israel, Turquia i Aràbia Saudí. Així, la República Islàmica, a banda de salvar-se d’un atac militar dels EUA, havia aconseguit el compromís d’Obama de no intervenir militarment a Síria. Com a conseqüència, Ankara i Riad estan pressionant als europeus perquè posin fi a l’Estat Siri, doncs la situació econòmica d’ambdós països ja no els hi permet de continuar finançant als rebels armats. Però la negativa d’Assad d’acceptar els plans de pau d’Iran i de Rússia ha tancat les vies d’una sortida menys dramàtica a la crisi política.

Declaració d’integritat a canvi de bases militars  

Mentrestant, a nosaltres ens han tingut ben distrets mirant-nos el melic. Després d’assolir les conegudes declaracions a favor de la integritat del territori espanyol, en la seva compareixença a la premsa, el Rei Felip VI i Obama han remarcat els “vincles” i la “llarga amistat” que uneix els dos països. Més concretament el president nord-americà ha agraït a Espanya el seu compromís amb la seguretat mundial i la seva col·laboració en aquest àmbit, referint-se a la participació espanyola en la coalició que lluita contra el grup terrorista Estat Islàmic, citant la cessió d’espai en bases militars i al desplegament permanent desplegat recentment per la base de Morón de la Frontera (Sevilla).

La irrupció de refugiats a una Europa fortificada

Aquesta situació tant dramàtica contrasta amb les polítiques migratòries de la Unió Europea que continua veient la immigració irregular com una vulneració de les fronteres europees i no com una crisi humanitària, posant els interessos econòmics per davant de la vida i la dignitat humanes. El fet que moltes de les persones que han mort fossin possibles demandants d’asil, deixa en evidència la manca d’implicació de les institucions europees a l’hora d’aplicar polítiques d’asil i refugi amb garanties tal i com estipula la convenció de Ginebra de 1951, de la qual tots els estats membres en són firmants.

Acollir els refugiats d’avui com van fer-ho amb els nostres ahir

Amb el drama dels refugiats que recorren Europa fugint dels països en conflicte, la plataforma d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a l’Anoia (UCFR) ha decidit adherir-se a la campanya “ACULL”, promoguda per nombroses entitats ciutadanes i socials tot reclamant accions generalitzades per fer front al nombrós nombre de persones que s’apropen a casa nostra fugint del terror. UCFR – ANOIA lamenta que les polítiques migratòries de l’Estat espanyol i també de la UE estiguin dirigides únicament a controlar la migració i no al que hauria de ser el seu objectiu de protecció i respecte dels drets humans, i denuncien la hipocresia que representa “apiadar-se” dels refugiats mentre s’afavoreixen els conflictes (Espanya, encara avui, és un dels principals exportadors d’armament lleuger i mitjà).

Refugiats i migrants amb ciutadania de primera, de segona o sense

Tanmateix les persones i entitats aplegades entorn la UCFR, es mostren preocupades per la distinció que es planteja entre els refugiats migrants per motius econòmics, doncs es córrer el perill de crear migrants de primera i de segona classe depenent de la figura legal que se li adjudiqui.

Front els interessos del capital, aflorem els valors humanitaris

Catalunya ha estat tradicionalment terra de pau i acollida, i estic certa que d’alguna manera es donarà resposta a aquesta immensa demanda humana. Cal però que no ens limitem a posar els recursos materials logístics necessaris, sinó que no oblidem que –per damunt de tot- la solidaritat és la tendresa dels pobles.

maribelanoia@gmail.com

ELS DIFERENTS FULLS DE RUTA DEL SOBIRANISME

CIUTADANA DEMPEUS                       MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Ja ningú posa en qüestió els drets que Catalunya té com a poble. L’ Estatut sorgit del Parlament i sotmès a referèndum el 18 de juny de l’any 2006 reconeixia, en la seva part dispositiva, que Catalunya és una nació, tot i que la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 (i demés mesures coercitives més pròpies d’ Un tribunal de la inquisició que no pas d’un organisme que ha de vetllar pels drets fonamentals consagrats a al nostra carta magna) en volgués desvirtuar la seva naturalesa.

Catalunya terra d’acollida

Ja el nostre Estatut defineix que “Catalunya s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi ha trobat una terra d’ acollida; que el poble català continua proclamant avui, com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i que manifesta la seva voluntat d’avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya”.

Un país empobrit per la corrupció i les retallades

Aquest és un concepte fortament arrelat en la consciència de la gent que conformem avui aquest país tan entranyable però empobrit per la imposició de les polítiques neoliberals que el govern d’Artur Mas aplica de forma ben diligent i també, no ho podem obviar, per la corrupció estructural que n’ha buidat els calaixos i esquitxa el sagrat nom de la democràcia.

Una societat solidària

L’Estatut també defineix que “la llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d’afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; una història que les dones i els homes de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d’una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa”.

Amb dret a la autodeterminació

Crec fermament en el dret d’autodeterminació que tenen els pobles, i considero una hipocresia que es vulguin argüir per Catalunya i, amb els vots de CIU al Parlament, es neguin els del poble Palestí, el dels Kurds o el del poble Sahrauí.

Un full de ruta als interessos de 400 famílies

A la vista està que la direcció empresa pel govern d’Artur Mas, en un full de ruta que marquen els interessos econòmics que s’amaguen darrere les 400 famílies que manen a Catalunya com si d’un sistema feudal es tractés. Ni “ells” són els “senyors”, ni nosaltres els seus súbdits obligats a pagar els nostres delmes, i molt menys convertir-nos en lacais al servei del desmantellament d’una Catalunya que, en nom del legítim sentiment d’independència d’un poble tan trepitjat secularment, es vulgui fer un nou estat a la seva mida, és a dir, una societat amb drets per als qui assoleixin una ciutadania selectiva a qui pugui pagar uns serveis de qualitat, uns serveis que només promulguen des de la empresa privada negant els drets universals que un país ha de donar.

Una nova constitució potser, però no de qualsevol manera

Potser sí que cal refer de dalt a baix les nostres normes i estructures, però el model en què s’han d’inspirar no és baladí (recordem, per exemple, que la Constitució que havia redactat el Jutge Vidal no contemplava la primacia de sanitat pública sinó que feia prevaler la privada amb fons públics...). D’aquí les meves reserves a creure’m que tots els anhels de llibertat, amb dret a independència inclòs (que expressen una  immensa ciutadania que surt al carrer reclamant-les), no puguin esdevenir un foc d’encenalls.

Tal i com diu Jaume Bosch en un article molt recomanable (http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2015/09/10/independencia-el-referendum-es-imprescindible/): per la independència un referèndum és imprescindible. Jo també sóc sobiranista i vull la independència del meu país. Malgrat això discrepo del full de ruta definit per la candidatura de Junts pel Sí que han dibuixat CDC i ERC. Tot i que si aquesta candidatura guanya les eleccions i, en un termini màxim de 18 mesos, el govern aconsegueix proclamar la independència de Catalunya i la Unió Europea reconeix el nou Estat, seré la primera en acceptar amb satisfacció que m’hauré equivocat i seré a la plaça celebrant la victòria. Però molt em temo que això no anirà així.

Un dret a decidir indelegable

Entenc que unes eleccions no poden substituir un referèndum d’autodeterminació (dret pel que he sortit al carrer des de l’Assemblea de Catalunya (als albors de la nostra democràcia), doncs en termes democràtics, qualsevol procés d’independència ha d’incloure un referèndum per comprovar la voluntat inequívoca de tot un poble. Prendre una decisió així és un risc real de fragmentació de la societat, una situació mai contemplada en totes les definicions de nació de les que ens hem dotat.

Tothom ha de poder votars els vots han de valer el mateix

Sóc més partidària d’un altre full de ruta que el de les declaracions unilaterals sumant escons, ja que aquests no tenen una representació percentual igualitària (un escó de la Catalunya de l’interior no té el mateix preu en vots que un escó assolit –per exemple- a l’àrea metropolitana de Barcelona).

Referèndum sí, declaració unilateral no

Per obrir un procés constituent a Catalunya cal passar –de forma ineludible- per un referèndum per tal de decidir si volem o no la independència, sense subordinar el procés de Catalunya al de la resta de pobles de l’Estat, doncs si tenim ben present els canvis que es s’hi poden produir, implicaria desmuntar l’argumentari de les eleccions plebiscitàries que s’han presentat com un “ara o mai”. A més, en un procés participatiu que conclogués amb un referèndum amb igualtat de “dret a decidir” per tothom, s’assumirien millor les discrepàncies i s’evitaria una fragmentació social que havíem superat feliçment i que ara pot despuntar de nou.

Amb la gent, amb Catalunya Sí que es Pot

Per tot això em sento plenament identificada amb la gent de “Catalunya Sí que es Pot”, perquè en la seva trajectòria històrica hem dut de la mà tant la lluita pels drets nacionals com la dels drets socials, i en les seves propostes programàtiques recullen l’experiència de la gent que fa anys treballa i surt al carrer per defensar aquests drets tot denunciant els culpables del desmantellament de serveis públics i empobriment generalitzat de la majorioa. No tots els fulls de ruta porten a la veritable llibertat i independència a que els pobles aspiren des del fons de la seva insubordinable sobirania.

maribelanoia@gmail.com

RECUPERAR LES TRADICIONS SÍ, ACTUALITZAR-LES TAMBÉ

CIUTADANA DEMPEUS                                                                   MARIBEL NOGUÉ i FELIP

CORREFOC DE FESTA MAJOR

Qui es recorda ja de la Festa Major del 2003 on el jovent protestava perquè l’Ajuntament no els autoritzava a fer la seva pròpia Festa?. Protagonitzaren llavors una protesta sonora en el moment del pregó: les festes joves es convertirien en un “botellón” deien els qui manaven...

La víbria jove encesa

La coll@nada, eclosió de vida a la festa

Avui ja ningú posa en qüestió que aquell impuls jove -que ha pres el nom de coll@nada- és una part fonamental de la pròpia Festa Major d’Igualada. La munió dels seus actes programats omplen de vida els carrers i places de la ciutat convivint amb les cercaviles, i demés actes de la Festa Major més “institucional”. De fet, la aparició de l’associació “Dessota” ha fet possible que l’imaginari festiu de la ciutat cobri vida jove inspirant admiració, així podem veure, per exemple, els gegants de la ciutat saltar i ballar amb coreografia pròpia, donant voltes i voltes al vent tot donant un efecte majestuós a les seves capes airoses (i això que el gegant sol pesa entorn els 70 quilos...).

Participació i tradició

Aquesta integració del jovent a la festa, i també la gran participació enregistrada entre el públic que no distingeix de ciutadans i ciutadanes -dels qui hom considera de tota la vida- amb les persones que Atlas defineix com “nos(altres)” que també formen part de la nostra ciutat, pot quedar enterbolida per un excés de tradició potser mal entesa, penso jo. M’explico.

La incorporació d’elements tradicionals sense més, un risc

No em sembla malament que, amb aquesta febre de recuperar la nostra història i, amb ella, les tradicions del passat, vulguem incorporar també aquelles figures i/o comparses que amb el pas del temps havia deixat en desús. En aquest sentit saludo l’esforç d’investigació i recerca que s’ha fet i també la aposta de voler recuperar cada element per celebrar la nostra festa d’avui. Però hi veig un risc, un risc d’exclusió que em preocupa molt i molt.

El risc d’un cert fonamentalisme

És important preservar les tradicions, però és fonamental analitzar el context d’ on procedeixen els fets que la inspiraren i que han permès mantenir-se vius fins als nostres dies. Continuo explicant-me: “el fonamentalisme consisteix en el culte al text però fora del context”. Per tant, per evitar fonamentalismes de caire integrista i excloent, cal contextualitzar el que suposava cada comparsa à la seva època, sí, però sobretot maldar per veure com es pot actualitzar a dia d’avui l’objectiu o missatge pretès.

De cercavila a processó

Parlo, evidentment, de com s’ha configurat una festa pròpia, dintre de la Festa Major general, però segregada de la resta. Hi ha comparses que sols desfilen a la cercavila del dia de Sant Bartomeu, que ha canviat de nom i ara se’n diu processó, passejant una imatge estrenada recentment on no hi desfilen tots elements de la imatgeria festiva general que participen de la cercavila més gran del dissabte, de la mateixa manera que en aquesta “processó” hi desfilen les danses i balls recuperats a l’àmbit del que és la FESTHI, la que diuen és la autèntica en nom de la tradició. Així, tots els actes que composen de la Festa Major d’Igualada (inclosos els reviscolats en els darrers deu anys) haurien de girar al seu entorn.

De festa patronal a imposició religiosa

Ningú posa en qüestió la celebració del dia del patró de la ciutat, aquella que es venera des de temps immemorial fruit del vot de poble, el que al seu dia feren els nostres avantpassats i que, independentment de les creences religioses o no de les autoritat actuals, es respecta des de la identitat col·lectiva de poble. Però és difícil que una ciutadania laica, o d’una altra religió, pugui integrar-se en una manifestació cultural que té caràcter exclusiu i efectes excloents, si més no en el context d’una Festa Major.

El diàleg entre el bé i el mal d’un altre temps

A veure, em sembla del tot d’un altre temps la posta en escena d’uns Pastorets a l’estiu, amb diàleg entre àngels i dimonis representant el bé i el mal, i no pas perquè avui dia no hi hagi al món, i a casa nostra també, elements de bé i elements de mal que calgui distingir i –si cal- enfrontar en nom del bé. El bé i el mal poden tenir lectures diferents segons la subjectivitat de cada ciudatà o ciutadana que paga els seus impostos i que té dret a celebrar -amb igualtat- la seva Festa Major.

Afegint i actualitzant elements folklòrics la tradició es perpetúa

Fa un parell d’anys que procuro la integració als actes de la Festa Major, bàsicament a les cercaviles, a uns petits veïns i veïnes que varen néixer a Igualada i que mai havien copsat que la festa també anava per ells. Fa uns anys em va costar explicar a una família de nouvinguts el perquè el rei Ferran i Isabel la Catòlica presidien la festa i se’ls venerava tant... Ara, amb aquesta fastuosa vestimenta dissenyada per la Susanna Maldonado, m’és més senzill, doncs formen part de la història i hi ha més gegants i gegantes, que a més són treballadors (el Tonet i la Conxita), que s’hi han incorporat.... Aquest any em vaig sentir feliç quan vivia la implicació d’aquests veïns i veïnes que –des de l’any passat- ja esperaven els gegants, els dracs i els diables, i també quan observava com en participaven moltes dones amb els seus fills, persones d’aquelles que Atlas ens recorda que no són altres sinó “nos(altres)”, i em pregunto: entendrien o podrien participar tan plenament dels actes del dia 24 amb la processó i el seu seguici?.

Una altre naturalesa del diàleg entre el bé i el mal

Recuperar les tradicions potser vol dir també actualitzar-les. Així, explicant tots els orígens però integrant la diversitat cultural que ens envolta i que forma part intrínseca de la nostra ciutat, potser els diàlegs del bé i el mal tindrien una altra naturalesa. Cada dia penso en l’ infern que estan vivint els milers i milers de refugiats que es veuen obligats a deixar-ho tot per fugir potser de l’autèntic infern que suposen les guerres o la persecució fanàtica integrista d’uns governants afavorits pels qui han finançat les seves guerres, i que són els governants d’aquí.

Estendre la nostra mà solidària també és tradició i obligació

La veritat, com al millor missatge del bé front el mal no se’m acut altra cosa que donar-los la mà per alimentar aquella esperança que els va motivar a emprendre tant llarg i dur camí fent front a tota mena de riscos i abusos. Acollir els refugiats és el nostre deure moral, perquè –a banda de raons simplement humanitàries- la nostra història ens parla de l’exili forçós del 1939, i tenim memòria, oi?. 

maribelanoia@gmail.com